28 de juny 2010

Atzar

Dissabte al matí, el sol d'estiu esclata amb tota la seva rotunditat sobre els carrers deserts de Barcelona en ple pont de Sant Joan. Estic a punt de sortir de casa per anar a l'Hospital de Barcelona, que des de fa uns dies s'ha convertit en el centre neuràlgic de la vida familiar arrel d'una intervenció quirúrgica. De sobte rebo un missatge al telèfon mòbil. Obro la tapa i veig que és l'A. Somric. Vam anar junts a classe entre els 3 i els 17 anys i vam ser nòvios entre els 4 i els 6. Som bons amics, però la vida ens ha dut per camins que es creuen potser no prou sovint. Ens veiem poc, no ens truquem mai i, només de tant en tant, ens enviem algun mail. Si coincidim en algun lloc està molt bé. Somric perquè un missatge seu només pot voler dir una cosa: 'Ahir va néixer en Bernat a l'Hospital de Barcelona! Estem tots tres perfectes. Petons'. Que guai! Arribo a l'Hospital, més desert encara que la ciutat. Pregunto per ella, pujo a l'habitació i truco a la porta. L'obro i, mentre ho faig, començo a cridar ara fliparàs, ara fliparàs!! Del llit estant em veu, amb el nen al costat, i se li il·luminen els ulls i la cara de sorpresa. Què fàs aquí?! Dos petons, d'aquells que fa que te'ls ha de fer ella, un a cada galta. Li explico què hi faig tan d'hora i em presenta en Bernat. Dorm plàcidament, minúscul. Sóc el primer a conèixe'l, no han arribat ni els germans! Felicito el pare i l'àvia de la criatura i  marxo de seguida, discretament, sorprès per com de vegades l'atzar ens situa tant a prop de les persones en moments clau de les seves vides i feliç perquè avui hagi sigut així...

Cap comentari: