2 de set. 2011

¿Y tú, de quién eres?


Després de gairebé 10 hores de viatge la carretera abandona la línia de costa i s’enfila muntanya amunt. Enrere queda la calor insolent i un paisatge d’hivernacles en excés plastificat. A poc a poc ens endinsem a la serralada de Las Alpujarras i el seu magnífic paisatge d’una bellesa gens pretensiosa. L’arribada al poble de destí, amb una cinquantena de cases -la meitat buides durant l’any- i una trentena de veïns a l'hivern es produeix quan ja comença a fer-se fosc. Un comité de benvinguda format per tres senyores i un senyor d’edat més que avançada ens escudrinya professionalment des del banc de l’entrada del poble. Passem el filtre, una mica cohibits, gràcies al nostre tarannà cosmopolita i viatger i ens instal·lem a la casa on passarem els propers dies. Cansats del viatge decidim fer un mos a l’únic establiment comercial del poble: un bar instal·lat a les antigues escoles. Les nostres espectatives queden més que satisfetes amb les tapes que acompanyen les canyes i el plat de pernil que ens cruspim àvidament. El tracte, amable i diligent, no fa sospitar res estrany. L’endemà ens desperta una forta botzina que, primer, se sent de lluny des d’una banda del poble, a poc a poc es va acostant a la casa i  finalment s’allunya per l’altra banda del poble. Descobreixo, bastant sorprès, que és la furgoneta del pa. I que també en passa una del peix, una de la fruita i alguna altra més. I que en aquest poble, si no vols agafar el cotxe, les coses es compren així. Per tant ens hem quedat sense pa. Passem el dia endreçant la casa i, quan arriba l’hora de sopar, pensem que anar al bar a preguntar si ens poden vendre una mica de pa no és una mala idea. A dins hi ha alguns parroquians parlant de les seves coses i una senyora darrera la barra. Una mica recelosa ens pregunta que volem i quan li fem la nostra proposta ens diu que li sap molt de greu, però que el pa és per fer entrepans i que no és per vendre. Una mica sorpresos li repreguntem si no ens en podria vendre una mica, que és per poder sopar, però la seva cara ens fa no insistir gaire. Resignats, i per tal que el viatge no hagi estat en va, intentem treure-li una mica d’informació: ‘Bueno, de acuerdo...y ¿a qué hora pasa la furgoneta del pan? Es que esta mañana ha pasado pero se nos ha escapado...’ Una mica sorpresa canvia la mirada i, dubitativa, respon ‘Bueno, hacia las diez...porque, ¿dónde estáis?’ Bingo! Sense saber-ho hem fet diana. ‘Pues en casa de Virtudes’. ‘Ah, entonces tu eres la nieta de Virtudes?’ Tocat i enfonsat. ‘Sí, la de la Eulàlia’. A partir d’aquí comença un apassionant intercanvi d’informació, un trepidant recorregut per l’arbre genalògic familiar, un lligar caps vertiginós que conclou, de sobte, amb les paraules màgiques: ‘Bueno, algo de pan sí que tengo si queréis...’ Ens mirem sense dissimular el somriure que se’ns escapa i ens encongim d’espatlles. Es gira i torna de la cuina amb mitja barra de pa. ‘Está congelado, pero si lo metéis en el horno enseguida lo podréis comer’. Preguntem quant és i ens diu que tranquils, que convida la casa, i marxem a sopar amb el nostre pa sota el braç i havent après que tant important és saber qui som com ‘de qui som’.

2 de juny 2011

(...)

Twitter killed the blogspot star...

16 de des. 2010

Cessió del blog

Davant la crisi evident que pateix aquest blog, motivada per la manca de temps i de la necessitat  vital que m'impulsava a escriure més o menys sovint, intentarem aplicar solucions imaginatives i acceptarem la proposta del Pablo perquè li cedeixi la Plaça del Dubte per penjar-hi un post. Algun dia m'agradaria recuperar un ritme més constant a l'hora d'escriure però no sé com anirà. No prometo res. Fet i fet, tampoc m'he de justificar, però de moment cedeixo la paraula:

"Qatar Foundation"
Jo ja no puc ser soci del Barça i això em fa molta ràbia, ho dic d’entrada perquè ningú es confongui. De fet, sí que puc, però hauria de passar una mena de procés d’iniciació absurd, a base de demostrar que sóc un cavernícola del futbol. El futbol et desperta emocions sovint viscerals, segurament aquesta és una de les seves funcions socials bàsiques, però això no justifica que per ser soci del Barça hagis de demostrar no sé quina autenticitat xenofòbica.

I, ara, això de la Qatar Foundation. Què ha passat a Can Barça? No sóc un fervent defensor del Laporta, no crec que ho sigui mai, però cada cop veig més clar que el que està passant ara només demostra una cosa: l’era Laporta serà recordada any rera any amb més i més mistificació. La jugada de portar UNICEF a la samarreta va ser brillant, mentre que apostar per la Qatar Foundation és de república bananera. Es deia que el Laporta manegava el club a la seva manera, i amb tics autoritaris, però els resultats van haver de fer callar la boca a tothom. La junta directiva actual sembla més que mai un grup d’aprofitats que utilitzen el Barça com a trampolí per a les seves màfies, i en quan a resultats, només treuen rendiment de l’era anterior. És cert que el Laporta ha utilitzat la seva presència mediàtica com a president del Barça per catapultar-se en la vida pública catalana. Això segurament pot ser criticable, però em pregunto si el president actual tindria una sola engruna d’habilitat per aconseguir quelcom similar. Les seves dots de lideratge no són un dels seus punts forts, de fet, no sóc gens original dient això, però està clar que amb aquest paio, ens queda papanatisme per molta estona. El Laporta ha saltat a la política de manera oportunista, però com a mínim ho ha fet posant-se al servei d’una causa que de moment, pel que sembla, li portarà més feina que recompenses, i això ja té un cert mèrit (si el tio aguanta, és clar). El president d’ara segurament saltarà de la seva cadira actual cap al consell d’administració d’alguna empresa multinacional qatariana o similar, cobrant una millonada al servei de la seva pròpia butxaca... cobrant molt, per fer molt poca feina, quines coses. Ells volien enfonsar el Laporta, però no només no ho han aconseguit, sinó que demostren dia rera dia que no li arriben ni a la sola de la sabata. Jo ja no puc ser soci del Barça, però en aquests moments em faria vergonya ser-ne. Posant aquest arbret a la samarreta, l'equipació semblarà una còpia blaugrana del kimono del Kárate Kid... va home va!

18 d’oct. 2010

La llotja del Camp Nou

A la llotja del Camp Nou, fins ara, tothom hi ha arribat desfilant per una estora vermella sota una agradable pluja de pètals de flor i confetti. I tothom n'ha sortit amb globus i amb tones de merda llençades sobre les seves espatlles. El culer s'il·lusiona amb la mateixa rapidesa amb què se sent estafat. Un barcelonista de tota la vida això ho hauria de saber perfectament, però em sembla que a l'actual president del Barça algú li haurà de regalar una due dilligence per explicar-li que el final del conte sempre ha sigut el mateix. Per si en algun moment s'ha pensat que ell s'escaparia d'aquesta dinàmica. Potser és massa d'hora perquè l'esquitxi la merda de la gestió, però amb la que caca que es va fer l'altre dia al Palau de Congressos ja podriem començar a fer alguna cosa. Tira la pedra i amaga la mà. Cagat...

Posts relacionats: Re, flexió... i Trenta Mil

PS: limitar l'entrada de nous socis a familiars de socis actuals és la  mesura més radicalment trenta milt que podria haver ideat la nova directiva del Barça. 

15 d’oct. 2010

Una nit al Jamboree

L'any 1999 érem uns pipiolos. Feia poc que havíem deixat l'escola de tota la vida i un dia vam quedar un grupet pel centre de Barcelona. Vam anar a sopar al lloc barato de torn, que en aquella època no recordo si ja era un shawarma o encara era un Pans & Company. Érem un grup d'uns deu pipiolos i pipioles i entre nosaltres hi havia una noia que tenia una vinculació familiar que ens permetia entrar gratuïtament a diversos locals d'oci de Barcelona que quedaven bastant més enllà del que ens corresponia per capacitat econòmica, caràcter i pèls al cul. Així amb el nostre carnet VIP anàvem al Moog, el Jamboree, la Cova del Drac i a algun altre que no recordo. Aquell dia ella ens va proposar d'anar al Jamboree, on entrariem gratis i possiblement podriem fer més o menys copes sense pagar en funció de qui hi hagués a la barra. A tots ens va semblar perfecte qualsevol cosa relacionada amb 'beure' i 'gratis', així que amb les nostres bambes blanques, les samarretes xinades, barba de pèl moixó i algunes grenyes postadolescents i postgrunge tot en un, ens en vam anar cap al Jamboree. Un porter molt gros i amable ens va deixar entrar i ens vam endinsar en el black world: homes negres amb dones negres ballant música negra. La nostra amiga va anar a la barra i va descobrir que tenia fil directe amb el paradís i va dir les paraules màgiques: barra lliure. Jack Daniels i vinga fot-li! I quan ja semblava que la cosa no podia millorar per la porta van començar a entrar negres de dos metres amb pivons penjant dels braços. Sí senyores i senyors, era la selecció dels EUA de bàsquet que l'endemà s'enfrontava al Barça al Palau Sant Jordi per celebrar el centenari del club. I aquí estaven, jugadors i cheerleaders gaudint de la nit barcelonina. I aquí estàvem, com si ens haguéssim colat en una festa privada, ballant al costat de gent com Charles Barkley i Scottie Pippen (jo va ser als únics que vaig reconèixer), desbordats per la triple emoció de: 1- estar en un local fora de la nostra mesura, 2- tenir barra lliure de qualitat i 3- compartir festa amb autèntiques estrelles del show businnes. La cosa va durar fins que cansats, més a prop de la línia horitzontal que de la vertical i una mica saturats de tant d'admirar coses, a quarts de cinc de la matinada abandonàvem el lloc dels fets mentre, a la barra, un cambrer omplia un fila infinita de gots de xupito que un negre de dos metres amb un puro immens als llavis es disposava a repartir entre jugadors i cheerleaders. I la cosa no tenia aspecte d'anar a menys. L'endemà gairebé els mateixos que havíem viscut una nit mítica ja des del primer minut ens vam ficar en un cotxe -per definir-ho d'alguna manera- i ens en vam anar cap a la Fira de Tàrrega. En un bar, envoltats de hippies, gossos i molta pols, intentàvem passar la ressaca veient  el partit entre el Barça i la millor selecció del món. El Barça, oh sorpresa, va guanyar. Tots podem imaginar què va dir la premsa d'un fet de tanta trascendència històrica, i que ningú va dir mai que la ressaca també jugava al Sant Jordi.

16 de set. 2010

Carta al director

Senyor director,

avui, com cada diumenge, m'he llevat ben d'hora i he baixat al carrer. A la fleca del barri he comprat el pa i uns crusanets per esmorzar amb la meva senyora i m'he acostat al quiosc a comprar la premsa: La Vanguardia i l'AVUI. Sempre grup Godó, que a casa som gent d'ordre i vam anar a la manifestació del 10 de juliol. Des de l'any 77 que no xalàvem tant. El dia era asoleiat, amb la fresca pròpia de principis de setembre que insinua el final d'un estiu que, a Barcelona, se'ns ha fet una mica llarg. A la plaça els nens jugaven als gronxadors i una dona, entranyable i bruta com ella sola, alimentava coloms amb pa mullat. De sobte, l'estampa idíl·lica de convivència cívica a la ciutat com tal s'ha esquerdat. A l'altra banda de la plaça, darrera uns matolls, un jove que amagava darrera les ulleres de sol la mirada cansada d'una llarga nit de disbauxa, s'ha descordat la bragueta i ha començat a orinar. Indignat m'hi he acostat disposat a retreure-li un comportament tan inadequat en un espai públic on habitualment juguen els infants i els veïns honrats del barri hi prenem la fresca i hi passegem el gos. Però quan he arribat a la seva alçada un immens dubte m'ha autrat, desconcertat per la contradicció i absolutament ignorant de què diuen les ordenances municipals al respecte. I m'he fet una pregunta: la llei permet que una persona humana orini en un pipican?

20 de jul. 2010

El banyador

L'altre dia a la platja. Estreno banyador, d'aquests d'home, amb camals una mica amples, tipus pantaló curt, no massa llargs. Una cosa més aviat esportiva, poc 'playera'. Negre, discret, elegant, amb les seves butxaquetes inútils, el seu cordill-cinturó, la seva mosquitera per subjectar la carn d'olla...tot molt normal, gens pretensiós. Vint euros al Corte Inglés, heus-lo aquí el meu banyador nou! De sobte una amiga, una generació i mitja més jove que jo, em dispara sorpresa, gairebé corpresa: però tu no portes calçotets a sota el banyador?! Perdona? dic jo convençut que m'està vacil·lant. Sí, si no et poses els calçotets a sota el banyador? La miro fixament. Els ulls revelen una doble sopresa: per què no porto calçotets i per què no estic entenent la pregunta...Dimensiono la situació ràpidament i comprenc que hi ha alguna cosa que se m'està escapant. Responc a la gallega: per què hauria de portar calçotets a sota el banyador...? No ho sé, la majoria dels meus amics (una generació i mitja més joves, afegeixo jo) en porten...doncs no se m'hauria acudit mai una cosa tan poc pràctica, la veritat...ah, vale! no sé, era curiositat... I jo, encara pertorbat per la idea, miro al meu voltant i m'adono, al·lucinat d'haver viscut tan ignorant fins ara, que la majoria dels meus companys de platja que encara no han tastat les virtuts (ni les servituds) dels vint-i-deu porten gayumbus sota el banyador quan van a estovar el seu cul a les aigües de la mar Mediterrània. I penso que, ara i aquí, sense ni veure'l venir, un salt generacional m'ha passat per sota i he quedat situat a la banda dels puretillas.

1 de jul. 2010

El teu somriure

Com un terròs de sucre
així és
-compacte, dolç, rotund-
el teu somriure.

Com un terròs de sucre
així es desfà
-lleuger, distret, només per mi-
quan el toco amb els llavis.

28 de juny 2010

Atzar

Dissabte al matí, el sol d'estiu esclata amb tota la seva rotunditat sobre els carrers deserts de Barcelona en ple pont de Sant Joan. Estic a punt de sortir de casa per anar a l'Hospital de Barcelona, que des de fa uns dies s'ha convertit en el centre neuràlgic de la vida familiar arrel d'una intervenció quirúrgica. De sobte rebo un missatge al telèfon mòbil. Obro la tapa i veig que és l'A. Somric. Vam anar junts a classe entre els 3 i els 17 anys i vam ser nòvios entre els 4 i els 6. Som bons amics, però la vida ens ha dut per camins que es creuen potser no prou sovint. Ens veiem poc, no ens truquem mai i, només de tant en tant, ens enviem algun mail. Si coincidim en algun lloc està molt bé. Somric perquè un missatge seu només pot voler dir una cosa: 'Ahir va néixer en Bernat a l'Hospital de Barcelona! Estem tots tres perfectes. Petons'. Que guai! Arribo a l'Hospital, més desert encara que la ciutat. Pregunto per ella, pujo a l'habitació i truco a la porta. L'obro i, mentre ho faig, començo a cridar ara fliparàs, ara fliparàs!! Del llit estant em veu, amb el nen al costat, i se li il·luminen els ulls i la cara de sorpresa. Què fàs aquí?! Dos petons, d'aquells que fa que te'ls ha de fer ella, un a cada galta. Li explico què hi faig tan d'hora i em presenta en Bernat. Dorm plàcidament, minúscul. Sóc el primer a conèixe'l, no han arribat ni els germans! Felicito el pare i l'àvia de la criatura i  marxo de seguida, discretament, sorprès per com de vegades l'atzar ens situa tant a prop de les persones en moments clau de les seves vides i feliç perquè avui hagi sigut així...

3 de juny 2010

El fil de plata

Quan enmig de la fosca no es vegi cap estrella un tènue fil de plata serà la nostra guia. Quan el dolor ens ofegui i no poguem somriure sabrem trobar les pistes per viure amb alegria. Perduts, a les palpentes, les dues mans molt lentes alleugerint el fred que ens eriça l'esquena, sabrem que no hi ha límit més gran que les mentides i que sentir tristesa forma part de la vida. Quan el cel de tempesta ens vulgui caure a sobre escollirem cançons que ens curin les ferides, inventarem rutines i les pors que ens asfixien quedaran esbandides. Si el fum no ens deixa veure-hi, si ens cansa pensar massa, si no sabem sortir de la nostra cuirassa, aixecarem les celles i buscarem estrelles sense saber què passa. Fugirem de l'obaga, buscarem el solell i seguint el fil de plata ens daurarem la pell.

"Look for the silver lining" - Chet Baker

30 de maig 2010

Haiku

Dia gris
samarreta de colors
panxa contenta.

Joan Busquets

15 de maig 2010

Seguirem somiant

Seguirem somiant i intentant que els somnis es facin realitat. No buscarem coses extraordinàries, simplement intentarem convertir en extraordinàries totes les coses. Com tu ens has ensenyat. No em penso posar mai el nas de pallasso, ja ho saps. Però el portaré dins del cor per sempre més perquè tu has convertit el terror que em produïa de nen en un profund respecte per una manera d'entendre el món. Seré feliç. No cal que m'ho tornis a preguntar més, vale? Seré feliç perquè no em queda cap més puta opció havent vist com has anat per la vida. Cuidarem la casa, la farem créixer i farem tot allò que ens vingui de gust, sense més límits que els de les nostres pròpies capacitats. Pero ets un cabrón, deixa'm dir-t'ho, perquè això ho havíem de fer junts...Et trobarem a faltar, molt. Però tota la teva generositat, amor i energia ens farà arribar allà on ara ens sembla  impossible. I haurem d'aprendre moltes coses pel nostre compte, però ho farem. No et preocupis. Descansa, relaxa't i disfruta. I fes molt el pallasso, com mai. M'agrada saber que des d'ara hi ha algú que farà riure a la mare per sempre. I explica-li l'acudit de 'susto o muerte' i diga-li que tu també havies escollit 'susto'.

9 de maig 2010

La Fira

Un any més hem anat a la Fira de Música al Carrer de Vila-seca. Les tradicions cal inventar-les, cultivar-les i cuidar-les. La Fira ens agrada perquè és un festival de música fet a la nostra mida: nucli urbà, escenaris al carrer, distàncies curtes, programació artística de qualitat, preus raonables als bars i restaurants, absència de massificacions. El públic potencial són els professionals de la música (programadors, artistes, etc), la gent del poble i, cada vegada més, la que viu als pobles i ciutats més propers. Sense zona d'acampada tothom ha de domir a l'hotel, en pisos de lloguer o a casa seva. Cap concessió al 'calimochersime'. Avis, sèniors, joves i infants comparteixen l'espai, nets, polits i sense pols. No cal conviure amb gossos aliens. Tampoc amb ramats d'adolescents en viatge iniciàtic a sortir de l'ou. Això ni és Tàrrega ni el Vinya Rock. Tampoc el FIB ni el Primavera Sound, el 'gafapastisme' té dimensions més aviat rurals. I  potser perquè no és res de tot això nosaltres ens hi sentim còmodes. Disposats a gaudir de la música, l'ambient i la magnífica acollida dels vila-secans ens submergim en la postal i aconseguim un petit miracle de regressió vital: el nostre capteniment prèn visos de contingut homenatge a l'adolescència, una petita i modesta exaltació a l'amistat masculina, solidària i primària. Sí, ens anem fent grans però seguim sent els mateixos carallots de sempre i saber-ho ens reconforta.

A nivell músical, com cada any, alguns descobriments interessants:  

Cardova, l'enèssima proposta funk de Lalo López (guitarrista i ideòleg de Fundación Tony Manero i Chocadelia Internacional, a banda d'un dels individus amb la capacitat verborreica més impressionant de tot Vallcarca i rodalies). 

At Versaris + Asstrio, una interessant i contundent combinació de hip-hop en català amb tres músics de jazz fent les bases instrumentals en directe. D'esquerres, intel·lectual i combativa, la proposta és una demostració que els okupes també poden ser elegants.

I finalment l'aposta per apuntar-me un tanto: Mine! Ortodòxia popera amb contundència rockera. Tot molt british, un directe potent, veus cuidadíssimes i carisma i actitud artística de sobres. A un país sencer buscant els nous Manel no li passarà per alt un grup com aquest. Recorda el seu nom! 

Nota: si la Pilar Rahola pot fa servir la paraula 'capteniment' cada tres frases jo no vull ser menys...

6 de maig 2010

Quanta fe, les flors i els hules

Dius que sóc un pop, dius que estic a prop, dius que m'ho crec tot.
Dius que sento massa, dius que el feeling em depassa, dius que l'alegria viu amb nosaltres a casa.
La bossa d'escombraries ens ambienta la terrassa.
Aaah! La primavera!
Em fa vergonya aliena veure cantar aquesta nena.
Dius que és cosa fina, doncs amb mi no l'endevina.
És una farsanta, és una elefanta. De taronja, sí, de taronja, posa'm un fanta!
Aaah! La primavera!
Perdoni dependenta, no anirà calenta?
Amb el meu jersei de pico pico, pico i repico.
A veure això com t'ho explico...Sóc poeta, sóc profeta, et puc tocar una teta?!
Aaah, la primavera!
No només sóc un artista, també sóc molt costumista.
Rimo bosses de patates amb cordons de les sabates.
Poso veu de trascendència i busco una sortida...una sortida d'emergència!
Aaah! La primavera!
M'he comprat unes Munich, tot em sembla tan bonic!
Passegem per la platja, ens prenem una garnatxa i em tatuo el teu nom...me'l tatuo en una natja!
Aaah, la primavera!
Som els reis de la festa, som l'ariet dels urbanites. Un dia vam veure una vaca i la vam trobar molt maca.
Tirem molt de confetti amb actitud desmenjada. La nostra revolució no serà televisada però serà patrocinada!
Aaah, la primavera!

Nota: No. No és que m'hagi tornat gilipolles definitivament. Simplement he estat explorant nous referents estilístics... 

Pots deixar els teus "versos" a lo Quanta Fe. Serà un plaer.

27 d’abr. 2010

Jo també

Jo també tinc amics que escriuen un blog. I jo, com ells, també pretenc solcar les onades de la vida amb l'ajuda d'aquesta inestable i minúscula taula de surf que és el blog. Sovint jo també rellisco de manera patètica i absurda. O una onada imprevista em fa perdre l'equilibri inesperadament. I aleshores jo també me'n vaig de cap al mar, i mentre calo de mala manera perquè mai se m'ha donat del tot bé això de xipollejar dins l'aigua i m'interessa molt més veure on és la línia de costa que les petxines de colors, busco amb ulls desesperats on ha anat a parar la meva taula de salvació virtual. I jo també nedo cap a ella nerviosament i fins que no la tinc agafada ben fort i estic segur que no se m'escaparà no em tranquilitzo. I aleshores, amb esforç i dificultat, hi pujo un altre cop. I quan torno a ser damunt la taula -que vol dir escrivint el blog, per si algú ha perdut el fil de la metàfora...- jo també em torno a sentir segur. I fort. I orgullós i satisfet perquè me n'he sortit un cop més. I també valent. Més valent que abans. Valent perquè ve una onada i no caic a l'aigua. Perquè no només no caic sinó que avanço una miqueta i em puc preparar per entomar una altra onada. I així una darrera l'altra. Que vagin passant, que em sento segur! Fins que torno a caure, m'enfonso a l'aigua, trec el cap, busco la línia de costa, recupero la taula i hi torno a pujar. I així també una vegada i una altra. Jo també escric un blog com a repte personal poc original. I com a teràpia. I per exorcitar fantasmes, omplir buits, ordenar desordres i jugar a ser gran. Jo també escric un blog per satisfer la meva quota de vanitat, perquè sé que allà darrera hi ha algú que el llegeix. I també em justifico, ja ho veus. I és per tot això, i probablement per alguna cosa més i també per alguna cosa menys, que Jo també...

...i tu?

19 d’abr. 2010

Dibuixa-li un xai

Des de fa unes setmanes la meva rutina diària comença en un centre de rehabilitació de la zona mitja alta de la ciutat com tal. Quan hi arribo em fiquen dins d'un montacàrregues prou adaptat i em baixen al soterrani, a la sala de rehabilitació. Allà m'hi esperen les dues fisioterapeutes i tres estudiants de pràctiques. Bon dia, bon dia. Entro al vestuari, em canvio i m'estiro en una de les camilles. L'ambient és acollidor i el tracte molt amable. Resulta fàcil establir relacions de simpatia amb la gent del centre i els altres pacients a partir d'una excusa tan evident com la lesió que a cadascú l'ha portat allà. I tu què tens? I t'han d'operar? Amb pocs dies ja veuràs com millores molt. Aquest són el tipus de frase amb què s'inicien les converses, però tothom té l'habilitat social de la dialèctica prou desenvolupada com per fer durar qualsevol conversa dins d'uns límits raonables per retornar, un cop esgotada de manera evident, als seus exercicis, la seva lectura o la seva ràdio. Tothom?
Fa uns dies vaig descobrir una home a la camilla del meu costat que només va necessitar que li fes una mirada fugaç, absolutament despistada i mal calculada per part meva, per començar-me a explicar tots els seus mals, que eren molts, amb un desconcertant interès a posar-me al dia de determinats aspectes de la seva vida que la inexistent confiança entre nosaltres no hauria d'haver permès. Una mescla de fortuna i habilitat per part meva van resoldre ràpidament una situació que s'estava complicant i vaig poder tornar a la meva lectura. Avui la conversa girava al voltant de la nutrició i els seus efectes sobre el cos. Portava la veu cantant, lògicament, la fisioterapeuta. Una altra pacient i jo donavem les rèpliques, conscients que més que el tema lo important era fer fluir la conversa amb agilitat. Ell, sí ell, ha aconseguit entrar-hi comentant que de petit bevia llet directament munyida de la vaca, una aberració nutricional si tenim en compte que la llet de vaca té la funció d'alimentar bèsties de centenars de quilos. A partir d'aquí tots els seus comentaris s'han anat desenvolupant en els següents termes: "Jo de petit bevia llet directa de la vaca", "Jo menjo carn molt tendra perquè tinc xais", "Jo vaig deixar de treballar i em vaig comprar una granja", "Jo ara m'he comprat gallines per poder tenir ous" i així la conversa ha anat morint mentre tothom retornava a la seva ocupació. Tothom? No. Jo, no sé per què, li he aguantat la mirada i ell no ha tingut pietat. "Jo els xais els porto a matar a l'escorxador i després me'ls menjo. Em sap un greu, el primer cop vaig plorar". "Tinc una escopeta i mato senglars i me'ls menjo". "Una vegada vaig apuntar un conill i no em vaig atrevir a disparar". No era una bombardeig d'informació, era una cosa molt més inquietant. Frases curtes seguides d'una mirada d'autocomplaença bovina que no sabies què t'estava demanant. Aprovació? Admiració? Respecte? Compassió? Impossible dir res per fer aixecar el vol al diàleg, cap ajuda per convertir allò en un conversa. Déu meu! Com surto jo d'aquí? "Jo feia declaracions de renda i em vaig jubilar fa 12 anys". Aha... "Em vaig comprar un ramat de xais". Mmm..."Ara me l'han de fer a mi la declaració, m'he oblidat de tot". Aha...mmm. "Vaig aprendre a munyir amb les mans". Clar, clar. "Cada matí repasso les taules de multiplicar". ?¿?¿ "Quan arribo al mas els xais em venen a rebre". Ooohh... "Jo abans treballava amb persones i ara amb bèsties. Però les bèsties són més persones que aquells". Aha... "Jo els hi canto cançons i els xais em miren. Jo els hi explico contes i m'escolten". Aha...mmm...tu els hi cantes cançons als xais...i els expliques contes...i t'escolten...a tu els xais t'escolten...Estic començant a perdre el tènue fil d'aquesta apassionant conferència sobre "Ego i neorurals", cada cop se'm fa més difícil seguir fent veure que l'escolto i, aprofitant un descuit de l'home que xiuxiuejava a les ovelles, aconsegueixo escapolir-me mitjançant una pregunta a la fisioterapeuta sobre la meva recuperació. Ell, potser veient que jo no sóc tan dòcil com els seus xaiets, no insisteix. Probablement fa anys que sap que només l'escolten les ovelles. 

4 d’abr. 2010

Anatomia d'un instant

El dilluns 23 de febrer de 1981 s'estava celebrant al Congrés dels Diputats la votació per escollir Leopoldo Calvo Sotelo president del govern espanyol en substitució d'Adolfo Suárez. A les sis i vint-i-tres minuts de la tarda un grup de guàrdies cívils armats irromp a l'hemicicle i, després d'uns segons d'incertesa, tots els presents tenen clar que allò és un cop d'estat. Els guàrdies civils donen dues ordres clares: "¡Quieto todo el mundo!" i "¡Al suelo!". La majoria de diputats obeeix l'ordre, però Gutierrez Mellado, vicepresident del govern i l'únic diputat que també és militar, s'aixeca del seu escó i es dirigeix als assaltants. Suárez l'intenta retenir però Gutierrez Mellado ho evita i s'encara amb alguns dels guàrdies civils, que l'intenten tirar a terra sense èxit. I és aleshores quan se senten els trets. Tothom es llença a terra i s'amaga sota els escons i les cadires, excepte Gutierrez Mellado, que es queda dret al costat dels guàrdies civils al mig de l'hemicicle, i Suárez, que torna al seu escó i s'asseu. Aquest gest, la imatge de Suárez assegut al seu escó, sol al costat de centenars d'escons buits (excepte el que també ocupa Santiago Carrillo), és el punt de partida del llibre de Javier Cercas "Anatomía de un instante" i amb el qual traça una de les, probablement, millors aproximacions que s'ha fet al cop d'estat del 23 de febrer.

Cercas no ha tingut accés a informació especialment privilegiada ni desconeguda. La documentació sobre el cop és escassísima, límitada bàsicament als documents judicials, a la premsa de l'època i a un document gairebé desconegut que Cercas reivindica com la millor aproximació, gairebé psicològica, al cop d'estat i a partir de la qual s'estructura el llibre: la gravació de la primera mitja hora d'ocupació del Congrés que una càmera de TVE va poder fer fins que la senyal va desaparèixer. També ha entrevistat molta gent que va tenir alguna relació amb el cop i, probablement, ha fet una feina d'investigació com no ha fet cap historiador encara. Però la virtut de Cercas a l'hora d'explicar el cop d'estat no és la informació que ha tingut sinó la perspectiva, l'enfocament, abordant una realitat plena de rumors, mítes, mitges veritats, falses creences, versions interessades i algunes certeses, des dels paràmatres de la ficció. L'historiador metodològic no pot explicar una realitat amb tantes ombres. Cercas tampoc, però amb els recursos de la ficció crea un relat fictici, inventat a partir d'allò que sap, allò que intueix, allò que imagina i allò que vol creure. Un relat plausible i versemblant amb el qual il·lumina moltes de les ombres d'uns fets encara massa desconeguts.

"Anatomía de un instante" acaba amb el mite del 23-F com un intent extemporani d'acabar amb la democràcia per part d'un personatge marginal, estrafolari i irreflexiu com Tejero. També amb la idea que al darrera de tot hi ha el Rei i unes suposades pretencions de consolidar la seva figura i la democràcia a través del cop d'estat. O simplement amb la idea que el cop d'estat és un procés que és pot explicar de manera lògica, linial i coherent. Al contrari, el llibre explica els factors que configuren una situació propicia per un cop d'estat a Espanya i com els esdeveniments i el comportament de gairebé tots els actors de la vida política de l'època, també del Rei, creen una situació que desemboca en el cop d'estat primer, i en el seu fracàs després. Cercas parla de "la placenta del cop" per referir-se a un estat d'opinió molt generalitzat en la politica i la societat de principis dels anys vuitanta que considera que cal acabar amb la situació de crisi que viu el país i que ve provocada pel govern de Suárez. S'utilitzen conceptes com "cop de timó", "cop de bisturí" i d'altres eufemismes buits de contingut perquè cadascú els interpreti com vulgui. El risc de fer això és evident en un país en què l'exèrcit segueix sent el mateix que va guanyar la Guerra Civil i que té, entre les seves principals tradicions, la d'acabar amb els governs democràtics per la via de les armes. Aquest context provoca l'èxit i el fracàs del cop d'estat al mateix temps. L'èxit perquè aconsegueix fer confluir molts interessos diversos en un. El fracàs perquè, un cop començat, els colpistes s'adonen que són tres cops diferents en un i que no són compatbiles entre ells. Així, i per diferents motius, els tres cops d'estat van fracassant l'un darrera l'altre  durant les hores posteriors a l'ocupació fins que el dia 24 al matí s'allibera el Congrés dels Diputats. I quin paper té el Rei en tot això? Doncs l'actuació del Rei, exactament com la de la resta d'actors de la pel·lícula, no respon a un guió prèviament definit, sinó que es va definint en funció dels esdeveniments que es produeixen i també de determinades casualitats que fan que el resultat final de tot sigui un, de la mateixa manera que hagués pogut ser un altre.

Lo* més interessant d'"Anatomía de un instante" és que fa palès de manera molt evident que la Història no és coherent. Tampoc simètrica ni geomètrica, sinó desordenada, atzarosa i imprevisible. Que el seu resultat és fruit de petites casualitats, i que la seva aparent lògica i simètria és només una construcció a posteriori per ordenar els fets. El relat oficial del 23F diu que el cop d'estat va fracassar, que la societat s'hi va oposar i que el Rei el va aturar per defensar la democràcia. I això no és veritat sense ser del tot mentida: en un cert sentit el cop va triomfar perquè es van aconseguir algunes de les coses que els colpistes pretenien; l'oposició al cop només es va manifestar massivament un cop acabada l'ocupació del Congrés, no abans; i les motivacions del Rei per actuar com va actuar no responien a la voluntat de defensar la democràcia estrictament, sinó a la de salvaguardar una institució monàrquica que li havia costat molt de recuperar i que, probablement, havia entès que només podia tenir futur en un context democràtic. El resultat final va ser que la Monarquia va quedar lligada a la sort de la Democràcia i totes dues en van sortir reforçades, però aquest no era l'únic resultat possible del cop d'estat. El llibre també mostra el cop d'estat del 23 de febrer de 1981 com una mena de frontissa de la història moderna d'Espanya i com un moment en el qual es posa realment de manifest que la democràcia espanyola no es va construir sobre l'oblit sinó, tot al contrari, sobre un record molt viu de la guerra civil. En aquesta frontissa coincideixen persones que van guanyar i perdre la Guerra Civil, d'altres que van ser figures clau del franquisme i de l'oposció clandestina i figures emergents de la democràcia que encara avui segueixen a primera línia política, les actituds, comportaments i decisions dels quals són imprescindibles per entendre com hem arribat a la situació actual.

Amb tot, Cercas també és víctima de les seves pròpies trampes. Per una banda, tantes hores parlant de Suárez l'han acabat fent caure en una mena de Síndrome d'Estocolm que en alguns moments dóna al llibre un inquietant aire d'hagiografia. Matisada, però hagiografia al cap i a la fi. És curiós el procés de desmitificació del 23F per la via de mitificar la figura d'Adolfo Suárez. Per una altra no es pot escapar de la lògica de crear coherències, simetries i geometries perquè totes les peces de la història encaixin perfectament. Això és comprensible i probablement inevitable, però és evident que les fa encaixar al seu gust i segons uns pressupòsits ideològics concrets. Cercas il·lumina moltes de les ombres del cop d'estat, però probablement només aquelles que a ell li interessa il·luminar. Ni  les reivindicacions històriques de Catalunya, Euskadi i Galícia, ni tampoc el procés de descentralització política, més enllà dels atemptats d'ETA, li semblen focus prou útils, pel que sembla, per il·luminar les ombres del cop. Una llàstima.

(Si has arribat fins aquí una petita recompensa irònico musical)

25 de març 2010

Aniversari

Després de dos anys tant tu com jo ho sabem. Vivim una mentida però ens agrada. Per això, jo segueixo venint a la Plaça del Dubte i tu, de vegades, també. Fa dos anys que ens enganyem i, malgrat tot, en el fons ho sabem: pensant no s'arriba enlloc. M'ho deien de petit, no pensis tant que fa tonto, però no hi puc fer més. Jo seguiré venint, pensant la manera de no pensar. Tu ves amb compte i apunta-t'ho bé. No fós cas que acabéssis com el de la cançó.


El primer post

22 de març 2010

Andar contigo

Pep Lladó és músic. I rumbero. Va ser pianista del Gato Pérez i fundador dels Ai, ai, ai. Si no m'equivoco és autor de la magnífica Advertència, una d'aquelles rumbes que connecta amb la nostalgia i la tristesa, sovint tan reconfortants, lluny de la frivolitat que estigmatitza el gènere. Fa poc més d'un any en Pep Lladó va perdre la seva companya, amb qui portava més de trenta anys. De sobte. Una malaltia se la va endur en poques setmanes, massa jove. Una experiència brutal i incomprensible. Dolorosa i absurda. La gestió del dolor i la pèrdua, un procés personal i íntim, sovint necessita, d'una manera o altra, projectar coses cap a fora. La Plaça del Dubte és, en un cert sentit, fruit d'aquesta mateixa necessitat. Aquest procés en Pep Lladó l'ha fet per la via de la música, de la rumba trista. Ha escrit un conjunt de cançons per recordar la Loli i exorcitzar la pena, cançons que ha gravat amb uns bons amics i penjat a la seva web perquè qui les vulgui les escolti i se les descarregui. No hi ha negoci, només voluntat de compartir un dolor i una tristesa que per a una gent seran molt propers i per a una altra més llunyans. Però no cal saber-ne el per què per disfrutar-les, les cançons tenen molt de pes per si mateixes. Es nota que al darrera hi ha un sentit de veritat i per això emocionen. Jo no conec en Pep ni coneixia la Loli. He arribat a les seves cançons per casualitat. Però de fa uns dies, quan noto que em baixa una mica la temperatura de l'ànima, les faig servir per abrigar-me. I la veritat és que m'escalfen. Sempre hi haurà algú amb qui t'agradava caminar i ja no és possible.

Escolta-ho a "Andar contigo" - Pep Lladó

16 de març 2010

La trencadissa

Els focus del Velòdrom il·luminen la gespa artificial del camp de futbol. Sortim del vestuari, fa fred però avui, curiosament, no plou. Els cinc minuts de marge entre partit i partit ens permeten un lleuger escalfament. Quatre xuts, tres gambades i quatre estiraments. Tot a punt per començar i aspirar a una nova victòria que ens acosti al primer lloc de la classificació. Vam començar la lliga molt malament però hem anat millorant partit a partit. I jo, després d'anys lluny dels terrenys de joc, estic tornant a trobar-li el gust a això de xutar la pilota. Comença el partit. Tenim un canvi i ells quatre o cinc. No serà fàcil, però de seguida veiem que tampoc hi ha tanta diferència. Últimament portem una bona ratxa de victòries, ho haurem d'aprofitar. Als pocs minuts, acompanyant una jugada de contratac, entro dins l'àrea, la pilota em cau al peu esquerra, controlo, xuto i gol. 1-0. La cosa es posa bé, però haurem de seguir corrent perquè cada vegada es notarà més la diferència entre ells, que tenen canvis, i nosaltres que només en tenim un. Dominen ells però els hi costa treure la pilota des de darrera. Nosaltres pressionem bé. Es passen la pilota entre els defenses. La persegueixo amb una certa ambició, res desaforat. Entro dins l'àrea, poso el peu esquerra a terra i, de sobte, sento vertigen: clock! clock! Sona molt fort. Massa. Caic a terra, plegat de dolor i cridant. No cal ser metge per saber-ho, m'he rebentat el genoll. Amb el primer clock ha sortit tot fora de lloc. Amb el segon, ha tornat a entrar. Pel camí m'he endut per davant el lligament lateral intern i el creuat. No em puc moure. Crec que mai havia sentit tant de dolor, em marejo. Encara a terra començo a veure clar que m'he ficat en un jardinet. Això anirà per llarg: crosses, rehabilitació, quiròfan?, etc. M'aixequen i m'asseuen a la banqueta abans de dur-me cap a urgències. En surto embenat des del turmell fins gairebé l'entrecuix. Mai tindré una foto a primera plana signant el millor contracte de la meva vida amb un dels grans, però acabo d'aconseguir-ne una sortint de l'hospital amb crosses. No volia emular els cracks del futbol? Doncs ja ho tinc. Potser sí que ara ha arribat l'hora de deixar de jugar amb foc i penjar les botes. Als trenta anys hi ha riscos que més val no córrer si no tens una nòmina amb més de sis zeros.