9 de maig 2010

La Fira

Un any més hem anat a la Fira de Música al Carrer de Vila-seca. Les tradicions cal inventar-les, cultivar-les i cuidar-les. La Fira ens agrada perquè és un festival de música fet a la nostra mida: nucli urbà, escenaris al carrer, distàncies curtes, programació artística de qualitat, preus raonables als bars i restaurants, absència de massificacions. El públic potencial són els professionals de la música (programadors, artistes, etc), la gent del poble i, cada vegada més, la que viu als pobles i ciutats més propers. Sense zona d'acampada tothom ha de domir a l'hotel, en pisos de lloguer o a casa seva. Cap concessió al 'calimochersime'. Avis, sèniors, joves i infants comparteixen l'espai, nets, polits i sense pols. No cal conviure amb gossos aliens. Tampoc amb ramats d'adolescents en viatge iniciàtic a sortir de l'ou. Això ni és Tàrrega ni el Vinya Rock. Tampoc el FIB ni el Primavera Sound, el 'gafapastisme' té dimensions més aviat rurals. I  potser perquè no és res de tot això nosaltres ens hi sentim còmodes. Disposats a gaudir de la música, l'ambient i la magnífica acollida dels vila-secans ens submergim en la postal i aconseguim un petit miracle de regressió vital: el nostre capteniment prèn visos de contingut homenatge a l'adolescència, una petita i modesta exaltació a l'amistat masculina, solidària i primària. Sí, ens anem fent grans però seguim sent els mateixos carallots de sempre i saber-ho ens reconforta.

A nivell músical, com cada any, alguns descobriments interessants:  

Cardova, l'enèssima proposta funk de Lalo López (guitarrista i ideòleg de Fundación Tony Manero i Chocadelia Internacional, a banda d'un dels individus amb la capacitat verborreica més impressionant de tot Vallcarca i rodalies). 

At Versaris + Asstrio, una interessant i contundent combinació de hip-hop en català amb tres músics de jazz fent les bases instrumentals en directe. D'esquerres, intel·lectual i combativa, la proposta és una demostració que els okupes també poden ser elegants.

I finalment l'aposta per apuntar-me un tanto: Mine! Ortodòxia popera amb contundència rockera. Tot molt british, un directe potent, veus cuidadíssimes i carisma i actitud artística de sobres. A un país sencer buscant els nous Manel no li passarà per alt un grup com aquest. Recorda el seu nom! 

Nota: si la Pilar Rahola pot fa servir la paraula 'capteniment' cada tres frases jo no vull ser menys...

1 comentari:

Unknown ha dit...

jo els vaig veure divendres al Palau de la Música (als Mine!) i què vols que et digui... Potser m'hauré de menjar les meves paraules, però no em van pas entusiasmar