24 d’ag. 2008

Plorar

En la nostra societat no se'ns educa per plorar. Per plorar sense vergonya, sense por, amb naturalitat. Per plorar sense amagar-nos dels altres ni de nosaltres mateixos i amb la naturalitat que té, per exemple, el fet de riure. Només plorem quan està plenament justificat. Racionalitzem el plor, pensem si té sentit o no plorar pel motiu que ho estem fent. Si la tecla que ens activa el llagrimal és prou transcendent o excessivament frívola. I ens frenem. No plorem. El riure, en canvi, no el racionalitzem. No pensem per què estem rient. Riem i prou. Però riure i plorar són mecanismes del cos per, entre d'altres coses, alliberar-lo de tensions. De tensions emocionals que pel fet de no sortir s'acaben convertint en tensions purament físiques, en energia acumulada que si no surt ens va cremant per dins i al final explota. Té una part purament fisiològica i plorar les penes gota a gota fa que el cos no arribi a un punt límit i exploti. Però la única manera d'evitar arribar a aquest punt és eliminar els obstacles que no ens deixen plorar amb naturalitat i aprendre que si és una tecla frívola o no suficientment justificada la que activa el plor no és perquè allò ens afecti d'una manera transcendent, sinó perquè el cos està buscant un estímul que l'ajudi a plorar. I que no s'hi han de posar traves, sinó deixar sortir les llàgrimes tranquílament i natural.

Cal, doncs, aprendre a plorar.

Matar-se als 21 anys forma part de les regles del joc, però és una bona merda. Descansa en pau.

20 d’ag. 2008

Salsa Latin Music

Quan tenia uns 13 anys vaig fer una esquiada a Andorra amb companys de l'escola. Era d'aquestes esquiades que muntava una agència de viatges i no sé ben bé qui la tutelava. Suposo que hi devia haver monitors però no sé qui eren. Jo no havia esquiat mai i em feia molta il·lusió. Recordo que hi anavem uns quants amics de l'escola, embutits en aquells terribles monos d'esquiar. El viatge, llarguíssim, va ser amenitzat per una (UNA!) sola cinta de caset de la Gloria Stefan. El de tornada també. Va ser insuportable. D'aquell viatge van quedar dues coses gravades en el meu inconscient: 1- esquiar no era prou divertit com per justificar aquell passar fred i tot aquell dispendi de diners, energia i hores d'autocar i 2- cada vegada que sentia alguna cosa que sonés a latin-salsa se'm crispaven els nervis. Jo no ho sabia, però segur que el trauma venia d'aquí.

Ha costat molt, i el procés ha sigut molt lent. Fa uns anys vaig començar a escoltar coses de salsa en els punts que confluia amb la rumba, però no ha estat fins fa un parell de mesos que han caigut tots els murs d'anticossos que un dia va aixecar Gloria Stefan. I qui els ha tirat a terra definitivament ha estat Juan Luis Guerra. No deixa de resultar-me curiosa i irònica, doncs, la notícia que publica avui la web de Juan Luis Guerra...



Nota per a integristes freaks: quan tenia el virus de la Glòria Stefan em pensava que tot era "salsa". Ara que m'ha picat el virus de la bilirrubina he après que la "salsa" és un estil més dins d'un ampli ventall de ritmes com la bachata, el merengue, el cha cha, etc.

18 d’ag. 2008

La motxilla

Jo havia caminat. Jo havia fet rutes. Però se m'havia oblidat. Se m'havia oblidat que tot el que portes ho portes a l'esquena. Que tot el que fiques a la motxilla després s'ha de carregar. Se m'havia oblidat que les pautes estètiques i higièniques de la ciutat canvien radicalment un cop ets al mig de la muntanya i que amb molta menys roba pots passar. Ja ho diu la cançó, la merda de la muntanya no fa pudor i és veritat.

Se m'havia oblidat que una motxilla s'omple fins a dalt tingui el tamany que tingui i que no te'n pots anar de ruta amb una motxilla de 80 litres. Se m'havia oblidat que sempre hi ha un important extra de kilos comunitaris. I també que l'eficiència a l'hora de plantejar la motxilla no es pot menysprear perquè hi ha moments que uns kilos de més o de menys et donen la vida.

I per això amb aquest mort a l'esquena em vaig haver de fer tota la ruta i pels meus pebrots que no se'm torna a oblidar mai més!

13 d’ag. 2008

Roots

Després de 5 anys de no calçar-me unes botes de muntanya he superat el repte amb escreix. No ho dubtava, però calia fer-ho. Durant una setmana hem creuat Navarra caminant pel Pirineu, a una mitjana de 20 km diaris per boscos espessos i amples pastures. Això vol dir que hem fet uns 120 km amb la motxilla a l'esquena i les butllofes als peus, durant els quals he anat recuperant coses que tenia oblidades i perdudes i n'he anat deixant d'altres que em llastaven. Una mena de ruta catàrtica per carregar les piles. Per activar el cos, massa atrofiat per la vida urbanita, i per desactivar la ment, massa saturada de tot. Per connectar amb les necessitats més bàsiques i relativitzar les superficials, jerarquitzant de nou l'escala de valors i posant en valor tot allò que la rutina ens fa trobar tant natural. Una ruta amb amics per sentir-se acompanyat en els sentiments i còmode en la soledat dels pensaments. Per plorar i riure amb la mateixa naturalitat i agafar distància del dia a dia, entenent que hi ha coses que no s'han d'entendre. Una ruta, en definitiva, sense més pretensions que fer vacances i descansar el coco a base de cansar el cos. Una roota anant a l'arrel de moltes coses, també a les dels arbres del bosc d'Urkiaga...

1 d’ag. 2008

Nafarroa Roots

Vacances per desconnectar el coco. Vacances per reduir les preocupacions a les necessitats més bàsiques: son, gana, cansament, calor, fred, pluja, sol, agülletes, butllofes, arribar a puestu... 100 km de roota per endavant entre Isaba i Elizondo, pel GR-11 en el tram que creua Navarra, amb la motxilla i la tenda. 15 dies per oxigenar el cervell a base d'esforç físic i contacte amb la muntanya. Fins ara!


La pista!