Pepe Rubianes

Estalviar

"Fa poc vaig anar a la caixa d'estalvis a fer una gestió: treure uns diners que tenia a la borsa per deixar-los a la llibreta, ben a la vista. Anys enrere em van convèncer d'invertir-los, com també vaig fer una vegada un compte habitatge. Hi vaig ficar pessetes un temps i, en acabar el termini legal sense haver comprat cap casa, vaig haver de pagar la quantitat deduïda més interessos. No en sé fer, jo, de negocis. I sempre que m'han aconsellat com invertir els estalvis he acabat decebut i reafirmant-me en la meva idea que els estalvis són estalvis, és a dir, són diners que tens a tocar però que no toques. No cal fer-los treballar, perquè ja treballen prou bé quiets. No cal gestionar-los, ni invertir-los, ni rendibilitzar-los. Allò que han de produir els estalvis no són més estalvis sinó tranquil·litat. Un principi tan elemental com aquest de l'estalvi s'ha oblidat i els empleats de les caixes d'estalvis, que haurien d'entendre millor que ningú què vol dir estalviar, són justament els que et maregen amb sopars de duro i regals d'olles a pressió; i els costa suportar la visió d'una llibreta on dormen uns milers d'euros."

Francesc Orteu, AVUI 27/2/2009

Pamboleria

Mallorca és una illa plena d'oliveres. N'hi ha per tot i això es nota, sobretot, en l'abundància, generositat i qualitat a l'hora d'oferir olives als bars i restaurants. També en l'oli, molt bo. És tanta la importància de les olives i de l'oli que un dels patrimonis culturals de l'illa és la "pamboleria", un concepte d'allò més mediterrani (pa, oli i unes evidentes ressonàncies flamenques). La pamboleria és pa moreno llescat, oli, tomàtiga i entrepans, és a dir, embotits, formatges, etc... Tot això, com no, va acompanyat d'olives. També pebre verd i fonoll marí. És tanta la implantació que té el concepte "pamboleria" que ha acabat designant els llocs on es pot menjar aquest plat (igual que pizzeria o creperia) i fins i tot és tema per fer-ne cançons...



La veritat és que una de les grans sorts d'haver nascut per aquesta banda del món és tenir tant a mà la combinació de pamboli.

Move over

Aquí va el meu manifest!

A les autopistes i autovies s'ha de circular pel carril de la dreta i els altres carrils són per avançar.

No és tan difícil d'entendre i és una cosa que t'ensenyen quan aprèns a conduir, però en aquest putu país sembla que aquell dia ningú va anar a classe.

La gent que circula pel carril del mig de l'autopista és un perill i genera una absoluta inficiència circulatòria. En primer lloc perquè converteix les vies de tres carrils en vies de dos carrils. I en segon lloc perquè les converteixen en vies més lentes del que haurien de ser. Suposant que vagin a 110km/h, et veus obligat a avançar-los a 120km/h o més pel carril ràpid patint pels cotxes que van a tota llet quan, si anessin pel carril de la dreta, els podries avançar tranquilament a 115km/h, per exemple. Això faria que el transit fós més eficient, cadascú circularia a la velocitat a què anés més còmode i ens avançariem de forma racional.

Aquestes situacions obliguen a decidir si els avances per la dreta, la qual cosa està prohibida, o per l'esquerra, amb la tensió afegida que això genera de vegades. Durant molts anys jo avançava per l'esquerra, però després d'una experiència en la qual vaig fer llums a un cotxe que anava pel mig i que va canviar de carril just en el moment en què l'avançava per l'esquerra per barrar-me el pas (no ens vam estimbar de miracle) vaig decidir que a la carretera hi ha massa boig per tenir actituds agressives. Des d'aleshores analitzo el risc i, si no n'hi ha, avanço els cotxes per la dreta. Ja sé que no es pot, però tampoc es pot anar pel mig si la dreta està lliure...Quan la gent diu que a Alemanya per l'autopista es pot anar molt més ràpid que aquí, ningú diu que allà el concepte "saber conduir" no és limita a saber manegar el voltant i els pedals, sinó també inclou "saber circular i respectar les normes de circulació".

Als EUA, com que aquest problema també existeix, alguns conductors han iniciat una campanya que consisteix a posar uns adhesius al vidre frontal del cotxe, amb les lletres impreses al revés i una fletxa assenyalant la dreta, amb l'explícit lema "Move over". Potser les autoritats de trànsit d'aquest país podrien començar a pensar alguna cosa sobre el tema i deixar de preocupar-se tant per si anem a 80 o 40 quan entrem a Barcelona...

Always Drinking Marching Band

"Drinking in the rain" - Always Drinking Marching Band

Mallorqui

He descobert que la variant dialectal del català que es parla a Mallorqui em fa molta gràcia! Fins i tot crec que se'm podria arribar a enganxar si hi visqués un cert temps. Parlen des det nas, obren les as de manera exagerada, posen tes enmig de quatsevol paraula, fan una cantarella que sempra acaba cap amunt i, lo millor de tot, tenen el costum d'utilitzar, sense que se sàpiga ben bé per quin motiu, paraules en castellà a la majoria de frases, normalment al final, com si volguéssin remarcar quin és el concepte important que cal retenir...ja vos ho etsplicará es meu compañero!

Acaba semblant que tinguin una relació amb l'idioma com de donar-li poca importància, com si li tinguéssin poc respecte a la llengua. No sembla que tinguin gens d'angoixa amb l'idioma, a diferència del que ens passa per Catalunya. Capítol a part mereixeria la naturalitat amb què en alguns llocs et parlen directament en anglès sense contemplar la possibilitat que tu puguis parlar cap altre idioma...

Avorrir-se

Una de les característiques principals d'un bon company de viatge sigui, segurament, poder-se avorrir sense incomodar-se.

Ben mirat, això també deu servir per definir què és un amic...

La ruta de la Pedra en Sec

A la illa de Mallorca està molt extesa des del segle XIII la tècnica "de la pedra en sec" que aprofita per a la construcció la pedra calcària, sense utilitzar cap tipus de ciment ni argamassa que la compacti. D'aquesta manera s'han construït parets, marges, camins, ponts i petites edificacions d'ús agrícola i ramader que omplen gran part de la illa. Una de les zones on n'hi ha més és a la Serra de Tramuntana i això s'ha utilitzat per promocionar turísticament la zona mitjançant la creació de la Ruta de Pedra en Sec. El projecte d'aquesta ruta és unir la Serra de Tramuntana de nord a sud a mitjançant un sender de gran recorregut (GR 221) amb uns refugis intermitjos on poder fer nit, i anar recuperant construccions i camins fets amb la tècnica de la pedra en sec. Aquest GR té uns 283 km i aprofita majoritàriament antics camins que passen molt a prop dels cims més alts (al voltant dels 1.000 m d'alçada). En aquests moments la ruta no està acabada i, al sud de la serra, hi ha trams sense senyalitzar i falten refugis per obrir, però els trams acabats (almenys de Deià al Monestir de Lluc) estan en molt bon estat i ben senyalitzats.

Barranc de Biniaraix

Monestir de Lluc

La serra, sense ser molt alta (el cim més alt fa 1.445 m), té unes característiques que en molts moments recorda els Pirineus amb l'afegit que, en molts trams, es pot gaudir d'unes magnífiques vistes al mar. L'època bona pel turisme a la Serra de Tramuntana és entre octubre i juny a molt estirar. A l'estiu la calor fa impossible aventurar-se a fer excursions per la zona. De totes maneres, tot i estar en temporada alta hi ha molt poca gent, bàsicament jubilats alemanys. Aquí sí que Mallorca compleix els tòpics.

Barranc de Biniaraix

Els refugis, del govern balear, trenquen els esquemes dels refugis de muntanya a què podem estar acostumats en altres zones: màxim confort. Són com cases rurals a preu de refugi de muntanya. Això genera alguns conflictes entre muntanyencs i domingueros, ja que a la majoria s'hi pot arribar amb cotxe i dinar. Cal reservar per dormir. Si no hi ha reserva tanquen, però només que hi vagin dues persones l'obren tot per tu. Un desplegament excessiu que és impossible que sigui econòmicament rendible i que per una banda fa pensar que la ruta de Pedra en Sec és una aposta turística forta per fomentar un turisme de muntanya en època no estival a Mallorca i, per una altra, fa que tinguis la sensació que les teves vacances estàn subvencionades per tots els ciutadans de Mallorca i de la Unió Europea a través d'un govern que a final d'any afegeix un munt de diners per eixugar el dèficit que generen els refugis...

Coll des Prat

Refugi de Cúber

Sobrassada roots

La rutina és necessaria perquè el dia a dia no se'ns endugui per davant, per enfrontar-nos a les coses més mundanes de la vida, però també cal trencar-la per prendre distància i oxigenar cos i ment. Doncs això, passat l'inici del curs i el Nadal, i abans de començar amb carnavals i encarar l'estiu, vacazioni per la Serra de Tramuntana de Mallorca! Tot a punt per la Sobrassada Roots!

Voleu que vos la cante?

Voleu que vos la cante?

En aquest món tothom plora,
tothom plora dia i nit,
si no les penes passades,
les penes que han de venir.
També he plorades les mies,
mes ara ja canto i ric:
canto les glòries que espero
per los treballs que passí,
en lo camp de les espines
les flors que espero collir.
Companys meus de captiveri
no voleu cantar amb mi?
Los que plorau entre els pobres,
los que frisau entre els rics,
los que els dies del desterro
contau per los del neguit,
los passos per les caigudes,
los instants per los sospirs,
los que estau amb lo front núvol,
los que teniu lo cor trist,
voleu que jo vos la cante
la cançó del Paradís?

Autor: Jacint Verdaguer
Adaptació música: Roger Mas ("Cançons tel·lúriques")

Human pixels

Una societat capaç de produir fenòmens com aquest fa una mica de por...

La llàgrima

"La llàgrima més dolça ha vingut avui,
a les dotze i poc, dotze i molt... és igual

La llàgrima més dolça l'he sentit lliscant,
________________________________(des del llit, a les fosques, esperant la son)
galta avall,
_________plena de tristesa
_________plena de d'amor
_________plena de nostàlgia

La llàgrima era densa
La llàgrima era càlida
_________era només una
_________era una carícia
_____________________la que tant trobo a faltar"

Escrit de Tuàutem

Margarit

"...què t'impedeix de ser feliç en els moments més durs? T'ho impedeixen les grans penes, les pèrdues? No. Els grans dolors fan un forat, però els assumeixes perquè, si no, et derroten i t'enfonsen. Això és el dol. Però després aquest procés no t'impedeix pas d'anar cap a la felicitat. En canvi, les mesquineses, la ronya quotidiana, sí que t'ho impedeixen.(...) La cultura serveix per ordenar-se per dins i saltar cap a l'alegria. És això el que s'ha d'ensenyar i no s'ensenya."

Joan Margarit

Dibuixar

Si amb quatre traços pogués dibuixar la vida no faria falta escriure tant. La il·lustració com la poesía: síntesi concreta i petita de pensaments complexos. Si sabés dibuixar les coses molts cops no hauria d'escriure-les. I molts d'altres sabria explicar-les. Quina limitació més gran i, alhora, que profundament assumida de fa tants anys...

Decadent

Dit dels circs que venien a Barcelona als anys 80 i als quals ens portaven els nostres pares pensant-se que ens feia algun tipus de gràcia, creient que la nostra infantesa era equiparable a la seva en el terreny de les il·lusions i l'entreteniment. Poques coses recordo més fosques, tristes i sinistres que aquells circs a les places de Toros de les Arenes i la Monumental...

Pallassos

De petit, en unes festes de Gràcia, el meu pare em va haver de treure d'un carrer on hi actuaven uns pallassos per calmar els meus brams i llàgrimes de terror. Quan anava al circ em posava a la última fila per estar ben lluny dels pallassos i els "payasos de la tele" no em feien cap gràcia. Tot i això, recordo riure amb les pel·lícules de Charlot, Laurel i Hardy, els Germans Marx, Buster Keaton i tenir durant molts anys un poster dels Colombaioni a l'habitació .

Durant anys vaig mantenir amb seguretat que no m'agradaven els pallassos i, segurament com a premi, he acabat treballant amb un pallasso i organitzant un festival de pallassos. Gràcies a això, i a poc a poc, he començat a entendre què és un pallasso. Ara veig que hi ha pallassos que em fan riure. Que Charlot, Buster Keaton i els Colombaioni, tot i no portar el nas ni anar vestits de colors, també eren pallassos. Que la màscara del nas i el maquillatge és només una dimensió del pallasso i que el clown no és aquesta màscara sinó un determinat llenguatge. Que no és un tonto vestit de colors que fa el ridícul per fer riure sinó que és intel·ligència i subtilitat. Darrera la màscara hi ha d'haver un pallasso, però sense màscara també hi ha pallasso.

La màscara em segueix provocant una certa por, però ara ja tinc prou capacitat de raonar com per fer-ne abstracció i saber que és mentida. Però en el fons del meu cor, cervell o l'òrgan que sigui que regula el terror, l'estètica del pallasso de colors em segueix activant la tecla que em faria sortir per cames. Li tinc molt de respecte al nas vermell, massa com per posar-me'l des del dia que em vaig veure reflexat en aquell nen a qui tots intentàvem convèncer amb el nas posat que entrés a veure els pallassos mentre ell, totalment aterrat, retorcia el seu cos en braços del seu pare i buscava el camí més curt per estar el més lluny possible d'allà...

La llebre

Internet, el mòdem priiip, xats IRC, el mail, messenger, google i derivats (gmail, google maps, google view), fotologs, blogs, youtube, myspace, facebook...i ara el Dropbox! Tot això en només 10 anys.

La tecnologia és la llebre que ens fa correr pel segle XXI i tota l'estona fa la sensació que t'estàs quedant enrera. Angoixa una mica...

Camises fora

Hi ha un salt generacional, que diria que se situa al voltant de la generació que ara té uns 40 anys, que ve marcat pel fet de sentir-se còmode estèticament portant la camisa o la samarreta per dins dels pantalons i la gent que ja no se sent gens còmode amb aquesta estètica...

En el futbol tampoc se'n van sortir amb la norma que obligava a portar la samarreta per dins dels pantalons... (abans / ara)

No hi ha hipòtesi, només observació empírica, però està clar que és generacional.

Reis

Els reis ja han arribat. A tot arreu i també a Barcelona. La veritat és que feia molts anys que no anava a la cavalcada de Barcelona i viure-la des de dins és bastant espectacular. Per la gentada que hi participa (més de 1.000 persones), pel desplegament al pavelló de la Fira de Barcelona, per la logística d'assajos, vestuari, maquillatge, autocars i carrosses que s'organitza perquè tot això pugui funcionar, per la gentada que surt al carrer a veure-la passar (des de Ciutadella a Plaça Espanya, 5 km amb gent a tot arreu), per la cara de flipats dels nens i nenes i també per la de nens i nenes que hi ha a Barcelona!, perquè arriba un moment que vestit de patge reial i saludant amb tota la majestuositat del món t'acabes creient que ets algú important. I perquè després de dos mesos de donar-li voltes al projecte de preparar 40 xanquers per sortir a la cavalcada de Barcelona ens ha sortit quasi perfecte (39 de 40).

I passats els reis, seguim amb els pallassos. A tope!

La cavalcada

Tanta feina no em deixa esma pel blog...

...cal fer arribar els reis a Barcelona...

...ja falta menys...

Dibuix: litel_mery