De petit, en unes festes de Gràcia, el meu pare em va haver de treure d'un carrer on hi actuaven uns pallassos per calmar els meus brams i llàgrimes de terror. Quan anava al circ em posava a la última fila per estar ben lluny dels pallassos i els "payasos de la tele" no em feien cap gràcia. Tot i això, recordo riure amb les pel·lícules de Charlot, Laurel i Hardy, els Germans Marx, Buster Keaton i tenir durant molts anys un poster dels Colombaioni a l'habitació .
Durant anys vaig mantenir amb seguretat que no m'agradaven els pallassos i, segurament com a premi, he acabat treballant amb un pallasso i organitzant un festival de pallassos. Gràcies a això, i a poc a poc, he començat a entendre què és un pallasso. Ara veig que hi ha pallassos que em fan riure. Que Charlot, Buster Keaton i els Colombaioni, tot i no portar el nas ni anar vestits de colors, també eren pallassos. Que la màscara del nas i el maquillatge és només una dimensió del pallasso i que el clown no és aquesta màscara sinó un determinat llenguatge. Que no és un tonto vestit de colors que fa el ridícul per fer riure sinó que és intel·ligència i subtilitat. Darrera la màscara hi ha d'haver un pallasso, però sense màscara també hi ha pallasso.
La màscara em segueix provocant una certa por, però ara ja tinc prou capacitat de raonar com per fer-ne abstracció i saber que és mentida. Però en el fons del meu cor, cervell o l'òrgan que sigui que regula el terror, l'estètica del pallasso de colors em segueix activant la tecla que em faria sortir per cames. Li tinc molt de respecte al nas vermell, massa com per posar-me'l des del dia que em vaig veure reflexat en aquell nen a qui tots intentàvem convèncer amb el nas posat que entrés a veure els pallassos mentre ell, totalment aterrat, retorcia el seu cos en braços del seu pare i buscava el camí més curt per estar el més lluny possible d'allà...
Durant anys vaig mantenir amb seguretat que no m'agradaven els pallassos i, segurament com a premi, he acabat treballant amb un pallasso i organitzant un festival de pallassos. Gràcies a això, i a poc a poc, he començat a entendre què és un pallasso. Ara veig que hi ha pallassos que em fan riure. Que Charlot, Buster Keaton i els Colombaioni, tot i no portar el nas ni anar vestits de colors, també eren pallassos. Que la màscara del nas i el maquillatge és només una dimensió del pallasso i que el clown no és aquesta màscara sinó un determinat llenguatge. Que no és un tonto vestit de colors que fa el ridícul per fer riure sinó que és intel·ligència i subtilitat. Darrera la màscara hi ha d'haver un pallasso, però sense màscara també hi ha pallasso.
La màscara em segueix provocant una certa por, però ara ja tinc prou capacitat de raonar com per fer-ne abstracció i saber que és mentida. Però en el fons del meu cor, cervell o l'òrgan que sigui que regula el terror, l'estètica del pallasso de colors em segueix activant la tecla que em faria sortir per cames. Li tinc molt de respecte al nas vermell, massa com per posar-me'l des del dia que em vaig veure reflexat en aquell nen a qui tots intentàvem convèncer amb el nas posat que entrés a veure els pallassos mentre ell, totalment aterrat, retorcia el seu cos en braços del seu pare i buscava el camí més curt per estar el més lluny possible d'allà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada