28 de març 2008

El pallasso que dubtava

El nas vermell li molesta.
Fins ara dubtava, però ja ha fet el primer pas.
Es va acostumant al nas.

El dubte cromàtic (III)

Com sent un daltònic l'escala cromàtica?

27 de març 2008

El dubte cromàtic (II)

Si la percepció del colors depèn de l'anatomia dels nostres ulls, podem estar segurs del color real de les coses? És a dir, si tothom hi veiés en blanc i negre, pensariem que el món és en blanc i negre. Però com que el 90% de la gent veu els colors igual, pensem que els colors són com els veu la majoria. I per això els errors dels daltònics fan tanta gràcia, perquè són errors. Perquè estem equivocats. Però potser tots estem equivocats. O potser ningú. I si el 90% de la població fós daltònica? El 10% restant tindria una disfunció en la percepció dels colors que els permetria veure més colors dels que realment existeixen? A mi em fa molta gràcia l'anècdota que els daltònics han sigut molt importants en les guerres perquè eren capaços de detectar l'enemic tot vestidet amb els seus camaleònics colors de camuflatge...o el test fet de puntets de colors en què els daltònics hi veuen números i els no daltònics no hi veuen res...

Segurament hi ha una explicació física que demostra que els colors són i que no depenen de la percepció humana. Jo no ho sé. Però si no és així, és lògic el dubte sobre si la percepció dels colors és objectiva o subjectiva. I si és subjectiva, amics no daltònics, poned las vuestras a remojar...

26 de març 2008

El dubte cromàtic (I)

El senyor Blogspot no et deixa utilitzar la "ç" per titular el blog, però dóna un ampli ventall de possibilitats a l'hora de dissenyar-lo. Una d'aquestes possibilitats és triar els colors del fons de pantalla, del text, dels títols, dels links i de les línies. Heus aquí el dubte cromàtic, altrament dit daltonisme.

No fa massa anys que sé que sóc daltònic. El daltonisme és una disfunció a l'hora de percebre els colors que afecta un 8% dels homes i un 1% de les dones (no és poca gent!) i que transmet genèticament la mare. A la retina hi ha 3 tipus de cons diferents que perceben els colors. En els daltònics hi ha una disfunció en algun d'aquests cons i això fa que colors que els no daltònics perceben diferents, un daltònic els percebi igual. Per tant, el daltònic no és que no sàpiga el nom d'un color, sinó que veu iguals colors que altra gent veu diferents.

El meu grau de daltonisme no és molt alt, principalment en els tons de color que barregen colors, i per això vaig tardar tant a adonar-me'n. Sí que a vegades demanava el meu jersei verd i ningú el trobava perquè era blau, però res greu. De totes maneres, em tenia bastant estranyat aquesta dificultat pels colors, que jo associava a una mena d'ignorància cromàtica, a una dificultat intel·lectual per relacionar-me amb tot el món de la pintura, la plàstica, el color, etc... Pensava "tens una certa facilitat per a d' altres coses, però amb els temes plàstics ets bastant negat". Ara crec que el daltonisme hi influia perquè em generava inseguretat, però no n'era la causa. L'escola hi va tenir més a veure.



No fa massa anys vaig descobrir el Test d'Ishihara, pensat per detectar el daltonisme, i vaig comprovar que efectivament era un problema físic. Davant dels dubtes cromàtics, saber que no ets un ignorant sinó daltònic, tranquilitza bastant. Però sempre em genera dubtes haver de triar colors. Trio coses senzilles, intentant no fer gaires virgueries. En aquest cas, colors que permetin llegir el text.

Per si algú vol fer el test, aquí deixo el link. Al dibuix jo no hi veig cap número, però diuen que hi ha un 8...

25 de març 2008

La Plaça del Dubte

La Plaça del Dubte és una plaça del barri de Sant Antoni de Barcelona, antic carrer del Dubte que es va convertir en plaça quan van enderrocar unes cases. L'origen del nom sembla que prové d'una font d'aigua que hi havia al carrer. Tres terrassans de les hortes de Sant Antoni es disputaven l'origen del doll d'aquella font que segons cada un d'ells era igual al de la vena d'aigua que passava per sota del seu hort i que treia la seva sínia. Com que no es posaven d'acord, van fer diverses proves sense arribar a establir-ne la procedència i batejaren la font amb el nom del "dubte". Una altra versió diu que el dubte era si aquell carrer tant estret era realment un carrer...sembla que del dubte de l'origen del nom no se n'ha tret l'aigua clara.

Però la Plaça del Dubte per mi també és la metàfora d'un determinat estat mental i intel·lectual, fins i tot vital. En un món en què tothom està tant segur de tot, jo dubto. És un dubte metafísic a vegades, però també quotidià moltes d'altres. A vegades fins i tot intestinal, ratllant el cagadubtes. Dubtar no té res d'extraordinari. Dubto que jo sigui l'únic que dubta, és clar. Però a mi em reconforta saber que existeix la Plaça del Dubte. T'hi deixes caure una estona amb tots els teus dubtes, fas el que pots amb ells i després segueixes amb la teva vida intentant haver aclarit alguna cosa.

Un dubte que tinc ara és saber quina gràcia i interès pot tenir escriure un blog. Un altre és de què puc parlar. I encara més, quin interès pot tenir per algú llegir-lo?

Per tot això el blog es volia titular La Plaça del Dubte, però és un gran dubte saber per què el blgospot no accepta la "ç" per titular el blog...