Aniversari

Després de dos anys tant tu com jo ho sabem. Vivim una mentida però ens agrada. Per això, jo segueixo venint a la Plaça del Dubte i tu, de vegades, també. Fa dos anys que ens enganyem i, malgrat tot, en el fons ho sabem: pensant no s'arriba enlloc. M'ho deien de petit, no pensis tant que fa tonto, però no hi puc fer més. Jo seguiré venint, pensant la manera de no pensar. Tu ves amb compte i apunta-t'ho bé. No fós cas que acabéssis com el de la cançó.

El primer post

Andar contigo

Pep Lladó és músic. I rumbero. Va ser pianista del Gato Pérez i fundador dels Ai, ai, ai. Si no m'equivoco és autor de la magnífica Advertència, una d'aquelles rumbes que connecta amb la nostalgia i la tristesa, sovint tan reconfortants, lluny de la frivolitat que estigmatitza el gènere. Fa poc més d'un any en Pep Lladó va perdre la seva companya, amb qui portava més de trenta anys. De sobte. Una malaltia se la va endur en poques setmanes, massa jove. Una experiència brutal i incomprensible. Dolorosa i absurda. La gestió del dolor i la pèrdua, un procés personal i íntim, sovint necessita, d'una manera o altra, projectar coses cap a fora. La Plaça del Dubte és, en un cert sentit, fruit d'aquesta mateixa necessitat. Aquest procés en Pep Lladó l'ha fet per la via de la música, de la rumba trista. Ha escrit un conjunt de cançons per recordar la Loli i exorcitzar la pena, cançons que ha gravat amb uns bons amics i penjat a la seva web perquè qui les vulgui les escolti i se les descarregui. No hi ha negoci, només voluntat de compartir un dolor i una tristesa que per a una gent seran molt propers i per a una altra més llunyans. Però no cal saber-ne el per què per disfrutar-les, les cançons tenen molt de pes per si mateixes. Es nota que al darrera hi ha un sentit de veritat i per això emocionen. Jo no conec en Pep ni coneixia la Loli. He arribat a les seves cançons per casualitat. Però de fa uns dies, quan noto que em baixa una mica la temperatura de l'ànima, les faig servir per abrigar-me. I la veritat és que m'escalfen. Sempre hi haurà algú amb qui t'agradava caminar i ja no és possible.

Escolta-ho a "Andar contigo" - Pep Lladó

La trencadissa

Els focus del Velòdrom il·luminen la gespa artificial del camp de futbol. Sortim del vestuari, fa fred però avui, curiosament, no plou. Els cinc minuts de marge entre partit i partit ens permeten un lleuger escalfament. Quatre xuts, tres gambades i quatre estiraments. Tot a punt per començar i aspirar a una nova victòria que ens acosti al primer lloc de la classificació. Vam començar la lliga molt malament però hem anat millorant partit a partit. I jo, després d'anys lluny dels terrenys de joc, estic tornant a trobar-li el gust a això de xutar la pilota. Comença el partit. Tenim un canvi i ells quatre o cinc. No serà fàcil, però de seguida veiem que tampoc hi ha tanta diferència. Últimament portem una bona ratxa de victòries, ho haurem d'aprofitar. Als pocs minuts, acompanyant una jugada de contratac, entro dins l'àrea, la pilota em cau al peu esquerra, controlo, xuto i gol. 1-0. La cosa es posa bé, però haurem de seguir corrent perquè cada vegada es notarà més la diferència entre ells, que tenen canvis, i nosaltres que només en tenim un. Dominen ells però els hi costa treure la pilota des de darrera. Nosaltres pressionem bé. Es passen la pilota entre els defenses. La persegueixo amb una certa ambició, res desaforat. Entro dins l'àrea, poso el peu esquerra a terra i, de sobte, sento vertigen: clock! clock! Sona molt fort. Massa. Caic a terra, plegat de dolor i cridant. No cal ser metge per saber-ho, m'he rebentat el genoll. Amb el primer clock ha sortit tot fora de lloc. Amb el segon, ha tornat a entrar. Pel camí m'he endut per davant el lligament lateral intern i el creuat. No em puc moure. Crec que mai havia sentit tant de dolor, em marejo. Encara a terra començo a veure clar que m'he ficat en un jardinet. Això anirà per llarg: crosses, rehabilitació, quiròfan?, etc. M'aixequen i m'asseuen a la banqueta abans de dur-me cap a urgències. En surto embenat des del turmell fins gairebé l'entrecuix. Mai tindré una foto a primera plana signant el millor contracte de la meva vida amb un dels grans, però acabo d'aconseguir-ne una sortint de l'hospital amb crosses. No volia emular els cracks del futbol? Doncs ja ho tinc. Potser sí que ara ha arribat l'hora de deixar de jugar amb foc i penjar les botes. Als trenta anys hi ha riscos que més val no córrer si no tens una nòmina amb més de sis zeros.

Trenta mil

El concepte "trenta mil" és un autèntic desconegut entre les categories de classificació social. De fet, és tant desconegut que jo només en tinc constància gràcies a l'amic Raimon, i ignoro d'on l'ha tret i de quines fonts beu per definir-lo. Però més enllà que ningú n'hagi sentit a parlar, els "trenta mil" són una realitat en la qual alguns ens podem arribar a reconèixer, ja sigui per orgull, consciència o complex de pertinença, si bé molts no siguem trenta mil pura sang però d'alguna manera hi estiguem vinculats a través d'una part de la família, l'escola on hem anat o determinats cercles socials dels quals formem part.

Segons la definció que en fa en Raimon, trenta mil són les persones que aproximadament formen part de les famílies que constitueixen la que tradicionalment ha estat l'oligarquia catalana. És a dir, aquelles famílies de tradició burgesa i catalanista que històricament han jugat un paper d'elit social, econòmica, política i cultural. Són famílies de cognoms coneguts i reconeguts com Pujol, Maragall, Millet, Roca, Milà, Boadella o de Carreras, i entre els seus membres s'hi pot trobar una aparent diversitat ideològica que en realitat no és tanta perquè sempre respon al posicionament (adhesió, rebuig o escepticisme) respecte de la cosmovisió que el món "trenta mil" els ha ofert a través de tots els seus mecanismes de socialització: escoles trenta mil, esplais trenta mil, pobles d'estiueig trenta mil, clubs esportius trenta mil, etc. Així els petits trenta mil creixen pensant que tothom és trenta mil i que tot el que hi ha més enllà és dolent, erroni o pèrfid, i que cal lluitar per acostar la gent que viu equivocada a l'ideal de perfecció de la cosmovisió trenta mil. Tot això no seria un problema si no fós perquè aquesta manera de veure el món representa un 2% de la població de Catalunya i perquè, per la força que té aquest col·lectiu, els problemes, les solucions i els debats dels trenta mil ho envaeixen tot i contaminen bona part del debat públic. Però sobretot perquè és mentida i existeix vida intel·ligent més enllà dels trenta mil.

Per les circumstàncies històriques del país, durant molts anys les elits trenta mil s'han projectat a través d'institucions cíviques que substituïen, simbòlicament i de fet, les institucions polítiques. El Palau de la Música o el Barça potser han estat els dos casos més significatius. Ja fa dies vaig escriure que per ser president del Barça cal formar part d'una determinada casta. A vegades es cola algun convidat inesperat a la festa, com el senyor Nuñez, però després de trenta anys els trenta mil sembla que han recuperat el control del club (i jo com trenta mil, bastard i tot, que me n'alegro). En les darreres eleccions tots els candidats amb opcions a victòria provenien del món trenta mil. A les propers sembla que la cosa no variarà gaire. El que ja és més curiós, irònic i significatiu és que Sandro Rossell hagi escollit el següent eslògan per definir la seva visió social del club: "Més que 170.000 socis som 30.000 famílies"...

Què? Com se t'ha quedat el cuerpo?

Per llegir més sobre els trenta mil, aquí.

Cementiri de vergonyes (o elogi del carnaval)

Passa el dia, a poc a poc, sembla mentida amb lo ràpid que va tot! Passa la vida: toc! toc! Moltes gràcies, però ja tenim de tot. Les muses ens visiten amb cançons sense sentit, entren crits per la finestra i lentament es fa de nit. A fora la gent s'engresca i es comença a definir una confosa borratxera i ningú vol anar a dormir. Les paraules sonen buides, vagament efervescents, eufòria sense complexos dels homes sense talent. Un gat despistat escolta la remor des d'un terrat, resignat a la vergonya de tanta mediocritat dels que arrossegats per la rutina es beuen la nit d'un glop, reivindicant la misèria i pensant-se que ho poden tot. Buscabregues de taverna, sanedrins d'arreplegats, mentiders de tres al cuarto, fetixistes amargats. Pidolaires amb smoking, llepafils amanerats, cementiri de vergonyes, verbena de quatre gats...

"Història de la rumba catalana"

INTRODUCCIÓ

La història de la rumba catalana està formada bàsicament per una sèrie d’episodis i seqüències protagonitzats per diverses famílies de gitanos catalans, principalment de la ciutat de Barcelona, i això ha fet que s’establissin diferents línies interpretatives d’aquesta història. Tot això ens remet a uns orígens mítics d’aquesta expressió musical que els mateixos protagonistes han anat alimentant i mantenint. Per tant, aquest intent de conèixer els orígens de la rumba catalana difícilment ens permetrà arribar a una versió definitiva, però sí tenir una visió general dels diferents discursos que sobre aquest tema s’han establert.

Com va dir el Gato Pérez “la Rumba neix al carrer, filla de Cuba i d’un gitanet”. És el producte de la confluència en un espai i un temps determinats de dues tradicions musicals occidentals (entenent per occidentals les que es donen a Europa, Àfrica Subsahariana i Amèrica). Els gitanos catalans de Barcelona, concretament dels barris de Gràcia, el Portal (al voltant del carrer de la Cera) i Hostafrancs són l’origen del què, segons els entesos, és l’única innovació rítmica en la música popular europea durant el segle XX. En un context de misèria generalitzada els gitanos catalans, que gaudien d’una certa bonança econòmica  gràcies a la seva activitat com a venedors ambulants, van entrar en contacte amb els combos tropicals que actuaven a les millors sales de festa de la Barcelona de la postguerra. És del contacte que es produeix entre els ritmes afrocubans dels músics d’aquests combos i les guitarres dels gitanos catalans, sobretot en les festes posteriors a aquests concerts, que sorgeix la rumba catalana. Aquesta innovació rítmica es basava en una innovació tècnica coneguda com el “ventilador”, l’orígen de la qual no és del tot clar encara que tradicionalment se n’ha atribuït l’autoria a Antonio González “El Pescaílla”, membre d’una de les famílies de gitanos catalans més importants en la rumba catalana. Aquesta tècnica combina el rascat de les cordes de la guitarra i la percussió sobre la caixa, i aconsegueix mantenir només amb la guitarra la totalitat de la riquesa musical i un cert sentit de metrònom. El Gato Pérez el va definir a la perfecció a la cançó El ventilador com “ese truco tan ingenioso y de fácil ejecución que junta en la guitarra la armonía y la percusión”.

Així doncs, la rumba catalana té una dimensió lúdica i festiva innegable des del mateix moment del seu naixement. La tècnica del ventilador, que reforça la part rítmica, permet que en qualsevol moment i en qualsevol lloc es pugui desencadenar una festa amb només una guitarra. I aquesta dimensió festiva també es tradueix habitualment en unes lletres alegres, picants i amb dobles sentits, amb una utilització reiterada d’onomatopeies i amb moltes repeticions de frases. La rumba es presta a cançons curtes i ballables, amb introducció, estrofa, tornada, estrofa i final, l’essència d’un single. I segurament per això en determinats moments la rumba ha estat de moda comercialment i fins i tot ha arribat a degenerar en productes musicals que únicament en conservaven l’embolcall però no l’essència.

No es poden obviar tampoc les influències que la rumba flamenca ha pogut tenir sobre la rumba catalana i viceversa, pel contacte directe que hi ha hagut entre totes dues a Catalunya i per la influència de l’èxit comercial que la rumba catalana ha tingut a nivell estatal. Malgrat que tant la rumba catalana com la rumba flamenca tenen el seu orígen en la influència d’expressions musicals formades a Amèrica, especialment afrocubanes, el moment històric en què es produeixen aquests contactes és molt diferent en cada cas. Si ja hem vist que en el cas de la rumba catalana el contacte es produeix a partir de la dècada dels 40 del segle XX, el contacte entre ritmes afrocubans i el flamenc es produeix en els segles posteriors a la colonització d’Amèrica. El triangle geogràfic que va veure néixer el flamenc (Cadiz, Sevilla i Jérez) és el punt de comunicació que uneix directament la península amb el Nou Món. I no és estrany que el flamenc trobi en les formes polirítmiques i sincopades afroamericanes un camp abonat per les influències mútues, i que adopti alguns d’aquests estils, anomenats cantes de ida y vuelta, entre els quals hi ha la rumba. El flamenc i la seva globalitat performativa adapten a la perfecció els elements afroamericans que venien d’ultramar, i la guitarra flamenca aconsegueix sintetitzar en un sol instrument la complexitat polirítmica de les expressions musicals afrocubanes, en tant que en la forma de tocar la guitarra s’opera una “melodització dels ritmes”. De totes maneres la rumba s’ha considerat moltes vegades un cant menor i ha sigut considerada amb molt poc interès en l’univers flamencològic, possiblement  perquè el desenvolupament comercial de la rumba catalana i la seva influència ha contribuït a desflamenquitzar la rumba flamenca.

ELS ORÍGENS MÍTICS

L’orígen de la rumba catalana es troba a la dècada dels anys quaranta del segle XX a la ciutat de Barcelona. El que no sembla tan clar és qui en va ser el creador ni, molt especialment, qui va ser l’inventor del ventilador. Algunes versions atribueixen la paternitat de la rumba catalana a un gitano flamenc del barri del Portal conegut com l’Orelles, que tocava la guitarra i cantava a les juergues del barri. La creació del ventilador és atribuïda a un altre gitano, el Toqui, que actuava a les bodes gitanes, tot i que d’altres versions asseguren que va ser Antonio González, El Legañas, qui va inventar aquesta tècnica i la va ensenyar al seu fill, Antonio González, El Pescaílla. És probable, però, que totes aquestes versions siguin falses i certes alhora. En qualsevol cas és força acceptat que va ser la nissaga dels Pescaílla, amb Antonio González al capdavant, la que va impulsar amb més força la rumba catalana en els seus orígens durant la dècada dels 40 i 50. D’alguna manera es considera el Pescaílla com el pare de la rumba catalana i si no es va convertir en el rei de la rumba catalana no va ser pas per manca de maneres sinó perquè, en un moment determinat, la seva carrera musical va derivar cap uns camins prou allunyats de la rumba catalana.

POPULARITZACIÓ i DECADÈNCIA DE LA RUMBA CATALANA

Durant els primers anys la rumba catalana es va desenvolupar estrictament en l’àmbit del gitanos catalans de Barcelona, en les seves festes i celebracions. La irrupció de Pere Pubill Calaf, Peret, gitano de Mataró i molt vinculat al barri del Portal, acaba amb aquesta reclosió i la popularitza a nivell de tot l’Estat. Peret és considerat indiscutiblement el Rei de la rumba catalana, i a la seva estel·la apareix tota una generació d’artistes com El Noi, Moncho, Los Amaya, el Gitano Portuguès i Teresiya. És aquesta generació la que durant la dècada dels 60 pot viure de la popularitat de la rumba catalana, que era la música imprescindible de les festes de costa i la més exportable de les expressions de l’hedonisme ibèric. Però molt aviat es va produir en un fenòmen clau que explica la posterior decadència i desprestigi de la rumba catalana. La mateixa simplicitat, frescor i descarament que van actuar com a motor de l’evolució i triomf de la rumba catalana van ser el gèrmen de la seva pròpia destrucció. L’admissió de totes les heterodòxies va fer que totes les innovacions fossin passades per bones, fins i tot aquelles més comercials, i la rumba catalana va acabar en una mala situació, desnaturalitzada i cremada abans d’hora. A finals dels anys seixanta i principis dels setanta, malgrat l’aparició de figures com Chango o Sisquetó, o les investigacions sonores de Los Amaya, la rumba catalana havia perdut el favor del públic i de les cases discogràfiques, i s’havia extès l’opinió de la seva irreversible invalidesa. I és que, mentre en el flamenc la innovació ha tingut sempre el contrapès d’una tradició vigilant i estricta, la qual ha tingut com a resultat una evolució molt ben assentada i, per tant, perdurable, la rumba catalana va créixer i mutar sense límits i el seu destí va ser convertir-se en una contarella avorrida, en la banda sonora de les fires d’atraccions i les patxangues més crues del país. La pitjor de les seves encarnacions però el barem amb el qual ha sigut jutjada més sovint.

Al mateix temps, l’èxit comercial de la rumba catalana de Peret i els seus seguidors també va servir de referent i impuls perquè altres rumberos meridionals donessin la seva particular volta de cargol al flamenc i renovessin la rumba gitana que es feia sobretot a Andalusia. Aquest procés, despreciat per alguns flamencòlegs, produeix alguns resultats interessants a finals dels seixanta en almenys dos músics d’èxit: Bambino i Dolores Vargas “La Terremoto”. Miguel Vargas Bambino crea una sèrie de rumbes excel·lents sobre temes descarnats, dolorosos i d’amor prohibit. Tot i que la forma sigui molt similar, el seu contingut s’aparta radicalment dels habituals temes alegres i festius de la rumba catalana. Amb aquestes rumbes Bambino va difuminar certes fronteres i va iniciar una subtil filtració d’elements del flamenc tradicional a la rumba i el pop. De fet, Bambino no deixa de ser un apèndix i un símptoma que certes barreres estaven cedint, i forma part de les mateixes inquietuds que van portar Paco de Lucía a gravar “Entre dos aguas”, a Camarón de la Isla a gravar el disc “La Leyenda del tiempo” o a Kiko Veneno i els germans Amador a obrir una esquerda en l’antic art gitano andalús amb el disc “Veneno”. Perquè sense tant soroll, el concepte de mestissatge que després s’ha utilitzat tant, té en la rumba un antecedent seminal.

Així doncs, a la dècada dels setanta la segona generació de rumberos catalans, la triomfant, inicia un retorn ferm i constant a l’anonimat. Tornen als seus negocis, amb els quals es guanyen molt millor la vida que amb les actuacions que esporàdicament poden contractar. La febre rumbera ha desaparegut entre les masses populars i les minories més elitistes, que sempre l’havien contemplat amb menyspreu, ara no tenen cap motiu per deixar de calificar obertament la rumba com una simple horterada. La rumba catalana es torna a tancar en ella mateixa, només segueixen actuant en públic Peret i el Noi, i l’epicentre de la rumba es trasllada a Madrid, substituïnt l’aire caribeny per un so més pop, suaument electrificat. En aquest context és on apareixen les rumbes de los Chichos i los Chunguitos.

Aquesta tendència posa en serioses dificultats l’entrada en escena d’una nova generació de joves artistes i la rumba catalana desapareix del mapa musical del nostre país. Tot i això manté inexpugnable el reducte creatiu gracienc amb artistes com Chango i Sisquetó. Aquesta nova “generació” d’artistes gitanos de Barcelona apropen la rumba catalana a una tradició més “salsera” d’acord amb la internacionalització d’aquest estil musical nascut a Nova York, que ajunta en una gran orquestra arranjaments de jazz a estructures rítmiques afrocubanes. Aquests nous intèrprets tenen una molt bona formació musical que no poden explotar a causa del declivi d’aquest gènere. És el moment en què apareixen grups com Salsa Gitana i Estrelles de Gràcia.

EL REDESCOBRIMENT

A finals dels anys setanta el músic Javier Patricio Pérez, Gato Pérez, descobreix la rumba catalana a les festes del Barri de Gràcia. Barcelonès d’orígen argentí, vinculat al rock progressiu, al jazz i a l’ona laietana, amb la rumba catalana descobreix una forma musical autòctona, popular i urbana que proporciona una base perfecta per les seves lletres. És una època en què els músics de l’ona laietana, amb base a la sala Zeleste i després d’anys immersos en les fronteres del jazz-rock, busquen formes musicals amb una base més popular i menys freda. En aquest context el Gato connecta gent diversa i monta un grup combinant músics de jazz-rock de Secta Sònica amb gitanos catalans de Gràcia i del Portal, i amb aquesta base i el seu talent poètic a l’hora d’escriure lletres, va aconseguir restaurar i dignificar la tant maltractada rumba catalana. El Gato va accentuar en les seves rumbes l’element salsero i mestís del gènere, i amb alguns dels seus millors discos a principis dels anys vuitanta va tornar a exigir l’atenció per aquella música que, amb molt d’olfacte, ell va percebre com una de les més genuïnes que hi havia a Barcelona. És segur que la rumba catalana no hagués seguit el mateix camí sense la influència del Gato, sobretot en una època en què Peret, el màxim referent de la rumba catalana, va apartar-se de l’activitat musical per dedicar-se a les activitats de l’Església de Filadèlfia. I també és molt probable que la música que s’ha fet a Barcelona des de la dècada dels noranta hagués estat molt diferent sense la influència muscial del Gato.

LA SEGONA EXPLOSIÓ

Sense el Gato Pérez seria impossible entendre la segona explosió de la rumba catalana a finals dels anys vuitanta. La primera expressió d’aquesta segona explosió és l’èxit internacional dels Gipsy Kings, el nucli dels quals són els germans Reyes i els seus cosins, gitanos catalans afincats al sud de França. Aquest èxit ha significat l’internacionalització de la rumba catalana, matisada per alguns especialistes que afirmen que els Gipsy Kings han fet de la rumba catalana un estil d’interpretació propi i intransferible  sense donar a conèixer tot el bagatge existent en aquesta tradició musical contemporània. L’herència dels Gipsy Kings la trobaríem en els gitanos dels barris de Sant Jaume de Perpinyà, el barri de Candola de Montpeller, els que toquen a les terrasses dels bars de Nimes i els de les Santes Maries de la Camarga, que en general són de parla catalana barrejada amb girs provinents de l’occità, el francès i el caló. 

A la seva estel·la sorgeix una nova generació d’artistes, la tercera, vinculats a l’univers de la rumba catalana a Barcelona, molts d’ells formats musicalment tant a l’ombra de les seves famílies i la seva tradició cultural com de la figura de “Gato” Pérez. Grups com Ai, ai, ai, Rumbeat o Los Manolos formen part d’aquesta generació, que arriba al seu punt àlgid l’any 1992 quan la rumba catalana aconsegueix un cert status de música oficial de les Olimpíades de Barcelona, actuant com a element central en la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics i amb la versió d’“All my loving” de Los Manolos com a cançó de l’estiu de la Barcelona Olímpica. El retorn de Peret a l’activitat musical també dóna un nou impuls a la rumba catalana.

Aquesta explosió produeix algunes perles musicals i aconsegueix donar una certa carta d’identitat a la rumba a Catalunya. Musicalment hi ha una major influència de la salsa en les percussions que en anys anteriors i un ús molt més habitual dels teclats elèctrics. De totes maneres, al Gato Pérez li va faltar un poderós vagó d’enllaç perquè després de la seva prematura mort l’any 1990 la rumba catalana seguís el camí que ell havia iniciat. Malgrat l’èxit de principis dels anys noranta a l’escenari de la rumba catalana li mancava espessor i va tornar a diluir-se. Va tornar als barris, a deixar-se estimar pels sempre fidels gitanos catalans i a l’espera una nova renovació. Entre aquestes noves generacions hi ha grups com els ja esmentats Ai, ai, ai, Estrelles de Gràcia, Sabor de Gràcia, Som la Rumba i Rumbaketumba, que fins ara no han aconseguit un important reconeixement de públic.

  

LA INCÒGNITA DE L’EQUACIÓ

La influència musical de Javier Patricio, Gato Pérez, no es limita exclusivament als grups que han fet rumba catalana. Si la música popular catalana del present es pogués representar en una eqüació matemàtica no seria gaire difícil aïllar-ne la incògnita. El Gato va aprofundir en el coneixement de la música que es feia a Barcelona i va connectar amb les arrels de la tradició musical urbana per excel·lència de la ciutat. La influència que exerceixen les rumbes que va escriure i cantar Gato Pérez en els seus deu discos, editats entre 1978 i 1987, és decisiva, encara que l’abast de la seva transcendència passés desapercebut en aquell moment. Aquells discos van posar la llavor del boom de la rumba catalana dels anys noranta i va permetre que la rumba catalana fos assumida per artistes d’altres genères com Albert Pla o l’Orquestra Plateria. Però actualment és quan l’empremta de Gato Pérez és potser més palesa que mai. L’anomenada “zona bastarda” en què s’ha convertit el Raval de Barcelona té una de les principals formes d’expressió musical en la rumba mestissa que toquen grups de procedències i amb objectius tant diferents com Ojos de Brujo, Pomada, Dusminguet o Cheb Balowski. Paios i gitanos, postmoderns i kumbaiàs, el jazz, el rock, el funk, la salsa, la cançó, el folk, l’ska... probablement cap d’ells haurien trobat el seu punt de confluència en la rumba catalana sense l’influència del Gato. Per això, quan parlem d’ell, en realitat només estem aïllant la incògnita d’una senzilla equació matemàtica el resultat de la qual es creua cada dia en la nostra vida.

           

Miquel Pauner

Barcleona, maig de 2005

  

§  “Folc” número 11, reportatge “El Gran Gato Pérez”.

§  www.vespito.net/rumba/

§  www.flamenco-world.com/magazine/about/rumba_catalana/erumb.htm

§  “Sabor de rumba. Identitat social i cultural dels gitanos catalans”, Albert Àlvarez, David Iglésias i Joan-Antón Sànchez. Lleida: Pagès Ed. 1995.

§  “Bastardos de padres conocidos”, Sergi Pàmies. El País. 

Garbo

Un home nascut a Barcelona a principis de segle XX, allistat a l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil i que, quan intenta canviar de bàndol una nit al front de guerra, es desorienta i es presenta a les trinxeres republicanes dient que és un desertor republicà. Que quan acaba la guerra, a Madrid, sense ofici ni benefici, s'ofereix als serveis secrets britànics per lluitar contra l'Alemanya nazi. Que quan li diuen, obviament, que quanta fe, se'n va als serveis secrets nazis de Madrid a oferir el mateix i, increïblement, li diuen que sí i l'envien a Anglaterra perquè els passi informació. Un home que se'n va a Lisboa i, fent veure que està a Londres, envia informació a l'exèrcit nazi valent-se de la seva imaginació i la informació de llibres, revistes i enciclopèdies d'una biblioteca portuguesa. Un home que es guanya la confiança dels serveis secrets nazis i torna a oferir-se als serveis secrets aliats com a agent doble i, ara sí, aquests descobreixen les possibilitats d'utilitzar la informació falsa ben subministrada com a arma de guerra. Un home que és enviat a Londres i, tutelat pels màxims generals de l'exercit britànic, construeix una amplíssima, internacional i inexistent xarxa d'agents i informadors secrets que donin credibilitat a la informació que envia. Una xarxa finançada pels nazis fins al punt que, quan ha d'inventar la mort -amb esquela inclosa- d'un d'aquests agents perquè respon a un perfil que hauria de donar informació molt valuosa i que generaria suspicàcies si no ho fés, els nazis atorguen una pensió de viduetat a la seva dona... Una home clau en l'estratègia definitiva per fer creure als nazis que l'ofensiva brutal que acabarà amb la Segona Guerra Mundial es produirà a Pas de Calais, on els nazis concentren totes les seves tropes, i que el desembarcament de Normandia és una estratègia de distracció. I que un mes després de produït, encara fa creure als alemanys que la informació enviada era la bona, que Normandia era una distracció però que vist l'èxit assolit s'aborta l'atac pel Pas de Calais. Un home que un cop acabada la Guerra torna a Madrid, a visitar el contacte dels serveis secrets alemanys, qui li dóna una gran quantitat de diners en senyal d'agraïment pels serveis prestats. L'única persona condecorada pels dos bàndols de la II Guerra Mundial. Un home que mor l'any 1949 i que torna a aparèixer als anys 80 a Veneçuela, on ha format una nova família que no sabia res del seu passat i és redescobert per la seva dona i fills de Barcelona, que no podien ni sospitar que seguís viu. Un home protagonista d'una història increïble, sense el qual qui sap com hagués pogut acabar la Segona Guerra Mundial i canviar la Història. Un home protagonista del documental Garbo. L'espia, un relat construït a partir d'entrevistes a especialistes, un collage d'escenes d'altres películes amb les quals es construeix una nova història. Un home amb dues vides, dues famílies i dues morts. Un home que va lluitar en els dos bàndols de dues guerres. Joan Pujol Garcia. Arabel, el millor agent secret pels nazis. Garbo, el millor actor del món pels aliats.




Altres visions

La nit incerta

He anat a donar un volt enmig d'aquesta nit incerta. Els carrers buits són ara companyia. El fred m'escarpella la cara però no sento dolor. Sentir-ne més és impossible. Respiro fort i espero. Fa tant de temps que espero. Camino a pas nerviós i serè alhora, vull ser molt lluny d'aquí i també ben a la vora. Respiro fort, camino en cercle, espero. Hem lluitat tant durant tots aquests anys. Hem fet tot el possible. Però avui, enmig d'aquesta nit incerta, freda i desolada, sabem que s'ha acabat. Te'n vas. Te'n vas i dono voltes. Se'm fa tan complicat imaginar com serà tot a partir d'ara. Respiro fort i torno cap a dintre. Les ganes d'airejar-me s'han fós com un miratge. Un bri d'alè acompassat, mecànic, és l'únic fil que ens lliga encara. M'assec, et miro i, en silenci, canto. Son, son, vine, vine als ullets de la nina. Son, son, vine, vine a sota d'aquest coixí, que aviat ja serà aquí...la vida ens ha girat els rols massa de pressa. Respiro fort i espero mentre el silenci de la nit s'esfuma entre els primers rajos de llum. La nostra intimitat, tan confortable, s'evapora i tu, com si ho sabéssis, te'n vas discretament. Com sempre, per sempre. Respiro fort, ens abracem tots tres i ploro.

Ay! Poetas!

Lo mismo que hubo flores hubo capullos que quisieron mellar mi sonrisa con sus verdades como puños y ni por esas, lo flipas, sonrio, me parto el culo. Mi felicidad no es la culpable de tus males, chulo. Si mis sueños no te dejan dormir, cuenta ovejas, no me ralles!

Lichis - Ay! Poetas!

Barcelona 2022

La temptació és massa gran com per deixar-ho passar: Barcelona es postula com a candidata a ser seu dels Jocs Olímpics d'Hivern del 2.022. Bravo! Els dirigents del partit que fa més de trenta anys que governa a Barcelona estan tan encegats pel seu propi model de ciutat i de gestionar les coses que són incapaços d'adonar-se del rídicul que fan cada vegada que algun think tank de la seva òrbita té una idea brillant i els la cola. Barcelona és una ciutat amb un gravíssim problema de model, de saber on va i de lideratge. El desgast de l'alcalde Hereu, del seu partit i de tota la seva maquinària buròcrata és tan bèstia que comencen a estar molt preocupats davant la possibilitat de perdre el govern de Barcelona en les properes eleccions. I incapaços com són d'oferir res que pugui invertir aquesta tendència, de crear un discurs sòlid que ofereixi perspectives de futur als barcelonins, no dic ja il·lusionant sinó simplement clar, mesurat i raonable, recorren a un relat absolutament obsolet i superat. El relat dels Jocs Olímpics ja està fet, suposadament de manera exitosa per la ciutat. I aquest intent de recuperar-lo per il·lusionar una ciutadania que, en general, conserva bons records d'aquell esdeveniment i entre la qual potser sí que encara queda algú que s'emocioni recordant les nevades del 62 i les baixades amb esquís pel carrer Balmes, és simpotma de la pobresa d'idees i la desorientació d'aquesta gent. Semblava que després del Fòrum de les Cultures 2004 havia quedat clar que al model dels grans esdeveniments com a motor de desenvolupament de la ciutat i de transformacions urbanes se li havia vist massa el llautó i seria difícil que es tornés a repetir a Barcelona. Però sembla que els socialistes només saben desenvolupar l'economia i el territori en base a projectes d'aquest estil, mentre es neguen a veure que la única manera seriosa com Catalunya podria fer-ho seria tenint els instruments polítics i jurídics necessaris per poder decidir en tots els àmbits sense haver de dependre del govern espanyol. Tu vols la independència, ells una pista d'esquí al Palau Sant Jordi. I en aquest cas la jugada és doblement perversa perquè Barcelona, a la qual els socialistes mai han volgut donar-li un veritable paper de capital de Catalunya, no només pretén un nou desenvolupament econòmic i urbanístic a la ciutat sinó que exporta als Pirineus un model de desenvolupament que per força s'ha de basar en el turisme estacional, la construcció i l'especulació immobiliària, model que ja fa anys que s'està imposant als territoris de muntanya i que està tenint fortes conseqüència mediambientals, de conservació del paisatge i en el model econòmic de moltes comarques pirinenques. I en un moment que aquest model ha entrat en crisi, com ho demostra la fallida de l'empresa que tirava endavant la construcció d'un gran complex residencial, amb camps de golf i pistes d'esqui, a la Vall Fosca i que ha deixat la vall com un cementiri de l'especulació, ple de cases a mig construir. Curiosament sembla que la idea dels Jocs d'Hivern del febrer del 2.022 també entusiasma als seus socis de govern, els ecologistes verds torracollons, en un exercici d'hipocresia, cinisme i patetisme al qual ja ens comencen a tenir acostumats, i sembla que de moment l'oposició municipal no s'hi ha posat del tot en contra, espero que per por a quedar en fals si la resposta de la gent és bona. A mi, personalment, aquesta no me la colen. I em té bastant fascinat que l'anunci s'hagi produït just després de quatre dies en què tota Catalunya ha quedat afectada per grans nevades i temporals. Suposo que anunciar això amb els pantans a mig omplir i temperatures subsaharianes no hagués estat tan fàcil.

El mirall

Quan avui m’he vist al mirall m’ha sorprès, borrosa, la imatge d’una cara que ja no existeix. Amb la mirada perduda he buscat on agafar-me i en els seus ulls he trobat silencis plens de complicitat. He somiat coses que ja no recordava i he pensat, per uns moments, que el temps s’havia aturat. M’he vist en llocs on no tornaré mai més, buscant dreceres que ja s’han esborrat, creuant fronteres que mai vaig travessar i refent camins que no podré oblidar. I a les nits, quan estigui sol, em miraré al mirall i la imatge borrosa es perdrà en algún amagatall.

Nota pels comentaris: aquest text està escrit fa aproximadament 7 anys

Neva

Miro les notícies al 3/24. Millor dit la notícia: fa fred i neva, a l'hivern. Uau! Imatges de pobles emblanquinats, nens que juguen i cotxes que patinen. Corresponsals repartits per tota la geografia comenten la jugada amb el nas vermell i els cabells despentinats. Entrevisten un noi de no sé exactament quin poble. Aquí neva quatre o cinc cops l'any, però fred sempre en fa. Els de Barcelona sou una mica exagerats amb això del fred. Té raó, penso. I els de TV3 més. Un parell de peces televisives més tard surt una senyora, de no sé quin altre poble. Jo he deixat el cotxe a casa per no tenir problemes. I mira, amb deu minuts estava a la botiga! Ha caminat deu minuts de casa a la feina. Els de poble sou ben exagerats amb això d'agafar el cotxe, penso...

Crònica de Cap d'Any

Quarts de deu del vespre. Hi ha algú estirat de bocaterrossa davant d'un banc. Poca gent al carrer, tot és tancat. M'hi acosto i veig un home més aviat gros, trenta llargs i prou ben vestit que no es pot moure del terra. Estàs bé? Sí, respon de manera pràcticament inintel·ligible. És obvi que no, la cara enganxada a la sorra de la plaça plena de bava, sembla com si hagués vomitat. No es pot moure i jo sol no el podré aixecar. No sé exactament què fer. Sona un claxon de moto. Me'ls miro i em miren. Anem a comprar birres, em diuen. Em podeu ajudar? Un d'ells s'acosta i entre els dos l'aixequem i l'asseiem al banc. Té la cara plena de sang, les ulleres trencades. Quin és el telèfon d'urgències? El 061. Plaça del Nord m'ha dit? D'aquí 10 minuts arriba l'ambulància, no pengi que li passo un metge. Doncs miri, jo passava per aquí i me l'he trobat estirat a terra. Està conscient, fumant-se un cigarro, però sembla que vagi begut i té sang a la cara. Ara venim. Pere! Pere! crida ell amb esforç, traient-se el mòbil de la butxaca. Qui és en Pere? El meu millor amic, intenta marcar el número. Ja el truco jo. Pere, estic amb en Toni a la Plaça del Nord. L'he trobat a terra i té la cara ferida, però està conscient. Ara ve l'ambulància. Però què ha passat? Tu què treballes, a la residència? La residència deu ser un centre per gent amb problemes psiquiàtrics que hi ha per aquesta zona. No, no, jo passava per aquí... Hosti, hosti, doncs ara vinc. Arriba l'ambulància i l'agafen. Torno a trucar: Pere, ves a l'Hospital de Sant Pau, l'edifici nou, el porten allà. Moltes gràcies, agafo un taxi i vaig cap allà, moltes gràcies! De res. Agafo les birres i me'n vaig a celebrar el cap d'any. Sopar improvisat, sense cap pretensió. Un plan pràcticament perfecte. Música d'spotify, menjar, beure i bona companyia. Les campanades ens agafen fent zapping a Tele 5 i entrem al 2010 amb Belen Esteban i uns grans de raïm enormes impossibles d'empassar, no hi ha supersticiosos a la sala. Fingim eufòria i ens desitgem el millor dels anys possibles. La crisi dels trenta? Sí, és aquí, gràcies, la pot deixar al costat de les altres. La sobretaula discorre tranquila, agradable, en uns molt aconseguits paràmetres de maduresa. Estripo la baralla. Bé, jo me'n vaig a una festa de cap d'any al Poblenou. Al Poblenou?! Tu? Sí, és el món al revés, ja ho sé. I amb qui hi vas? Amb una gent que encara surt de festa per cap d'any. Apa, doncs que vagi bé, ja ens ho explicaràs. Mitja línia groga del metro creuant la ciutat, monstres per tot reflexats a les finestres. Criden, bramen i beuen. Cucurutxus al cap, collarets de paper. La festa en qüestió és, segons la promoció, la "cosa más berlinesa que encontrarás en Barcelona" i porta per nom un concepte tan pretensiós com Fiesta Regeneradora. Quaranta eurus l'entrada, barra lliure, tres ambients. És un 'all-in' en tota regla, aposta de risc. A la vida real són unes naus industrials del Poblenou probablement pendents de tirar a terra, sense cap mena de permís municipal aparent. Hi ha gent però el problema no serà de massificació. Els tres ambients musicals diferents s'han convertit en un concert d'indie-rock al costat d'una sala on un dj grenyut punxa tots els èxits del rock radical espanyol barrejats amb salsa i rumba sense cap criteri, a un volum irrisori, donant una lliçó magistral de com es buida una pista de ball. Per passar a l'ambient techno, a l'altra punta, cal sortir al carrer i caminar 300 metres. Els lavabos estan decorats amb fotos de personatges famosos morts durant el 2009 en un macàbre joc del 'Quién es quién?' i la barra lliure respon al concepte força innovador de 'uns cambrers et serveixen l'acohol i tu et busques la vida per aconseguir el gel i el refresc combinatori en unes taules adjacents'. No hi ha tònica per fer gintònic. Algú els hauria de dir a aquesta gent que el mur de Berlin va caure fa dies. Les cartes no són bones, això és una mena de rave cutre, però tothom està disposat a intentar-ho, aposta mínima 40 eurus. La gent hi posa ganes, però les hores passen i l'alegria ni hi és ni se l'espera. Quan és més que evident que no hi ha joc només queda salvar la dignitat de retirar-se abans que surti el sol i Berlin no està precisament al costat de casa. Surto al carrer, em tapo amb la bufanda fins el nas i camino cansadament cap al metro. El vagó és ara un esperpèntic mirall calidoscòpic en què totes les derrotes de la nit es reflexen les unes en les altres en un angoixant efecte multiplicador, els monstres ja no criden. Penso en el Toni, qui deu ser? Per evitar el transbord baixo a mitja hora de casa caminant. Creuo Gràcia, en la penombra els monstres són menys monstres. Arribo a casa i m'adormo, cansat. Algú em va dir 'fes coses que no s'esperin de tu.' Algú altre 'l'home és l'únic animal que va dos vegades de festa al Poblenou'. El primer tenia raó. El segon espero que no.

Postal de Nadal

Un tió i un pal de fusta, una ovella i un corral. Un pessebre amb una mula, bons desitjos de postal. L'arbre verd que fa llumetes, pampallugues i boletes. Caga fort! Caga tió! Fot-li un bon cop de bastó! La mirada de sorpresa, ai pobrets, santa innocència. Seure en taules impossibles, l'absurd joc de les cadires. La vols clara o molt espessa? Per favor, tothom a seure! El pollastre, la carn d'olla, tu què tal? doncs mira, noia... No vull panses confitades, a mi posa'm pocs cigrons. Les espelmetes vermelles, l'àvia controlant-ho tot. Tres converses paral·leles, i així doncs, com va la feina? Puja un nen a la cadira i recita el seu verset, ovació de la família i li cau algun duret. Copes, puros i cafès, sobretaula i escaqueig. Becaineta i digestió, falta comunicació. Potser que anessim tirant, bon nadal, feliç any nou, les engrunes d'unes neules i el record dels que no hi són.

La caca del gos

Sortíem de Barcelona per la Gran Via i un agradable sol de primavera escalfava les primeres hores de la tarda. Era dissabte. O diumenge, no ho recordo. Els carrers estaven buits i la gent devia ser a casa recollint els plats del dinar, fent sobretaula o una estimulant becaina. Aturats en un semàfor de Plaça Tetuan, del cotxe estant, vam veure un home de mitjana edat, pare de família amb tota probabilitat, passejant un gos amb la corresponent cadena sense que quedés massa clar qui anava lligat a qui. El gos va flexionar les dues potes posteriors i es va cagar al mig de la vorera. L'home, cívicament, resignadament, patèticament, va treure un paper de la butxaca, es va ajupir, va recollir la cagarada, se la va mirar de reull i la va portar a la paperera més propera. El semàfor es va posar verd i, rebufant, el meu pare va deixar anar un 'com ens hem de veure...' I això va ser molt més contundent que qualsevol dels molts arguments que mai hagués fet servir per convènce'm que no tindriem un gos.

Fito & Fitipaldis

Tercera i últims entrega de la trilogia Andrés Calamaro, La cabra mecánica i Fito & Fitipaldis.

L'any 1999 vaig anar a veure Extremoduro al Pavelló de la Vall d'Hebron. Vaig arribar amb temps i, mig lesionat com estava, em vaig asseure en una de les grades laterals. Estaven tocant els teloners i recordo que em van agradar molt. De totes maneres no vaig retenir el nom del grup ni vaig buscar-ne més informació (l'any 99 google era un concepte inexistent). Més o menys per aquella època vaig descobrir Platero y tu i vaig saber qui era Fito Cabrales. Un parell d'anys més tard, remenant en alguna botiga de discos del carrer Tallers (així es com es googlejava aleshores) vaig topar amb el disc "Los sueños locos", de Fito & Fitpaldis. El vaig escoltar i se'm va encendre la llum: eren ells els teloners d'Extremoduro de dos anys abans! Me'l vaig comprar, vaig arribar a casa i el vaig començar a escoltar com un boig. L'endemà vaig tornar a la botiga i em vaig comprar el seu primer disc. Fito & Fitipaldis es van convertir en el meu grup. Em sabia totes les cançons, les aprenia a tocar, les intentava cantar, volia fer cançons que s'hi assemblessin, em comprava samarretes... Em vaig convertir pràcticament en una groupie. Recordo haver-los vist un parell de vegades a la sala petita de Razzmatazz, la primera amb poc més d'un centenar de persones de públic, al Passeig de Gràcia per la Mercè, també al Palau de la Música o el Parc del Fòrum. Cada vegada que tornaven a Barcelona tocaven en un lloc més gran i amb més públic i, a dia d'avui, quan venen fan dos Palaus Sant Jordi.

Amb els anys la meva passió per Fito & Fitipaldis ha anat decreixent, però no ho atribuiria al típic atac de banyes dels fans que veuen com el seu grup favorit minoritari passa a ser un fenomen de masses, segurament sigui un procés molt més natural. Segueix agradant-me però me l'estimo més pel que em va donar que pel que em pugui donar ara, a banda de ser mereixedor de tot el meu respecte pel que ha aconseguit. Fito & Fitipaldis és un fenomen digne d'estudi, ha triomfat comercialment i ha arribat a un públic amplíssim fent rock'n'roll. D'altra banda, ho ha fet demostrant que l'autogestió i el mainstream no són incompatibles: Fito té la seva pròpia empresa de management. No se'ls pot contractar, ells gestionen tota la gira, des del lloguer dels pavellons on toquen fins els cuiners que acompanyen l'equip, tot cuidat fins a l'últim detall. I això perquè pot però també perquè vol, que n'hi ha molts que podrien però no volen.

Diumenge tocava a Barcelona. No estava previst anar-hi però l'alicient de veure per última vegada La cabra mecánia, teloners de la gira, ens va acabar d'animar. Després de La Cabra, enormes com sempre, es van apagar els llums, es va encendre una pantalla gegant i van apareixer uns títols de crèdit animats per donar pas a l'inici del concert de Fito. Amb un so perfecte, uns músics de primer nivell i un show visual i sonor pensat, amb mitjans però sense pretensions, Fito va demostrar que ha aconseguit ser el Bruce Springsteen espanyol, capaç de canalitzar les emocions i sentiments de la gran massa que vol i dol en uns concerts que són rituals de comunió col·lectiva. Milers de persones entregades, famílies senceres corejant totes les cançons, Fito Cabrales convertit en una estrella del rock, un rock una mica edulcorat i ensucrat, sí, però honest i canònic. A mi em segueix emocionant sentir-lo però, per què negar-ho, arriba un punt que totes les cançons són la mateixa. Per això quan, després de dues hores i mitja, a l'hora dels visos, Fito va sortir sol a l'escenari per tocar "Al cantar" em vaig connectar amb el primer Fito que jo havia conegut. Al meu costat, una adolescent sorpresa que em sabés tota la lletra em va preguntar de quin disc és aquesta. I jo, de Platero nena, de Platero... fent-me sentir, ara ja sí, el típic puretilla. I al final de la cançó uns tímids crits de Platerooo, Platerooo es van diluir de seguida entre la multitud, el nou públic que Fito s'ha sabut cultivar cançó a cançó, concert a concert, des que va deixar de ser Fito se hace pajas per ser una estrella del rock per a tots els públics. I que per molts anys li duri!

Crònica al blog Rockviu del fotògraf Xavier Mercadé.
Fotos de La Cabra Mecánica al blog Rockviu del fotògraf Xavier Mercadé.

Casa Llopis

Dissabte al vespre, vila de Gràcia, nit de futbol en obert. Casa Llopis està més aviat buit, la majoria d'habituals s'ha quedat a casa. Només nosaltres ocupant fidelment les nostres taules, la Teresa i el marit servint canyes i hamburgueses i alguns parroquians rebuscant, amb la mirada perduda, al fons del seu carajillet. Fem la prèvia del Barça amb el Madrid-Racing de fons, gaudint de la tranquilitat d'un bar de menús de barri reconvertit en una mena de prolongació de Veneçuela a Barcelona, combinant bachata amb Barça, arepas amb pa amb tomàquet. Les hibridacions culturals, gastronòmiques i iconogràfiques que estan aconseguint els altres 'altres' catalans a través del comerç tradicional serien dignes d'un estudi antropològic. Casa Llopis és el nostre bar per veure el Barça i ens hem guanyat a pols el dret a poder dir-ho així, per fidelitat i actitud. Hi hem viscut grans nits de glòria i hem sofert pacientment l'adaptació a les noves plataformes digitals. Podriem dir que som la Penya Blaugrana Casa Llopis.

Comença el partit del Barça i un grup s'asseu darrera nostre, a les taules que avui no ha vingut a ocupar ningú. Són de l'Athletic i els acompanya aquella actitud absolutament expansiva que els hi és tan pròpia. Beuen, s'aixequen i criden i, darrera l'orella, ja no només hi tenim els seus crits, també una mosca cada vegada més gran. És aquest orgull de ser basc i de l'Athletic manifestat a través d'una simpatia impostada que busca la complicitat de l'altre per, un cop et té agafat per l'espatlla i amb un somriure a la boca, posar-te el dit a l'ull amb alguna impertinència: 'nosostros sólo jugamos con vascos, no como vosotros que tenéis estranjeros!". Perdona? És a mi? La seva és una forma primària i efectiva de marcar territori, ja ho vam veure a la final de Copa a València i a la de la Supercopa a Bilbao, però avui ja no cola. Estem a Barcelona, al nostre bar, i ja tenim les pilotes bastant plenes d'haver d'aguantar-los segons què. Si voleu complicitat, demaneu-vos un calimocho. Aguantem els comentaris despectius, no els riem ni una gràcia i celebrem el gol del Barça amb molta més vehemència del que seria necessari. Insulten a l'Alvés i aplaudeixen a morir quan surt Puyol a escalfar. Ens mirem estupefactes, però és que és l'únic jugador del Barça que jugaria a l'Athletic. Ells segueixen al seu rotllo fins que un deixa anar la frase: "Guardiola, maricón!!!". Molt bé xaval! Doncs no, això sí que no. Primera, perquè tu t'imagines irrompre en un bar del Casco Viejo al crit de "Toquero, maricón!!"? I segona, perquè en Pep és molt gran i és ell qui ens ha marcat el camí de no sentir-nos culpables per guanyar copes per golejada a equips petits, de futbol primari, que només tenen l'èpica com a camí i que aplaudeixen els jugadors més durs i se'n riuen dels seus jugadors més tècnics. Ja n'hi ha prou de mitifcar els bascos. L'Athletic no és un club amic, és un club de llenyataires que han lesionat tres del millors jugadors de la història del Barça (Cruyff, Maradona i Schuster), que només té bascos, sí, però juga amb menys jugadors de la pedrera que el Barça. Doncs no, "Guardiola, maricón!!" sí que no. I sí, ens hem emprenyat. No ens hem girat perquè volguem conversa, ens hem girat per veure si us comenceu a adonar que s'està acabant la barra lliure de fer-vos els simpàtics, que ens cansa el vostre rotllo i que si us en podem fotre 4, millor que 3.

Alícia

"Les aventures d'Alícia al país de la meravelles" va ser escrit l'any 1865 per Lewis Carroll, britànic, matemàtic, sacerdot anglicà, escriptor, fotògraf i, segurament, pedòfil. És un llibre que ha marcat a moltíssimes generacions de nens i nenes, sobretot després de l'adaptació que en va fer la Disney, que no sé què li va trobar. Personalment no en tinc cap record d'infantesa, però és un llibre que, llegit avui i assumint que està dirigit a un lector infantil, m'ha semblat que de petit no m'hagués agradat gens. Potser sí que a l'Anglaterra victoriana del segle XIX el llibre era una alenada d'aire fresc en una societat rígida i estricta, amb una educació sense gaire marge per la imaginació i la llibertat. I potser sí que va representar una forma insòlita i innovadora de representar el món dels somnis, de trencar les estructures lògiques de l'espai i el temps, de jugar amb les paraules i els seus significats, de crear un nou discurs narratiu aparentment sense sentit, a la manera com ho són els somnis. Potser sí que va representar tot això, però un segle i mig més tard, després del passa i arrassa cultural que ha estat el psicoanàlisi freudià, del surrealisme i d'altres moviments similars, el món oníric i absurd que presenta m'ha semblat antic i absolutament superat. A banda de molt sòrdid, trist i un punt sinistre: la història d'una nena que arriba a un món desconegut i estrany ple de fills de puta que no li volen res de bo. I tot plegat gens entretingut.

Fets els deures de la lectura me'n vaig anar al Teatre Lliure a veure l'adaptació que n'ha fet la Carlota Subirós. De l'espectacle cap queixa. Molt ben fet i entretingut. Pel meu gust una bona adaptació del llibre, bastant literal, però sap recrear l'ambient oníric sense caure en excessos efectistes. Després n'he llegit tres crítiques i totes coincideixen en el mateix: és una adaptació molt ben feta però que no aporta cap nova reinterpretació i anàlisi del llibre. Pot ser, però per mi és una virtut. No ser pretenciós és una virtut. I la veritat, "Alícia al país de les meravelles" és un llibre que tampoc té més. El simple fet d'aconseguir fer modern, amable i entretingut el món fosc, sòrdid i truculent que va dibuixar Carroll ja té mèrit. I fer-ho mantenint l'ambient inquietant i ambigu que transment el llibre també. Doctors tindrà l'església bastant més il·lustrats que jo que vindran a desmentir la meva visió del llibre, però jo després de llegir-lo l'hauria titual "Les aventures d'Alícia al país de la pedofília". El llibre ho traspua, la rumorologia ho escampa i les fotos exposades al vestíbul del Teatre Lliure ho insinuen perversament, tot i que no hi ha proves que Carroll ho arribés a consumar mai. De fet és igual. El que sorprèn és que sigui tan evident en el llibre.

Alta fidelidad

La vida fàcil no és. Hi ha massa dificultats i cadascú acaba triant les seves. Impossible afrontar totes les batalles, cal prioritzar per tenir opció a guanyar alguna guerra. Nick Hornby, novel·lista, té l'habilitat de retratar amb bastanta gràcia algunes d'aquestes guerres. A "Alta fidelidad", concretament, retrata excepcionalment la lluita patètica que els tios de les societats occidentals modernes lliurem en major o menor mesura per superar l'adolescència i assumir totes les responsabilitats del món adult. Allò que se'n diu madurar. A l'adolescència, diu, ens vam aturar en sec, vam dibuixar els mapes i hem deixat les fronteres tal com van quedar aleshores. No tots ens vam aturar al mateix lloc, afegeixo jo, i a cadascú li van quedar les fronteres dibuixades de manera diferent. Però cada incursió més enllà d'aquells límits és una aventura incerta i amb bastantes possibilitats de fracàs. Amb el cinisme, la ironia i el sarcasme com a salvavides sovint intentem mantenir-nos surant a la superfície mentre enviem algun missatge S.O.S mínimament intel·ligible. No és que siguem mala gent, és que no en sabem més. Aquest Nadal, apadrina un home. O llegeix-te "Alta fidelidad".

El bo d'en Macià

Ja fa uns quants anys, just acabada la carrera, vaig incorporar-me al mercat laboral en una consultora on vaig poder demostrar les meves habilitats com a investigador social. Entre d'altres coses, durant uns mesos em vaig dedicar a recórrer tota l'Àrea Metropolitana de Barcelona visitant centenars d'empreses, institucions públiques i entitats cíviques i intentant desxifrar quins eren els seus usos lingüístics, és a dir quins idiomes feien servir en multitud de situacions diferents i en quin percentatge. Era un qüestionari llarg, que s'havia de fer presencialment amb algun responsable del lloc en qüestió i que acostumava a durar uns tres quarts d'hora de mitjana. L'entrevista era concertada telefònicament per un eficient equip de noies estudiants de postgraus i màsters, i jo anava amunt i avall a la recerca de la dada perduda. Aquest periple em va permetre conèixer l'Àrea Metropolitana i tots els seus mitjans de transport públics, veure un ampli ventall d'empreses i institucions que em van ajudar a fer-me una radiografia del món laboral en un moment en què jo no sabia què fer amb la meva vida, aprofundir en la sempre complexa psicologia humana a través de tot tipus de converses amb tot tipus de personatges, esmorzar cada dia en un bar diferent i acabar fins al cap d'amunt de tot del conflicte català-castellà com a tema de conversa. També vaig descobrir que les dades obtingudes mitjançant mètodes quantitatius no són més que la síntesi d'una suma d'errors, aproximacions, invencions o mentides manifestades per una persona que no té ni idea d'en quin percentatge els seus clients se li adrecen en català en les comunicacions via e-mail i filtrada per una altra que vol acabar el qüestionari el més aviat possible perquè arriba tard a una altra entrevista o, simplement, perquè és tard i vol ploure.

Un bon dia em van concertar una cita per fer l'enquesta a AUCAT (Autopistes de Catalunya) i la persona de contacte era Macià Alavedra, un dels seus màxims directius. Em va impressionar. Era un matí d'hivern, vaig vestir-me de la millor manera que vaig saber, estrenant una americana de pana marró que no m'he tornat a posar mai més, i vaig anar cap a la seu d'AUCAT. Quan vaig arribar em van fer passar un control de seguretat, DNI, scanner i targeta de visitant. Vaig agafar un ascensor i vaig pujar fins el pis que m'havien indicat. Una secretària em va fer passar per un despatx ampli i lluminós on, en una taula, treballava una companya seva i em va acompanyar fins el despatx de'n Macià Alavedra, que era més gran que el pis on jo vivia en aquells moments, elegant i espaiós. Només hi havia alguna estanteria, una taula molt gran de reunions buida i una taula escriptori immensa, darrera la qual a ell se'l veia més aviat petit. Damunt la taula només els diaris del dia, ni rastre de tecnologia informàtica. Em va saludar amablement i jo, un xic nerviós, per què negar-ho, li vaig explicar què hi havia anat a fer. Molt bé, em va dir, endavant. Vaig disparar la primera pregunta, quin any es va fundar AUCAT? i es va desconcertar. La segona, quants treballadors té l'empresa?, i va dir no ho sé, vols dir que me l'has de fer a mi aquesta enquesta? Vaig vacil·lar, aquest qüestionari l'ha de contestar algú que tingui una visió general de l'empresa, això és el que demanem quan truquem. Doncs em sembla que jo tinc una visió massa general de l'empresa, torneu a trucar perquè la faci algú altre. I amb aquesta evidència ens vam aixecar de la taula, em va acompanyar fins la porta del seu gran despatx, segurament vam encaixar la mà, i me'n vaig anar cap al cotxe amb l'expressió "massa general" anant de punta a punta del meu cervellet ingènu i desconcertat...