30 de set. 2009

Com quan érem petits

En un bar veient el Barça i fent unes birres amb els colegues:

- A Fiebre en las gradas Nick Hornby diu que la passió pel futbol s'explica perquè és de les poques activitats adultes que ens permeten sentir-nos i comportar-nos exactament igual que quan érem petits.
- Doncs és veritat.
- Sí, però em sembla que és una cosa bàsicament masculina. El que no sé és de quina manera les dones aconsegueixen tenir aquesta mateixa sensació.
- Doncs moltes vegades donant-se el luxe de comportar-se exactament com si fossin nenes petites.

14 de set. 2009

La independència

Jo vull la independència perquè estic fins els collons de topar tot el dia amb Espanya, però em sento bastant incòmode amb l'estètica independentista, la seva retòrica i la seva mística. Jo vull la independència i l'aniré a votar, però quan guanyem no sortiré al carrer embolicat amb l'estelada. Jo vull seleccions oficals catalanes, però mentre la samarreta sigui una horterada folklòrica amb les quatre barres i no una cosa seriosa, blanca, negra, vermella, m'és igual, que no m'hi busquin. Jo vull la independència sense èpica i sense estètica però sóc conscient que són necessàries i que calen alguns herois en aquesta pel·lícula. I em sembla bé, però la independència només serà si als que l'onze de setembre marxem de cap de setmana també ens deixen jugar. Jo vull la independència però cap partit polític ha sabut convènce'm que tenia alguna idea de com això es podia fer perquè no la tenen. Jo vull la independència però no podia deixar d'estar d'acord quan l'altre dia llegia que el referèndum d'Arenys de Munt era un cas més de la "política de costellada" tant habitual en aquest país. Però vist com ha anat, i amb tot l'escepticisme del món -que ja tenim una edat per il·lusionar-nos més del compte- m'ha semblat significatiu d'una cosa bastant important: la iniciativa ha sorgit al marge dels partits polítics, que han hagut de prendre una posició al respecte i han quedat prou descolocats i retratats. Tots, sense excepció. A la independència no sé si hi arribarem, però si l'agenda política deixen de marcar-la els partits ja hi hem començat a guanyar. Si els hem de seguir nosaltres a ells no arribarem molt lluny. Si ens han de seguir ells, potser encara hi podrem fer alguna cosa, ja ho veurem. De moment a mi que no em busquin per les rieres fent bullangues, però el dia que s'hagi de votar marxar d'Espanya, aquell dia no tindré cap dubte.

6 de set. 2009

Leo Bassi

La primera vegada que vaig anar a veure un espectacle del Leo Bassi, ara fa cosa d'un parell d'anys, ho vaig fer havent-lo vist només a la tele i amb la idea preconcebuda que era un home histriònic que feia performances provocatives del tipus el placer de comer mierda. Després de bastant més d'una hora de recòrrer el seu univers a través de l'espectacle La Revelación vaig sortir a la Rambla de Canaletes, acompanyat del més d'un centenar de persones que hi havia a la sala, seguint un Leo Bassi que vestia només un petit tanga i portava tot el cos pintat amb dibuixos semitribals. Quan es va haver enfilat dalt d'un contenidor de runa, tots junts vam fer un convençut "grito atávico" davant l'estupor i la incredulitat de la fauna urbana que passejava tranquilament per les Rambles. Sí, amb el seu discurs i la seva passió expositiva havia aconseguit que tot el públic fés exactament el que a ell li donava la gana. I no ens semblava pas estar fent el ridícul.

A La Revelación feia una defensa total dels postulats laicistes i racionalistes de la Il·lustració, i atacava de manera frontal el monoteïsme i, molt especialment, l'Església Catòlica. El seu objectiu era fomentar l'apostasia, i ho feia amb arguments complexos i contundents. Mentre era de gira a Madrid es va trobar un kilo d'explosius a dos metres del seu camerino al Teatro Alfil, en un intent d'atemptat que mai no ha estat aclarit però que va meréixer la més absoluta indiferència per part dels sectors progressistes espanyols. Per Leo Bassi, l'atac de la dreta més ultra va ser el millor elogi al seu espectacle, però també la constatació que, mentre la dreta manté la passió en la defensa de les seves idees més profundes, l'esquerra institucionalitzada viu instal·lada en un estat de sopor, ben abrigada per discursos ideològics que la història ha anat buidant de contingut i incapaç d'oferir perspectives de futur capaces d'il·lusionar ningú.

Des del seu profund convenciment d'home d'esquerres, progressista, internacionalista i antiautoritarista, Utopia és ara la proposta político-artística amb què Leo Bassi intenta sacsejar el pensament d'esquerres, anar a la recerca del veritable esperit utòpic i canviar els paràmetres de la revolució, alimentant la creença de cadascú en les pròpies capacitats per canviar les coses i reivindicant la passió com a motor vital. En una classe magistral teòrico-pràctica sobre què és el circ i què és un pallasso, reconeix el circ com el bressol de totes les ideologies utòpiques, un lloc en què totes les il·lusions són possibles, i reivindica la figura del pallasso blanc perquè, amb la seva màgia, saber i atemporalitat, és un ésser amb una gran autoritat natural que pot rebutjar el poder i la riquesa perquè és un revolucionari genuí que allò que demana és la lluna.

Utopia impacta pel seu discurs clar i contundent, però sobretot perquè és un espectacle fet amb la mateixa passió que reivindica, i perquè ens mostra una bèstia escènica que manté la tensió i l'atenció del públic durant les dues hores que dura. I ens mostra un camí per millorar el món en què vivim que s'allunya del bonisme, la consigna barata, el papanatisme i la immediatesa, un punt de trobada entre el cinisme i la ingenuïtat. Potser el petit impacte de l'espectacle en una persona avui pot tenir conseqüències a gran escala en l'evolució del món d'aquí a milers d'anys. O potser no, qui ho sap. Però la revolució pot haver començat.

Utopia, Leo Bassi. Fins el 4 d'octubre a la Sala Villarroel (BCN)
Més info: www.leobassi.com