Jo vull la independència perquè estic fins els collons de topar tot el dia amb Espanya, però em sento bastant incòmode amb l'estètica independentista, la seva retòrica i la seva mística. Jo vull la independència i l'aniré a votar, però quan guanyem no sortiré al carrer embolicat amb l'estelada. Jo vull seleccions oficals catalanes, però mentre la samarreta sigui una horterada folklòrica amb les quatre barres i no una cosa seriosa, blanca, negra, vermella, m'és igual, que no m'hi busquin. Jo vull la independència sense èpica i sense estètica però sóc conscient que són necessàries i que calen alguns herois en aquesta pel·lícula. I em sembla bé, però la independència només serà si als que l'onze de setembre marxem de cap de setmana també ens deixen jugar. Jo vull la independència però cap partit polític ha sabut convènce'm que tenia alguna idea de com això es podia fer perquè no la tenen. Jo vull la independència però no podia deixar d'estar d'acord quan l'altre dia llegia que el referèndum d'Arenys de Munt era un cas més de la "política de costellada" tant habitual en aquest país. Però vist com ha anat, i amb tot l'escepticisme del món -que ja tenim una edat per il·lusionar-nos més del compte- m'ha semblat significatiu d'una cosa bastant important: la iniciativa ha sorgit al marge dels partits polítics, que han hagut de prendre una posició al respecte i han quedat prou descolocats i retratats. Tots, sense excepció. A la independència no sé si hi arribarem, però si l'agenda política deixen de marcar-la els partits ja hi hem començat a guanyar. Si els hem de seguir nosaltres a ells no arribarem molt lluny. Si ens han de seguir ells, potser encara hi podrem fer alguna cosa, ja ho veurem. De moment a mi que no em busquin per les rieres fent bullangues, però el dia que s'hagi de votar marxar d'Espanya, aquell dia no tindré cap dubte.
Fa 3 hores



