Plorar

En la nostra societat no se'ns educa per plorar. Per plorar sense vergonya, sense por, amb naturalitat. Per plorar sense amagar-nos dels altres ni de nosaltres mateixos i amb la naturalitat que té, per exemple, el fet de riure. Només plorem quan està plenament justificat. Racionalitzem el plor, pensem si té sentit o no plorar pel motiu que ho estem fent. Si la tecla que ens activa el llagrimal és prou transcendent o excessivament frívola. I ens frenem. No plorem. El riure, en canvi, no el racionalitzem. No pensem per què estem rient. Riem i prou. Però riure i plorar són mecanismes del cos per, entre d'altres coses, alliberar-lo de tensions. De tensions emocionals que pel fet de no sortir s'acaben convertint en tensions purament físiques, en energia acumulada que si no surt ens va cremant per dins i al final explota. Té una part purament fisiològica i plorar les penes gota a gota fa que el cos no arribi a un punt límit i exploti. Però la única manera d'evitar arribar a aquest punt és eliminar els obstacles que no ens deixen plorar amb naturalitat i aprendre que si és una tecla frívola o no suficientment justificada la que activa el plor no és perquè allò ens afecti d'una manera transcendent, sinó perquè el cos està buscant un estímul que l'ajudi a plorar. I que no s'hi han de posar traves, sinó deixar sortir les llàgrimes tranquílament i natural.

Cal, doncs, aprendre a plorar.

Matar-se als 21 anys forma part de les regles del joc, però és una bona merda. Descansa en pau.