25 de nov. 2009

Casa Llopis

Dissabte al vespre, vila de Gràcia, nit de futbol en obert. Casa Llopis està més aviat buit, la majoria d'habituals s'ha quedat a casa. Només nosaltres ocupant fidelment les nostres taules, la Teresa i el marit servint canyes i hamburgueses i alguns parroquians rebuscant, amb la mirada perduda, al fons del seu carajillet. Fem la prèvia del Barça amb el Madrid-Racing de fons, gaudint de la tranquilitat d'un bar de menús de barri reconvertit en una mena de prolongació de Veneçuela a Barcelona, combinant bachata amb Barça, arepas amb pa amb tomàquet. Les hibridacions culturals, gastronòmiques i iconogràfiques que estan aconseguint els altres 'altres' catalans a través del comerç tradicional serien dignes d'un estudi antropològic. Casa Llopis és el nostre bar per veure el Barça i ens hem guanyat a pols el dret a poder dir-ho així, per fidelitat i actitud. Hi hem viscut grans nits de glòria i hem sofert pacientment l'adaptació a les noves plataformes digitals. Podriem dir que som la Penya Blaugrana Casa Llopis.

Comença el partit del Barça i un grup s'asseu darrera nostre, a les taules que avui no ha vingut a ocupar ningú. Són de l'Athletic i els acompanya aquella actitud absolutament expansiva que els hi és tan pròpia. Beuen, s'aixequen i criden i, darrera l'orella, ja no només hi tenim els seus crits, també una mosca cada vegada més gran. És aquest orgull de ser basc i de l'Athletic manifestat a través d'una simpatia impostada que busca la complicitat de l'altre per, un cop et té agafat per l'espatlla i amb un somriure a la boca, posar-te el dit a l'ull amb alguna impertinència: 'nosostros sólo jugamos con vascos, no como vosotros que tenéis estranjeros!". Perdona? És a mi? La seva és una forma primària i efectiva de marcar territori, ja ho vam veure a la final de Copa a València i a la de la Supercopa a Bilbao, però avui ja no cola. Estem a Barcelona, al nostre bar, i ja tenim les pilotes bastant plenes d'haver d'aguantar-los segons què. Si voleu complicitat, demaneu-vos un calimocho. Aguantem els comentaris despectius, no els riem ni una gràcia i celebrem el gol del Barça amb molta més vehemència del que seria necessari. Insulten a l'Alvés i aplaudeixen a morir quan surt Puyol a escalfar. Ens mirem estupefactes, però és que és l'únic jugador del Barça que jugaria a l'Athletic. Ells segueixen al seu rotllo fins que un deixa anar la frase: "Guardiola, maricón!!!". Molt bé xaval! Doncs no, això sí que no. Primera, perquè tu t'imagines irrompre en un bar del Casco Viejo al crit de "Toquero, maricón!!"? I segona, perquè en Pep és molt gran i és ell qui ens ha marcat el camí de no sentir-nos culpables per guanyar copes per golejada a equips petits, de futbol primari, que només tenen l'èpica com a camí i que aplaudeixen els jugadors més durs i se'n riuen dels seus jugadors més tècnics. Ja n'hi ha prou de mitifcar els bascos. L'Athletic no és un club amic, és un club de llenyataires que han lesionat tres del millors jugadors de la història del Barça (Cruyff, Maradona i Schuster), que només té bascos, sí, però juga amb menys jugadors de la pedrera que el Barça. Doncs no, "Guardiola, maricón!!" sí que no. I sí, ens hem emprenyat. No ens hem girat perquè volguem conversa, ens hem girat per veure si us comenceu a adonar que s'està acabant la barra lliure de fer-vos els simpàtics, que ens cansa el vostre rotllo i que si us en podem fotre 4, millor que 3.

16 de nov. 2009

Alícia

"Les aventures d'Alícia al país de la meravelles" va ser escrit l'any 1865 per Lewis Carroll, britànic, matemàtic, sacerdot anglicà, escriptor, fotògraf i, segurament, pedòfil. És un llibre que ha marcat a moltíssimes generacions de nens i nenes, sobretot després de l'adaptació que en va fer la Disney, que no sé què li va trobar. Personalment no en tinc cap record d'infantesa, però és un llibre que, llegit avui i assumint que està dirigit a un lector infantil, m'ha semblat que de petit no m'hagués agradat gens. Potser sí que a l'Anglaterra victoriana del segle XIX el llibre era una alenada d'aire fresc en una societat rígida i estricta, amb una educació sense gaire marge per la imaginació i la llibertat. I potser sí que va representar una forma insòlita i innovadora de representar el món dels somnis, de trencar les estructures lògiques de l'espai i el temps, de jugar amb les paraules i els seus significats, de crear un nou discurs narratiu aparentment sense sentit, a la manera com ho són els somnis. Potser sí que va representar tot això, però un segle i mig més tard, després del passa i arrassa cultural que ha estat el psicoanàlisi freudià, del surrealisme i d'altres moviments similars, el món oníric i absurd que presenta m'ha semblat antic i absolutament superat. A banda de molt sòrdid, trist i un punt sinistre: la història d'una nena que arriba a un món desconegut i estrany ple de fills de puta que no li volen res de bo. I tot plegat gens entretingut.

Fets els deures de la lectura me'n vaig anar al Teatre Lliure a veure l'adaptació que n'ha fet la Carlota Subirós. De l'espectacle cap queixa. Molt ben fet i entretingut. Pel meu gust una bona adaptació del llibre, bastant literal, però sap recrear l'ambient oníric sense caure en excessos efectistes. Després n'he llegit tres crítiques i totes coincideixen en el mateix: és una adaptació molt ben feta però que no aporta cap nova reinterpretació i anàlisi del llibre. Pot ser, però per mi és una virtut. No ser pretenciós és una virtut. I la veritat, "Alícia al país de les meravelles" és un llibre que tampoc té més. El simple fet d'aconseguir fer modern, amable i entretingut el món fosc, sòrdid i truculent que va dibuixar Carroll ja té mèrit. I fer-ho mantenint l'ambient inquietant i ambigu que transment el llibre també. Doctors tindrà l'església bastant més il·lustrats que jo que vindran a desmentir la meva visió del llibre, però jo després de llegir-lo l'hauria titual "Les aventures d'Alícia al país de la pedofília". El llibre ho traspua, la rumorologia ho escampa i les fotos exposades al vestíbul del Teatre Lliure ho insinuen perversament, tot i que no hi ha proves que Carroll ho arribés a consumar mai. De fet és igual. El que sorprèn és que sigui tan evident en el llibre.

6 de nov. 2009

Alta fidelidad

La vida fàcil no és. Hi ha massa dificultats i cadascú acaba triant les seves. Impossible afrontar totes les batalles, cal prioritzar per tenir opció a guanyar alguna guerra. Nick Hornby, novel·lista, té l'habilitat de retratar amb bastanta gràcia algunes d'aquestes guerres. A "Alta fidelidad", concretament, retrata excepcionalment la lluita patètica que els tios de les societats occidentals modernes lliurem en major o menor mesura per superar l'adolescència i assumir totes les responsabilitats del món adult. Allò que se'n diu madurar. A l'adolescència, diu, ens vam aturar en sec, vam dibuixar els mapes i hem deixat les fronteres tal com van quedar aleshores. No tots ens vam aturar al mateix lloc, afegeixo jo, i a cadascú li van quedar les fronteres dibuixades de manera diferent. Però cada incursió més enllà d'aquells límits és una aventura incerta i amb bastantes possibilitats de fracàs. Amb el cinisme, la ironia i el sarcasme com a salvavides sovint intentem mantenir-nos surant a la superfície mentre enviem algun missatge S.O.S mínimament intel·ligible. No és que siguem mala gent, és que no en sabem més. Aquest Nadal, apadrina un home. O llegeix-te "Alta fidelidad".