19 d’abr. 2010

Dibuixa-li un xai

Des de fa unes setmanes la meva rutina diària comença en un centre de rehabilitació de la zona mitja alta de la ciutat com tal. Quan hi arribo em fiquen dins d'un montacàrregues prou adaptat i em baixen al soterrani, a la sala de rehabilitació. Allà m'hi esperen les dues fisioterapeutes i tres estudiants de pràctiques. Bon dia, bon dia. Entro al vestuari, em canvio i m'estiro en una de les camilles. L'ambient és acollidor i el tracte molt amable. Resulta fàcil establir relacions de simpatia amb la gent del centre i els altres pacients a partir d'una excusa tan evident com la lesió que a cadascú l'ha portat allà. I tu què tens? I t'han d'operar? Amb pocs dies ja veuràs com millores molt. Aquest són el tipus de frase amb què s'inicien les converses, però tothom té l'habilitat social de la dialèctica prou desenvolupada com per fer durar qualsevol conversa dins d'uns límits raonables per retornar, un cop esgotada de manera evident, als seus exercicis, la seva lectura o la seva ràdio. Tothom?
Fa uns dies vaig descobrir una home a la camilla del meu costat que només va necessitar que li fes una mirada fugaç, absolutament despistada i mal calculada per part meva, per començar-me a explicar tots els seus mals, que eren molts, amb un desconcertant interès a posar-me al dia de determinats aspectes de la seva vida que la inexistent confiança entre nosaltres no hauria d'haver permès. Una mescla de fortuna i habilitat per part meva van resoldre ràpidament una situació que s'estava complicant i vaig poder tornar a la meva lectura. Avui la conversa girava al voltant de la nutrició i els seus efectes sobre el cos. Portava la veu cantant, lògicament, la fisioterapeuta. Una altra pacient i jo donavem les rèpliques, conscients que més que el tema lo important era fer fluir la conversa amb agilitat. Ell, sí ell, ha aconseguit entrar-hi comentant que de petit bevia llet directament munyida de la vaca, una aberració nutricional si tenim en compte que la llet de vaca té la funció d'alimentar bèsties de centenars de quilos. A partir d'aquí tots els seus comentaris s'han anat desenvolupant en els següents termes: "Jo de petit bevia llet directa de la vaca", "Jo menjo carn molt tendra perquè tinc xais", "Jo vaig deixar de treballar i em vaig comprar una granja", "Jo ara m'he comprat gallines per poder tenir ous" i així la conversa ha anat morint mentre tothom retornava a la seva ocupació. Tothom? No. Jo, no sé per què, li he aguantat la mirada i ell no ha tingut pietat. "Jo els xais els porto a matar a l'escorxador i després me'ls menjo. Em sap un greu, el primer cop vaig plorar". "Tinc una escopeta i mato senglars i me'ls menjo". "Una vegada vaig apuntar un conill i no em vaig atrevir a disparar". No era una bombardeig d'informació, era una cosa molt més inquietant. Frases curtes seguides d'una mirada d'autocomplaença bovina que no sabies què t'estava demanant. Aprovació? Admiració? Respecte? Compassió? Impossible dir res per fer aixecar el vol al diàleg, cap ajuda per convertir allò en un conversa. Déu meu! Com surto jo d'aquí? "Jo feia declaracions de renda i em vaig jubilar fa 12 anys". Aha... "Em vaig comprar un ramat de xais". Mmm..."Ara me l'han de fer a mi la declaració, m'he oblidat de tot". Aha...mmm. "Vaig aprendre a munyir amb les mans". Clar, clar. "Cada matí repasso les taules de multiplicar". ?¿?¿ "Quan arribo al mas els xais em venen a rebre". Ooohh... "Jo abans treballava amb persones i ara amb bèsties. Però les bèsties són més persones que aquells". Aha... "Jo els hi canto cançons i els xais em miren. Jo els hi explico contes i m'escolten". Aha...mmm...tu els hi cantes cançons als xais...i els expliques contes...i t'escolten...a tu els xais t'escolten...Estic començant a perdre el tènue fil d'aquesta apassionant conferència sobre "Ego i neorurals", cada cop se'm fa més difícil seguir fent veure que l'escolto i, aprofitant un descuit de l'home que xiuxiuejava a les ovelles, aconsegueixo escapolir-me mitjançant una pregunta a la fisioterapeuta sobre la meva recuperació. Ell, potser veient que jo no sóc tan dòcil com els seus xaiets, no insisteix. Probablement fa anys que sap que només l'escolten les ovelles. 

1 comentari:

Joaquim ha dit...

Hi ha gent que et comença mirant amb superioritat i t'acaba demanant el telèfon. Però ves amb compte pq l'àliga mai va perdre més el temps que quan es va sotmetre a aprendre del corb.