16 de des. 2010

Cessió del blog

Davant la crisi evident que pateix aquest blog, motivada per la manca de temps i de la necessitat  vital que m'impulsava a escriure més o menys sovint, intentarem aplicar solucions imaginatives i acceptarem la proposta del Pablo perquè li cedeixi la Plaça del Dubte per penjar-hi un post. Algun dia m'agradaria recuperar un ritme més constant a l'hora d'escriure però no sé com anirà. No prometo res. Fet i fet, tampoc m'he de justificar, però de moment cedeixo la paraula:

"Qatar Foundation"
Jo ja no puc ser soci del Barça i això em fa molta ràbia, ho dic d’entrada perquè ningú es confongui. De fet, sí que puc, però hauria de passar una mena de procés d’iniciació absurd, a base de demostrar que sóc un cavernícola del futbol. El futbol et desperta emocions sovint viscerals, segurament aquesta és una de les seves funcions socials bàsiques, però això no justifica que per ser soci del Barça hagis de demostrar no sé quina autenticitat xenofòbica.

I, ara, això de la Qatar Foundation. Què ha passat a Can Barça? No sóc un fervent defensor del Laporta, no crec que ho sigui mai, però cada cop veig més clar que el que està passant ara només demostra una cosa: l’era Laporta serà recordada any rera any amb més i més mistificació. La jugada de portar UNICEF a la samarreta va ser brillant, mentre que apostar per la Qatar Foundation és de república bananera. Es deia que el Laporta manegava el club a la seva manera, i amb tics autoritaris, però els resultats van haver de fer callar la boca a tothom. La junta directiva actual sembla més que mai un grup d’aprofitats que utilitzen el Barça com a trampolí per a les seves màfies, i en quan a resultats, només treuen rendiment de l’era anterior. És cert que el Laporta ha utilitzat la seva presència mediàtica com a president del Barça per catapultar-se en la vida pública catalana. Això segurament pot ser criticable, però em pregunto si el president actual tindria una sola engruna d’habilitat per aconseguir quelcom similar. Les seves dots de lideratge no són un dels seus punts forts, de fet, no sóc gens original dient això, però està clar que amb aquest paio, ens queda papanatisme per molta estona. El Laporta ha saltat a la política de manera oportunista, però com a mínim ho ha fet posant-se al servei d’una causa que de moment, pel que sembla, li portarà més feina que recompenses, i això ja té un cert mèrit (si el tio aguanta, és clar). El president d’ara segurament saltarà de la seva cadira actual cap al consell d’administració d’alguna empresa multinacional qatariana o similar, cobrant una millonada al servei de la seva pròpia butxaca... cobrant molt, per fer molt poca feina, quines coses. Ells volien enfonsar el Laporta, però no només no ho han aconseguit, sinó que demostren dia rera dia que no li arriben ni a la sola de la sabata. Jo ja no puc ser soci del Barça, però en aquests moments em faria vergonya ser-ne. Posant aquest arbret a la samarreta, l'equipació semblarà una còpia blaugrana del kimono del Kárate Kid... va home va!

18 d’oct. 2010

La llotja del Camp Nou

A la llotja del Camp Nou, fins ara, tothom hi ha arribat desfilant per una estora vermella sota una agradable pluja de pètals de flor i confetti. I tothom n'ha sortit amb globus i amb tones de merda llençades sobre les seves espatlles. El culer s'il·lusiona amb la mateixa rapidesa amb què se sent estafat. Un barcelonista de tota la vida això ho hauria de saber perfectament, però em sembla que a l'actual president del Barça algú li haurà de regalar una due dilligence per explicar-li que el final del conte sempre ha sigut el mateix. Per si en algun moment s'ha pensat que ell s'escaparia d'aquesta dinàmica. Potser és massa d'hora perquè l'esquitxi la merda de la gestió, però amb la que caca que es va fer l'altre dia al Palau de Congressos ja podriem començar a fer alguna cosa. Tira la pedra i amaga la mà. Cagat...

Posts relacionats: Re, flexió... i Trenta Mil

PS: limitar l'entrada de nous socis a familiars de socis actuals és la  mesura més radicalment trenta milt que podria haver ideat la nova directiva del Barça. 

15 d’oct. 2010

Una nit al Jamboree

L'any 1999 érem uns pipiolos. Feia poc que havíem deixat l'escola de tota la vida i un dia vam quedar un grupet pel centre de Barcelona. Vam anar a sopar al lloc barato de torn, que en aquella època no recordo si ja era un shawarma o encara era un Pans & Company. Érem un grup d'uns deu pipiolos i pipioles i entre nosaltres hi havia una noia que tenia una vinculació familiar que ens permetia entrar gratuïtament a diversos locals d'oci de Barcelona que quedaven bastant més enllà del que ens corresponia per capacitat econòmica, caràcter i pèls al cul. Així amb el nostre carnet VIP anàvem al Moog, el Jamboree, la Cova del Drac i a algun altre que no recordo. Aquell dia ella ens va proposar d'anar al Jamboree, on entrariem gratis i possiblement podriem fer més o menys copes sense pagar en funció de qui hi hagués a la barra. A tots ens va semblar perfecte qualsevol cosa relacionada amb 'beure' i 'gratis', així que amb les nostres bambes blanques, les samarretes xinades, barba de pèl moixó i algunes grenyes postadolescents i postgrunge tot en un, ens en vam anar cap al Jamboree. Un porter molt gros i amable ens va deixar entrar i ens vam endinsar en el black world: homes negres amb dones negres ballant música negra. La nostra amiga va anar a la barra i va descobrir que tenia fil directe amb el paradís i va dir les paraules màgiques: barra lliure. Jack Daniels i vinga fot-li! I quan ja semblava que la cosa no podia millorar per la porta van començar a entrar negres de dos metres amb pivons penjant dels braços. Sí senyores i senyors, era la selecció dels EUA de bàsquet que l'endemà s'enfrontava al Barça al Palau Sant Jordi per celebrar el centenari del club. I aquí estaven, jugadors i cheerleaders gaudint de la nit barcelonina. I aquí estàvem, com si ens haguéssim colat en una festa privada, ballant al costat de gent com Charles Barkley i Scottie Pippen (jo va ser als únics que vaig reconèixer), desbordats per la triple emoció de: 1- estar en un local fora de la nostra mesura, 2- tenir barra lliure de qualitat i 3- compartir festa amb autèntiques estrelles del show businnes. La cosa va durar fins que cansats, més a prop de la línia horitzontal que de la vertical i una mica saturats de tant d'admirar coses, a quarts de cinc de la matinada abandonàvem el lloc dels fets mentre, a la barra, un cambrer omplia un fila infinita de gots de xupito que un negre de dos metres amb un puro immens als llavis es disposava a repartir entre jugadors i cheerleaders. I la cosa no tenia aspecte d'anar a menys. L'endemà gairebé els mateixos que havíem viscut una nit mítica ja des del primer minut ens vam ficar en un cotxe -per definir-ho d'alguna manera- i ens en vam anar cap a la Fira de Tàrrega. En un bar, envoltats de hippies, gossos i molta pols, intentàvem passar la ressaca veient  el partit entre el Barça i la millor selecció del món. El Barça, oh sorpresa, va guanyar. Tots podem imaginar què va dir la premsa d'un fet de tanta trascendència històrica, i que ningú va dir mai que la ressaca també jugava al Sant Jordi.

16 de set. 2010

Carta al director

Senyor director,

avui, com cada diumenge, m'he llevat ben d'hora i he baixat al carrer. A la fleca del barri he comprat el pa i uns crusanets per esmorzar amb la meva senyora i m'he acostat al quiosc a comprar la premsa: La Vanguardia i l'AVUI. Sempre grup Godó, que a casa som gent d'ordre i vam anar a la manifestació del 10 de juliol. Des de l'any 77 que no xalàvem tant. El dia era asoleiat, amb la fresca pròpia de principis de setembre que insinua el final d'un estiu que, a Barcelona, se'ns ha fet una mica llarg. A la plaça els nens jugaven als gronxadors i una dona, entranyable i bruta com ella sola, alimentava coloms amb pa mullat. De sobte, l'estampa idíl·lica de convivència cívica a la ciutat com tal s'ha esquerdat. A l'altra banda de la plaça, darrera uns matolls, un jove que amagava darrera les ulleres de sol la mirada cansada d'una llarga nit de disbauxa, s'ha descordat la bragueta i ha començat a orinar. Indignat m'hi he acostat disposat a retreure-li un comportament tan inadequat en un espai públic on habitualment juguen els infants i els veïns honrats del barri hi prenem la fresca i hi passegem el gos. Però quan he arribat a la seva alçada un immens dubte m'ha autrat, desconcertat per la contradicció i absolutament ignorant de què diuen les ordenances municipals al respecte. I m'he fet una pregunta: la llei permet que una persona humana orini en un pipican?

20 de jul. 2010

El banyador

L'altre dia a la platja. Estreno banyador, d'aquests d'home, amb camals una mica amples, tipus pantaló curt, no massa llargs. Una cosa més aviat esportiva, poc 'playera'. Negre, discret, elegant, amb les seves butxaquetes inútils, el seu cordill-cinturó, la seva mosquitera per subjectar la carn d'olla...tot molt normal, gens pretensiós. Vint euros al Corte Inglés, heus-lo aquí el meu banyador nou! De sobte una amiga, una generació i mitja més jove que jo, em dispara sorpresa, gairebé corpresa: però tu no portes calçotets a sota el banyador?! Perdona? dic jo convençut que m'està vacil·lant. Sí, si no et poses els calçotets a sota el banyador? La miro fixament. Els ulls revelen una doble sopresa: per què no porto calçotets i per què no estic entenent la pregunta...Dimensiono la situació ràpidament i comprenc que hi ha alguna cosa que se m'està escapant. Responc a la gallega: per què hauria de portar calçotets a sota el banyador...? No ho sé, la majoria dels meus amics (una generació i mitja més joves, afegeixo jo) en porten...doncs no se m'hauria acudit mai una cosa tan poc pràctica, la veritat...ah, vale! no sé, era curiositat... I jo, encara pertorbat per la idea, miro al meu voltant i m'adono, al·lucinat d'haver viscut tan ignorant fins ara, que la majoria dels meus companys de platja que encara no han tastat les virtuts (ni les servituds) dels vint-i-deu porten gayumbus sota el banyador quan van a estovar el seu cul a les aigües de la mar Mediterrània. I penso que, ara i aquí, sense ni veure'l venir, un salt generacional m'ha passat per sota i he quedat situat a la banda dels puretillas.

1 de jul. 2010

El teu somriure

Com un terròs de sucre
així és
-compacte, dolç, rotund-
el teu somriure.

Com un terròs de sucre
així es desfà
-lleuger, distret, només per mi-
quan el toco amb els llavis.

28 de juny 2010

Atzar

Dissabte al matí, el sol d'estiu esclata amb tota la seva rotunditat sobre els carrers deserts de Barcelona en ple pont de Sant Joan. Estic a punt de sortir de casa per anar a l'Hospital de Barcelona, que des de fa uns dies s'ha convertit en el centre neuràlgic de la vida familiar arrel d'una intervenció quirúrgica. De sobte rebo un missatge al telèfon mòbil. Obro la tapa i veig que és l'A. Somric. Vam anar junts a classe entre els 3 i els 17 anys i vam ser nòvios entre els 4 i els 6. Som bons amics, però la vida ens ha dut per camins que es creuen potser no prou sovint. Ens veiem poc, no ens truquem mai i, només de tant en tant, ens enviem algun mail. Si coincidim en algun lloc està molt bé. Somric perquè un missatge seu només pot voler dir una cosa: 'Ahir va néixer en Bernat a l'Hospital de Barcelona! Estem tots tres perfectes. Petons'. Que guai! Arribo a l'Hospital, més desert encara que la ciutat. Pregunto per ella, pujo a l'habitació i truco a la porta. L'obro i, mentre ho faig, començo a cridar ara fliparàs, ara fliparàs!! Del llit estant em veu, amb el nen al costat, i se li il·luminen els ulls i la cara de sorpresa. Què fàs aquí?! Dos petons, d'aquells que fa que te'ls ha de fer ella, un a cada galta. Li explico què hi faig tan d'hora i em presenta en Bernat. Dorm plàcidament, minúscul. Sóc el primer a conèixe'l, no han arribat ni els germans! Felicito el pare i l'àvia de la criatura i  marxo de seguida, discretament, sorprès per com de vegades l'atzar ens situa tant a prop de les persones en moments clau de les seves vides i feliç perquè avui hagi sigut així...

3 de juny 2010

El fil de plata

Quan enmig de la fosca no es vegi cap estrella un tènue fil de plata serà la nostra guia. Quan el dolor ens ofegui i no poguem somriure sabrem trobar les pistes per viure amb alegria. Perduts, a les palpentes, les dues mans molt lentes alleugerint el fred que ens eriça l'esquena, sabrem que no hi ha límit més gran que les mentides i que sentir tristesa forma part de la vida. Quan el cel de tempesta ens vulgui caure a sobre escollirem cançons que ens curin les ferides, inventarem rutines i les pors que ens asfixien quedaran esbandides. Si el fum no ens deixa veure-hi, si ens cansa pensar massa, si no sabem sortir de la nostra cuirassa, aixecarem les celles i buscarem estrelles sense saber què passa. Fugirem de l'obaga, buscarem el solell i seguint el fil de plata ens daurarem la pell.

"Look for the silver lining" - Chet Baker

30 de maig 2010

Haiku

Dia gris
samarreta de colors
panxa contenta.

Joan Busquets

15 de maig 2010

Seguirem somiant

Seguirem somiant i intentant que els somnis es facin realitat. No buscarem coses extraordinàries, simplement intentarem convertir en extraordinàries totes les coses. Com tu ens has ensenyat. No em penso posar mai el nas de pallasso, ja ho saps. Però el portaré dins del cor per sempre més perquè tu has convertit el terror que em produïa de nen en un profund respecte per una manera d'entendre el món. Seré feliç. No cal que m'ho tornis a preguntar més, vale? Seré feliç perquè no em queda cap més puta opció havent vist com has anat per la vida. Cuidarem la casa, la farem créixer i farem tot allò que ens vingui de gust, sense més límits que els de les nostres pròpies capacitats. Pero ets un cabrón, deixa'm dir-t'ho, perquè això ho havíem de fer junts...Et trobarem a faltar, molt. Però tota la teva generositat, amor i energia ens farà arribar allà on ara ens sembla  impossible. I haurem d'aprendre moltes coses pel nostre compte, però ho farem. No et preocupis. Descansa, relaxa't i disfruta. I fes molt el pallasso, com mai. M'agrada saber que des d'ara hi ha algú que farà riure a la mare per sempre. I explica-li l'acudit de 'susto o muerte' i diga-li que tu també havies escollit 'susto'.

9 de maig 2010

La Fira

Un any més hem anat a la Fira de Música al Carrer de Vila-seca. Les tradicions cal inventar-les, cultivar-les i cuidar-les. La Fira ens agrada perquè és un festival de música fet a la nostra mida: nucli urbà, escenaris al carrer, distàncies curtes, programació artística de qualitat, preus raonables als bars i restaurants, absència de massificacions. El públic potencial són els professionals de la música (programadors, artistes, etc), la gent del poble i, cada vegada més, la que viu als pobles i ciutats més propers. Sense zona d'acampada tothom ha de domir a l'hotel, en pisos de lloguer o a casa seva. Cap concessió al 'calimochersime'. Avis, sèniors, joves i infants comparteixen l'espai, nets, polits i sense pols. No cal conviure amb gossos aliens. Tampoc amb ramats d'adolescents en viatge iniciàtic a sortir de l'ou. Això ni és Tàrrega ni el Vinya Rock. Tampoc el FIB ni el Primavera Sound, el 'gafapastisme' té dimensions més aviat rurals. I  potser perquè no és res de tot això nosaltres ens hi sentim còmodes. Disposats a gaudir de la música, l'ambient i la magnífica acollida dels vila-secans ens submergim en la postal i aconseguim un petit miracle de regressió vital: el nostre capteniment prèn visos de contingut homenatge a l'adolescència, una petita i modesta exaltació a l'amistat masculina, solidària i primària. Sí, ens anem fent grans però seguim sent els mateixos carallots de sempre i saber-ho ens reconforta.

A nivell músical, com cada any, alguns descobriments interessants:  

Cardova, l'enèssima proposta funk de Lalo López (guitarrista i ideòleg de Fundación Tony Manero i Chocadelia Internacional, a banda d'un dels individus amb la capacitat verborreica més impressionant de tot Vallcarca i rodalies). 

At Versaris + Asstrio, una interessant i contundent combinació de hip-hop en català amb tres músics de jazz fent les bases instrumentals en directe. D'esquerres, intel·lectual i combativa, la proposta és una demostració que els okupes també poden ser elegants.

I finalment l'aposta per apuntar-me un tanto: Mine! Ortodòxia popera amb contundència rockera. Tot molt british, un directe potent, veus cuidadíssimes i carisma i actitud artística de sobres. A un país sencer buscant els nous Manel no li passarà per alt un grup com aquest. Recorda el seu nom! 

Nota: si la Pilar Rahola pot fa servir la paraula 'capteniment' cada tres frases jo no vull ser menys...

6 de maig 2010

Quanta fe, les flors i els hules

Dius que sóc un pop, dius que estic a prop, dius que m'ho crec tot.
Dius que sento massa, dius que el feeling em depassa, dius que l'alegria viu amb nosaltres a casa.
La bossa d'escombraries ens ambienta la terrassa.
Aaah! La primavera!
Em fa vergonya aliena veure cantar aquesta nena.
Dius que és cosa fina, doncs amb mi no l'endevina.
És una farsanta, és una elefanta. De taronja, sí, de taronja, posa'm un fanta!
Aaah! La primavera!
Perdoni dependenta, no anirà calenta?
Amb el meu jersei de pico pico, pico i repico.
A veure això com t'ho explico...Sóc poeta, sóc profeta, et puc tocar una teta?!
Aaah, la primavera!
No només sóc un artista, també sóc molt costumista.
Rimo bosses de patates amb cordons de les sabates.
Poso veu de trascendència i busco una sortida...una sortida d'emergència!
Aaah! La primavera!
M'he comprat unes Munich, tot em sembla tan bonic!
Passegem per la platja, ens prenem una garnatxa i em tatuo el teu nom...me'l tatuo en una natja!
Aaah, la primavera!
Som els reis de la festa, som l'ariet dels urbanites. Un dia vam veure una vaca i la vam trobar molt maca.
Tirem molt de confetti amb actitud desmenjada. La nostra revolució no serà televisada però serà patrocinada!
Aaah, la primavera!

Nota: No. No és que m'hagi tornat gilipolles definitivament. Simplement he estat explorant nous referents estilístics... 

Pots deixar els teus "versos" a lo Quanta Fe. Serà un plaer.

27 d’abr. 2010

Jo també

Jo també tinc amics que escriuen un blog. I jo, com ells, també pretenc solcar les onades de la vida amb l'ajuda d'aquesta inestable i minúscula taula de surf que és el blog. Sovint jo també rellisco de manera patètica i absurda. O una onada imprevista em fa perdre l'equilibri inesperadament. I aleshores jo també me'n vaig de cap al mar, i mentre calo de mala manera perquè mai se m'ha donat del tot bé això de xipollejar dins l'aigua i m'interessa molt més veure on és la línia de costa que les petxines de colors, busco amb ulls desesperats on ha anat a parar la meva taula de salvació virtual. I jo també nedo cap a ella nerviosament i fins que no la tinc agafada ben fort i estic segur que no se m'escaparà no em tranquilitzo. I aleshores, amb esforç i dificultat, hi pujo un altre cop. I quan torno a ser damunt la taula -que vol dir escrivint el blog, per si algú ha perdut el fil de la metàfora...- jo també em torno a sentir segur. I fort. I orgullós i satisfet perquè me n'he sortit un cop més. I també valent. Més valent que abans. Valent perquè ve una onada i no caic a l'aigua. Perquè no només no caic sinó que avanço una miqueta i em puc preparar per entomar una altra onada. I així una darrera l'altra. Que vagin passant, que em sento segur! Fins que torno a caure, m'enfonso a l'aigua, trec el cap, busco la línia de costa, recupero la taula i hi torno a pujar. I així també una vegada i una altra. Jo també escric un blog com a repte personal poc original. I com a teràpia. I per exorcitar fantasmes, omplir buits, ordenar desordres i jugar a ser gran. Jo també escric un blog per satisfer la meva quota de vanitat, perquè sé que allà darrera hi ha algú que el llegeix. I també em justifico, ja ho veus. I és per tot això, i probablement per alguna cosa més i també per alguna cosa menys, que Jo també...

...i tu?

19 d’abr. 2010

Dibuixa-li un xai

Des de fa unes setmanes la meva rutina diària comença en un centre de rehabilitació de la zona mitja alta de la ciutat com tal. Quan hi arribo em fiquen dins d'un montacàrregues prou adaptat i em baixen al soterrani, a la sala de rehabilitació. Allà m'hi esperen les dues fisioterapeutes i tres estudiants de pràctiques. Bon dia, bon dia. Entro al vestuari, em canvio i m'estiro en una de les camilles. L'ambient és acollidor i el tracte molt amable. Resulta fàcil establir relacions de simpatia amb la gent del centre i els altres pacients a partir d'una excusa tan evident com la lesió que a cadascú l'ha portat allà. I tu què tens? I t'han d'operar? Amb pocs dies ja veuràs com millores molt. Aquest són el tipus de frase amb què s'inicien les converses, però tothom té l'habilitat social de la dialèctica prou desenvolupada com per fer durar qualsevol conversa dins d'uns límits raonables per retornar, un cop esgotada de manera evident, als seus exercicis, la seva lectura o la seva ràdio. Tothom?
Fa uns dies vaig descobrir una home a la camilla del meu costat que només va necessitar que li fes una mirada fugaç, absolutament despistada i mal calculada per part meva, per començar-me a explicar tots els seus mals, que eren molts, amb un desconcertant interès a posar-me al dia de determinats aspectes de la seva vida que la inexistent confiança entre nosaltres no hauria d'haver permès. Una mescla de fortuna i habilitat per part meva van resoldre ràpidament una situació que s'estava complicant i vaig poder tornar a la meva lectura. Avui la conversa girava al voltant de la nutrició i els seus efectes sobre el cos. Portava la veu cantant, lògicament, la fisioterapeuta. Una altra pacient i jo donavem les rèpliques, conscients que més que el tema lo important era fer fluir la conversa amb agilitat. Ell, sí ell, ha aconseguit entrar-hi comentant que de petit bevia llet directament munyida de la vaca, una aberració nutricional si tenim en compte que la llet de vaca té la funció d'alimentar bèsties de centenars de quilos. A partir d'aquí tots els seus comentaris s'han anat desenvolupant en els següents termes: "Jo de petit bevia llet directa de la vaca", "Jo menjo carn molt tendra perquè tinc xais", "Jo vaig deixar de treballar i em vaig comprar una granja", "Jo ara m'he comprat gallines per poder tenir ous" i així la conversa ha anat morint mentre tothom retornava a la seva ocupació. Tothom? No. Jo, no sé per què, li he aguantat la mirada i ell no ha tingut pietat. "Jo els xais els porto a matar a l'escorxador i després me'ls menjo. Em sap un greu, el primer cop vaig plorar". "Tinc una escopeta i mato senglars i me'ls menjo". "Una vegada vaig apuntar un conill i no em vaig atrevir a disparar". No era una bombardeig d'informació, era una cosa molt més inquietant. Frases curtes seguides d'una mirada d'autocomplaença bovina que no sabies què t'estava demanant. Aprovació? Admiració? Respecte? Compassió? Impossible dir res per fer aixecar el vol al diàleg, cap ajuda per convertir allò en un conversa. Déu meu! Com surto jo d'aquí? "Jo feia declaracions de renda i em vaig jubilar fa 12 anys". Aha... "Em vaig comprar un ramat de xais". Mmm..."Ara me l'han de fer a mi la declaració, m'he oblidat de tot". Aha...mmm. "Vaig aprendre a munyir amb les mans". Clar, clar. "Cada matí repasso les taules de multiplicar". ?¿?¿ "Quan arribo al mas els xais em venen a rebre". Ooohh... "Jo abans treballava amb persones i ara amb bèsties. Però les bèsties són més persones que aquells". Aha... "Jo els hi canto cançons i els xais em miren. Jo els hi explico contes i m'escolten". Aha...mmm...tu els hi cantes cançons als xais...i els expliques contes...i t'escolten...a tu els xais t'escolten...Estic començant a perdre el tènue fil d'aquesta apassionant conferència sobre "Ego i neorurals", cada cop se'm fa més difícil seguir fent veure que l'escolto i, aprofitant un descuit de l'home que xiuxiuejava a les ovelles, aconsegueixo escapolir-me mitjançant una pregunta a la fisioterapeuta sobre la meva recuperació. Ell, potser veient que jo no sóc tan dòcil com els seus xaiets, no insisteix. Probablement fa anys que sap que només l'escolten les ovelles. 

4 d’abr. 2010

Anatomia d'un instant

El dilluns 23 de febrer de 1981 s'estava celebrant al Congrés dels Diputats la votació per escollir Leopoldo Calvo Sotelo president del govern espanyol en substitució d'Adolfo Suárez. A les sis i vint-i-tres minuts de la tarda un grup de guàrdies cívils armats irromp a l'hemicicle i, després d'uns segons d'incertesa, tots els presents tenen clar que allò és un cop d'estat. Els guàrdies civils donen dues ordres clares: "¡Quieto todo el mundo!" i "¡Al suelo!". La majoria de diputats obeeix l'ordre, però Gutierrez Mellado, vicepresident del govern i l'únic diputat que també és militar, s'aixeca del seu escó i es dirigeix als assaltants. Suárez l'intenta retenir però Gutierrez Mellado ho evita i s'encara amb alguns dels guàrdies civils, que l'intenten tirar a terra sense èxit. I és aleshores quan se senten els trets. Tothom es llença a terra i s'amaga sota els escons i les cadires, excepte Gutierrez Mellado, que es queda dret al costat dels guàrdies civils al mig de l'hemicicle, i Suárez, que torna al seu escó i s'asseu. Aquest gest, la imatge de Suárez assegut al seu escó, sol al costat de centenars d'escons buits (excepte el que també ocupa Santiago Carrillo), és el punt de partida del llibre de Javier Cercas "Anatomía de un instante" i amb el qual traça una de les, probablement, millors aproximacions que s'ha fet al cop d'estat del 23 de febrer.

Cercas no ha tingut accés a informació especialment privilegiada ni desconeguda. La documentació sobre el cop és escassísima, límitada bàsicament als documents judicials, a la premsa de l'època i a un document gairebé desconegut que Cercas reivindica com la millor aproximació, gairebé psicològica, al cop d'estat i a partir de la qual s'estructura el llibre: la gravació de la primera mitja hora d'ocupació del Congrés que una càmera de TVE va poder fer fins que la senyal va desaparèixer. També ha entrevistat molta gent que va tenir alguna relació amb el cop i, probablement, ha fet una feina d'investigació com no ha fet cap historiador encara. Però la virtut de Cercas a l'hora d'explicar el cop d'estat no és la informació que ha tingut sinó la perspectiva, l'enfocament, abordant una realitat plena de rumors, mítes, mitges veritats, falses creences, versions interessades i algunes certeses, des dels paràmatres de la ficció. L'historiador metodològic no pot explicar una realitat amb tantes ombres. Cercas tampoc, però amb els recursos de la ficció crea un relat fictici, inventat a partir d'allò que sap, allò que intueix, allò que imagina i allò que vol creure. Un relat plausible i versemblant amb el qual il·lumina moltes de les ombres d'uns fets encara massa desconeguts.

"Anatomía de un instante" acaba amb el mite del 23-F com un intent extemporani d'acabar amb la democràcia per part d'un personatge marginal, estrafolari i irreflexiu com Tejero. També amb la idea que al darrera de tot hi ha el Rei i unes suposades pretencions de consolidar la seva figura i la democràcia a través del cop d'estat. O simplement amb la idea que el cop d'estat és un procés que és pot explicar de manera lògica, linial i coherent. Al contrari, el llibre explica els factors que configuren una situació propicia per un cop d'estat a Espanya i com els esdeveniments i el comportament de gairebé tots els actors de la vida política de l'època, també del Rei, creen una situació que desemboca en el cop d'estat primer, i en el seu fracàs després. Cercas parla de "la placenta del cop" per referir-se a un estat d'opinió molt generalitzat en la politica i la societat de principis dels anys vuitanta que considera que cal acabar amb la situació de crisi que viu el país i que ve provocada pel govern de Suárez. S'utilitzen conceptes com "cop de timó", "cop de bisturí" i d'altres eufemismes buits de contingut perquè cadascú els interpreti com vulgui. El risc de fer això és evident en un país en què l'exèrcit segueix sent el mateix que va guanyar la Guerra Civil i que té, entre les seves principals tradicions, la d'acabar amb els governs democràtics per la via de les armes. Aquest context provoca l'èxit i el fracàs del cop d'estat al mateix temps. L'èxit perquè aconsegueix fer confluir molts interessos diversos en un. El fracàs perquè, un cop començat, els colpistes s'adonen que són tres cops diferents en un i que no són compatbiles entre ells. Així, i per diferents motius, els tres cops d'estat van fracassant l'un darrera l'altre  durant les hores posteriors a l'ocupació fins que el dia 24 al matí s'allibera el Congrés dels Diputats. I quin paper té el Rei en tot això? Doncs l'actuació del Rei, exactament com la de la resta d'actors de la pel·lícula, no respon a un guió prèviament definit, sinó que es va definint en funció dels esdeveniments que es produeixen i també de determinades casualitats que fan que el resultat final de tot sigui un, de la mateixa manera que hagués pogut ser un altre.

Lo* més interessant d'"Anatomía de un instante" és que fa palès de manera molt evident que la Història no és coherent. Tampoc simètrica ni geomètrica, sinó desordenada, atzarosa i imprevisible. Que el seu resultat és fruit de petites casualitats, i que la seva aparent lògica i simètria és només una construcció a posteriori per ordenar els fets. El relat oficial del 23F diu que el cop d'estat va fracassar, que la societat s'hi va oposar i que el Rei el va aturar per defensar la democràcia. I això no és veritat sense ser del tot mentida: en un cert sentit el cop va triomfar perquè es van aconseguir algunes de les coses que els colpistes pretenien; l'oposició al cop només es va manifestar massivament un cop acabada l'ocupació del Congrés, no abans; i les motivacions del Rei per actuar com va actuar no responien a la voluntat de defensar la democràcia estrictament, sinó a la de salvaguardar una institució monàrquica que li havia costat molt de recuperar i que, probablement, havia entès que només podia tenir futur en un context democràtic. El resultat final va ser que la Monarquia va quedar lligada a la sort de la Democràcia i totes dues en van sortir reforçades, però aquest no era l'únic resultat possible del cop d'estat. El llibre també mostra el cop d'estat del 23 de febrer de 1981 com una mena de frontissa de la història moderna d'Espanya i com un moment en el qual es posa realment de manifest que la democràcia espanyola no es va construir sobre l'oblit sinó, tot al contrari, sobre un record molt viu de la guerra civil. En aquesta frontissa coincideixen persones que van guanyar i perdre la Guerra Civil, d'altres que van ser figures clau del franquisme i de l'oposció clandestina i figures emergents de la democràcia que encara avui segueixen a primera línia política, les actituds, comportaments i decisions dels quals són imprescindibles per entendre com hem arribat a la situació actual.

Amb tot, Cercas també és víctima de les seves pròpies trampes. Per una banda, tantes hores parlant de Suárez l'han acabat fent caure en una mena de Síndrome d'Estocolm que en alguns moments dóna al llibre un inquietant aire d'hagiografia. Matisada, però hagiografia al cap i a la fi. És curiós el procés de desmitificació del 23F per la via de mitificar la figura d'Adolfo Suárez. Per una altra no es pot escapar de la lògica de crear coherències, simetries i geometries perquè totes les peces de la història encaixin perfectament. Això és comprensible i probablement inevitable, però és evident que les fa encaixar al seu gust i segons uns pressupòsits ideològics concrets. Cercas il·lumina moltes de les ombres del cop d'estat, però probablement només aquelles que a ell li interessa il·luminar. Ni  les reivindicacions històriques de Catalunya, Euskadi i Galícia, ni tampoc el procés de descentralització política, més enllà dels atemptats d'ETA, li semblen focus prou útils, pel que sembla, per il·luminar les ombres del cop. Una llàstima.

(Si has arribat fins aquí una petita recompensa irònico musical)

25 de març 2010

Aniversari

Després de dos anys tant tu com jo ho sabem. Vivim una mentida però ens agrada. Per això, jo segueixo venint a la Plaça del Dubte i tu, de vegades, també. Fa dos anys que ens enganyem i, malgrat tot, en el fons ho sabem: pensant no s'arriba enlloc. M'ho deien de petit, no pensis tant que fa tonto, però no hi puc fer més. Jo seguiré venint, pensant la manera de no pensar. Tu ves amb compte i apunta-t'ho bé. No fós cas que acabéssis com el de la cançó.


El primer post

22 de març 2010

Andar contigo

Pep Lladó és músic. I rumbero. Va ser pianista del Gato Pérez i fundador dels Ai, ai, ai. Si no m'equivoco és autor de la magnífica Advertència, una d'aquelles rumbes que connecta amb la nostalgia i la tristesa, sovint tan reconfortants, lluny de la frivolitat que estigmatitza el gènere. Fa poc més d'un any en Pep Lladó va perdre la seva companya, amb qui portava més de trenta anys. De sobte. Una malaltia se la va endur en poques setmanes, massa jove. Una experiència brutal i incomprensible. Dolorosa i absurda. La gestió del dolor i la pèrdua, un procés personal i íntim, sovint necessita, d'una manera o altra, projectar coses cap a fora. La Plaça del Dubte és, en un cert sentit, fruit d'aquesta mateixa necessitat. Aquest procés en Pep Lladó l'ha fet per la via de la música, de la rumba trista. Ha escrit un conjunt de cançons per recordar la Loli i exorcitzar la pena, cançons que ha gravat amb uns bons amics i penjat a la seva web perquè qui les vulgui les escolti i se les descarregui. No hi ha negoci, només voluntat de compartir un dolor i una tristesa que per a una gent seran molt propers i per a una altra més llunyans. Però no cal saber-ne el per què per disfrutar-les, les cançons tenen molt de pes per si mateixes. Es nota que al darrera hi ha un sentit de veritat i per això emocionen. Jo no conec en Pep ni coneixia la Loli. He arribat a les seves cançons per casualitat. Però de fa uns dies, quan noto que em baixa una mica la temperatura de l'ànima, les faig servir per abrigar-me. I la veritat és que m'escalfen. Sempre hi haurà algú amb qui t'agradava caminar i ja no és possible.

Escolta-ho a "Andar contigo" - Pep Lladó

16 de març 2010

La trencadissa

Els focus del Velòdrom il·luminen la gespa artificial del camp de futbol. Sortim del vestuari, fa fred però avui, curiosament, no plou. Els cinc minuts de marge entre partit i partit ens permeten un lleuger escalfament. Quatre xuts, tres gambades i quatre estiraments. Tot a punt per començar i aspirar a una nova victòria que ens acosti al primer lloc de la classificació. Vam començar la lliga molt malament però hem anat millorant partit a partit. I jo, després d'anys lluny dels terrenys de joc, estic tornant a trobar-li el gust a això de xutar la pilota. Comença el partit. Tenim un canvi i ells quatre o cinc. No serà fàcil, però de seguida veiem que tampoc hi ha tanta diferència. Últimament portem una bona ratxa de victòries, ho haurem d'aprofitar. Als pocs minuts, acompanyant una jugada de contratac, entro dins l'àrea, la pilota em cau al peu esquerra, controlo, xuto i gol. 1-0. La cosa es posa bé, però haurem de seguir corrent perquè cada vegada es notarà més la diferència entre ells, que tenen canvis, i nosaltres que només en tenim un. Dominen ells però els hi costa treure la pilota des de darrera. Nosaltres pressionem bé. Es passen la pilota entre els defenses. La persegueixo amb una certa ambició, res desaforat. Entro dins l'àrea, poso el peu esquerra a terra i, de sobte, sento vertigen: clock! clock! Sona molt fort. Massa. Caic a terra, plegat de dolor i cridant. No cal ser metge per saber-ho, m'he rebentat el genoll. Amb el primer clock ha sortit tot fora de lloc. Amb el segon, ha tornat a entrar. Pel camí m'he endut per davant el lligament lateral intern i el creuat. No em puc moure. Crec que mai havia sentit tant de dolor, em marejo. Encara a terra començo a veure clar que m'he ficat en un jardinet. Això anirà per llarg: crosses, rehabilitació, quiròfan?, etc. M'aixequen i m'asseuen a la banqueta abans de dur-me cap a urgències. En surto embenat des del turmell fins gairebé l'entrecuix. Mai tindré una foto a primera plana signant el millor contracte de la meva vida amb un dels grans, però acabo d'aconseguir-ne una sortint de l'hospital amb crosses. No volia emular els cracks del futbol? Doncs ja ho tinc. Potser sí que ara ha arribat l'hora de deixar de jugar amb foc i penjar les botes. Als trenta anys hi ha riscos que més val no córrer si no tens una nòmina amb més de sis zeros.

25 de febr. 2010

Trenta mil

El concepte "trenta mil" és un autèntic desconegut entre les categories de classificació social. De fet, és tant desconegut que jo només en tinc constància gràcies a l'amic Raimon, i ignoro d'on l'ha tret i de quines fonts beu per definir-lo. Però més enllà que ningú n'hagi sentit a parlar, els "trenta mil" són una realitat en la qual alguns ens podem arribar a reconèixer, ja sigui per orgull, consciència o complex de pertinença, si bé molts no siguem trenta mil pura sang però d'alguna manera hi estiguem vinculats a través d'una part de la família, l'escola on hem anat o determinats cercles socials dels quals formem part.

Segons la definció que en fa en Raimon, trenta mil són les persones que aproximadament formen part de les famílies que constitueixen la que tradicionalment ha estat l'oligarquia catalana. És a dir, aquelles famílies de tradició burgesa i catalanista que històricament han jugat un paper d'elit social, econòmica, política i cultural. Són famílies de cognoms coneguts i reconeguts com Pujol, Maragall, Millet, Roca, Milà, Boadella o de Carreras, i entre els seus membres s'hi pot trobar una aparent diversitat ideològica que en realitat no és tanta perquè sempre respon al posicionament (adhesió, rebuig o escepticisme) respecte de la cosmovisió que el món "trenta mil" els ha ofert a través de tots els seus mecanismes de socialització: escoles trenta mil, esplais trenta mil, pobles d'estiueig trenta mil, clubs esportius trenta mil, etc. Així els petits trenta mil creixen pensant que tothom és trenta mil i que tot el que hi ha més enllà és dolent, erroni o pèrfid, i que cal lluitar per acostar la gent que viu equivocada a l'ideal de perfecció de la cosmovisió trenta mil. Tot això no seria un problema si no fós perquè aquesta manera de veure el món representa un 2% de la població de Catalunya i perquè, per la força que té aquest col·lectiu, els problemes, les solucions i els debats dels trenta mil ho envaeixen tot i contaminen bona part del debat públic. Però sobretot perquè és mentida i existeix vida intel·ligent més enllà dels trenta mil.

Per les circumstàncies històriques del país, durant molts anys les elits trenta mil s'han projectat a través d'institucions cíviques que substituïen, simbòlicament i de fet, les institucions polítiques. El Palau de la Música o el Barça potser han estat els dos casos més significatius. Ja fa dies vaig escriure que per ser president del Barça cal formar part d'una determinada casta. A vegades es cola algun convidat inesperat a la festa, com el senyor Nuñez, però després de trenta anys els trenta mil sembla que han recuperat el control del club (i jo com trenta mil, bastard i tot, que me n'alegro). En les darreres eleccions tots els candidats amb opcions a victòria provenien del món trenta mil. A les propers sembla que la cosa no variarà gaire. El que ja és més curiós, irònic i significatiu és que Sandro Rossell hagi escollit el següent eslògan per definir la seva visió social del club: "Més que 170.000 socis som 30.000 famílies"...

Què? Com se t'ha quedat el cuerpo?

Per llegir més sobre els trenta mil, aquí.

12 de febr. 2010

Cementiri de vergonyes (o elogi del carnaval)

Passa el dia, a poc a poc, sembla mentida amb lo ràpid que va tot! Passa la vida: toc! toc! Moltes gràcies, però ja tenim de tot. Les muses ens visiten amb cançons sense sentit, entren crits per la finestra i lentament es fa de nit. A fora la gent s'engresca i es comença a definir una confosa borratxera i ningú vol anar a dormir. Les paraules sonen buides, vagament efervescents, eufòria sense complexos dels homes sense talent. Un gat despistat escolta la remor des d'un terrat, resignat a la vergonya de tanta mediocritat dels que arrossegats per la rutina es beuen la nit d'un glop, reivindicant la misèria i pensant-se que ho poden tot. Buscabregues de taverna, sanedrins d'arreplegats, mentiders de tres al cuarto, fetixistes amargats. Pidolaires amb smoking, llepafils amanerats, cementiri de vergonyes, verbena de quatre gats...

11 de febr. 2010

"Història de la rumba catalana"

INTRODUCCIÓ
La història de la rumba catalana està formada bàsicament per una sèrie d’episodis i seqüències protagonitzats per diverses famílies de gitanos catalans, principalment de la ciutat de Barcelona, i això ha fet que s’establissin diferents línies interpretatives d’aquesta història. Tot això ens remet a uns orígens mítics d’aquesta expressió musical que els mateixos protagonistes han anat alimentant i mantenint. Per tant, aquest intent de conèixer els orígens de la rumba catalana difícilment ens permetrà arribar a una versió definitiva, però sí tenir una visió general dels diferents discursos que sobre aquest tema s’han establert.

Com va dir el Gato Pérez “la Rumba neix al carrer, filla de Cuba i d’un gitanet”. És el producte de la confluència en un espai i un temps determinats de dues tradicions musicals occidentals (entenent per occidentals les que es donen a Europa, Àfrica Subsahariana i Amèrica). Els gitanos catalans de Barcelona, concretament dels barris de Gràcia, el Portal (al voltant del carrer de la Cera) i Hostafrancs són l’origen del què, segons els entesos, és l’única innovació rítmica en la música popular europea durant el segle XX. En un context de misèria generalitzada els gitanos catalans, que gaudien d’una certa bonança econòmica  gràcies a la seva activitat com a venedors ambulants, van entrar en contacte amb els combos tropicals que actuaven a les millors sales de festa de la Barcelona de la postguerra. És del contacte que es produeix entre els ritmes afrocubans dels músics d’aquests combos i les guitarres dels gitanos catalans, sobretot en les festes posteriors a aquests concerts, que sorgeix la rumba catalana. Aquesta innovació rítmica es basava en una innovació tècnica coneguda com el “ventilador”, l’orígen de la qual no és del tot clar encara que tradicionalment se n’ha atribuït l’autoria a Antonio González “El Pescaílla”, membre d’una de les famílies de gitanos catalans més importants en la rumba catalana. Aquesta tècnica combina el rascat de les cordes de la guitarra i la percussió sobre la caixa, i aconsegueix mantenir només amb la guitarra la totalitat de la riquesa musical i un cert sentit de metrònom. El Gato Pérez el va definir a la perfecció a la cançó El ventilador com “ese truco tan ingenioso y de fácil ejecución que junta en la guitarra la armonía y la percusión”.

Així doncs, la rumba catalana té una dimensió lúdica i festiva innegable des del mateix moment del seu naixement. La tècnica del ventilador, que reforça la part rítmica, permet que en qualsevol moment i en qualsevol lloc es pugui desencadenar una festa amb només una guitarra. I aquesta dimensió festiva també es tradueix habitualment en unes lletres alegres, picants i amb dobles sentits, amb una utilització reiterada d’onomatopeies i amb moltes repeticions de frases. La rumba es presta a cançons curtes i ballables, amb introducció, estrofa, tornada, estrofa i final, l’essència d’un single. I segurament per això en determinats moments la rumba ha estat de moda comercialment i fins i tot ha arribat a degenerar en productes musicals que únicament en conservaven l’embolcall però no l’essència.

No es poden obviar tampoc les influències que la rumba flamenca ha pogut tenir sobre la rumba catalana i viceversa, pel contacte directe que hi ha hagut entre totes dues a Catalunya i per la influència de l’èxit comercial que la rumba catalana ha tingut a nivell estatal. Malgrat que tant la rumba catalana com la rumba flamenca tenen el seu orígen en la influència d’expressions musicals formades a Amèrica, especialment afrocubanes, el moment històric en què es produeixen aquests contactes és molt diferent en cada cas. Si ja hem vist que en el cas de la rumba catalana el contacte es produeix a partir de la dècada dels 40 del segle XX, el contacte entre ritmes afrocubans i el flamenc es produeix en els segles posteriors a la colonització d’Amèrica. El triangle geogràfic que va veure néixer el flamenc (Cadiz, Sevilla i Jérez) és el punt de comunicació que uneix directament la península amb el Nou Món. I no és estrany que el flamenc trobi en les formes polirítmiques i sincopades afroamericanes un camp abonat per les influències mútues, i que adopti alguns d’aquests estils, anomenats cantes de ida y vuelta, entre els quals hi ha la rumba. El flamenc i la seva globalitat performativa adapten a la perfecció els elements afroamericans que venien d’ultramar, i la guitarra flamenca aconsegueix sintetitzar en un sol instrument la complexitat polirítmica de les expressions musicals afrocubanes, en tant que en la forma de tocar la guitarra s’opera una “melodització dels ritmes”. De totes maneres la rumba s’ha considerat moltes vegades un cant menor i ha sigut considerada amb molt poc interès en l’univers flamencològic, possiblement  perquè el desenvolupament comercial de la rumba catalana i la seva influència ha contribuït a desflamenquitzar la rumba flamenca.

ELS ORÍGENS MÍTICS
L’orígen de la rumba catalana es troba a la dècada dels anys quaranta del segle XX a la ciutat de Barcelona. El que no sembla tan clar és qui en va ser el creador ni, molt especialment, qui va ser l’inventor del ventilador. Algunes versions atribueixen la paternitat de la rumba catalana a un gitano flamenc del barri del Portal conegut com l’Orelles, que tocava la guitarra i cantava a les juergues del barri. La creació del ventilador és atribuïda a un altre gitano, el Toqui, que actuava a les bodes gitanes, tot i que d’altres versions asseguren que va ser Antonio González, El Legañas, qui va inventar aquesta tècnica i la va ensenyar al seu fill, Antonio González, El Pescaílla. És probable, però, que totes aquestes versions siguin falses i certes alhora. En qualsevol cas és força acceptat que va ser la nissaga dels Pescaílla, amb Antonio González al capdavant, la que va impulsar amb més força la rumba catalana en els seus orígens durant la dècada dels 40 i 50. D’alguna manera es considera el Pescaílla com el pare de la rumba catalana i si no es va convertir en el rei de la rumba catalana no va ser pas per manca de maneres sinó perquè, en un moment determinat, la seva carrera musical va derivar cap uns camins prou allunyats de la rumba catalana.

POPULARITZACIÓ i DECADÈNCIA DE LA RUMBA CATALANA
Durant els primers anys la rumba catalana es va desenvolupar estrictament en l’àmbit del gitanos catalans de Barcelona, en les seves festes i celebracions. La irrupció de Pere Pubill Calaf, Peret, gitano de Mataró i molt vinculat al barri del Portal, acaba amb aquesta reclosió i la popularitza a nivell de tot l’Estat. Peret és considerat indiscutiblement el Rei de la rumba catalana, i a la seva estel·la apareix tota una generació d’artistes com El Noi, Moncho, Los Amaya, el Gitano Portuguès i Teresiya. És aquesta generació la que durant la dècada dels 60 pot viure de la popularitat de la rumba catalana, que era la música imprescindible de les festes de costa i la més exportable de les expressions de l’hedonisme ibèric. Però molt aviat es va produir en un fenòmen clau que explica la posterior decadència i desprestigi de la rumba catalana. La mateixa simplicitat, frescor i descarament que van actuar com a motor de l’evolució i triomf de la rumba catalana van ser el gèrmen de la seva pròpia destrucció. L’admissió de totes les heterodòxies va fer que totes les innovacions fossin passades per bones, fins i tot aquelles més comercials, i la rumba catalana va acabar en una mala situació, desnaturalitzada i cremada abans d’hora. A finals dels anys seixanta i principis dels setanta, malgrat l’aparició de figures com Chango o Sisquetó, o les investigacions sonores de Los Amaya, la rumba catalana havia perdut el favor del públic i de les cases discogràfiques, i s’havia extès l’opinió de la seva irreversible invalidesa. I és que, mentre en el flamenc la innovació ha tingut sempre el contrapès d’una tradició vigilant i estricta, la qual ha tingut com a resultat una evolució molt ben assentada i, per tant, perdurable, la rumba catalana va créixer i mutar sense límits i el seu destí va ser convertir-se en una contarella avorrida, en la banda sonora de les fires d’atraccions i les patxangues més crues del país. La pitjor de les seves encarnacions però el barem amb el qual ha sigut jutjada més sovint.

Al mateix temps, l’èxit comercial de la rumba catalana de Peret i els seus seguidors també va servir de referent i impuls perquè altres rumberos meridionals donessin la seva particular volta de cargol al flamenc i renovessin la rumba gitana que es feia sobretot a Andalusia. Aquest procés, despreciat per alguns flamencòlegs, produeix alguns resultats interessants a finals dels seixanta en almenys dos músics d’èxit: Bambino i Dolores Vargas “La Terremoto”. Miguel Vargas Bambino crea una sèrie de rumbes excel·lents sobre temes descarnats, dolorosos i d’amor prohibit. Tot i que la forma sigui molt similar, el seu contingut s’aparta radicalment dels habituals temes alegres i festius de la rumba catalana. Amb aquestes rumbes Bambino va difuminar certes fronteres i va iniciar una subtil filtració d’elements del flamenc tradicional a la rumba i el pop. De fet, Bambino no deixa de ser un apèndix i un símptoma que certes barreres estaven cedint, i forma part de les mateixes inquietuds que van portar Paco de Lucía a gravar “Entre dos aguas”, a Camarón de la Isla a gravar el disc “La Leyenda del tiempo” o a Kiko Veneno i els germans Amador a obrir una esquerda en l’antic art gitano andalús amb el disc “Veneno”. Perquè sense tant soroll, el concepte de mestissatge que després s’ha utilitzat tant, té en la rumba un antecedent seminal.

Així doncs, a la dècada dels setanta la segona generació de rumberos catalans, la triomfant, inicia un retorn ferm i constant a l’anonimat. Tornen als seus negocis, amb els quals es guanyen molt millor la vida que amb les actuacions que esporàdicament poden contractar. La febre rumbera ha desaparegut entre les masses populars i les minories més elitistes, que sempre l’havien contemplat amb menyspreu, ara no tenen cap motiu per deixar de calificar obertament la rumba com una simple horterada. La rumba catalana es torna a tancar en ella mateixa, només segueixen actuant en públic Peret i el Noi, i l’epicentre de la rumba es trasllada a Madrid, substituïnt l’aire caribeny per un so més pop, suaument electrificat. En aquest context és on apareixen les rumbes de los Chichos i los Chunguitos.

Aquesta tendència posa en serioses dificultats l’entrada en escena d’una nova generació de joves artistes i la rumba catalana desapareix del mapa musical del nostre país. Tot i això manté inexpugnable el reducte creatiu gracienc amb artistes com Chango i Sisquetó. Aquesta nova “generació” d’artistes gitanos de Barcelona apropen la rumba catalana a una tradició més “salsera” d’acord amb la internacionalització d’aquest estil musical nascut a Nova York, que ajunta en una gran orquestra arranjaments de jazz a estructures rítmiques afrocubanes. Aquests nous intèrprets tenen una molt bona formació musical que no poden explotar a causa del declivi d’aquest gènere. És el moment en què apareixen grups com Salsa Gitana i Estrelles de Gràcia.

EL REDESCOBRIMENT
A finals dels anys setanta el músic Javier Patricio Pérez, Gato Pérez, descobreix la rumba catalana a les festes del Barri de Gràcia. Barcelonès d’orígen argentí, vinculat al rock progressiu, al jazz i a l’ona laietana, amb la rumba catalana descobreix una forma musical autòctona, popular i urbana que proporciona una base perfecta per les seves lletres. És una època en què els músics de l’ona laietana, amb base a la sala Zeleste i després d’anys immersos en les fronteres del jazz-rock, busquen formes musicals amb una base més popular i menys freda. En aquest context el Gato connecta gent diversa i monta un grup combinant músics de jazz-rock de Secta Sònica amb gitanos catalans de Gràcia i del Portal, i amb aquesta base i el seu talent poètic a l’hora d’escriure lletres, va aconseguir restaurar i dignificar la tant maltractada rumba catalana. El Gato va accentuar en les seves rumbes l’element salsero i mestís del gènere, i amb alguns dels seus millors discos a principis dels anys vuitanta va tornar a exigir l’atenció per aquella música que, amb molt d’olfacte, ell va percebre com una de les més genuïnes que hi havia a Barcelona. És segur que la rumba catalana no hagués seguit el mateix camí sense la influència del Gato, sobretot en una època en què Peret, el màxim referent de la rumba catalana, va apartar-se de l’activitat musical per dedicar-se a les activitats de l’Església de Filadèlfia. I també és molt probable que la música que s’ha fet a Barcelona des de la dècada dels noranta hagués estat molt diferent sense la influència muscial del Gato.

LA SEGONA EXPLOSIÓ
Sense el Gato Pérez seria impossible entendre la segona explosió de la rumba catalana a finals dels anys vuitanta. La primera expressió d’aquesta segona explosió és l’èxit internacional dels Gipsy Kings, el nucli dels quals són els germans Reyes i els seus cosins, gitanos catalans afincats al sud de França. Aquest èxit ha significat l’internacionalització de la rumba catalana, matisada per alguns especialistes que afirmen que els Gipsy Kings han fet de la rumba catalana un estil d’interpretació propi i intransferible  sense donar a conèixer tot el bagatge existent en aquesta tradició musical contemporània. L’herència dels Gipsy Kings la trobaríem en els gitanos dels barris de Sant Jaume de Perpinyà, el barri de Candola de Montpeller, els que toquen a les terrasses dels bars de Nimes i els de les Santes Maries de la Camarga, que en general són de parla catalana barrejada amb girs provinents de l’occità, el francès i el caló. 

A la seva estel·la sorgeix una nova generació d’artistes, la tercera, vinculats a l’univers de la rumba catalana a Barcelona, molts d’ells formats musicalment tant a l’ombra de les seves famílies i la seva tradició cultural com de la figura de “Gato” Pérez. Grups com Ai, ai, ai, Rumbeat o Los Manolos formen part d’aquesta generació, que arriba al seu punt àlgid l’any 1992 quan la rumba catalana aconsegueix un cert status de música oficial de les Olimpíades de Barcelona, actuant com a element central en la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics i amb la versió d’“All my loving” de Los Manolos com a cançó de l’estiu de la Barcelona Olímpica. El retorn de Peret a l’activitat musical també dóna un nou impuls a la rumba catalana.

Aquesta explosió produeix algunes perles musicals i aconsegueix donar una certa carta d’identitat a la rumba a Catalunya. Musicalment hi ha una major influència de la salsa en les percussions que en anys anteriors i un ús molt més habitual dels teclats elèctrics. De totes maneres, al Gato Pérez li va faltar un poderós vagó d’enllaç perquè després de la seva prematura mort l’any 1990 la rumba catalana seguís el camí que ell havia iniciat. Malgrat l’èxit de principis dels anys noranta a l’escenari de la rumba catalana li mancava espessor i va tornar a diluir-se. Va tornar als barris, a deixar-se estimar pels sempre fidels gitanos catalans i a l’espera una nova renovació. Entre aquestes noves generacions hi ha grups com els ja esmentats Ai, ai, ai, Estrelles de Gràcia, Sabor de Gràcia, Som la Rumba i Rumbaketumba, que fins ara no han aconseguit un important reconeixement de públic.
  
LA INCÒGNITA DE L’EQUACIÓ
La influència musical de Javier Patricio, Gato Pérez, no es limita exclusivament als grups que han fet rumba catalana. Si la música popular catalana del present es pogués representar en una eqüació matemàtica no seria gaire difícil aïllar-ne la incògnita. El Gato va aprofundir en el coneixement de la música que es feia a Barcelona i va connectar amb les arrels de la tradició musical urbana per excel·lència de la ciutat. La influència que exerceixen les rumbes que va escriure i cantar Gato Pérez en els seus deu discos, editats entre 1978 i 1987, és decisiva, encara que l’abast de la seva transcendència passés desapercebut en aquell moment. Aquells discos van posar la llavor del boom de la rumba catalana dels anys noranta i va permetre que la rumba catalana fos assumida per artistes d’altres genères com Albert Pla o l’Orquestra Plateria. Però actualment és quan l’empremta de Gato Pérez és potser més palesa que mai. L’anomenada “zona bastarda” en què s’ha convertit el Raval de Barcelona té una de les principals formes d’expressió musical en la rumba mestissa que toquen grups de procedències i amb objectius tant diferents com Ojos de Brujo, Pomada, Dusminguet o Cheb Balowski. Paios i gitanos, postmoderns i kumbaiàs, el jazz, el rock, el funk, la salsa, la cançó, el folk, l’ska... probablement cap d’ells haurien trobat el seu punt de confluència en la rumba catalana sense l’influència del Gato. Per això, quan parlem d’ell, en realitat només estem aïllant la incògnita d’una senzilla equació matemàtica el resultat de la qual es creua cada dia en la nostra vida.
           
Miquel Pauner
Barcleona, maig de 2005
  
§  “Folc” número 11, reportatge “El Gran Gato Pérez”.
§  “Sabor de rumba. Identitat social i cultural dels gitanos catalans”, Albert Àlvarez, David Iglésias i Joan-Antón Sànchez. Lleida: Pagès Ed. 1995.

§  “Bastardos de padres conocidos”, Sergi Pàmies. El País. 

31 de gen. 2010

Garbo

Un home nascut a Barcelona a principis de segle XX, allistat a l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil i que, quan intenta canviar de bàndol una nit al front de guerra, es desorienta i es presenta a les trinxeres republicanes dient que és un desertor republicà. Que quan acaba la guerra, a Madrid, sense ofici ni benefici, s'ofereix als serveis secrets britànics per lluitar contra l'Alemanya nazi. Que quan li diuen, obviament, que quanta fe, se'n va als serveis secrets nazis de Madrid a oferir el mateix i, increïblement, li diuen que sí i l'envien a Anglaterra perquè els passi informació. Un home que se'n va a Lisboa i, fent veure que està a Londres, envia informació a l'exèrcit nazi valent-se de la seva imaginació i la informació de llibres, revistes i enciclopèdies d'una biblioteca portuguesa. Un home que es guanya la confiança dels serveis secrets nazis i torna a oferir-se als serveis secrets aliats com a agent doble i, ara sí, aquests descobreixen les possibilitats d'utilitzar la informació falsa ben subministrada com a arma de guerra. Un home que és enviat a Londres i, tutelat pels màxims generals de l'exercit britànic, construeix una amplíssima, internacional i inexistent xarxa d'agents i informadors secrets que donin credibilitat a la informació que envia. Una xarxa finançada pels nazis fins al punt que, quan ha d'inventar la mort -amb esquela inclosa- d'un d'aquests agents perquè respon a un perfil que hauria de donar informació molt valuosa i que generaria suspicàcies si no ho fés, els nazis atorguen una pensió de viduetat a la seva dona... Una home clau en l'estratègia definitiva per fer creure als nazis que l'ofensiva brutal que acabarà amb la Segona Guerra Mundial es produirà a Pas de Calais, on els nazis concentren totes les seves tropes, i que el desembarcament de Normandia és una estratègia de distracció. I que un mes després de produït, encara fa creure als alemanys que la informació enviada era la bona, que Normandia era una distracció però que vist l'èxit assolit s'aborta l'atac pel Pas de Calais. Un home que un cop acabada la Guerra torna a Madrid, a visitar el contacte dels serveis secrets alemanys, qui li dóna una gran quantitat de diners en senyal d'agraïment pels serveis prestats. L'única persona condecorada pels dos bàndols de la II Guerra Mundial. Un home que mor l'any 1949 i que torna a aparèixer als anys 80 a Veneçuela, on ha format una nova família que no sabia res del seu passat i és redescobert per la seva dona i fills de Barcelona, que no podien ni sospitar que seguís viu. Un home protagonista d'una història increïble, sense el qual qui sap com hagués pogut acabar la Segona Guerra Mundial i canviar la Història. Un home protagonista del documental Garbo. L'espia, un relat construït a partir d'entrevistes a especialistes, un collage d'escenes d'altres películes amb les quals es construeix una nova història. Un home amb dues vides, dues famílies i dues morts. Un home que va lluitar en els dos bàndols de dues guerres. Joan Pujol Garcia. Arabel, el millor agent secret pels nazis. Garbo, el millor actor del món pels aliats.




Altres visions

29 de gen. 2010

La nit incerta

He anat a donar un volt enmig d'aquesta nit incerta. Els carrers buits són ara companyia. El fred m'escarpella la cara però no sento dolor. Sentir-ne més és impossible. Respiro fort i espero. Fa tant de temps que espero. Camino a pas nerviós i serè alhora, vull ser molt lluny d'aquí i també ben a la vora. Respiro fort, camino en cercle, espero. Hem lluitat tant durant tots aquests anys. Hem fet tot el possible. Però avui, enmig d'aquesta nit incerta, freda i desolada, sabem que s'ha acabat. Te'n vas. Te'n vas i dono voltes. Se'm fa tan complicat imaginar com serà tot a partir d'ara. Respiro fort i torno cap a dintre. Les ganes d'airejar-me s'han fós com un miratge. Un bri d'alè acompassat, mecànic, és l'únic fil que ens lliga encara. M'assec, et miro i, en silenci, canto. Son, son, vine, vine als ullets de la nina. Son, son, vine, vine a sota d'aquest coixí, que aviat ja serà aquí...la vida ens ha girat els rols massa de pressa. Respiro fort i espero mentre el silenci de la nit s'esfuma entre els primers rajos de llum. La nostra intimitat, tan confortable, s'evapora i tu, com si ho sabéssis, te'n vas discretament. Com sempre, per sempre. Respiro fort, ens abracem tots tres i ploro.

25 de gen. 2010

Ay! Poetas!

Lo mismo que hubo flores hubo capullos que quisieron mellar mi sonrisa con sus verdades como puños y ni por esas, lo flipas, sonrio, me parto el culo. Mi felicidad no es la culpable de tus males, chulo. Si mis sueños no te dejan dormir, cuenta ovejas, no me ralles!

Lichis - Ay! Poetas!

14 de gen. 2010

Barcelona 2022

La temptació és massa gran com per deixar-ho passar: Barcelona es postula com a candidata a ser seu dels Jocs Olímpics d'Hivern del 2.022. Bravo! Els dirigents del partit que fa més de trenta anys que governa a Barcelona estan tan encegats pel seu propi model de ciutat i de gestionar les coses que són incapaços d'adonar-se del rídicul que fan cada vegada que algun think tank de la seva òrbita té una idea brillant i els la cola. Barcelona és una ciutat amb un gravíssim problema de model, de saber on va i de lideratge. El desgast de l'alcalde Hereu, del seu partit i de tota la seva maquinària buròcrata és tan bèstia que comencen a estar molt preocupats davant la possibilitat de perdre el govern de Barcelona en les properes eleccions. I incapaços com són d'oferir res que pugui invertir aquesta tendència, de crear un discurs sòlid que ofereixi perspectives de futur als barcelonins, no dic ja il·lusionant sinó simplement clar, mesurat i raonable, recorren a un relat absolutament obsolet i superat. El relat dels Jocs Olímpics ja està fet, suposadament de manera exitosa per la ciutat. I aquest intent de recuperar-lo per il·lusionar una ciutadania que, en general, conserva bons records d'aquell esdeveniment i entre la qual potser sí que encara queda algú que s'emocioni recordant les nevades del 62 i les baixades amb esquís pel carrer Balmes, és simpotma de la pobresa d'idees i la desorientació d'aquesta gent. Semblava que després del Fòrum de les Cultures 2004 havia quedat clar que al model dels grans esdeveniments com a motor de desenvolupament de la ciutat i de transformacions urbanes se li havia vist massa el llautó i seria difícil que es tornés a repetir a Barcelona. Però sembla que els socialistes només saben desenvolupar l'economia i el territori en base a projectes d'aquest estil, mentre es neguen a veure que la única manera seriosa com Catalunya podria fer-ho seria tenint els instruments polítics i jurídics necessaris per poder decidir en tots els àmbits sense haver de dependre del govern espanyol. Tu vols la independència, ells una pista d'esquí al Palau Sant Jordi. I en aquest cas la jugada és doblement perversa perquè Barcelona, a la qual els socialistes mai han volgut donar-li un veritable paper de capital de Catalunya, no només pretén un nou desenvolupament econòmic i urbanístic a la ciutat sinó que exporta als Pirineus un model de desenvolupament que per força s'ha de basar en el turisme estacional, la construcció i l'especulació immobiliària, model que ja fa anys que s'està imposant als territoris de muntanya i que està tenint fortes conseqüència mediambientals, de conservació del paisatge i en el model econòmic de moltes comarques pirinenques. I en un moment que aquest model ha entrat en crisi, com ho demostra la fallida de l'empresa que tirava endavant la construcció d'un gran complex residencial, amb camps de golf i pistes d'esqui, a la Vall Fosca i que ha deixat la vall com un cementiri de l'especulació, ple de cases a mig construir. Curiosament sembla que la idea dels Jocs d'Hivern del febrer del 2.022 també entusiasma als seus socis de govern, els ecologistes verds torracollons, en un exercici d'hipocresia, cinisme i patetisme al qual ja ens comencen a tenir acostumats, i sembla que de moment l'oposició municipal no s'hi ha posat del tot en contra, espero que per por a quedar en fals si la resposta de la gent és bona. A mi, personalment, aquesta no me la colen. I em té bastant fascinat que l'anunci s'hagi produït just després de quatre dies en què tota Catalunya ha quedat afectada per grans nevades i temporals. Suposo que anunciar això amb els pantans a mig omplir i temperatures subsaharianes no hagués estat tan fàcil.

11 de gen. 2010

El mirall

Quan avui m’he vist al mirall m’ha sorprès, borrosa, la imatge d’una cara que ja no existeix. Amb la mirada perduda he buscat on agafar-me i en els seus ulls he trobat silencis plens de complicitat. He somiat coses que ja no recordava i he pensat, per uns moments, que el temps s’havia aturat. M’he vist en llocs on no tornaré mai més, buscant dreceres que ja s’han esborrat, creuant fronteres que mai vaig travessar i refent camins que no podré oblidar. I a les nits, quan estigui sol, em miraré al mirall i la imatge borrosa es perdrà en algún amagatall.

Nota pels comentaris: aquest text està escrit fa aproximadament 7 anys

7 de gen. 2010

Neva

Miro les notícies al 3/24. Millor dit la notícia: fa fred i neva, a l'hivern. Uau! Imatges de pobles emblanquinats, nens que juguen i cotxes que patinen. Corresponsals repartits per tota la geografia comenten la jugada amb el nas vermell i els cabells despentinats. Entrevisten un noi de no sé exactament quin poble. Aquí neva quatre o cinc cops l'any, però fred sempre en fa. Els de Barcelona sou una mica exagerats amb això del fred. Té raó, penso. I els de TV3 més. Un parell de peces televisives més tard surt una senyora, de no sé quin altre poble. Jo he deixat el cotxe a casa per no tenir problemes. I mira, amb deu minuts estava a la botiga! Ha caminat deu minuts de casa a la feina. Els de poble sou ben exagerats amb això d'agafar el cotxe, penso...

1 de gen. 2010

Crònica de Cap d'Any

Quarts de deu del vespre. Hi ha algú estirat de bocaterrossa davant d'un banc. Poca gent al carrer, tot és tancat. M'hi acosto i veig un home més aviat gros, trenta llargs i prou ben vestit que no es pot moure del terra. Estàs bé? Sí, respon de manera pràcticament inintel·ligible. És obvi que no, la cara enganxada a la sorra de la plaça plena de bava, sembla com si hagués vomitat. No es pot moure i jo sol no el podré aixecar. No sé exactament què fer. Sona un claxon de moto. Me'ls miro i em miren. Anem a comprar birres, em diuen. Em podeu ajudar? Un d'ells s'acosta i entre els dos l'aixequem i l'asseiem al banc. Té la cara plena de sang, les ulleres trencades. Quin és el telèfon d'urgències? El 061. Plaça del Nord m'ha dit? D'aquí 10 minuts arriba l'ambulància, no pengi que li passo un metge. Doncs miri, jo passava per aquí i me l'he trobat estirat a terra. Està conscient, fumant-se un cigarro, però sembla que vagi begut i té sang a la cara. Ara venim. Pere! Pere! crida ell amb esforç, traient-se el mòbil de la butxaca. Qui és en Pere? El meu millor amic, intenta marcar el número. Ja el truco jo. Pere, estic amb en Toni a la Plaça del Nord. L'he trobat a terra i té la cara ferida, però està conscient. Ara ve l'ambulància. Però què ha passat? Tu què treballes, a la residència? La residència deu ser un centre per gent amb problemes psiquiàtrics que hi ha per aquesta zona. No, no, jo passava per aquí... Hosti, hosti, doncs ara vinc. Arriba l'ambulància i l'agafen. Torno a trucar: Pere, ves a l'Hospital de Sant Pau, l'edifici nou, el porten allà. Moltes gràcies, agafo un taxi i vaig cap allà, moltes gràcies! De res. Agafo les birres i me'n vaig a celebrar el cap d'any. Sopar improvisat, sense cap pretensió. Un plan pràcticament perfecte. Música d'spotify, menjar, beure i bona companyia. Les campanades ens agafen fent zapping a Tele 5 i entrem al 2010 amb Belen Esteban i uns grans de raïm enormes impossibles d'empassar, no hi ha supersticiosos a la sala. Fingim eufòria i ens desitgem el millor dels anys possibles. La crisi dels trenta? Sí, és aquí, gràcies, la pot deixar al costat de les altres. La sobretaula discorre tranquila, agradable, en uns molt aconseguits paràmetres de maduresa. Estripo la baralla. Bé, jo me'n vaig a una festa de cap d'any al Poblenou. Al Poblenou?! Tu? Sí, és el món al revés, ja ho sé. I amb qui hi vas? Amb una gent que encara surt de festa per cap d'any. Apa, doncs que vagi bé, ja ens ho explicaràs. Mitja línia groga del metro creuant la ciutat, monstres per tot reflexats a les finestres. Criden, bramen i beuen. Cucurutxus al cap, collarets de paper. La festa en qüestió és, segons la promoció, la "cosa más berlinesa que encontrarás en Barcelona" i porta per nom un concepte tan pretensiós com Fiesta Regeneradora. Quaranta eurus l'entrada, barra lliure, tres ambients. És un 'all-in' en tota regla, aposta de risc. A la vida real són unes naus industrials del Poblenou probablement pendents de tirar a terra, sense cap mena de permís municipal aparent. Hi ha gent però el problema no serà de massificació. Els tres ambients musicals diferents s'han convertit en un concert d'indie-rock al costat d'una sala on un dj grenyut punxa tots els èxits del rock radical espanyol barrejats amb salsa i rumba sense cap criteri, a un volum irrisori, donant una lliçó magistral de com es buida una pista de ball. Per passar a l'ambient techno, a l'altra punta, cal sortir al carrer i caminar 300 metres. Els lavabos estan decorats amb fotos de personatges famosos morts durant el 2009 en un macàbre joc del 'Quién es quién?' i la barra lliure respon al concepte força innovador de 'uns cambrers et serveixen l'acohol i tu et busques la vida per aconseguir el gel i el refresc combinatori en unes taules adjacents'. No hi ha tònica per fer gintònic. Algú els hauria de dir a aquesta gent que el mur de Berlin va caure fa dies. Les cartes no són bones, això és una mena de rave cutre, però tothom està disposat a intentar-ho, aposta mínima 40 eurus. La gent hi posa ganes, però les hores passen i l'alegria ni hi és ni se l'espera. Quan és més que evident que no hi ha joc només queda salvar la dignitat de retirar-se abans que surti el sol i Berlin no està precisament al costat de casa. Surto al carrer, em tapo amb la bufanda fins el nas i camino cansadament cap al metro. El vagó és ara un esperpèntic mirall calidoscòpic en què totes les derrotes de la nit es reflexen les unes en les altres en un angoixant efecte multiplicador, els monstres ja no criden. Penso en el Toni, qui deu ser? Per evitar el transbord baixo a mitja hora de casa caminant. Creuo Gràcia, en la penombra els monstres són menys monstres. Arribo a casa i m'adormo, cansat. Algú em va dir 'fes coses que no s'esperin de tu.' Algú altre 'l'home és l'únic animal que va dos vegades de festa al Poblenou'. El primer tenia raó. El segon espero que no.