Avorrir-se

Una de les característiques principals d'un bon company de viatge sigui, segurament, poder-se avorrir sense incomodar-se.

Ben mirat, això també deu servir per definir què és un amic...

La ruta de la Pedra en Sec

A la illa de Mallorca està molt extesa des del segle XIII la tècnica "de la pedra en sec" que aprofita per a la construcció la pedra calcària, sense utilitzar cap tipus de ciment ni argamassa que la compacti. D'aquesta manera s'han construït parets, marges, camins, ponts i petites edificacions d'ús agrícola i ramader que omplen gran part de la illa. Una de les zones on n'hi ha més és a la Serra de Tramuntana i això s'ha utilitzat per promocionar turísticament la zona mitjançant la creació de la Ruta de Pedra en Sec. El projecte d'aquesta ruta és unir la Serra de Tramuntana de nord a sud a mitjançant un sender de gran recorregut (GR 221) amb uns refugis intermitjos on poder fer nit, i anar recuperant construccions i camins fets amb la tècnica de la pedra en sec. Aquest GR té uns 283 km i aprofita majoritàriament antics camins que passen molt a prop dels cims més alts (al voltant dels 1.000 m d'alçada). En aquests moments la ruta no està acabada i, al sud de la serra, hi ha trams sense senyalitzar i falten refugis per obrir, però els trams acabats (almenys de Deià al Monestir de Lluc) estan en molt bon estat i ben senyalitzats.

Barranc de Biniaraix

Monestir de Lluc

La serra, sense ser molt alta (el cim més alt fa 1.445 m), té unes característiques que en molts moments recorda els Pirineus amb l'afegit que, en molts trams, es pot gaudir d'unes magnífiques vistes al mar. L'època bona pel turisme a la Serra de Tramuntana és entre octubre i juny a molt estirar. A l'estiu la calor fa impossible aventurar-se a fer excursions per la zona. De totes maneres, tot i estar en temporada alta hi ha molt poca gent, bàsicament jubilats alemanys. Aquí sí que Mallorca compleix els tòpics.

Barranc de Biniaraix

Els refugis, del govern balear, trenquen els esquemes dels refugis de muntanya a què podem estar acostumats en altres zones: màxim confort. Són com cases rurals a preu de refugi de muntanya. Això genera alguns conflictes entre muntanyencs i domingueros, ja que a la majoria s'hi pot arribar amb cotxe i dinar. Cal reservar per dormir. Si no hi ha reserva tanquen, però només que hi vagin dues persones l'obren tot per tu. Un desplegament excessiu que és impossible que sigui econòmicament rendible i que per una banda fa pensar que la ruta de Pedra en Sec és una aposta turística forta per fomentar un turisme de muntanya en època no estival a Mallorca i, per una altra, fa que tinguis la sensació que les teves vacances estàn subvencionades per tots els ciutadans de Mallorca i de la Unió Europea a través d'un govern que a final d'any afegeix un munt de diners per eixugar el dèficit que generen els refugis...

Coll des Prat

Refugi de Cúber

Sobrassada roots

La rutina és necessaria perquè el dia a dia no se'ns endugui per davant, per enfrontar-nos a les coses més mundanes de la vida, però també cal trencar-la per prendre distància i oxigenar cos i ment. Doncs això, passat l'inici del curs i el Nadal, i abans de començar amb carnavals i encarar l'estiu, vacazioni per la Serra de Tramuntana de Mallorca! Tot a punt per la Sobrassada Roots!

Voleu que vos la cante?

Voleu que vos la cante?

En aquest món tothom plora,
tothom plora dia i nit,
si no les penes passades,
les penes que han de venir.
També he plorades les mies,
mes ara ja canto i ric:
canto les glòries que espero
per los treballs que passí,
en lo camp de les espines
les flors que espero collir.
Companys meus de captiveri
no voleu cantar amb mi?
Los que plorau entre els pobres,
los que frisau entre els rics,
los que els dies del desterro
contau per los del neguit,
los passos per les caigudes,
los instants per los sospirs,
los que estau amb lo front núvol,
los que teniu lo cor trist,
voleu que jo vos la cante
la cançó del Paradís?

Autor: Jacint Verdaguer
Adaptació música: Roger Mas ("Cançons tel·lúriques")

Human pixels

Una societat capaç de produir fenòmens com aquest fa una mica de por...

La llàgrima

"La llàgrima més dolça ha vingut avui,
a les dotze i poc, dotze i molt... és igual

La llàgrima més dolça l'he sentit lliscant,
________________________________(des del llit, a les fosques, esperant la son)
galta avall,
_________plena de tristesa
_________plena de d'amor
_________plena de nostàlgia

La llàgrima era densa
La llàgrima era càlida
_________era només una
_________era una carícia
_____________________la que tant trobo a faltar"

Escrit de Tuàutem

Margarit

"...què t'impedeix de ser feliç en els moments més durs? T'ho impedeixen les grans penes, les pèrdues? No. Els grans dolors fan un forat, però els assumeixes perquè, si no, et derroten i t'enfonsen. Això és el dol. Però després aquest procés no t'impedeix pas d'anar cap a la felicitat. En canvi, les mesquineses, la ronya quotidiana, sí que t'ho impedeixen.(...) La cultura serveix per ordenar-se per dins i saltar cap a l'alegria. És això el que s'ha d'ensenyar i no s'ensenya."

Joan Margarit

Dibuixar

Si amb quatre traços pogués dibuixar la vida no faria falta escriure tant. La il·lustració com la poesía: síntesi concreta i petita de pensaments complexos. Si sabés dibuixar les coses molts cops no hauria d'escriure-les. I molts d'altres sabria explicar-les. Quina limitació més gran i, alhora, que profundament assumida de fa tants anys...

Decadent

Dit dels circs que venien a Barcelona als anys 80 i als quals ens portaven els nostres pares pensant-se que ens feia algun tipus de gràcia, creient que la nostra infantesa era equiparable a la seva en el terreny de les il·lusions i l'entreteniment. Poques coses recordo més fosques, tristes i sinistres que aquells circs a les places de Toros de les Arenes i la Monumental...

Pallassos

De petit, en unes festes de Gràcia, el meu pare em va haver de treure d'un carrer on hi actuaven uns pallassos per calmar els meus brams i llàgrimes de terror. Quan anava al circ em posava a la última fila per estar ben lluny dels pallassos i els "payasos de la tele" no em feien cap gràcia. Tot i això, recordo riure amb les pel·lícules de Charlot, Laurel i Hardy, els Germans Marx, Buster Keaton i tenir durant molts anys un poster dels Colombaioni a l'habitació .

Durant anys vaig mantenir amb seguretat que no m'agradaven els pallassos i, segurament com a premi, he acabat treballant amb un pallasso i organitzant un festival de pallassos. Gràcies a això, i a poc a poc, he començat a entendre què és un pallasso. Ara veig que hi ha pallassos que em fan riure. Que Charlot, Buster Keaton i els Colombaioni, tot i no portar el nas ni anar vestits de colors, també eren pallassos. Que la màscara del nas i el maquillatge és només una dimensió del pallasso i que el clown no és aquesta màscara sinó un determinat llenguatge. Que no és un tonto vestit de colors que fa el ridícul per fer riure sinó que és intel·ligència i subtilitat. Darrera la màscara hi ha d'haver un pallasso, però sense màscara també hi ha pallasso.

La màscara em segueix provocant una certa por, però ara ja tinc prou capacitat de raonar com per fer-ne abstracció i saber que és mentida. Però en el fons del meu cor, cervell o l'òrgan que sigui que regula el terror, l'estètica del pallasso de colors em segueix activant la tecla que em faria sortir per cames. Li tinc molt de respecte al nas vermell, massa com per posar-me'l des del dia que em vaig veure reflexat en aquell nen a qui tots intentàvem convèncer amb el nas posat que entrés a veure els pallassos mentre ell, totalment aterrat, retorcia el seu cos en braços del seu pare i buscava el camí més curt per estar el més lluny possible d'allà...

La llebre

Internet, el mòdem priiip, xats IRC, el mail, messenger, google i derivats (gmail, google maps, google view), fotologs, blogs, youtube, myspace, facebook...i ara el Dropbox! Tot això en només 10 anys.

La tecnologia és la llebre que ens fa correr pel segle XXI i tota l'estona fa la sensació que t'estàs quedant enrera. Angoixa una mica...

Camises fora

Hi ha un salt generacional, que diria que se situa al voltant de la generació que ara té uns 40 anys, que ve marcat pel fet de sentir-se còmode estèticament portant la camisa o la samarreta per dins dels pantalons i la gent que ja no se sent gens còmode amb aquesta estètica...

En el futbol tampoc se'n van sortir amb la norma que obligava a portar la samarreta per dins dels pantalons... (abans / ara)

No hi ha hipòtesi, només observació empírica, però està clar que és generacional.

Reis

Els reis ja han arribat. A tot arreu i també a Barcelona. La veritat és que feia molts anys que no anava a la cavalcada de Barcelona i viure-la des de dins és bastant espectacular. Per la gentada que hi participa (més de 1.000 persones), pel desplegament al pavelló de la Fira de Barcelona, per la logística d'assajos, vestuari, maquillatge, autocars i carrosses que s'organitza perquè tot això pugui funcionar, per la gentada que surt al carrer a veure-la passar (des de Ciutadella a Plaça Espanya, 5 km amb gent a tot arreu), per la cara de flipats dels nens i nenes i també per la de nens i nenes que hi ha a Barcelona!, perquè arriba un moment que vestit de patge reial i saludant amb tota la majestuositat del món t'acabes creient que ets algú important. I perquè després de dos mesos de donar-li voltes al projecte de preparar 40 xanquers per sortir a la cavalcada de Barcelona ens ha sortit quasi perfecte (39 de 40).

I passats els reis, seguim amb els pallassos. A tope!

La cavalcada

Tanta feina no em deixa esma pel blog...

...cal fer arribar els reis a Barcelona...

...ja falta menys...

Dibuix: litel_mery

Cap d'any

És curiós com la festa de Cap d'any no desperta en mi els instints més festius sinó els més introspectius i casolans...no sé per què, no és pose de "cagar-se en el cap d'any", però al final sempre acaba venint-me molt més de gust quedar-me a casa o fer alguna cosa poc ambiciosa, tot i que no sempre puc...potser té alguna cosa a veure amb què Cap d'Any sigui l'equador d'això tant llarg que és el Nadal...no sé...

Cada ovella al seu corral

"Driving home for Christmas" - Chris Rea

DaClub! (again)

Ja vaig dir tot el que havia de dir quan els vaig veure a Vila-seca (llegir). Són un dels grups que més m'han sorprès i impactat en directe en molt de temps. Després de mig any desapareguts i sense notícia del seu myspace els he tornat a trobar i amb l'alegria d'una maqueta gratix per descarregar-se aquí!


I'm black!

Hibernian

La Scottish Premier League és una lliga de dos equips: Celtic i Rangers. La resta, poca cosa tenen a pelar. És una lliga més que de segon nivell, però malgrat això tenia la seva gràcia assistir a un partit de futbol. A Edinburgh hi ha dos equips, el Hearts i l'Hibernian. Casualment l'Hibernian s'enfrontava al líder, el Celtic (12 partits seguits guanyant i 23 punts de diferència) i cap allà ens en vam anar.

Tradicionalment entre l'afició del Barça i la del Celtic hi ha hagut bona sintonia, per allò del nacionalisme i la independència (i que són bastant civilitzats quan venen a Barcelona, a diferència dels del Rangers). Però precisament per això jo n'estic una mica fart. Bon rotllo, abraçades, Henrik Larsson i després t'empaten o guanyen i cap a Escòcia. No va costar gaire posar-se la bufanda dels Hib's al coll (verd i blanca, com el Celtic) i sentir-se un més a la grada lateral de Easter Road, un estadi petit, amb els corners oberts, totes les grades cobertes per la pluja i ambient de les grans ocasions.


També juguen a futbol, però sembla un altre esport. És una mena de rugby amb els peus: es tracta d'avançar metres. Dos puntes enormes encarregats de baixar pilotes, aguantar-les i donar-les a banda o enrera. Extrems baixets, ràpids i tècnicament poc dotats. Centrecampistes defensius que per fer un control han de demanar temps mort. Centrals de la vella escola. Futbol vertical i imprecís. Una valoració increïble de la força, la lluita i el robo de pilota. Quan ataca el rival la gent crida TACKLE!, i quan el davanter va a terra la grada s'aixeca a aplaudir. Canten i criden amb naturalitat (la temperatura ambient propicia el moviment i l'activitat i el que es veu sobre la gespa tampoc és una cosa espatarrant). No té la bellesa plàstica que pot tenir veure el Barça jugant bé, però se supleix amb la intensitat del joc. I si l'equip de casa es carrega el líder 2-0 la festa i diversió està assegurada. Imbuït de l'alegria col·lectiva no era massa conscient de la situació d'estar en un estadi d'Edinburgh celebrant un gol d'un equip que una setmana abans no sabia que existia com si fós el meu de tota la vida, però el futbol es asín...

Edinburgh

Edinburgh en quatre dies. Edinburgh a quatre graus. Primera experiència vital a les illes inverses. Sempre havia pensat que això d'anar per l'esquerra només afectava si conduïes, però la sorpresa és que afecta també als pedestrians: tot girat. Millor mirar sempre a dues bandes i no confiar en els automatismes de l'Europa continental.

La ciutat és petita, tot a l'abast, amb la típica arquitectura britànica de les sèries de televisió britàniques. Ciutat amb un fort pes de les coses antigues: places, carrers, pubs, etc. El pas del temps a cada pedra. L'espai no és un límit. Viuen en horitzontal. Cases de dues plantes, màxim tres. Jardi a davant i a darrera. A dins, calefacció. Al capdavall és on fan vida. El temps s'escurça de forma curiosa: si et despistes, després d'esmorzar ja és mitja tarda i aviat s'haurà de sopar que fa estona que és fosc. Els pubs tenen tants metres quadrats com faci falta. I tiradors de cervesa. A tot arreu una pantalla amb qualsevol partit de futbol. Cervesa i futbol, música en directe sense pagar entrada, s'hi podria viure bé aquí...


Una altra història seria la part nutricional de la cosa. Si no pots cuinar a casa la gastronomia és un concepte aniquilitat: fish & chips a tot arreu. Que vol dir fregit i salsa a punta pala. No hi ha més opció. No hi ha noies guapes i moltes tenen principis d'obesitat o són directament obeses. Ells, per l'estil. El fritanga a cada catonada i l'olor a torrat de les fàbriques de cervesa de per allà em van estar tirant enrera durant tot un dia. Mareig. Snacks city. Uf. La noia que ens acollia a casa seva (catalana, professora universitària a Glasgow) sosté que la dieta i l'alcohol fan que la majoria de joves no siguin gaire espavilats, que és una manera de dir que són justets. Veient-los menjar no és una hipòtesi que sembli absurda: allò no pot alimentar el cervell, més aviat enverinar-lo.

El que sí que t'arregla el cervell és pujar a Arthur's Seat, un fantàstic turó a Hollyrood Park, dins d'Edinburgh, des d'on es pot veure tota la ciutat. Imprevist i improvisat pic per afegir a la llista.

Arthur's Seat en segon terme

Arthur's Seat en primer terme

Hivernant

Com una tortuga
quan arriba l'hivern
dins la closca
esperant que passi el fred

Així, com una tortuga...