15 d’oct. 2010

Una nit al Jamboree

L'any 1999 érem uns pipiolos. Feia poc que havíem deixat l'escola de tota la vida i un dia vam quedar un grupet pel centre de Barcelona. Vam anar a sopar al lloc barato de torn, que en aquella època no recordo si ja era un shawarma o encara era un Pans & Company. Érem un grup d'uns deu pipiolos i pipioles i entre nosaltres hi havia una noia que tenia una vinculació familiar que ens permetia entrar gratuïtament a diversos locals d'oci de Barcelona que quedaven bastant més enllà del que ens corresponia per capacitat econòmica, caràcter i pèls al cul. Així amb el nostre carnet VIP anàvem al Moog, el Jamboree, la Cova del Drac i a algun altre que no recordo. Aquell dia ella ens va proposar d'anar al Jamboree, on entrariem gratis i possiblement podriem fer més o menys copes sense pagar en funció de qui hi hagués a la barra. A tots ens va semblar perfecte qualsevol cosa relacionada amb 'beure' i 'gratis', així que amb les nostres bambes blanques, les samarretes xinades, barba de pèl moixó i algunes grenyes postadolescents i postgrunge tot en un, ens en vam anar cap al Jamboree. Un porter molt gros i amable ens va deixar entrar i ens vam endinsar en el black world: homes negres amb dones negres ballant música negra. La nostra amiga va anar a la barra i va descobrir que tenia fil directe amb el paradís i va dir les paraules màgiques: barra lliure. Jack Daniels i vinga fot-li! I quan ja semblava que la cosa no podia millorar per la porta van començar a entrar negres de dos metres amb pivons penjant dels braços. Sí senyores i senyors, era la selecció dels EUA de bàsquet que l'endemà s'enfrontava al Barça al Palau Sant Jordi per celebrar el centenari del club. I aquí estaven, jugadors i cheerleaders gaudint de la nit barcelonina. I aquí estàvem, com si ens haguéssim colat en una festa privada, ballant al costat de gent com Charles Barkley i Scottie Pippen (jo va ser als únics que vaig reconèixer), desbordats per la triple emoció de: 1- estar en un local fora de la nostra mesura, 2- tenir barra lliure de qualitat i 3- compartir festa amb autèntiques estrelles del show businnes. La cosa va durar fins que cansats, més a prop de la línia horitzontal que de la vertical i una mica saturats de tant d'admirar coses, a quarts de cinc de la matinada abandonàvem el lloc dels fets mentre, a la barra, un cambrer omplia un fila infinita de gots de xupito que un negre de dos metres amb un puro immens als llavis es disposava a repartir entre jugadors i cheerleaders. I la cosa no tenia aspecte d'anar a menys. L'endemà gairebé els mateixos que havíem viscut una nit mítica ja des del primer minut ens vam ficar en un cotxe -per definir-ho d'alguna manera- i ens en vam anar cap a la Fira de Tàrrega. En un bar, envoltats de hippies, gossos i molta pols, intentàvem passar la ressaca veient  el partit entre el Barça i la millor selecció del món. El Barça, oh sorpresa, va guanyar. Tots podem imaginar què va dir la premsa d'un fet de tanta trascendència històrica, i que ningú va dir mai que la ressaca també jugava al Sant Jordi.

2 comentaris:

Pablo ha dit...

Un entrada molt entranyable però canviant de tema, demano si us plau un post de rebuig frontal a la mesura xenòfoba d'aquest covard del Rossell. On s'és vist que al nostre Barça se'l pugui "tatxar" de proto klu klux klan. Va home va!

Xavi ha dit...

molt bo el post. se'm fa raro imaginar-te en aquella epoca... volem fotos de la nit!! o altrament de les pintes pipioloses que portaves! :)