30 de des. 2008

Cap d'any

És curiós com la festa de Cap d'any no desperta en mi els instints més festius sinó els més introspectius i casolans...no sé per què, no és pose de "cagar-se en el cap d'any", però al final sempre acaba venint-me molt més de gust quedar-me a casa o fer alguna cosa poc ambiciosa, tot i que no sempre puc...potser té alguna cosa a veure amb què Cap d'Any sigui l'equador d'això tant llarg que és el Nadal...no sé...

25 de des. 2008

Cada ovella al seu corral



"Driving home for Christmas" - Chris Rea

16 de des. 2008

DaClub! (again)

Ja vaig dir tot el que havia de dir quan els vaig veure a Vila-seca (llegir). Són un dels grups que més m'han sorprès i impactat en directe en molt de temps. Després de mig any desapareguts i sense notícia del seu myspace els he tornat a trobar i amb l'alegria d'una maqueta gratix per descarregar-se aquí!


I'm black!

12 de des. 2008

Hibernian

La Scottish Premier League és una lliga de dos equips: Celtic i Rangers. La resta, poca cosa tenen a pelar. És una lliga més que de segon nivell, però malgrat això tenia la seva gràcia assistir a un partit de futbol. A Edinburgh hi ha dos equips, el Hearts i l'Hibernian. Casualment l'Hibernian s'enfrontava al líder, el Celtic (12 partits seguits guanyant i 23 punts de diferència) i cap allà ens en vam anar.

Tradicionalment entre l'afició del Barça i la del Celtic hi ha hagut bona sintonia, per allò del nacionalisme i la independència (i que són bastant civilitzats quan venen a Barcelona, a diferència dels del Rangers). Però precisament per això jo n'estic una mica fart. Bon rotllo, abraçades, Henrik Larsson i després t'empaten o guanyen i cap a Escòcia. No va costar gaire posar-se la bufanda dels Hib's al coll (verd i blanca, com el Celtic) i sentir-se un més a la grada lateral de Easter Road, un estadi petit, amb els corners oberts, totes les grades cobertes per la pluja i ambient de les grans ocasions.


També juguen a futbol, però sembla un altre esport. És una mena de rugby amb els peus: es tracta d'avançar metres. Dos puntes enormes encarregats de baixar pilotes, aguantar-les i donar-les a banda o enrera. Extrems baixets, ràpids i tècnicament poc dotats. Centrecampistes defensius que per fer un control han de demanar temps mort. Centrals de la vella escola. Futbol vertical i imprecís. Una valoració increïble de la força, la lluita i el robo de pilota. Quan ataca el rival la gent crida TACKLE!, i quan el davanter va a terra la grada s'aixeca a aplaudir. Canten i criden amb naturalitat (la temperatura ambient propicia el moviment i l'activitat i el que es veu sobre la gespa tampoc és una cosa espatarrant). No té la bellesa plàstica que pot tenir veure el Barça jugant bé, però se supleix amb la intensitat del joc. I si l'equip de casa es carrega el líder 2-0 la festa i diversió està assegurada. Imbuït de l'alegria col·lectiva no era massa conscient de la situació d'estar en un estadi d'Edinburgh celebrant un gol d'un equip que una setmana abans no sabia que existia com si fós el meu de tota la vida, però el futbol es asín...

11 de des. 2008

Edinburgh

Edinburgh en quatre dies. Edinburgh a quatre graus. Primera experiència vital a les illes inverses. Sempre havia pensat que això d'anar per l'esquerra només afectava si conduïes, però la sorpresa és que afecta també als pedestrians: tot girat. Millor mirar sempre a dues bandes i no confiar en els automatismes de l'Europa continental.

La ciutat és petita, tot a l'abast, amb la típica arquitectura britànica de les sèries de televisió britàniques. Ciutat amb un fort pes de les coses antigues: places, carrers, pubs, etc. El pas del temps a cada pedra. L'espai no és un límit. Viuen en horitzontal. Cases de dues plantes, màxim tres. Jardi a davant i a darrera. A dins, calefacció. Al capdavall és on fan vida. El temps s'escurça de forma curiosa: si et despistes, després d'esmorzar ja és mitja tarda i aviat s'haurà de sopar que fa estona que és fosc. Els pubs tenen tants metres quadrats com faci falta. I tiradors de cervesa. A tot arreu una pantalla amb qualsevol partit de futbol. Cervesa i futbol, música en directe sense pagar entrada, s'hi podria viure bé aquí...


Una altra història seria la part nutricional de la cosa. Si no pots cuinar a casa la gastronomia és un concepte aniquilitat: fish & chips a tot arreu. Que vol dir fregit i salsa a punta pala. No hi ha més opció. No hi ha noies guapes i moltes tenen principis d'obesitat o són directament obeses. Ells, per l'estil. El fritanga a cada catonada i l'olor a torrat de les fàbriques de cervesa de per allà em van estar tirant enrera durant tot un dia. Mareig. Snacks city. Uf. La noia que ens acollia a casa seva (catalana, professora universitària a Glasgow) sosté que la dieta i l'alcohol fan que la majoria de joves no siguin gaire espavilats, que és una manera de dir que són justets. Veient-los menjar no és una hipòtesi que sembli absurda: allò no pot alimentar el cervell, més aviat enverinar-lo.

El que sí que t'arregla el cervell és pujar a Arthur's Seat, un fantàstic turó a Hollyrood Park, dins d'Edinburgh, des d'on es pot veure tota la ciutat. Imprevist i improvisat pic per afegir a la llista.


Arthur's Seat en segon terme

Arthur's Seat en primer terme

2 de des. 2008

Hivernant

Com una tortuga
quan arriba l'hivern
dins la closca
esperant que passi el fred

Així, com una tortuga...

24 de nov. 2008

"Que el tiempo no te cambie"

Gran concert de Tequila divendres a l'annexa del Sant Jordi. Sempre és un plaer veure Ariel Rot en directe i no cada dia es pot veure i escoltar en directe un troç de la història de la música. Tequila ja no són el que van ser a principis dels 80, però tampoc ho pretenen. El seu repertori, fet quan eren adolescents, es manté solvent (excepte algunes excepecions!) trenta anys després i interpretat per gent que roça la cinquantena. Això demostra com de bones són aquelles cançons i els que les van fer. Les mateixes cançons interpretades amb actituds diferents (la dels 17 anys i la de la quarententa llarga) funcionen de diferent manera però igual de bé.
També hi havia una important component nostàlgica i això es feia evident en el perfil del públic. Molt pureta, pares i mares de família rememorant vells temps. Una certa posada en escena del vertigen entre el que vam ser i el que som ara. Una mena de sopar d'exalumnes d'alguna cosa. Un "evento facebook" per molta gent que feia anys que no feien res junts. Era divertit veure com la gent cridava, amb certa vergonya i poca convicció, estribillos com “un dia en el colegio es un muermo total” o “me voy de casa” i, en canvi, amb quina desesperada convicció es desganyitava cridant “que el tiempo no te cambie”, el single d'aquesta gira. Però estava clar que el temps no perdona...

Crònica a Inzona

17 de nov. 2008

"That's life"

Andrés Calamaro, Ariel Rot, Julián Infante, Germán Vilella i Daniel Zamora. Los Rodríguez. Grandíssima banda de rock'n'roll en un dels seus millors moments. No sé si dir que és una llàstima que dos d'ells estiguin morts o que és una sort que n'hi hagi tres que encara estan vius. That's life.


13 de nov. 2008

Malgrat tot

"Només mirant el dolor es pot ser misteriosament feliç".
Joan Margarit

La inèrcia implacable de les noves rutines
que amb paciència hem anat reconstruint
és morfina fina pel nervi trist de l'enyorança.

L'absència, la presència més intensa de la meva quotidianitat,
se'm revela absurda i irreal
amb força còsmica en el trànsit del somni a la vigília.
La por ja no és el leitmotiv vital
i s'ha instal·lat, per fi, a casa la tristesa.

M'abrigo del fred i de la pena,
ha canviat l'hora i ja es fa fosc abans
i tot s'assembla massa al nostre món d'ara fa un any.

9 de nov. 2008

El to

Jo no sé qui és que dóna el to per fer els càntics hooliganístics del futbol perquè jo no hi arribi mai, ni per dalt ni per baix...

3 de nov. 2008

El certamen

Per qüestions de feina, i per segon any consecutiu, he anat a parar a la Fira de Mostres de Girona, popularment coneguda com "el certamen". El certamen se celebra durant les Fires de Sant Narcís al Palau Firal de Girona i voltants. Comparteix espai a la devesa amb les fires (atraccions) i les barraques (concerts), i no és res més que una (immensa) mostra de les empreses i negocis de la comarca. Té un origen rural i agrícola evident: és l'herència d'una fira de mostres que per la festa major se celebrava a Girona i en la qual tots els ramaders, pagesos, agricultors i artesans portaven a vendre els seus productes: embotits, bestiar, carros, eines, etc.

Però en ple 2008 la component agrícola ha quedat molt diluïda i a la Fira de Mostres s'hi pot trobar de tot: tractors, entitats bancàries, plaques solars, gastronomia de la terra, iogurts la Fageda, magdalenes, caixes fortes, piscines de luxe, sofàs, etc. La varietat de productes és infinita. Però el més curiós és que la gent que hi assisteix (i s'han de pagar 5 euros per entrar) no és gent que tingui interès a fer negoci ni a comprar alguna cosa en concret. La gent que hi assisteix és la comarca en bloc! Escoles i famílies senceres! Forma part de la socialització primària del gironins i dels actes ineludibles de la festa major on veure i ser vist. Ells ho emmarquen tot sota una sòlida aparença de normalitat i, a ulls del visitant estranger, pot semblar que sigui normal, però si t'hi pares a pensar una mica és un fenomen bastant estrany...

2 de nov. 2008

Virus Laics

Des d'un punt de vista simplement estètic i sense entrar en la dissecció del seu contingut, el nou disc del Pau Riba (o el que se'n pot escoltar al seu myspace) és maquíssim.

29 d’oct. 2008

La dictadura de la incompetència

Tinc per costum no parlar de política perquè m'avorreix i no m'interessa. Em refereixo al politiqueig partidista i de baixa volada, que és el tipus de política de què es parla i discuteix habitualment a tot arreu. D'això no se'n pot parlar seriosament. I no se'n pot parlar seriosament perquè hi ha un estadi previ que fa que el sistema polític en què vivim estigui podrit des de la base, una podrimenta estructural que fa que no tingui sentit ser vehement ni a favor ni en contra del que fan i diuen els polítics.

No en parlo mai però avui ho faré, i sense que serveixi de precedent de forma molt més extensa del que és habitual en el blog -per una vegada que en parlo!-, per recomanar un llibre que explica molt bé el que penso des de fa temps. El llibre es diu "La dictadura de la incompetència", de Xavier Roig (Ed. La Campana) i la tesi principal és molt senzilla: el sistema polític que tenim (a Catalunya i a Espanya) promou els incompetents i els mediocres i desincentiva i aparta de la política la gent més vàlida.

Explicat de manera força simplificada això es produeix mitjançant un procés que comença al nivell més baix del sector públic: els funcionaris. En aquest nivell la competitivitat és zero. Un cop aconseguida la plaça de funcionari aquesta és per a tota la vida i no hi ha cap mena d'estímul competitiu ni existeix el concepte de productivitat. L'administració com a organització tampoc ho incentiva perquè no ha de competir amb ningú. Facis el que facis, la feina i el sou estan assegurats. Res a veure amb el sector privat, en què si un treballador o una empresa no són competitius ni productius se'n van al carrer o han de tancar. Això no vol dir que no hi hagi funcionaris que facin bé la seva feina, però l'estructura gegantina del sector públic promou la ineficiència i l'escaqueig (en el sector privat és inconcebible el fet que no es despatxi algú que reiteradament no es presenti a fer classe, com sí que passa, per exemple, a la universitat pública...).

Aquest procés va acompanyat, paral·lelament, d'un determinat discurs progressista que converteix l'Estat en l'àngel de la guarda dels ciutadans i crea una immensa dependència d'aquests respecte del sector públic, tenallant la iniciativa privada mentre s'esperen fins a nivells ridículs solucions per part de l'administració de problemes privats. En aquest context, el poder d'un sector públic cada vegada més gran amb una societat civil adormida és enorme.

Curiosament, als parlaments espanyol i català, la majoria de parlamentaris provenen del sector públic (a Espanya -72%- encara són funcionaris de nivell alt, però a Catalunya -68%- ni això). El drama d'això és que, a banda de tenir parlaments formats per gent que mai ha tingut exigències de productivitat ni estan acostumats a arriscar ni saben quin és el pa que es dóna allà fora, al món real del lliure mercat, tenen també interessos corporatius que fan impossible que vulguin modificar la situació de privilegi que tenen. La metàstasi de mediocritat passa així del cos de funcionaris als parlamentaris i, de retruc, al govern. I a poc a poc, també es va instal·lant a tota la societat...

D'altra banda, el sistema electoral de llistes tancades amb circumscripcions grans fa que els candidats al parlament i al govern no hagin d'enfrontar-se al criteri dels ciutadans que els votem sinó que han de guanyar-se el seu lloc dins l'estructura del partit, que és qui decideix qui va a les llistes. No es tracta de convèncer els ciutadans amb arguments, oratòria, demostrant capacitats i excel·lència. Es tracta de guanyar les guerres internes de partit, i aquestes no les guanyen els més bons sinó els que tenen menys escrúpols i més temps lliure per dedicar-hi (és a dir la gent que quan es lleva al matí té la feina i el sou assegurats).

Aquests dos factors van determinant una classe política que no està formada per la gent més vàlida i capacitada per tirar un país o una ciutat endavant amb totes la seves complexitats. I quan no governen els millors és evident que baixa la qualitat de les lleis, de les discussions i del debat polític i, el que és més dramàtic, la gestió dels problemes del país és absolutament ineficient. I quan tot això passa, a la gent més vàlida se li passen les ganes d'entrar en política i, evidentment, tot el país se'n ressent.

Per tant, com diu en Xavier Roig, les nostres democràcies s'acaben convertint en una dictadura de la incompetència. De la mediocritat, afegiria jo. I aquest és el gran drama del país i no totes les discussions més retòriques que reals de la classe política secundades pels mitjans de comunicació (on també domina l'imperi de la mediocritat). I el problema és que, sense canvis estructurals en el control de la funció pública, el sistema de partits i l'educació, la única sortida a això és el colapse del sistema. Problemes ferroviaris, esvorancs, gestió de l'aigua, apagades elèctriques, etc. Què són si no el resultat de la incompetència dels seus gestors i indicis d'un colapse que s'acosta...?

Per tot això té molt poc sentit la discussió política en el nivell del politiqueig partidista, perquè no deixa de ser una discussió sobre diferents graus de mediocritat i incompetència...

28 d’oct. 2008

Reformes

Estic de reformes. L'objectiu principal és que el text no sigui tant estret i vertical i que, per tant, pugui escriure textos més llargs sense que sembli que són infinits i que es vegin sencers a la pantalla. Segueixo tenint problemes amb la tria de colors però a poc a poc ho aniré pulint.

Es permet l'entrada a tota persona aliena a les obres.

27 d’oct. 2008

Manel

Oju amb els Manel que estan a punt de treure el disc.

Magnífica la cançó "Al mar".

24 d’oct. 2008

"La diferencia"

L'Albert Pla està, sense cap mena de dubte, en el trident dels grans de la música feta a Catalunya. El segon lloc seria per l'Adrià Puntí (o també) i el tercer, tot i que es podria discutir, jo l'atorgo al Quimi Portet perquè és qui els hi ha produït alguns dels seus millors discs.

Pla és un personatge que provoca tot tipus de reaccions: els que consideren que és una aberració de la cultura, els que el considerem un geni, els que els hi fa gràcia la seva capa més superficial i escatològica, els que passen d'ell... I probablement a ell li importi molt poc el que pensem la majoria de la gent.

A mi em sembla un tio amb un enorme talent i un grandiós sentit de la música i l'harmonia, amb un increïble magnetisme dalt de l'escenari i amb una capacitat interpretatitva (tant a nivell vocal com gestual) extraordinària. Un tio capaç d'inventar històries genials. En sentit estricte no és un cantant, ni un actor, ni un compositor, ni tampoc un músic. És una figura a mig camí del trobador i del bufó, un personatge que inventa històries fantàstiques mitjançant les quals descriu el món en tota la seva complexitat i les seves contradiccions i això, de vegades, el fa ser políticament incorrecte però profundament contundent. Resulta impressionant veure com moltes vegades és capaç, amb una actitud aparentment frívola i "chorra", de tenir una càrrega de profunditat que ja voldrien molts artistes i escriptors del país que van de trascendents i profunds (cançons com "La juerga catalana" o "Corazon", de l'últim disc, ho exemplifiquen).

"La diferencia" és, una vegada més, una petita joia musical on es poden trobar ressonàncies de molts dels discos anteriors de l'Albert Pla, tant diferents entre ells com l'"Anem al llit" o "No sólo de rumba vive el hombre". Com diuen a les revistes: 5 estrelles.


22 d’oct. 2008

Ja som aquí, ja hem arribat!

El fet d'anar a la muntanya té diverses dimensions i cada dimensió es manifesta de diverses maneres. Hi ha una dimensió individual, introspectiva, espiritual. Una mena de diàleg silenciós amb un mateix i amb l'entorn. Hi ha molta gent que va sola a la muntanya i també n'hi ha que, tot i anar-hi en grup, preserva aquesta dimensió individual. El grup fa de coixí d'una experiència interior.

Per contra també hi ha una dimensió col·lectiva d'anar a la muntanya. És una experiència social que moltes vegades forma part de l'educació sentimental, emocional i nacional d'aquest país. Aquesta dimensió, a Catalunya, es manifesta de forma molt xirucaire i cridanera. Pa amb vi i oli i embotits. Hi ha una conquesta de l'espai físic i sonor: Ja som aquí!! Ja hem arribat!!! Cantat ben fort perquè tothom se n'assebenti.


Crec haver participat de totes dues dimensions, segurament més vegades de la col·lectiva que de la individual, però quan vas a la muntanya amb una actitud més espiritual i et trobes que t'han conquerit l'espai i el so et venen ganes de tirar-ne més d'un muntanya avall...

21 d’oct. 2008

Asthmatic Lion Sound Systema

Nou disc i gira mundial de Fermín Muguruza!

15 d’oct. 2008

Nnxté!

Fa uns anys, sopant amb un noi estranger que havia vingut a Barcelona, aquest ens va fer una observació que mai havia sentit abans: que els catalans fem servir molt un so molt concret mentre parlem, com si fós un signe de puntuació. El so es fa posant la punta de la llengua just darrera les dents de dalt, com si féssim una "n". S'enganxa la llengua amb força a les dents i es desenganxa ràpidament. De fet és com una "n" sorda, un so que jo sóc conscient que faig quan alguna cosa no acaba de sortir bé. Alguna cosa així com "nnxté!" (impossible de transcriure, d'altra banda).

Bé, doncs l'altre dia em van explicar que una noia estrangera, que està a Barcelona a casa d'uns amics i que era incapaç de seguir la conversa en català que estaven tenint, va fer exactament la mateixa observació: que cada poques paraules tots feien "nnxté!". La cosa curiosa del cas és que el noi que em va fer l'observació a mi era de brasil i aquesta noia era portuguesa. No sé si els portuguesos tenen una especial capacitat per captar això...jo he intentat fixar-m'hi alguna vegada i mai he vist que sigui una cosa que fem tant.

Nnxté!

14 d’oct. 2008

La crisi

Jo sóc una mica soca amb tot això de l'economia (la micro, la macro i la domèstica), tot i que alguna cosa em va quedar de tot el que em van explicar a la carrera (no entrarem a valorar ara per què a Ciències Polítiques ens enviaven els professors del departament d'economia que no volien a Econòmiques ni ADE...).

Bé, doncs des de ja fa uns dies que trobo que se sent a parlar molt que es veu que hi ha un crisi econòmica tremenda, però jo al meu rotllo. Fins que ahir vaig topar amb un article d'en Xavier Sala i Martin (sí, el de les americanes de colors) a La Vanguardia en què explicava la crisi. Ja sé que és un liberal ("tu lo sospechas, soy de derechas") però en sap, és didàctic i com a mínim ha tingut la consideració de dedicar una estona i un esforç a explicar la crisi perquè als que ens costa més puguem arribar a entendre alguna cosa...

12 d’oct. 2008

Matagalls

En el meu Pla Estratègic 2008-2009 hi ha anar sovint a la muntanya. Bé, doncs res millor que posar-s'hi.

Ahir dissabte pujada al Matagalls (1.697 m), gairebé 4km des de Sant Marçal, amb un desnivell de 592 m.

El Matagalls des de Viladrau

Tot i les prediccions del temps fa un matí fantàstic. El primer tram, pel mig del bosc, és força dur pel desnivell i perquè la musculatura encara està freda. Després d'uns 20 minuts de pujar la cosa es relaxa una mica. A l'estiu deu estar bé perquè camines molta estona sense que et toqui el sol i d'aquí unes setmanes serà complicat perquè el terra estarà ple de fulles humides i relliscarà molt, però ahir era bastant ideal. A mig camí parada tècnica per descansar: constato que m'he deixat els fruits secs al cotxe i que hauria d'haver canviat l'aigua clorada de Barcelona de la cantimplora per aigua del Montseny... Hauré d'anar millorant alguns detalls. Em menjo una poma.

Viladrau des del Matagalls

Al cap d'una horeta de caminar surto del bosc, careno i veig la creu del Matagalls molt a prop. Últim esforç i ja hi sóc. No sóc l'únic, m'hi esperen ben bé una trentena de persones. Tot i que hi ha trams una mica durs és un cim bastant assequible i hi ha diversos itineraris per arribar-hi. Les vistes són magnífiques, però com a experiència espiritual no acaba de funcionar. Em separo una mica del bullici de gent i esmorzo encarat a Viladrau. Per l'est ve una gran nuvolada i penso que tinc el cotxe per allà i que millor fer via per si de cas. Amb tres quarts d'hora estic a baix i no hi ha ni rastre de la nuvolada que em feia patir. Del que sí que hi ha rastre és de les botes noves que hi han volgut dir la seva, però per ser la primera excursió de la temporada puc estar content.

8 d’oct. 2008

El mussol

"Un recurs tan banal com el telèfon mòbil de vegades actua de parapet transitori contra la solitud. Mirava l'agenda telefònica emmagatzemada al mòbil però no sabia a qui trucar sense semblar el nàufrag que llença un SOS. Caminà pels carrers d'Horta, creuant-se amb altres vianants, mòbil a l'orella, fent gestos en el buit, abstrets, semiautistes"

"La gran rutina" - Valentí Puig (Edicions 62)

1 d’oct. 2008

Segon equip de Barcelona?

Es veu que a partir de l'any que ve, quan l'Espanyol se'n vagi a jugar a Cornellà i deixi de tenir res a veure amb la ciutat comtal, el trofeu d'estiu Ciutat de Barcelona passarà a dir-se la Copa Ploramiques.

27 de set. 2008

La ley innata

A la meva motxilla d'anar pel món també hi duc les cançons d'Extremoduro. Cada vegada més al fons de la motxilla, però les hi duc.

Rock transgresivo
, Somos unos animales, Deltoya, ¿Dónde están mis amigos?, Agila, Iros todos... i Pedrá són discos que he escoltat moltíssimes vegades i que van ser la banda sonora d'una part de la meva vida, una bona companyia per anys de dubtes i inseguretats en ple apogeu postadolescent. Una manera de canalitzar pors, angoixes, ràbies i dubtes. També festes, petes, xibeques i llargues caminades fins a casa. Un crit de ràbia i angoixa carregat d'una estranya pàtina de confort, nostàlgia i esperança. També van ser una guia per aprendre a fer cançons i descobrir una manera d'escriure sobre la realitat crua i directa però amb metàfores prou críptiques com per suggerir més que no pas per dir. Vaig aprendre'n molt i em van fer molta companyia, però a partir del Canciones prohibidas em va deixar d'interessar. Suposo que la seva evolució musical i la meva personal van agafar camins diferents. Massa foscor per intentar buscar la llum...

Feia temps que els hi havia perdut la pista i les notícies de nou disc em feien ser més escèptic que curiós. El recopilatori Grandes exitos y fracasos no era un bon referent. Però m'he baixat el nou disc i no el puc deixar d'escoltar. La ley innata és un grandíssim disc. Una obra sense cançons, a mig camí del Pedrá (un disc de mitja hora amb una sola cançó) i una obra simfònica. Dura 42 minuts i està dividida en 6 talls, però és una peça coherent i homogènia. És Extremoduro de tota la vida, amb tot el que es pot trobar en la seva discografia, però revisat, madurat i portat al 2008. És una aposta valenta, però encertada, per sincera. Apel·la a la maduresa del públic, que ha d'estar disposat a fer atenció a 42 minuts de disc i no al single de torn. Probablement recuperi seguidors antics que l'havíem abandonat més que no pas aconsegueixi nou públic adolescent. Com a mínim jo torno a tenir el disc d'Extremoduro a la part de dalt de la motxilla...

Llegir crítica
Escoltar: Dulce introducción al caos
Escoltar: Primer movimient: el sueño
Escoltar: Segundo movimiento: lo de fuera
Escoltar: Tercer movimiento: lo de dentro
Escoltar: Cuarto movimiento: la realidad
Escoltar: Coda flamenca (otra realidad)

PS (3 d'octubre): és cert que el disc està molt bé, però també ho és, com diu el Carles, que el Robe està perdent els papers, la dignitat i la credibilitat amb el tema de SGAE, la pirateria i els "drets dels artistes". Quina pena...

26 de set. 2008

Digues què faràs



"Digues què faràs" - Pirat's Sound Sistema

25 de set. 2008

L'associacionisme

D'entre totes les paraules d'ús (i abús) habitual en català, la més complicada de pronunciar de manera ràpida i solvent crec que és associació, seguida de bastant a prop per coca-cola (la segona c és com una banda rugosa de la carretera: o la passes per fora o has de frenar). Coca-cola. Associació. No és pot parlar a ritme normal i dir associació sense que la boca se't posi tonta. Les esses rellisquen i la u pren un protagonisme innecessari. Associació. De fet la primera a, si va precedida del determinant una, és un descarrilament segur. Unaassociació. I si has de dir associacionisme ni t'ho explico. Associacionisme!! Tremendu...

Si fós per mi jo eliminiaria la primera a i parlaria d'una sociació i del sociacionisme. Fins i tot acceptaria com a vàlid parla de Ció, com si fós la Mare de Déu de l'Associació. Ció Cultural, Ció Esportiva, etc. És una tonteria, ja ho sé, però és que cada vegada em sento més ridícul quan he de pronunciar associació, associacions, associaconisme, associacionem-nos, associacionistes, associacionitis...

22 de set. 2008

Els paraigües

Hi ha gent que no es deu haver plantejat mai que a l'alçada dels seus paraigües (i de les seves corresponents punxes) passen moltes cares i ulls de gent que medim més de 1,80...

19 de set. 2008

Santa Eulàlia

Diu que Santa Eulàlia torna a plorar.

Diu que fins l'any 1687 Santa Eulàlia va ser la patrona de Barcelona. Diu que aquell any hi va haver una plaga de llagostes i diu que la Verge de la Mercè va ser qui va ajudar a superar-la. Diu que els ciutadans de Barcelona van decidir agrair-li-ho i la van fer copatrona de la ciutat. També diu que des d'aleshores es fa festa grossa per la Mercè. Per això diu que les llàgrimes de Santa Eulàlia intenen sempre aixafar la festa a la ciutat i que per això sempre plou per la Mercè.

A veure aquest any què diu...

17 de set. 2008

Futbolitis

El periodisme esportiu és un gran mar de mediocritat en el qual, de tant en tant, trobes algú que sap fer el seu ofici i, a més a més, té coneixements d'allò que parla. En aquesta línia hi hauria la dupla de Carlos de Andrés i Perico Delgado fent el ciclisme a TVE o els articles de Joan Golobart a La Vanguardia.

A nivell de futbol, però, és molt difícil trobar punts de referència per sentir-te ben informat i aprendre i entendre coses a nivell tàctic i futbolístic. Per exemple, a TV3 el panorama és desolador. Vergonyós. Cal un esforç gran per trobar gent que digui coses interessants enmig de tanta tonteria, ignorància i intoxicació. Poques vegades tens la sensació que algú sàpiga prou de futbol com per fer-te entendre exactament el que està passant en un partit, en un equip, en una competició. Em sembla que va ser el Cruyff que va dir que ell no pensava tornar a entrenar, entre d'altres coses, perquè no tenia ganes d'haver de discutir de futbol cada dilluns amb gent que només ha jugat a futbol al pati de l'escola. I tenia raó. Com algú que ha estudiat periodisme (si ho ha fet) i és aficionat al futbol pot discutir amb gent que ha jugat 15 anys al primer nivell? De futbol, que en parlin els que en saben, si us plau.

Fa poc he descobert el blog Futbolitis. No sé exactament qui l'escriu però realment està a anys llum dels pamflets que cada dia es poden trobar als quioscos. Per una banda dóna lliçons tàctiques aplicades a partits concrets i, per una altra, explica el negoci del futbol des de la seva complexitat i amb un nivell de coneixement que ajuda a entendre moltes coses que a través de la premsa habitual és impossible entendre.

10 de set. 2008

La magdalena de Proust

De petit, a l'estiu, sempre passava el camió de les escombraries per davant de casa. Normalment coincidia amb l'hora de sopar, però jo sempre m'aixecava corrent per anar a veure l'operació d'aixecar el container i abocar-lo dins del camió. No sé per què però em fascinava. I la meva il·lusió no era ser astronauta, era ser escombriaire i anar penjat darrera el camió.

L'altre dia, tornant cap a Barcelona de nit, em va passar un camió d'escombraries pel costat i tota la bafarada de pudor va entrar per la finestra. Inconscientment vaig somriure i em vaig recordar de quan era petit i d'aquells sopars a la terrassa amb tota la família. I em vaig adonar que la meva magdalena de Proust és un camió carregat de merda.

9 de set. 2008

Paternity

De tant en tant em toca, per feina, assistir a espectacles destinats a públic familiar. D'entrada, això permet constatar que hi ha vida els diumenges al matí, com un món paral·lel...

En aquests contextos gairebé tot són pares i mares, sols o de dos en dos, amb fills (i filles). Quan ja fa unes hores que només veus pares i mares amb fills (i totes les guapes que veus tenen un xiquet en el seu radi d'acció més immediat) es produeix un curiós i inquietant mecanisme psicològic: t'acaba semblant que tota la gent de la teva generació ja està muntada plenament en la paternitat (i la maternitat)...

1 de set. 2008

Al tajo!

S'ha acabat l'estiu. S'ha acabat la pausa. S'ha acabat la calma i l'alegre becaina. S'ha acabat pensar com si no hi hagués marges. Comença de nou la rutina diària.

Al tajo!

24 d’ag. 2008

Plorar

En la nostra societat no se'ns educa per plorar. Per plorar sense vergonya, sense por, amb naturalitat. Per plorar sense amagar-nos dels altres ni de nosaltres mateixos i amb la naturalitat que té, per exemple, el fet de riure. Només plorem quan està plenament justificat. Racionalitzem el plor, pensem si té sentit o no plorar pel motiu que ho estem fent. Si la tecla que ens activa el llagrimal és prou transcendent o excessivament frívola. I ens frenem. No plorem. El riure, en canvi, no el racionalitzem. No pensem per què estem rient. Riem i prou. Però riure i plorar són mecanismes del cos per, entre d'altres coses, alliberar-lo de tensions. De tensions emocionals que pel fet de no sortir s'acaben convertint en tensions purament físiques, en energia acumulada que si no surt ens va cremant per dins i al final explota. Té una part purament fisiològica i plorar les penes gota a gota fa que el cos no arribi a un punt límit i exploti. Però la única manera d'evitar arribar a aquest punt és eliminar els obstacles que no ens deixen plorar amb naturalitat i aprendre que si és una tecla frívola o no suficientment justificada la que activa el plor no és perquè allò ens afecti d'una manera transcendent, sinó perquè el cos està buscant un estímul que l'ajudi a plorar. I que no s'hi han de posar traves, sinó deixar sortir les llàgrimes tranquílament i natural.

Cal, doncs, aprendre a plorar.

Matar-se als 21 anys forma part de les regles del joc, però és una bona merda. Descansa en pau.

20 d’ag. 2008

Salsa Latin Music

Quan tenia uns 13 anys vaig fer una esquiada a Andorra amb companys de l'escola. Era d'aquestes esquiades que muntava una agència de viatges i no sé ben bé qui la tutelava. Suposo que hi devia haver monitors però no sé qui eren. Jo no havia esquiat mai i em feia molta il·lusió. Recordo que hi anavem uns quants amics de l'escola, embutits en aquells terribles monos d'esquiar. El viatge, llarguíssim, va ser amenitzat per una (UNA!) sola cinta de caset de la Gloria Stefan. El de tornada també. Va ser insuportable. D'aquell viatge van quedar dues coses gravades en el meu inconscient: 1- esquiar no era prou divertit com per justificar aquell passar fred i tot aquell dispendi de diners, energia i hores d'autocar i 2- cada vegada que sentia alguna cosa que sonés a latin-salsa se'm crispaven els nervis. Jo no ho sabia, però segur que el trauma venia d'aquí.

Ha costat molt, i el procés ha sigut molt lent. Fa uns anys vaig començar a escoltar coses de salsa en els punts que confluia amb la rumba, però no ha estat fins fa un parell de mesos que han caigut tots els murs d'anticossos que un dia va aixecar Gloria Stefan. I qui els ha tirat a terra definitivament ha estat Juan Luis Guerra. No deixa de resultar-me curiosa i irònica, doncs, la notícia que publica avui la web de Juan Luis Guerra...



Nota per a integristes freaks: quan tenia el virus de la Glòria Stefan em pensava que tot era "salsa". Ara que m'ha picat el virus de la bilirrubina he après que la "salsa" és un estil més dins d'un ampli ventall de ritmes com la bachata, el merengue, el cha cha, etc.

18 d’ag. 2008

La motxilla

Jo havia caminat. Jo havia fet rutes. Però se m'havia oblidat. Se m'havia oblidat que tot el que portes ho portes a l'esquena. Que tot el que fiques a la motxilla després s'ha de carregar. Se m'havia oblidat que les pautes estètiques i higièniques de la ciutat canvien radicalment un cop ets al mig de la muntanya i que amb molta menys roba pots passar. Ja ho diu la cançó, la merda de la muntanya no fa pudor i és veritat.

Se m'havia oblidat que una motxilla s'omple fins a dalt tingui el tamany que tingui i que no te'n pots anar de ruta amb una motxilla de 80 litres. Se m'havia oblidat que sempre hi ha un important extra de kilos comunitaris. I també que l'eficiència a l'hora de plantejar la motxilla no es pot menysprear perquè hi ha moments que uns kilos de més o de menys et donen la vida.

I per això amb aquest mort a l'esquena em vaig haver de fer tota la ruta i pels meus pebrots que no se'm torna a oblidar mai més!

13 d’ag. 2008

Roots

Després de 5 anys de no calçar-me unes botes de muntanya he superat el repte amb escreix. No ho dubtava, però calia fer-ho. Durant una setmana hem creuat Navarra caminant pel Pirineu, a una mitjana de 20 km diaris per boscos espessos i amples pastures. Això vol dir que hem fet uns 120 km amb la motxilla a l'esquena i les butllofes als peus, durant els quals he anat recuperant coses que tenia oblidades i perdudes i n'he anat deixant d'altres que em llastaven. Una mena de ruta catàrtica per carregar les piles. Per activar el cos, massa atrofiat per la vida urbanita, i per desactivar la ment, massa saturada de tot. Per connectar amb les necessitats més bàsiques i relativitzar les superficials, jerarquitzant de nou l'escala de valors i posant en valor tot allò que la rutina ens fa trobar tant natural. Una ruta amb amics per sentir-se acompanyat en els sentiments i còmode en la soledat dels pensaments. Per plorar i riure amb la mateixa naturalitat i agafar distància del dia a dia, entenent que hi ha coses que no s'han d'entendre. Una ruta, en definitiva, sense més pretensions que fer vacances i descansar el coco a base de cansar el cos. Una roota anant a l'arrel de moltes coses, també a les dels arbres del bosc d'Urkiaga...

1 d’ag. 2008

Nafarroa Roots

Vacances per desconnectar el coco. Vacances per reduir les preocupacions a les necessitats més bàsiques: son, gana, cansament, calor, fred, pluja, sol, agülletes, butllofes, arribar a puestu... 100 km de roota per endavant entre Isaba i Elizondo, pel GR-11 en el tram que creua Navarra, amb la motxilla i la tenda. 15 dies per oxigenar el cervell a base d'esforç físic i contacte amb la muntanya. Fins ara!


La pista!

29 de jul. 2008

La Barberia

No tinc consciència del moment en què vaig començar a anar a la barberia Arqués de Pau Claris cantonada Diputació, però fa més de vint anys. Jo era molt petit, quedava a prop de l'escola i m'hi portava el meu pare. Devia ser pràctic i ho devien fer bé. A partir d'una certa edat, no la recordo, dels tres barbers que hi havia jo vaig decidir que volia que em tallés els cabells el Rafael, que era qui m'ho feia millor. Des d'aleshores, i amb comptades excepcions, sempre m'ha tallat els cabells ell. Això vol dir que fa més de quinze anys que em talla els cabells el Rafael i que sap perfectament què vull sense haver-li d'explicar res. Això, a mi, em fa feliç.

A principis d'any hi vaig anar i hi havia hagut canvis. L'amo s'havia jubilat i havia traspassat el negoci a uns "barbers" joves, passant per alt l'interès del Rafael per quedar-se una barberia on porta 30 anys treballant, traspassant-lo amb el negoci com si fós una butaca i deixant-lo en una situació laboral prou injusta. Ell estava emprenyat i trist a parts iguals, i jo preocupat per si em quedava sense el meu barber de capçalera.

Avui hi he tornat i hi han fet obres. El Rafael encara hi és, però han convertit una barberia antiga, de les de tota la vida, en una mena d'aberració estètica de coloraines i pseudomodernitat que faria riure si no fós perquè fa molta ràbia. La barberia no era preciosa ni res extraordinari a nivell estètic. Però era una barberia i aquesta era la gràcia! Ara ja no és una barberia, ara és una merda. Una merda amb les parets liles, les columnes verd fluorescent, les butaques vermelles i la bata per no embrutar-se, de coloraines. Jo no dic que no necessités una mà de pintura però respectant el caràcter que tenia, el que li donava el pas del temps. Aquest caràcter que a poc a poc va perdent Barcelona perquè enlloc de reformar els negocis i locals respectant-lo, la gent fa un "passa i arrassa" pensant-se que això farà el seu negoci (i per extensió la ciutat) molt més modern, cool o fashion. I així és com Barcelona va perdent personalitat, identitat i caràcter. I així és com jo m'he quedat sense barberia.

21 de jul. 2008

Bruce: crònica a contracorrent

Dissabte vaig anar al concert del Bruce al Camp Nou. No havia anat mai a un concert a un estadi de futbol, amb 70.000 persones, i era una cosa que em venia de gust veure. Però del Bruce només conec les cançons més típiques. Ni li he seguit la pista ni tinc els seus discos. Un cop allà, però, tenia interès per veure què era exactament això de què tant es parla que són els directes del Bruce.

Ell és el que popularment és coneix a Catalunya com un "fenomenu". Té un carisma i una energia brutals. Les cançons són bones i la banda una apiconadora. El sentit del show, impecable. I el de com ficar-se la gent a la butxaca, encara més. És un dels grans de la història del rock i no en tinc cap queixa. Però jo no hi connecto. No sé ben bé per què, però no hi connecto. Crec que és una cosa física, directament. Alguna cosa que té a veure amb el tempo de les cançons, amb el ritme, amb l'ànima de la música que fa. Així com amb d'altres grups, quan comencen a sonar, les pulsacions del meu cos es connecten directament amb la cadència de la música, amb el Bruce no em passa (i ho dic després de 3 hores de concert amb els subwoofers retrunyint dins meu). Veieu si no com toca el "Twist and Shout"

Una altra cosa és el fervor que hi ha pel Bruce. En certa manera s'entén perquè és un tio que ho dóna tot a l'escenari, la seva figura té molt carimsa, la música té força i, precisament amb aquesta cadència amb la qual jo no connecto, genera una ambient de germanor important (braços cap aquí, braços cap allà). Tracta a la gent amb respecte, la deixa participar del show i la integra. El públic no només és públic sinó que també és part del show. És un gran artista amb un gran show, però ja està. El que jo vaig veure no justifica omplir dues vegades el Camp Nou (en comparació a d'altres grups que no omplen ni estadis ni pavellons). Crec que una part molt important de la gent no va al Camp Nou a veure el Bruce perquè li agradi sinó perquè s'ha cregut el mite que és una experiència gairebé mística. I ho és per a uns quants, evidentment, però no són 140.000. Sé que vaig a contracorrent, però sense que ell en tingui cap culpa aquest fenomen fa tufillo a papanatisme il·lustrat (el mateix que omple el Liceu per veure a Woody Allen tocant el clarinet). De la mateixa manera que penso que l'idili Bruce-Barcelona està sobrevalorat: jo no vaig veure res que no pogués fer a qualsevol altra ciutat del món, a part de parlar català, que seria una simple qüestió de respecte i cortesia però que als catalans ens fa pensar que ens estima més a nosaltres que a "ells"...

De totes maneres em sembla un grandíssim del rock. Que quedi clar.

Crònica de Rockviu

PS: si el Bruce fes una havanera, es diria "Ron to burn"?

19 de jul. 2008

La nostalgia

Tot això que avui és tan normal i que sembla tan natural serà demà l'objecte de la mateixa nostàlgia que avui em fa enyorar tot allò que ahir era tan normal i que semblava tan natural.

15 de jul. 2008

Llegir

Jo havia sigut un bon lector. Sobretot de petit, devorava llibres. Suposo que m'avorria i com que els tenia molt a mà... Després, a la universitat, també llegia bastant. Suposo que també m'avorria i era una manera de fer veure que feia alguna cosa de profit. Però de fa uns anys em costa llegir. Potser no m'avorreixo tant. O potser m'avorreixo d'una altra manera. Potser internet i el rollo aquest de la societat de la informació hi tenen alguna cosa a veure. En realitat sí que han canviat molt les coses en els últims 10 anys.

Però en el fons del cervell hi tinc molt clar un record que vincula lectura i plaer. M'agrada llegir però em costa. Per això començo llibres que no acabo. Busco un llibre que m'enganxi a la lectura, però no el trobo. En els últims mesos de manera exagerada. Fins ara creia que era una qüestió de mandra i esforç. Ara penso que no és això.

La lectura té molt a veure amb dubtes, preguntes i inquietuds d'un moment determinat. Els que jo tinc són molt concrets i, alhora, difícils de formular. Per tant, les respostes que busco també ho són. I cap dels llibres amb què m'he topat fins ara ha donat resposta a tot el que tinc al cap. En alguna banda hi deu haver un llibre que m'enganxi, però no aconsegueixo identificar-lo. Mentrestant només se m'acut anar començant llibres sense por a abandonar-los a la segona pàgina. I escriure, de tant en tant, des de la dubtositat que m'acomboia.

13 de jul. 2008

Modest

Els meus amics acaben de ser pares!

...tot i que potser hauria de dir que comencen...

10 de jul. 2008

Les mans

Les mans, petites i fermes,
acaricien, dòcils, el teclat,
i una melodia antiga
omple la casa de pau.

Les mans, decidides i expertes,
s'enlairen xemeneia amunt
i els dits enfilen l'agulla
que broda els somnis de Sants.

Les mans, hàbils i menudes,
al llapis demanen consell,
no busquen la floritura
sinó el traç precís i sincer.

Les mans, vitals i inquietes,
no poden parar ni un moment,
pessiguen i fan pessigolles
i ataquen pel lloc més distret.

Per molts anys.

7 de jul. 2008

Patrimoni de la Humanitat

L'Associació d'Amics, Veïns i Comerciants de la Rambla s'ha mostrat sorpresa perquè el Ministerio de Cultura (que és qui ho ha de fer) no té intenció de proposar la Rambla de Barcelona a la reunió de la UNESCO que ha de decidir les declaracions patrimonials universals d'aquest any. Me n'alegro. Lo contrari seria tant vergonyós com declarar Patrimoni de la Humanitat el Passeig Marítim de Lloret de Mar, Port Aventura, el botellón, les despedides de soltera, els trileros o el hooliganisme.

Com ja vaig dir fa uns dies, la Rambla ja no existeix i encara no ens n'hem adonat.

Llegir notícia

5 de jul. 2008

Re, flexió...

No m'agrada en Laporta. No m'agradava fa cinc anys quan ja era exactament el mateix tipus de persona que és ara i tothom deia que era la millor opció per ser president del Barça (els mateixos que ara diuen que els ha sorprès com ha canviat). Aquella candidatura per mi era la d'un grup de "joves" (joves en comparació a la candidatura de Bassat) ambiciosos, amb un ego desmesurat i als quals manar al Barça els feia il·lusió, sí, però també els servia per situar-se i prestigiar-se en la "societat civil" catalana. La candidatura de Bassat era la dels pares, la dels que ja estaven situats. La de Laporta i Rossell la dels fills. Però eren exactament el mateix perfil social, econòmic i professional. Podrien haver anat junts, però anaven separats perquè tots buscaven el seu lloc en aquest tinglado que és el Barça i la societat catalana.

El president del Barça ha de ser així, ha de tenir aquest perfil, per molt motius. Gent ambiciosa, egocèntrica, amb diners, empresaris d'èxit, amb capacitat d'influència en mitjans de comunicació, amb temps i ganes per fer-ho. Són una casta de la qual la resta no en formem part. Acceptat això, calma. Que no ens engatussin amb què Laporta o Rossell són coses diferents. Són exactament el mateix i per alguna cosa es van presentar junts. Tot això de la moció de censura és una guerra entre ells i tots els que intenten pintar alguna cosa amb més o menys èxit en aquest tinglado, en què el vot del soci és utilitzat a benefici de cadascuna de les parts. Jo no tinc dret a vot, però si el tingués crec que votaria en blanc: costa votar a favor de Laporta, molt, però qui vulgui ser president del Barça que es posi a la cua. Ja hi haurà temps perquè entre tots el portin a dalt de tot de la glòria per poder llançar-lo a terra des de ben amunt quan les coses no vagin bé. O no ha funcionat sempre així, això?

4 de jul. 2008

Dringar de claus

M'encanta la capacitat del cervell per reconèixer gent pel soroll que fan les claus quan dringuen a les seves mans.

2 de jul. 2008

SI




Autor: Adrià Puntí
Versió: Enrique Bunbury

1 de jul. 2008

Compte enrera...

Falten 4 dies perquè comenci el Tour de France. I amb ell les retransmissions de Carlos de Andrés i Pedro Delgado, les migdiades interrompudes a un quilòmetre de meta, la recerca de bars on veure finals d'etapa, bloquejar l'agenda dissimuladament per veure etapes reina, els articles de Joan Antoni Flecha a La Vanguardia i els de Pedro Horrillo a El País, l'ombra negra de no saber si qui avui et fa aixecar del sofà demà serà un trampós, la tensió de les moltes batalles paral·leles amb objectius diferents però igualment valuosos, l'admiració sincera per tios que es passen 3 setmanes pujant i baixant muntanyes a ple sol al límit de la biologia i la química. Lo millor de que el fútbol faci vacances és que se centra l'atenció esportiva en el Tour de França, tot i que augmenta la sensació de ser una mica més freak que la resta de l'any.

30 de juny 2008

La roja

És possible que el cos es col·lapsi i exploti per culpa de totes les contradiccions internes que provoca la victòria d'ahir de la selecció espanyola, un grandíssim equip de futbol però alhora una exaltació embafant de nacionalisme espanyol?

25 de juny 2008

Ssshhhh...

Dissabte passat a la Plaça del Diamant de Gràcia. Aproximadament quarts de dues de la nit. A la plaça hi havia unes 30 persones repartides en petits grupets pels bancs. Cadascú al seu rollo. Sense cridar ni molestar. Tot molt civilitzat. De sobte apareix un escamot de mims amb la cara pintada de blanc, vestits de negre i una samarreta amb un dibuix apel·lant a no fer soroll i a deixar dormir. Interactuen amb un grupet d'italians que no molestava a ningú, fan com que els hi roben la bicicleta i se l'emporten lluny. Els italians no s'immuten gaire. Els mims intenten desplegar la bici però no se'n surten. Un dels italians els hi crida que vinguin, que els hi explicarà com funciona. Bé, de moment ja han aconseguit que algú cridi. Vergonya aliena. Sensació que l'Ajuntament ens tracta, per enèsima vegada, com si fóssim nens. O imbècils. La immaduresa es retroalimenta. Una idea genial d'algun buròcrata de despatx que només deu trepitjar les places en campanya electoral. Quatre actors mal pagats segur fent una feina de risc i sense cap mena de valor artístic. Visc al pati de d'una escola...


23 de juny 2008

Parece que desaparece...

Les floristes de les Rambles ara són pakistanesos. Els quioscos són atrezzo. I nosaltres figurants. En realitat, les Rambles ja no existeixen i encara no ens n'hem adonat.

Més...

20 de juny 2008

Oooohhh!

Barcelona és cada cop més un parc temàtic i la Sagrada Família una de les zones habilitades perquè els turistes puguin obrir la boca sense complexos. Malgrat tot, la convivència de turistes, obres i ciutadans de Barcelona és prou amable excepte en un detall que a mi em treu de polleguera perquè es repeteix dia sí dia també a la sortida de metro de Sagrada Família del carrer Marina cantonada Provença (davant del Pizza Hut).

En aquesta boca, quan surts, la Sagrada Família et queda a l'esquena. A davant, la gasolinera. Els turistes, dins de l'estació, ja van amb aquella cara d'il·lusió i desorientació que els caracteritza. I amb calma, estan de vacances. Els barcelonins, que fem servir el metro per anar i venir de la nostra vida normal, hem d'adaptar el pas a la seva empanada mental i molts cops esquivar-los quan frenen o giren sense lògica aparent. Però el que és inevitable, i cal estar atent, és que pujant les escales de sortida, sempre surten mirant amunt i a banda i banda, i quan un d'ells es gira i veu la Sagrada Família, es para, obre la boca ben gran i fa: Ohh!! Reacció que s'encomana immediatament a tots els seus amics de motxilla, gorra i càmera digital. I tu a darrera, parat, esperant que se'ls hi passi i poder arribar a la feina tranquilament...

19 de juny 2008

El semàfor

A l'encreuament de la Ronda del Mig amb Via Augusta hi ha un semàfor. Venint de Gran Via Carles III direcció General Mitre, just després del túnel, jo només l'he aconseguit passar en verd una vegada, i una altra el vaig passar en àmbar. Tots els altres cops (i no són pocs) me l'he trobat en vermell. I no té cap sentit, perquè no vens d'una successió de semàfors, perquè l'últim semàfor que et trobes és sempre abans d'entrar a la ronda: a Plaça Cerdà, a Carretera de Sants, al lateral de la Gran Via de Carles III... Per tant, quan arribes al semàfor de Via Augusta les probabilitats de trobar-lo verd o vermell haurien de ser les mateixes o bastant similars. L'altre dia, quan el vaig passar en verd, vaig tenir una petita alegria, però de seguida em va saber greu que aquesta regla tant estúpida que sempre es complia s'hagués trencat.

18 de juny 2008

WEEZER

Avui tornava a casa amb els ferrocarrils escoltant el disc blau de Weezer i m'ha fet gràcia pensar que és el mateix que vaig estar fent durant molts dies ara fa 13 anys, quan feia 1r de BUP. És un disc que quan el sento, l'associo a la tornada a casa amb ferrocarrils. L'any 95 un amic em va deixar el cd i jo me'l vaig gravar en un cassette. Ara me l'he baixat d'internet. L'any 95 tornava de l'escola i l'escoltava amb el walk-man. Avui tornava de la feina i l'escoltava amb l'Ipod. L'any 95 no m'enterava de la vida i ara...bueno, ara faig el que puc.

17 de juny 2008

Pause

El dubte és consubstancial al blog, però un dels dubtes inicials s'ha anat esvaïnt: de moment ja he vist que puc mantenir un blog amb una certa tensió i interès (limitat i dit des de la màxima humilitat). La línia no em desagrada però també he vist que això demana una dedicació i un esforç, tant per dir coses interessants com per no caure sempre en els mateixos llocs. Ser original és complicat i arriba un punt que fa la sensació que el que vas a dir ja ho ha dit molta gent en altres bandes.

Per tant, pause.

6 de juny 2008

A xupar-la!

Després de "Visca Barcelona" i "Som-hi", proposo altruïstament que el pròxim eslògan amb què les nostres administracions es gastin un dineral fent-se autobombo sigui "A XUPAR-LA!", amb la seva subversió "A XUPAR-LA YA!"

5 de juny 2008

Opinadors professionals

Radio, televisió i premsa escrita conformen els seus continguts amb un elevat percentatge de tertúlies i articles d'opinió. Conceptualment està bé, perquè en teoria això hauria d'ajudar a qui els llegim o escoltem a formar-nos les nostres pròpies opinions d'una manera més completa i complexa. A la pràctica crec que això acaba sent un autèntic problema pel país, perquè tampoc hi ha tanta gent capacitada per dir coses interessants i els que hi ha segurament no van a la ràdio i a la tele a parlar.

Per tant, ens acabem trobant amb gent més o menys capacitada per parlar (que no per dir coses interessants), que s'han convertit en opinadors professionals i que ocupen totes les tribunes públiques d'opinació parlant d'absolutament tot: tant li fot transvassaments com túnels per sota la Sagrada Família, política que medi ambient, economia o futbol, el "Cor de la ciutat" o violència de gènere. És igual, ells (i elles) parlen de tot i amb una seguretat que provoca vertigen perquè, la veritat i no ens enganyem, lo normal és no tenir ni idea ni tampoc una opinió formada de la grandíssima majoria de temes que es posen sobre la taula.

El problema és que aquests són els que que generen opinió i la gent acabem parlant com ells, dient les mateixes gilipollades que diuen ells sobre coses de les quals no en tenen ni idea, pensant-se i pensant-nos que en tenim una opinió formada... No m'estic carregant tothom que surt als mitjans opinant, només aquells que s'han convertit en opinadors professionals, que no són conscients de les seves limitacions i que accepten opinar de tot el que se'ls proposa i no només d'allò que estan capacitats per parlar. El cas més paradigmàtic seria el del President del Parlament de Catalunya amb columna setmanal al Mundo Deportivo...

1 de juny 2008

La serpiente multicolor

Aquest any el Giro només es podia seguir per Eurosport, però veient les possibilitats de guanyar-lo d'Alberto Contador, TVE ha decidit comprar els drets de les últimes etapes per retransmetre-les. Així que avui he entrat a un bar i m'he trobat la tele encesa i al sentir les veus Carlos de Andrés i Pedro Delgado, els dos comentaristes habituals del Tour de França i dels grans esdeveniments ciclistes de l'any, m'he posat content: cada cop falta menys pel Tour.

El Tour de França és una de les cites esportives que més il·lusió em fan de tota la temporada. Després del futbol és l'esport que més m'agrada. És la millor cursa, on van els millors corredors i on s'ho deixen tot per guanyar. És la millor volta ciclista del món i disfruto molt veient tant les etapes de muntanya com les planes, això últim sobretot gràcies a la dupla Freire-Flecha. Malgrat els escàndols de dopatge dels últims anys que no acabo d'entendre, jo segueixo confiant que amb el ciclisme puc passar grandíssimes tardes. I això crec que és, sobretot, gràcies a les retransmissions de Carlos de Andrés i Pedro Delgado, un oasi de qualitat periodística enmig de la mediocritat dominant. Les poques coses que sé de ciclisme són gràcies a ells i crec que una proporció enorme de la meva passió pel Tour de França és culpa seva. I ha arribat un punt en què puc no seguir una etapa, però la tele posada i les seves veus de fons em produeixen una sensació molt agradable. Si això es contextualitza en un bar de muntanya, plovent a fora i amb tota la tarda per davant sense res a fer, la sensació és molt propera al que deu ser la felicitat.

31 de maig 2008

Això és viure dins l'armari...

"Un japonés de 57 años intrigado por la desaparición de alimentos en su cocina, decidió colocar una cámara oculta y descubrió que una mujer vivía en un armario de su casa desde hacía meses, según informa la prensa local japonesa.

El hombre, un desempleado que vive en la ciudad de Fukuoda (sur de Japón), descubrió el pasado miércoles que una intrusa deambulaba por su casa mientras él estaba fuera, mediante las imágenes que la cámara enviaba a su teléfono móvil. Llamó a la policía y cuando los agentes se presentaron en la casa, encontraron a una mujer de 58 años que se había instalado en un armario que el hombre no utilizaba. Dentro, guardaba un colchón y botellas de agua. La policía sospecha que llevaba viviendo allí varios meses.

El dirio Nikkan Sports asegura que la mujer se excusó ante la policía asegurando que "no tenía ningún sitio donde vivir". A pesar de todo, fue detenida."

Diari El País, 30 de maig de 2008

28 de maig 2008

"Anacronisme"

Anacronisme: del gr. anakhronismós 'dit del fet d'utilitzar hotmail en ple segle XXI'.

27 de maig 2008

Niko Costello

Us presento a Niko Costello, el hombre de las mil voces, i el seu espectacular "We are the world". A algú potser li sona d'haver-lo vist al "Tu sí que vales" d'Antena 3.



En directe és brutal.

I aquí va la original:

22 de maig 2008

A partir de 5...

Llegit a "El món groc" d'Albert Espinosa:

El nostre cervell és capaç de percebre fins a 4 objecte sense necessitat d'haver-los de comptar. A partir de 5, hem de fer l'esforç de comptar-los. És a dir, si tenim fins a 4 objectes sobre una taula som capaços de dir quants n'hi ha sense haver-los de comptar. A partir de 5, per poder saber exactament quants n'hi ha, els hem de comptar.

Jo ho he provat i em sembla que és bastant veritat. Molt curiós...

21 de maig 2008

Lletra a Dolors

"Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre."
Miquel Martí i Pol (Llibre d'absències)

19 de maig 2008

Teoria de masses

Observació empírica nº1:
Els meus 187 cm d'alçada estan per sobre la mitjana d'alçada de la gent del país.

Observació empírica nº2:
Als concerts hi ha una mostra representativa de la gent del país. Per tant, el percentatge de gent tant o més alta que jo és bastant baix.

Observació empírica nº3:
Als concerts, sempre, tard o d'hora, hi ha un pavo tant o més alt que jo davant meu que em tapa l'escenari.

Teoria de masses:
La gent més baixeta, quan es veu tapada per gent més alta, busca una nova posició per veure-hi bé. La suma de tots els moviments de gent baixeta per desfer-se de la gent més alta provoca que, a poc a poc, els més alts ens anem agrupant en el mateix lloc. És molt curiós...

Justificació:
Els baixets us penseu que els alts som uns cabrons quan parem davant vostre, però sapigueu que, parem on parem, taparem a algú. I que en algun lloc hem de parar. Juro que a mi em sap greu posar-me davant de noies de pam i mig...

16 de maig 2008

Seny i rauxa

A poc a poc se'm va anar corcant la rauxa i va quedar un espai perquè pogués sortir el seny.

Potser hauria estat millor que se m'hagués corcat el seny i pogués sortir la rauxa...

14 de maig 2008

Arangu (o com perdre les cançons)

Vaig veure els Arangu el desembre a Cardedeu, on vam coincidir amb Meztuca. Em van fer la sensació que eren el típic grup de gent bastant jove però que tots són molt bons músics, amb una proposta a mig camí entre el funk i la música llatina bastant interessant i amb moltes ganes de triomfar. I la veritat és que vaig pensar que eren un grup a punt d'explotar en l'escena musical catalana. Quan vaig veure que tocaven a la Fira de Vila-seca vaig pensar que les meves sospites es confirmaven i tenia ganes de tornar-los a veure. Després del concert no tinc cap dubte que a partir d'ara els sentirem i veurem bastant a tot arreu.

Però pel camí han perdut les cançons...

...tenen tantes ganes de triomfar que han posat aquest objectiu per davant de tot. A Vila-seca l'objectiu era rebentar la pista de ball i demostrar que són un grup collonut. Des de la primera nota la canya era la màxima. Sense treva, sense matisos. Sense deixar descansar l'orella, apel·lant només a la ballaruca. Tot molt ben tocat, però sense ànima. Volen triomfar i s'han oblidat que al principi hi havia les cançons, un discurs, la voluntat d'explicar alguna cosa. Han posat per davant menjar-se el món i ja no són un grup, són una discoteca. És el problema d'infravalorar les cançons. Es pot saber molta música, tocar o cantar molt bé, i no tenir talent per fer cançons (per mi és paradigmàtic el cas del Manu Guix), es poden fer grans cançons i no saber música (molts, per exemple el Robe d'Extremoduro) i al final hi ha els genis que saben música i fan grans cançons (els grans, per exemple Andrés Calamaro). També hi ha els que no saben música ni tenen talent per fer cançons, com el Melendi... És el problema del talent: que està mal repartit.

Crec que la lliçó és que la tècnica és important, sonar bé també, però al final els grups que arriben a la gent són els que tenen ànima, no els que toquen perfecte. I l'ànima, un dels llocs on la pots trobar, és en les cançons. Massa músics infravaloren les cançons, i així els hi va.

12 de maig 2008

Pajaritos por aquí!

Avui he descobert un nou món. En tenia pistes. Havia vist molts cops homes amb petites gàbies en fundes de tela anant amunt i avall. Molts cops al metro. I sempre m'havia preguntat on anaven i què feien. Avui, per casualitat, m'he trobat un concurs d'ocells a Sabadell i ho he trobat fascinant.


Segons m'han explicat, hi ha un circuit de concursos bastant estable i tothom hi va amb els seus ocells. Hi ha dos tipus de concursos: els de cant, en què es valora com canta l'ocell, i els de valientes, que és el que jo he vist. En aquest cas es posen les gàbies unes al costat de les altres separades per un cartró perquè els ocells no es vegin. Comença a comptar el temps i es treuen els cartrons. Els ocells tenen dos minuts per cantar-li a un dels dos ocells del costat. Si canta, passa l'eliminatòria, si no, queda eliminat. Es diu de valientes perquè es tracta que s'encari amb el del costat, que le pegue. Es van fent eliminatòries fins que s'arriba a una final de 6 ocells, en què el primer que pega guanya. Els premis són pernils i coses per l'estil. No hi ha apostes, però per un bon ocell es poden arribar a oferir, segons m'han dit, 1.500 euros. M'han explicat, fins i tot, un cas en què s'havien ofert fins a 2 milions de pessetes... De totes maneres és més una distracció i una manera de passar el temps que no pas un lloc on vegis córrer els bitllets.



És un fenòmen fonamentalment masculí, lligat a la immigració que va arribar del sud d'Espanya a Catalunya durant el segle XX. Diria que és un fenòmen urbà però que d'alguna manera lliga tota la gent d'aquella immigració amb els seus orígens rurals i agrícoles, i que amb els anys ha esdevingut una tradició que ha anat passant de generació a generació. I això provoca un cert desconcert davant del contrast entre el perfil dels paios que corren per allà (una mica agressiu, la veritat, més a prop del tunning, l'exèrcit, la selecció espanyola i aquest tipus de valors) i la delicadesa i passió amb què tracten uns ocellets petits i refilaires...

11 de maig 2008

Plou!

"Me encanta que llueva, pero estoy hasta los huevos de mojarme"
Toni Lobezno

8 de maig 2008

TIME OUT!

La revista Time Out Barcelona d'aquesta setmana publica un reportatge sobre la rumba de Barcelona on explica la seva història i el seus personatges més importants. També regala un cd amb rumbes que parlen de Barcelona, en el qual hi ha la "Plaça del Dubte" de Meztuca.

La inclusió d'aquest reportatge en una revista fashion de la ciutat com tal confirma que l'enèssim boom de la rumba catalana ja està aquí. Veure que en formem part, vulguis que no, fa il·lusió. Sobretot tenint en compte que fa 6 anys, quan vam començar, no hi havia gaires grups que féssin rumba catalana i nosaltres vam apostar per ella amb una ortodoxia de vegades exagerada. Per això penso humilment que, en aquest boom, nosaltres hi hem posat el nostre petit granet de sorra i per això és d'agrair que s'hagin recordat de nosaltres a l'hora de fer aquest cd.

Salut i rumba!

Plaça del Dubte

Una dia, fa uns quatre anys, quan vivíem al costat del Mercat de Sant Antoni, va arribar el Pablito i va dir:

- Tio! Aquí el costat hi ha una plaça que es diu Plaça del Dubte! Hauríem de fer una cançó!

I la vam fer.

"Somnis de nits sense dormir,
no tinc res més per oferir,
i els fantasmes del meu llit
no volen marxar d'aquí.

La nit és plena de res,
ple de res no vol dir res.
Miro al cel, el gris es fon,
he perdut de vista el món.

Busca'm a la Plaça del Dubte,
just a tocar del mercat,
busca'm entre roba estesa,
busca'm saltant pels terrats.
Busca'm a la Plaça del Dubte,
no cau gaire lluny del port,
busca'm pels carrers del barri
sense rumb i sense nord.

Cantarem cançons obsesses,
ballarem danses de dol
i jugant a fer disfresses
esperarem que surti el sol.

La nit és plena de res,
ple de res no vol dir res.
Miro al cel, el gris es fon,
he perdut de vista el món.

Busca'm a la Plaça del Dubte,
just a tocar del mercat,
busca'm entre roba estesa,
busca'm saltant pels terrats.
Busca'm a la Plaça del Dubte,
no cau gaire lluny del port,
busca'm pels carrers del barri
sense rumb i sense nord.

Caminant, caminant amb una pedra a la sabata
ja se sap, ja se sap de vegades això passa.
Caminant, caminant com qui arriba tard a casa,
ja se sap, ja se sap de vegades això passa.
Caminant, caminant com qui busca una drecera
i al final, al final, no se'n surt de cap manera."

7 de maig 2008

Da Club!

Vam arribar a l'Hort del Centre esperant trobar-nos-hi 4 negres fent hip-hop. No teníem ni idea de què anàvem a veure i el que ens vam trobar va ser una banda de 7 xavals que ressaltaven d'una manera brutal enmig de tots els concerts que havíem vist fins al moment: Da Club!



Un cocktail perfectament mesclat de música negra feta per blancs que saben que són blancs: blues, funky, hip-hop, soul, jazz. Tot molt ben tocat, amb una actitud damunt l'escenari honesta i sincera, gens agressiva ni arrogant, que transmet que la seva música té ànima, és viva. I aquesta actitud i aquesta ànima, que és la que connecta amb la gent, va acompanyada de bons músics. Recepta perfecta: ànima i tècnica.

Després, xerrant amb ells, vam saber que no fa gaire temps que funcionen, que estan mesclant el seu primer disc (algunes cançons es poden escoltar al seu myspace) i que la seva agenda de concerts no és massa llarga (ara per ara, dos).

La veritat és que si fós per mi tocarien cada cap de setmana, sonarien a totes les radios i guanyarien el premi de votació popular de la Fira al Carrer de Vila-seca...llàstima que no erem més d'una cinquantena de persones mentre tothom devia estar escoltant Calima...

6 de maig 2008

Música al Carrer

Divendres començava la marató de concerts. La inauguració de la Fira amb un espectacle de jazz-swing basat en la novel·la Rayuela de Cortázar, reproduïnt les discades del Club de la Serpiente. Tocaven molt bé, però no conec prou el llibre per valorar-ne l'adaptació teatral. A mi em va semblar bé, per començar...

Amb bastanta curiositat me'n vaig anar a la única proposta rumbera de la fira: Rumbamazhiga, un invent del Taller de Músics barrejant gitanos rumberos del Portal i magribins amazigs fent una mescla de músiques d'arrel de banda i banda de la Mediterrània. A la pràctica es notava massa que era un experiment poc embastat, un brindis al mestissatge musical sense massa profunditat ni recorregut. Igualment decebedora la Marxing Band del Taller de Músics, formada per alumnes del Taller vestits com autèntics pidolaires i que es movien amb una alegria que semblava que anéssin directament a la càmera de gas. No sonava malament, però com a espectacle de carrer era molt poc festiu. Sensació de timo de l'estampita...

La cita ineludible de la nit era el concert de Kevin Johansen, argentí d'Alaska que ha viscut a tot arreu. És admirable la delicadesa i contenció amb què toca una banda de 7 músics, amb el soroll que podrien arribar a fer! Això, sumat al seu sarcasme i irònia li dóna un aire de bonrollisme molt curiós. Un cop acabat, i fugint de Calima i el seu mestissatge (obligat pel meu company de fatigues) vam començar a buscar alguna alternativa vàlida per seguir la nit i el hip hop ens va semblar una bona opció. I aquí arribem al gran descobriment del cap de setmana: daClub!

5 de maig 2008

Bolets i marietes

Començàvem la Fira amb una nit boletaire: Jaume Sisa i Pepet i Marieta.

El concert de Jaume Sisa obria la fira. Vist de massa lluny per escoltar-ne les lletres però prou a prop com per veure que segueix anant per lliure i fent absolutament el que li dóna la gana, la qual cosa és un valor. Sol amb la seva guitarra et venien ganes de pujar i dir-li "ja toco jo, tu canta". I pensaves que si un estranger veiés una plaça plena de gent asseguda escoltant un tio com el Sisa i li diguessin que és un dels músics més reconeguts del país, ens prendria per sonats. Però amb cançons com "Qualsevol nit pot sortir el sol" un s'ha de rendir a l'evidència de la seva qualitat com a compositor. Visca la gent que fa el que li dóna la gana sense complexos.

Pepet i Marieta no va poder actuar l'any passat per la pluja, tot i que a Vila-seca encara recorden la seva jam canalla en un bar del poble. Sense cap mena d'informació prèvia ens plantàvem al concert disposats a escoltar un parell de cançons i marxar a dormir, que no és qüestió de fer esperar la gent que t'acull a dormir a casa. Però no vam poder, ens vam quedar gairebé una hora. Quin paio tu! Això no ha arribat a Barcelona ni falta que li ha fet. Agrofunk festiu drogoapologètic sense complexos. Una banda sense músics virtuosos però que sona compacta, un directe rodat i un carisma natural no apte per als gafapastes-mondosonoro de la gran ciutat. Tant li fot un reagge, un ska, una jota o un rock'n'roll. Mestissatge del que estava tant de moda a Barcelona fa uns quants anys però fet des d'una perspectiva totalment diferent (la de les terres del Sud) que li dóna una gran personalitat, amb un concepte claríssim de com s'han de construir les cançons, moltes de les quals acaben convertint-se en petits himnes i amb un sentit de la festa hiperdesenvolupat.



Comentari a part mereix la secció de vents: tres tios desacomplexats, sense cap concessió a l'estètica, però que són les tres coristes més catxondes que he vist mai.

Una gran sorpresa, Pepet i Marieta.

Música al Carrer



Fira de Música al Carrer de Vila-seca: 20 concerts vistos en 4 dies, bastanta festa i dormir poc. El meu cap està una mica saturat de música i informació. Intentaré destil·lar-la, destriar el gra de la palla i fer un intent de crònica musical d'algunes de les coses que he vist.

De moment, quedem-nos amb un nom: daClub!

1 de maig 2008

Atalaya

"Atalaya prodigiosa desde la que puedo ver
los momentos olvidados que me han hecho como soy,
ya que tu aire me alimenta tengo que reconocer
que cuando estoy más perdido me devuelves a mi ser.

Selva de ángeles y de agua nos supiste convencer
a paseantes comodones faltos de imaginación.
La ciudad te dio la espalda, se la dio también al mar,
y enterrándose en sus calles se negaba a respirar.
Tan hermosa y tan salvaje, tan difícil de acceder,
un camino con tres fuentes te atraviesa cara al mar
una ruta hacia poniente busca el sol continental,
en un suburbio adormecido que ruge con ferocidad.

Reconozco esos lugares fieles fotos del ayer,
una película estupenda que pocos han venido a ver:
nadie cree ya en los poderes que emanaban de tu piel,
en merenderos milagrosos de otro tiempo y otra sed.

Toda llena de sorpresas, qué admirable descubrir
los senderos de pizarra que iluminan tu jardín
asomándome al vacío sintonicé al recordar
que ya el abuelo americano había corrido este lugar.

En tu cumbre reproduces, con enorme exactitud,
los rincones de mil sueños que jamás pude olvidar,
el tranvía color cielo subirá sin rechinar,
hasta que se oxide el tiempo en el pie del funicular."

Gato Pérez (Atalaya 1981)

Després de molt escoltar-la està clar que parla del Tibidabo i no de Montjuic, com em pensava al principi...