29 de jul. 2008

La Barberia

No tinc consciència del moment en què vaig començar a anar a la barberia Arqués de Pau Claris cantonada Diputació, però fa més de vint anys. Jo era molt petit, quedava a prop de l'escola i m'hi portava el meu pare. Devia ser pràctic i ho devien fer bé. A partir d'una certa edat, no la recordo, dels tres barbers que hi havia jo vaig decidir que volia que em tallés els cabells el Rafael, que era qui m'ho feia millor. Des d'aleshores, i amb comptades excepcions, sempre m'ha tallat els cabells ell. Això vol dir que fa més de quinze anys que em talla els cabells el Rafael i que sap perfectament què vull sense haver-li d'explicar res. Això, a mi, em fa feliç.

A principis d'any hi vaig anar i hi havia hagut canvis. L'amo s'havia jubilat i havia traspassat el negoci a uns "barbers" joves, passant per alt l'interès del Rafael per quedar-se una barberia on porta 30 anys treballant, traspassant-lo amb el negoci com si fós una butaca i deixant-lo en una situació laboral prou injusta. Ell estava emprenyat i trist a parts iguals, i jo preocupat per si em quedava sense el meu barber de capçalera.

Avui hi he tornat i hi han fet obres. El Rafael encara hi és, però han convertit una barberia antiga, de les de tota la vida, en una mena d'aberració estètica de coloraines i pseudomodernitat que faria riure si no fós perquè fa molta ràbia. La barberia no era preciosa ni res extraordinari a nivell estètic. Però era una barberia i aquesta era la gràcia! Ara ja no és una barberia, ara és una merda. Una merda amb les parets liles, les columnes verd fluorescent, les butaques vermelles i la bata per no embrutar-se, de coloraines. Jo no dic que no necessités una mà de pintura però respectant el caràcter que tenia, el que li donava el pas del temps. Aquest caràcter que a poc a poc va perdent Barcelona perquè enlloc de reformar els negocis i locals respectant-lo, la gent fa un "passa i arrassa" pensant-se que això farà el seu negoci (i per extensió la ciutat) molt més modern, cool o fashion. I així és com Barcelona va perdent personalitat, identitat i caràcter. I així és com jo m'he quedat sense barberia.

21 de jul. 2008

Bruce: crònica a contracorrent

Dissabte vaig anar al concert del Bruce al Camp Nou. No havia anat mai a un concert a un estadi de futbol, amb 70.000 persones, i era una cosa que em venia de gust veure. Però del Bruce només conec les cançons més típiques. Ni li he seguit la pista ni tinc els seus discos. Un cop allà, però, tenia interès per veure què era exactament això de què tant es parla que són els directes del Bruce.

Ell és el que popularment és coneix a Catalunya com un "fenomenu". Té un carisma i una energia brutals. Les cançons són bones i la banda una apiconadora. El sentit del show, impecable. I el de com ficar-se la gent a la butxaca, encara més. És un dels grans de la història del rock i no en tinc cap queixa. Però jo no hi connecto. No sé ben bé per què, però no hi connecto. Crec que és una cosa física, directament. Alguna cosa que té a veure amb el tempo de les cançons, amb el ritme, amb l'ànima de la música que fa. Així com amb d'altres grups, quan comencen a sonar, les pulsacions del meu cos es connecten directament amb la cadència de la música, amb el Bruce no em passa (i ho dic després de 3 hores de concert amb els subwoofers retrunyint dins meu). Veieu si no com toca el "Twist and Shout"

Una altra cosa és el fervor que hi ha pel Bruce. En certa manera s'entén perquè és un tio que ho dóna tot a l'escenari, la seva figura té molt carimsa, la música té força i, precisament amb aquesta cadència amb la qual jo no connecto, genera una ambient de germanor important (braços cap aquí, braços cap allà). Tracta a la gent amb respecte, la deixa participar del show i la integra. El públic no només és públic sinó que també és part del show. És un gran artista amb un gran show, però ja està. El que jo vaig veure no justifica omplir dues vegades el Camp Nou (en comparació a d'altres grups que no omplen ni estadis ni pavellons). Crec que una part molt important de la gent no va al Camp Nou a veure el Bruce perquè li agradi sinó perquè s'ha cregut el mite que és una experiència gairebé mística. I ho és per a uns quants, evidentment, però no són 140.000. Sé que vaig a contracorrent, però sense que ell en tingui cap culpa aquest fenomen fa tufillo a papanatisme il·lustrat (el mateix que omple el Liceu per veure a Woody Allen tocant el clarinet). De la mateixa manera que penso que l'idili Bruce-Barcelona està sobrevalorat: jo no vaig veure res que no pogués fer a qualsevol altra ciutat del món, a part de parlar català, que seria una simple qüestió de respecte i cortesia però que als catalans ens fa pensar que ens estima més a nosaltres que a "ells"...

De totes maneres em sembla un grandíssim del rock. Que quedi clar.

Crònica de Rockviu

PS: si el Bruce fes una havanera, es diria "Ron to burn"?

19 de jul. 2008

La nostalgia

Tot això que avui és tan normal i que sembla tan natural serà demà l'objecte de la mateixa nostàlgia que avui em fa enyorar tot allò que ahir era tan normal i que semblava tan natural.

15 de jul. 2008

Llegir

Jo havia sigut un bon lector. Sobretot de petit, devorava llibres. Suposo que m'avorria i com que els tenia molt a mà... Després, a la universitat, també llegia bastant. Suposo que també m'avorria i era una manera de fer veure que feia alguna cosa de profit. Però de fa uns anys em costa llegir. Potser no m'avorreixo tant. O potser m'avorreixo d'una altra manera. Potser internet i el rollo aquest de la societat de la informació hi tenen alguna cosa a veure. En realitat sí que han canviat molt les coses en els últims 10 anys.

Però en el fons del cervell hi tinc molt clar un record que vincula lectura i plaer. M'agrada llegir però em costa. Per això començo llibres que no acabo. Busco un llibre que m'enganxi a la lectura, però no el trobo. En els últims mesos de manera exagerada. Fins ara creia que era una qüestió de mandra i esforç. Ara penso que no és això.

La lectura té molt a veure amb dubtes, preguntes i inquietuds d'un moment determinat. Els que jo tinc són molt concrets i, alhora, difícils de formular. Per tant, les respostes que busco també ho són. I cap dels llibres amb què m'he topat fins ara ha donat resposta a tot el que tinc al cap. En alguna banda hi deu haver un llibre que m'enganxi, però no aconsegueixo identificar-lo. Mentrestant només se m'acut anar començant llibres sense por a abandonar-los a la segona pàgina. I escriure, de tant en tant, des de la dubtositat que m'acomboia.

13 de jul. 2008

Modest

Els meus amics acaben de ser pares!

...tot i que potser hauria de dir que comencen...

10 de jul. 2008

Les mans

Les mans, petites i fermes,
acaricien, dòcils, el teclat,
i una melodia antiga
omple la casa de pau.

Les mans, decidides i expertes,
s'enlairen xemeneia amunt
i els dits enfilen l'agulla
que broda els somnis de Sants.

Les mans, hàbils i menudes,
al llapis demanen consell,
no busquen la floritura
sinó el traç precís i sincer.

Les mans, vitals i inquietes,
no poden parar ni un moment,
pessiguen i fan pessigolles
i ataquen pel lloc més distret.

Per molts anys.

7 de jul. 2008

Patrimoni de la Humanitat

L'Associació d'Amics, Veïns i Comerciants de la Rambla s'ha mostrat sorpresa perquè el Ministerio de Cultura (que és qui ho ha de fer) no té intenció de proposar la Rambla de Barcelona a la reunió de la UNESCO que ha de decidir les declaracions patrimonials universals d'aquest any. Me n'alegro. Lo contrari seria tant vergonyós com declarar Patrimoni de la Humanitat el Passeig Marítim de Lloret de Mar, Port Aventura, el botellón, les despedides de soltera, els trileros o el hooliganisme.

Com ja vaig dir fa uns dies, la Rambla ja no existeix i encara no ens n'hem adonat.

Llegir notícia

5 de jul. 2008

Re, flexió...

No m'agrada en Laporta. No m'agradava fa cinc anys quan ja era exactament el mateix tipus de persona que és ara i tothom deia que era la millor opció per ser president del Barça (els mateixos que ara diuen que els ha sorprès com ha canviat). Aquella candidatura per mi era la d'un grup de "joves" (joves en comparació a la candidatura de Bassat) ambiciosos, amb un ego desmesurat i als quals manar al Barça els feia il·lusió, sí, però també els servia per situar-se i prestigiar-se en la "societat civil" catalana. La candidatura de Bassat era la dels pares, la dels que ja estaven situats. La de Laporta i Rossell la dels fills. Però eren exactament el mateix perfil social, econòmic i professional. Podrien haver anat junts, però anaven separats perquè tots buscaven el seu lloc en aquest tinglado que és el Barça i la societat catalana.

El president del Barça ha de ser així, ha de tenir aquest perfil, per molt motius. Gent ambiciosa, egocèntrica, amb diners, empresaris d'èxit, amb capacitat d'influència en mitjans de comunicació, amb temps i ganes per fer-ho. Són una casta de la qual la resta no en formem part. Acceptat això, calma. Que no ens engatussin amb què Laporta o Rossell són coses diferents. Són exactament el mateix i per alguna cosa es van presentar junts. Tot això de la moció de censura és una guerra entre ells i tots els que intenten pintar alguna cosa amb més o menys èxit en aquest tinglado, en què el vot del soci és utilitzat a benefici de cadascuna de les parts. Jo no tinc dret a vot, però si el tingués crec que votaria en blanc: costa votar a favor de Laporta, molt, però qui vulgui ser president del Barça que es posi a la cua. Ja hi haurà temps perquè entre tots el portin a dalt de tot de la glòria per poder llançar-lo a terra des de ben amunt quan les coses no vagin bé. O no ha funcionat sempre així, això?

4 de jul. 2008

Dringar de claus

M'encanta la capacitat del cervell per reconèixer gent pel soroll que fan les claus quan dringuen a les seves mans.

2 de jul. 2008

SI




Autor: Adrià Puntí
Versió: Enrique Bunbury

1 de jul. 2008

Compte enrera...

Falten 4 dies perquè comenci el Tour de France. I amb ell les retransmissions de Carlos de Andrés i Pedro Delgado, les migdiades interrompudes a un quilòmetre de meta, la recerca de bars on veure finals d'etapa, bloquejar l'agenda dissimuladament per veure etapes reina, els articles de Joan Antoni Flecha a La Vanguardia i els de Pedro Horrillo a El País, l'ombra negra de no saber si qui avui et fa aixecar del sofà demà serà un trampós, la tensió de les moltes batalles paral·leles amb objectius diferents però igualment valuosos, l'admiració sincera per tios que es passen 3 setmanes pujant i baixant muntanyes a ple sol al límit de la biologia i la química. Lo millor de que el fútbol faci vacances és que se centra l'atenció esportiva en el Tour de França, tot i que augmenta la sensació de ser una mica més freak que la resta de l'any.