14 de set. 2009

La independència

Jo vull la independència perquè estic fins els collons de topar tot el dia amb Espanya, però em sento bastant incòmode amb l'estètica independentista, la seva retòrica i la seva mística. Jo vull la independència i l'aniré a votar, però quan guanyem no sortiré al carrer embolicat amb l'estelada. Jo vull seleccions oficals catalanes, però mentre la samarreta sigui una horterada folklòrica amb les quatre barres i no una cosa seriosa, blanca, negra, vermella, m'és igual, que no m'hi busquin. Jo vull la independència sense èpica i sense estètica però sóc conscient que són necessàries i que calen alguns herois en aquesta pel·lícula. I em sembla bé, però la independència només serà si als que l'onze de setembre marxem de cap de setmana també ens deixen jugar. Jo vull la independència però cap partit polític ha sabut convènce'm que tenia alguna idea de com això es podia fer perquè no la tenen. Jo vull la independència però no podia deixar d'estar d'acord quan l'altre dia llegia que el referèndum d'Arenys de Munt era un cas més de la "política de costellada" tant habitual en aquest país. Però vist com ha anat, i amb tot l'escepticisme del món -que ja tenim una edat per il·lusionar-nos més del compte- m'ha semblat significatiu d'una cosa bastant important: la iniciativa ha sorgit al marge dels partits polítics, que han hagut de prendre una posició al respecte i han quedat prou descolocats i retratats. Tots, sense excepció. A la independència no sé si hi arribarem, però si l'agenda política deixen de marcar-la els partits ja hi hem començat a guanyar. Si els hem de seguir nosaltres a ells no arribarem molt lluny. Si ens han de seguir ells, potser encara hi podrem fer alguna cosa, ja ho veurem. De moment a mi que no em busquin per les rieres fent bullangues, però el dia que s'hagi de votar marxar d'Espanya, aquell dia no tindré cap dubte.

6 de set. 2009

Leo Bassi

La primera vegada que vaig anar a veure un espectacle del Leo Bassi, ara fa cosa d'un parell d'anys, ho vaig fer havent-lo vist només a la tele i amb la idea preconcebuda que era un home histriònic que feia performances provocatives del tipus el placer de comer mierda. Després de bastant més d'una hora de recòrrer el seu univers a través de l'espectacle La Revelación vaig sortir a la Rambla de Canaletes, acompanyat del més d'un centenar de persones que hi havia a la sala, seguint un Leo Bassi que vestia només un petit tanga i portava tot el cos pintat amb dibuixos semitribals. Quan es va haver enfilat dalt d'un contenidor de runa, tots junts vam fer un convençut "grito atávico" davant l'estupor i la incredulitat de la fauna urbana que passejava tranquilament per les Rambles. Sí, amb el seu discurs i la seva passió expositiva havia aconseguit que tot el públic fés exactament el que a ell li donava la gana. I no ens semblava pas estar fent el ridícul.

A La Revelación feia una defensa total dels postulats laicistes i racionalistes de la Il·lustració, i atacava de manera frontal el monoteïsme i, molt especialment, l'Església Catòlica. El seu objectiu era fomentar l'apostasia, i ho feia amb arguments complexos i contundents. Mentre era de gira a Madrid es va trobar un kilo d'explosius a dos metres del seu camerino al Teatro Alfil, en un intent d'atemptat que mai no ha estat aclarit però que va meréixer la més absoluta indiferència per part dels sectors progressistes espanyols. Per Leo Bassi, l'atac de la dreta més ultra va ser el millor elogi al seu espectacle, però també la constatació que, mentre la dreta manté la passió en la defensa de les seves idees més profundes, l'esquerra institucionalitzada viu instal·lada en un estat de sopor, ben abrigada per discursos ideològics que la història ha anat buidant de contingut i incapaç d'oferir perspectives de futur capaces d'il·lusionar ningú.

Des del seu profund convenciment d'home d'esquerres, progressista, internacionalista i antiautoritarista, Utopia és ara la proposta político-artística amb què Leo Bassi intenta sacsejar el pensament d'esquerres, anar a la recerca del veritable esperit utòpic i canviar els paràmetres de la revolució, alimentant la creença de cadascú en les pròpies capacitats per canviar les coses i reivindicant la passió com a motor vital. En una classe magistral teòrico-pràctica sobre què és el circ i què és un pallasso, reconeix el circ com el bressol de totes les ideologies utòpiques, un lloc en què totes les il·lusions són possibles, i reivindica la figura del pallasso blanc perquè, amb la seva màgia, saber i atemporalitat, és un ésser amb una gran autoritat natural que pot rebutjar el poder i la riquesa perquè és un revolucionari genuí que allò que demana és la lluna.

Utopia impacta pel seu discurs clar i contundent, però sobretot perquè és un espectacle fet amb la mateixa passió que reivindica, i perquè ens mostra una bèstia escènica que manté la tensió i l'atenció del públic durant les dues hores que dura. I ens mostra un camí per millorar el món en què vivim que s'allunya del bonisme, la consigna barata, el papanatisme i la immediatesa, un punt de trobada entre el cinisme i la ingenuïtat. Potser el petit impacte de l'espectacle en una persona avui pot tenir conseqüències a gran escala en l'evolució del món d'aquí a milers d'anys. O potser no, qui ho sap. Però la revolució pot haver començat.

Utopia, Leo Bassi. Fins el 4 d'octubre a la Sala Villarroel (BCN)
Més info: www.leobassi.com

24 d’ag. 2009

Àrea de serveis

Creuant els Monegros en plena canícula d'agost, amb puntes de temperatura de 44º a l'exterior segons indica el termòmetre del cotxe, ens aturem en una àrea de servei a estirar les cames. Cotxes carregats fins els marges representen la coreografia semicaòtica de l'aparca i desparca, pares i mares de família amb símptomes clars d'esgotament vacacional es miren els fills amb una barreja d'amor i resignació, les cues a la caixa de la botiga conviden a la cleptomania involuntària i els cossos estirats a l'ombra busquen el miracle de la hidratació. Entro als serveis i, pel forat de sota d'una de les portes dels lavabos, veig com s'escapa rodolant un rollo de paper de water seguit d'una mà nerviosa que, a cegues, intenta que no s'allunyi definitivament en una de les imatges més patètiques de l'estiu. In extremis l'atrapa i m'estalvio haver-lo d'ajudar.

19 d’ag. 2009

9 d’ag. 2009

Era Val d'Aran II

Desestacionalitzar el turisme! Aquest és el concepte de moda, ara que les vaques ja no són tant grasses, per intentar treure major rendiment als territoris que viuen fonamentalment del turisme. I els Pirineus no en són una excepció. Quan cada vegada menys gent de muntanya viu de l'agricultura o la ramaderia, quan les hidroelèctriques que van desenvolupar econòmicament tantes valls fa anys que van deixar de donar feina, el turisme ha quedat com la base econòmica de moltes famílies, pobles i comarques. El turisme als Pirineus ha estat, tradicionalment, vinculat a l'esquí. És evident que l'esquí promou un turisme emminentment estacional. Desestacionalitzar el turisme és un concepte que va lligat a les possiblitats que ofereix el territori i, a l'estiu, allò que es pot fer a la muntanya són activitats força concretes, vinculades a l'excursionisme i als esports d'aventures.

Era Val d'Aran, juntament amb el Pallars Sobirà i l'Alta Ribagorça, promou el turisme de muntanya al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a través de diverses rutes i d'un circuit de refugis perfectament equipat, conegut com els "Carros de Foc", i que configura una ruta circular de 9 refugis, 55 km de distància i 9.200 m de desnivell acumulat. Els "Carros de foc" es poden fer en la modalitat Open (entre 5 i 7 dies), en la modalitat Sky Runner (menys de 24 hores, el rècord són 10h 20'!!) i en la modalitat lliure, que és la que cadascú esculli per fer un tram d'aquest circuit en els dies que millor li vagi.

En la nostra ruta hem passat per 3 dels refugis dels Carros de foc. Com a estratègia de promoció turística sembla interessant, i a la vista de l'ocupació dels refugis i de la gentada que es movia per les muntanyes de la Val d'Aran, es confirma l'èxit de la iniciativa. Ara bé, com a experiència de muntanya grinyola una mica. Refugis de més de 50 places amb habitacions de 20 persones, en els quals has de fer cues pel lavabo, per la dutxa, per agafar l'esmorzar, per pagar, per omplir la cantimplora, etc. i amb una clientela barreja de muntanyencs de tota la vida i de domingueros evolucionats no són el meu ideal d'experiència muntanyenca i s'aproxima massa a la sensació d'intentar fer un mos en una àrea de servei de l'autopista en ple 15 d'agost.

8 d’ag. 2009

Era Val d'Aran I

A Era Val d'Aran hi ha diners. No cal mirar estadístiques. Quan a cada poble de muntanya, a peu de carretera, hi ha una oficina de La Caixa, és que hi ha diners. Són poblets cada vegada més grans que creixen a banda i banda de les carreteres que pugen de Viella cap a França i cap al Port de la Bonaigua. Aprofitant les cases antigues amb parets de pedra i teulada de pissarra o construint-ne de noves, pobles com Arties, Tredós o Salardú s'han convertit en segona residència i punt de peregrinació vacacional d'un gran número d'urbanites amb un elevat poder adquisitiu i gust per la naturalesa ordenada. Així són aquests pobles: al mig de paratges naturals d'una gran bellesa i envoltats de muntanyes magnífiques creixen nets i ordenats per oferir al visitant el seu paisatge favorit sense que es perdi ni una mica del confort de la gran ciutat. Aquesta impressió semi idílica de la Val d'Aran, amb famílies movent-se a ritme de Porsche Chayanne i fent l'aperitiu a les terrasses dels bars tot llegint La Vanguardia en convivència perfecta amb excursionistes de "Descobrir Catalunya", és esbiaixada per un fet no poc menyspreable: l'activitat turística de la Vall es troba, a l'estiu, a un 20% de la seva capacitat i té el seu major rendiment en la temporada d'esquí. No vull ni pensar com està a l'hivern la única carretera -de dos carrils- que arriba a les pistes d'esquí de Vaquèira-Beret, aquesta que ara sembla una mica excessiva pel volum de cotxes que s'hi mou, però em confirma que als llocs és molt millor anar-hi fora de temporada.

20 de jul. 2009

Calabruix

Quan vaig començar el blog no tenia massa clar com seria ni què en faria, però sí que sabia algunes coses sobre com volia que fós. Volia que fós personal però alhora críptic, perquè qualsevol persona pogués entendre'l i identificar-s'hi sense haver-me de despullar del tot. Volia que fós prou obert com per parlar de qualsevol tema que em donés la gana i prou acotat per no anar-me'n per les branques. Volia que els textos fossin curts i no tiressin enrera a l'aventurer internàutic que salta d'una web a una altra. Volia també que em servís per esforçar-me a sintetitzar idees, concretar-les per escrit i assumir-les amb prou seguretat com per exposar-les en públic. Volia saber si seria prou constant per mantenir-lo actiu, i volia disfrutar d'anar pel món com un caçador de posts, la qual cosa omple de sentit algunes situacions de la vida que, sense un blog per explicar-les, costaria una mica que en tinguéssin.

Quan vaig començar tenia pocs referents de blogs semblants. A dia d'avui no n'he trobat gaires més. N'hi ha molts d'interessants, però tots es troben a un dels extrems: o dietaris pels amics o blogs periodístics o d'opinió sobre política, esports, música, etc. Estan molt bé, però n'hi hauria d'haver més que estiguessin al mig. Des de fa pocs mesos, però, "Plaça del Dubte" té un blog germà. Es diu "Calabruix", i dic que és germà perquè, salvant les distàncies -que afortuandament són moltes-, parteix de pressupòsits similars, navega pels mateixos terrenys pantanosos i, per què enganyar-nos, recull idees que fa molts anys que discutim, intercanviem i consensuem tot fent una cervesa, pujant una muntanya, rentant uns plats o qualsevol altra activitat lúdico-festiva-quotidiana. Crec que després de cinc mesos buscant el seu camí, ara ja està en condicions per fer-ne una mica de difusió. Calabruix. Pedra seca. Calamarsa, de fet. Queda dit doncs.

16 de jul. 2009

Sobre el finançament

Sopar d'estiu amb els companys de facultat. A dia d'avui pocs podriem explicar amb arguments convincents què ens va portar a estudiar Ciències Polítiques, però probablement va ser una via -prou reeixida, per cert- per canalitzar certa confusió vital. Fa anys que els nostres temes de conversa van deixar de girar al voltant de la política si és que mai ho van fer seriosament, i no descarto que això tingui una relació directa amb el fet d'haver estudiat durant quatre anys tot el que vam estudiar. De tots nosaltres diria que només un es pot considerar que realment sigui politòleg, en el sentit que és l'únic l'activitat laboral del qual està relacionada amb la Ciència Política. I no és un politòleg qualsevol, el nanu és Doctor.

En un a part de la conversa intento que m'aclareixi una mica tot el tema de l'acord de finançament aquest tant clar, transparent i intel·ligible que s'ha pactat, i li pregunto si és bo o dolent per saber a quina banda m'he de situar. Sobre els temes que no domino intento tenir el meu propi consultor personal. Em diu "no et puc ajudar, és impossible saber-ho. L'acord que s'ha pactat es basa en uns criteris absolutament variables i per tant les xifres resultants del nou sistema de finançament són impossibles de saber. I per valorar si això és bo o dolent ho hauríem de comparar amb el que teníem fins ara, que també és una xifra que varia en funció de criteris diversos. Per tant, tenim dues xifres que es mouen", diu movent les mans amunt i avall, "i això és impossible de restar. I el que és pitjor és que tot és tant complicat tècnicament que la única manera d'entendre-ho seria que algun especialista ens ho expliqués de la manera més objectiva possible, però resulta que el millor acadèmic del país sobre aquest tema és el conseller que ha negociat el sistema", i posa una cara com lamentant no poder-me ajudar més. Amb aquesta simple argumentació queda clar que no me n'he sortit en l'intent d'entendre el sistema de finançament però jo ja tinc el que necessitava i ens podem reincorporar tranquilament i animada a la conversa conjunta sobre les vacances, la mort de Michael Jackson i els noms que li posaran a la criatura.

12 de jul. 2009

L'aficionat al ciclisme

L'aficionat al ciclisme fa molts anys que segueix el Tour de França amb una intensitat que es podria considerar com passió. Gaudeix com un boig amb totes les etapes de la gran ruta, també les que no són de muntanya, fins al punt que el fet que coincideixi amb l'hora de la digestió és per ell, a diferència de per la majoria dels mortals, més un impediment que un alicient per fer una bona siesta. L'aficionat al ciclisme sempre ha seguit el Tour per televisió, amb les magnífiques retransmissions que fan Carlos de Andrés i Perico Delgado, i mai fins ara havia tingut l'oportunitat de veure'l en directe. Per això, quan s'assebenta que una etapa del Tour arriba a la seva ciutat, l'aficionat s'emociona i marca amb vermell la data al calendari. El dia es va acostant i ell va pensant quin serà el millor punt per veure passar els ciclistes, a quina hora ha d'anar-hi per trobar lloc i com s'ho farà per seguir l'etapa sense un televisor tenint en compte el poc cas que les ràdios fan al Tour. A poc a poc decideix que el millor lloc ha de ser la muntanya de Montjuic, quan la cosa ja puja una mica i el grup pot arribar trencat i a velocitats relativament baixes, però on és probable que s'acumuli més públic i que elimina totalment la possibilitat de veure el desenllaç de l'etapa per televisió. Així doncs, arribat el dia, l'aficionat al ciclisme acompanyat dels seus homòlegs, es decideix a pujar a Montjuic per una drecera que no coneix ningú: el Polvorí. Pujant per aquí s'assegurarà un bon lloc per veure passar el Tour. Podrà arribar per un camí secret just davant del Poble Espanyol i muntar el seu xiringuito just darrera de les tanques de seguretat. No es pot ser més espavilat, pensa. Però a l'hora de la veritat la pluja ha seleccionat el pilot d'aficionats i resulta que només un grupet de privilegiats ha pujat fins a Montjuic: una hora i mitja abans es pot escollir entre metres i metres de primera fila.

L'aficionat al ciclisme & Co. prenen posicions just a la sortida d'una petita rotonda amb la gens secreta esperança que el terra mullat i l'irrisori gruix de les rodes de la bicicleta els ofereixin una magnífica montonera per la posteritat. No tindran tanta sort. Pocs minuts després d'instal·lar-se comencen a passar vehicles singulars, que és una manera de dir raros. És la caravana publicitària, una mena de Sant Medir del merchandising que troba en l'estat d'excitació de l'aficionat al ciclisme terreny abonat per deixar aflorar els seus instints més baixos: clauers, gorres, globus, estoretes pel ratolí i, pels més afortunats, maillots del Caisse d'Epargne que són llançats des dels camions mentre homes fets i drets salten, corren i es mig esbatussen en una delirant acumulació de gadgets publicitaris. Un aperitiu d'uns 20 minuts que manté l'aficionat al ciclisme la mar de distret.

A partir d'aquí la ràdio es converteix en la millor amiga de l'aficionat al ciclisme per calcular quan arribarà el grup a la seva rotonda. Creix l'excitació i prepara la càmera fotogràfica per immortalitzar el moment, entenent aquí moment com a cosa instantània i fugaç. Primer apareix un estol de motos de polícia, després alguns cotxes i de sobte els primers ciclistes. La gent crida, esperonant-los, i l'aficionat dispara ràfegues de fotos sense adonar-se que mentre mira la pantalla de la càmera els ciclistes que es jugaran l'esprint ja han passat. No ha vist res. Abandona la càmera i intenta reconèixer algú. Impossible. Crida. S'acaben els ciclistes. No pot ser, com a molt n'han passat trenta. Discussió. En falten, no en falten. N'apareixen més. Tornen a cridar i reconeix a Juan Antoni Flecha. Arriba fos. Quan vegi l'etapa gravada a la tele entendrà perquè. El degoteig de ciclistes és constant ara. Són el grup dels que no guanyaran, les cares desencaixades de l'esforç. Impressiona, això no es veu a la tele. I tampoc al Passeig de Sant Joan. Al cap de tres minuts el públic es comença a donar per satisfet i enfila la retirada. A molt pocs els interessen els que han caigut i arriben amb una mica més de retard. L'aficionat al ciclisme estira fins l'última gota de Tour mentre pensa que veure-ho en directe una vegada a la vida és imprescindible però que el ciclisme, no hi ha discussió, és un esport que cal seguir per televisió.

7 de jul. 2009

Tour de França

Una vegada més la inteligència socialista que dirigeix els designis de la ciutat comtal ho ha tornat a fer. Cal dir que el dia que es va anunciar que el Tour de França tindria una etapa amb final a Barcelona el cor em va fer un salt d'emoció, una emoció que es manté intacta i va in crescendo a mesura que s'acosta dijous. Però ho han tornat a fer, una vegada més. I malgrat que aquesta vegada a mi em faci d'allò més feliç també vull dir que no hi ha dret. No hi ha dret aquesta malaltissa obsessió que tenen les ments pensants de Barcelona a convertir qualsevol esdeveniment en un rècord mundial de "participació" ciutadana i qualsevol esdeveniment que passa per la ciutat en una papanatada. El piromusical, la festa del cel, la cursa del Corte Inglés, les manifestacions contra la guerra d'Irak...i ara el Tour de França.

Jo ja ho entenc que el pas del Tour per Barcelona és una inversió multimilionària que fa l'Ajuntament per situar la ciutat al món, promoure-la internacionalment amb un anunci de dimensions estratosfèriques, per reforçar-ne la marca i tot aquest discurs de les ciutats-empresa. I per una vegada celebro que aquesta lògica porti a Barcelona una cosa que m'apassiona. I també entenc que aquesta inversió s'ha de rendibilitzar i la primera cosa que cal per fer-ho és que hi hagi gent als carrers i la cosa faci patxoca. Però no volguem ser més turistes que el Tour. Aquesta cursa ja és prou espectacular com perquè haguem de fer l'onada groga amb cartolines de paper. I la gent és prou grandeta com per anar a veure el pas del Tour com li doni la gana. Per què han de demanar que tothom vagi vestit de groc? Que ens deixin en pau!

Ja ho sé, és tot molt contradictori, però no deixa de fer-me ràbia la sensació que en el fons els importa un rave el Tour de França, el ciclisme com a esport i els aficionats com a persones. Som, una vegada més, utilitzats per fer d'extres sense cobrar en l'enèsim anunci de la millor botiga del món. Doncs jo, ni que sigui per intentar que l'anunci no quedi tant perfecte, em posaré una samarreta taronja per animar la doble F del Rabobank, Juan Antoni Flecha i Òscar Freire, a veure si aconseguim la primera etapa!

25 de juny 2009

Conte curt

Hi havia una vegada un gat i un gos. Vet aquí un gos vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.

22 de juny 2009

Viure i escriure

Fa uns dies l'Enric Vila deia que si viure li resultés tan fàcil com escriure, no escriuria. No diré tant, però comparteixo amb ell el desig de viure sense haver d'escriure-ho. En la relacio evident entre escriure i viure cadascú hi fa la seva però, en el meu cas, escriure podria ser la prolongació natural d'una tendència a l'anàlisi constant i a temps real de la pròpia experiència. Una tendència perversa que ajuda a emmarcar la vida en paràmetres assumibles per la via de limitar la possibilitat de viure les coses en la seva màxima intensitat, transformant-se un mateix en un observador extern de la pròpia existència. No és res original. Crec que a Rayuela -dic crec perquè no he aconseguit mai acabar-la- una de les principals tensions és aquesta: la relació entre la Maga, que viu les coses, i l'Horacio, que intenta entendre-les. Ser racional, centrat, reflexiu i prudent, tots ells adjectius positius, pot ser una petita condemna. Per això, només la remota possibilitat que la pèrdua d'inspiració per escriure tingui alguna cosa a veure amb amb una cada vegada menor necessitat d'analisi ja seria motiu d'alegria, si no fós per la menjada de tarro que m'acabo de fer, que desmenteix qualsevol possibilitat d'avanç o millora...




"Cicatrizando" - Los Delinqüentes

16 de juny 2009

Llegir i escriure

Llegir ajuda a escriure, és evident. Però llegir a gent que escriu millor i pensa més bé que un mateix, és, a curt termini, un petit fre. Una cura d'humiltat, un 'nanu, m'avorreixes'. Una clara apel·lació a escoltar, no a dir. Més a la llarga pot servir per buidar el pou de llocs comuns i tornar-lo a omplir amb aigua nova, neta i una mica original. Mentrestant intentaré, com diu la dita, que el llegir no ens faci perdre l'escriure...però no prometo res.

27 de maig 2009

Hem canviat la història

Quan l'any 1994 el Barça va perdre la final d'Atenes, l'endemà, l'Antoni Bassas va fer una carta dirigida a tots els nens que havíem crescut amb el Dream Team. En cinc anys s'havien guanyat 4 lligues, 1 Copa d'Europa, 1 Recopa, 1 Copa del Rei, 1 Supercopa d'Europa, 3 Supercopes d'Espanya i s'havia arribat (i perdut) a una altra final de la Recopa i a una de la Champions. En aquella carta l'Antoni Bassas ens donava la benviguda al món real. A un món en què el Barça guanyava una Lliga cada 14 anys, en què la Copa d'Europa era un somni inabastable si no era amb la intermedicació d'un miracle, un món en què les desgràcies sempre s''interposaven en el camí del Barça cap a la glòria. I ens deia, per protegir-nos potser, alguna cosa així com que ens anéssim acostumant a la nostra idiosincràcia patidora i perdedora en els grans moments. I segons com, tenia raó. Però el Barça de Cruyff no només va definir l'estil de joc del Barça en el futur, sinó que va crear una generació de culés acostumats a guanyar.

Quinze anys més tard, Antoni, pots estripar la carta. Aquella generació de culés, la que va créixer amb el Dream Team, comencem a ser majoria. I no només a la grada, també al camp. El mèrit del Barça actual és molt gran. Primer perquè, recollint l'herència futbolística del Dream Team, revoluciona el futbol modern. Segon perquè ho fa apostant per la gent de casa. I tercer, i molt important, perquè consolida una mentalitat guanyadora que ens converteix, ara sí, després de 109 anys d'història, en un club gran. Que va a les finals com els grans, amb naturalitat i sense dramatismes. Que les juga com els grans, amb seriositat i mantenint la pròpia identitat. Que les guanya com els grans, imposant-se amb superioritat i sense patiment. I que acaba, per fi, amb el culé estereotipat, patidor i negatiu, sempre a punt per xiular i amb ganes que la realitat demostri els seus mals auguris. Culés de la vella escola, hem canviat la història. Canvieu vosaltres o marxeu per sempre. Als altres, gràcies!

P.S: s'entén que aprendre a acceptar la victòria amb naturalitat implica aprendre a assumir les derrotes sense dramatisme. I això crec que també ho hem aconseguit.

21 de maig 2009

Canaletes

Es discuteix últimament sobre els disturbis i incidents que es produeixen al centre de Barcelona durant les celebracions per les victòries del Barça. No he estat a Canaletes des de la Lliga guanyada l'any 2005, però ja aleshores intuïa que la cosa divertida és desplaçar-se festivament fins arribar-hi i que, un cop allà, la millor cosa és tornar cap a casa de seguida. La gràcia és anar-hi, no estar-s'hi.

Sobre els disturbis i incidents tothom hi diu la seva i jo, sense tenir la solució ni ser capaç de formular-ne ni una petita aproximació, sospito que l'anàlisi del cas deu ser més simple del que sembla i em faig una pregunta que potser podria explicar, no tot, però sí part del problema: la cosa en què s'han convertit les Rambles i el centre de la ciutat, el paradís de turistes, lladres, putes, policia i trileros que expulsa els barcelonins de tota aquesta àrea, no pot tenir alguna cosa a veure amb la falta de respecte amb que la gent tracta la Font de Canaletes i els seus voltants...?

És pura intuïció, però en aquesta ciutat som especialistes en convertir les nostres coses en atraccions massives (Festes de Gràcia, el Barça, Gaudí, les Rambles, etc) i quan se'ns escapen de les mans no volem entendre que potser hem fet alguna cosa malament pensant que erem els més espavilats...

14 de maig 2009

Crònica d'una final de copa (extended version)

En la jerarquia de títols d'un equip com el Barça la copa està, com a molt, en tercer lloc. Per l'Athletic és l'únic títol al qual pot aspirar realment. Pel Barça guanyar ahir era un pas imprescindible per completar una temporada històrica, per l'Athletic l'oportunitat de guanyar un títol després de 25 anys. Dos clubs històrics, dues aficions amigues -que no germanes!-, dues filòsofies de cantera i, per què no, dos pobles citats a València per disputar-se la Juancarlings Cup.

L'arribada a València ahir al migdia posava en evidència dues coses: que ells eren més i que algú s'ha fet d'or venent samarretes de l'Athletic. Aquesta evidència s'accentuava pel fet de tenir restaurant reservat en plena zona bilbaína, molt a prop de la seva fan-zone (una enorme txosna que devia portar diversos dies a ple rendiment). València dividida en zones ocupades. Zones blaugrana i zones blanc i vermelles amb salutacions, cantics, abraçades i fotos quan ens creuàvem. S'ha parlat molt del bon rotllo entre aficions, i és absolutament cert, però després de sentir trenta vegades "esta copa es nuestra, vosotros ya ganaréis en Roma" o "os vamos a ganar porque nos lo merecemos" acabaves per pensar: sí, vosaltres sou molts més, sou molt més simpàtics, però nosaltres som el Barça, teniu un equipet que és una banda i jo no t'ho estic dient tota l'estona. O sigui que una mica més de respecte. És aquella xuleria dels bascos que tant sovint ens fa quedar els catalans com a pitxa fredes.

Un cop dinats anem a la fan-zone blaugrana, una carpa no tant gran com la de l'Athletic, amb tallers de maquillatge, concerts i d'altres animacions. L'eufòria dins la carpa és enorme. Petards i càntics fan pràcticament impossible escoltar el concert de Dr. Calypso. Les aficions hem fet com l'equip: ells porten dos dies a València bevent i cantant, nosaltres arribem el mateix dia i ens emborratxem una mica abans del partit per activar-nos i sortir a jugar. La fan-zone no està malament, però no val la pena malagastar-hi massa energia.

L'arribada a Mestalla, una hora abans del partit, és espectacular. La massa es mou amb vida pròpia, cal vigiliar no perdre el teu grup -bàsicament qui porta les entrades-, el caos és magnífic. Trobem la porta, passem el control i pugem a tercera graderia per unes escales infinites. La graderia de Mestalla té un angle pràcticament vertical respecte del camp i queda a tocar del terreny de joc. Això provoca un efecte bombonera magnífic, però sospito que està al límit de les normes de seguretat. Ens toca a primer fila de la tercera graderia, abocats a la barana. A la dreta dos bascos del Barça i tres més de l'Athletic. A l'esquerra alguns boixos nois, però sense problemes. L'ambient a l'estadi és espectacular. Queda clar que ells són molts més, caldrà cridar molt. És la meva primera final de copa, però deu ser el millor partit que es pot jugar entre dos equips de la Lliga espanyola. Surten els equips i tot l'estadi comença a xiular. Sabem que sona l'himne però no el sentim. A la grada de sota meu, enmig de la culerada, una bandera espanyola. Ho juro, ho vaig veure. No sé qui eren però ningú els hi diu res ni ells s'encaren a ningú. Normalitat, si és que una bandera espanyola a la grada culer pot considerar-se normal...

El partit és una festa. El que passa al terreny de joc no cal explicar-ho, però a la grada tinc la mateixa sensació que a Paris l'any 2006: avui no hem vingut a veure futbol, avui hem vingut a deixar-nos la veu per animar el nostre equip i si no acabem d'entendre què passa al camp tampoc és tan greu. A partir del 3-1 l'eufòria es desferma. Aixequem la copa de paper maixé en 3D que portem tot el dia arrossegant per València i amb la qual s'ha fotografiat un munt de gent. Veig un càmera de TV3 i aconseguim que ens filmi: petit moment de glòria. Més tard sabem que hem sortit a la tele, objectiu assolit rotllo Follonero.

S'acaba el partit i culmina la festa, amb les dues aficions cridant "Athletic! Athletic!", els jugadors aplaudint les aficions contràries. Segurament és la manera de passar pàgina als fets com va acabar la final del 1984. S'entrega la copa, ningú marxa de l'estadi. Nosaltres celebrem el primer títol d'un possible triplet històric. Ells ploren una gran oportunitat perduda. Però en el fons, totes dues aficions celebrem l'orgull de ser del nostre equip, de la manera de fer les coses del nostre club. Sortim de l'estadi, busquem el cotxe, beure aigua, refer-nos de l'esforç. Enfilem l'autopista contents i sense eufòria. Nosaltres ja hem cantat prou avui, ara que cantin a Canaletes.


Fan-zone Athletic

Fan-zone Barça



7 de maig 2009

Música al carrer de Vila-seca

La Fira de Música al Carrer és ja una referència en el calendari, la millor manera d'inaugurar la temporada d'estiu. El primer bany de l'any. Un esdeveniment amable on passar tres dies escoltant música, descobrint i confirmant grups. Un festival de dimensions ben acotades, sense excessives aglomeracions, obert a la gent de fora però mantenint el caràcter d'esdeveniment per a la gent del poble. Amb tot, aquest any els perriflautes (inèdits l'any passat) van fer acte de presència amb actuacions espontànies, perpetrant ritmes indecents al cajon i a la guitarra. Esperem que fós la penyora a pagar per la presència de La Pegatina, perquè una de les gràcies principals d'aquesta fira era, fins ara, no fer concessions al calimocherisme ni a tenir zona d'acampada gratuïta i polsegosa...

La Fira dóna una molt bona visió de conjunt de què està passant musicalment a Catalunya. Dels grups vistos m'agradaria destacar-ne quatre:

A Contra Blues: una banda de blues de Barcelona amb un líder carismàtic amb una veu espectacular, dos guitarristes d'escàndol i una base rítmica d'allò més solvent. És la banda que jo voldria tenir si sabés tocar la guitarra...

El Niño de la Hipoteca: un cantautor d'aquests que se'n podria dir urbans. No sé exactament què, però té algo que a mi m'atrapa. Es veu que pot anar sol, amb banda i en format sound system. A Vila-seca va venir amb aquest últim, ell a la guitarra i un paio tirant bases i sorollets electrònics. Molt resultón i pràctic, l'electrònica i el món del cantautor trobant-se en un punt força interessant.

Soweto: segurament una de les millors bandes d'ska-jazz de Catalunya. L'equilibri perfecte entre elegància i festa. Un gust per a les orelles i una dignificació del gènere. Em va agradar veure'ls en un escenari gran i amb cara i ulls i no en un carreret estret, petat de gent, escenari de mínims i equip de so de batalla, que és com sempre he vist aquest tipus de grups. Ah, i culés.

Els nens eutròfics de'n Pedrals: Josep Pedrals, poeta i rapsoda, erudit de la llengua i malabarista del lèxic s'ha muntat una banda per divertir-se i divertir. Contrasten les lletres molt el·laborades, a vegades fins inintel·ligibles, amb una música popular i comercial. Torna bastant de tot, però se'n fot de sí mateix i no es dóna excessiva transcendència. Quan la gent culta i molt llegida baixa a la terra i escolta los 40 principales, a mi em mereix encara més respecte.

Finalment destacar, per la part que em toca, la presentació oficial de Micu i la seva banda cool, un projecte que comencem a Vila-seca i que ja veurem on ens portarà...

29 d’abr. 2009

De ida y vuelta

Quan tens un amic amb el cap gros i capaç de freakades com la que explicaré, lo mínim és donar-li publicitat. El nanu en qüestió tenia una hipotesi i l'ha volgut confirmar: que per arribar a la final de la Champions és fonamental jugar el segon partit de l'eliminatòria a casa.

Amb aquest objectiu s'ha dedicat a buscar a la web de la UEFA tots els resultats de totes les eliminatòries de vuitens, quarts i semifinals des de la temporada 95-96 fins la 2007-2008 (sí, està prou sonat per fer-ho). Cal tenir en compte que fins la temporada 2002-2003 la lligueta donava pas directe a quarts i no hi havia vuitens.

En aquestes catorze temporades s'han jugat 124 eliminatòries i en 70 ocasions (56,45%) ha passat l'equip que tenia la tornada a casa.

Els 28 equips que han arribat a la final en aquests 14 anys han jugat, per arribar-hi, un total de 66 eliminatòries, 38 de les quals (57,58%) amb la tornada a casa. D'aquests finalistes n'hi ha 8 que han jugat totes les eliminatòries amb la tornada a casa i 6 que les han jugat totes amb la segona eliminatòria fora de casa.

Si es miren les últimes 5 temporades (en què es juguen vuitens de final) i no es tenen en compte els resultats d'aquests vuitens, afectats per la distorsió que suposa que es creuin el 1r i el 2n de cada grup i que el primer (teòricament més bo) jugi sempre la tornada a casa, de les 30 eliminatòries que s'han jugat, en 18 ocasions (60%) ha passat el que juga la tornada a casa. Si es tenen en compte les tres rondes, quatre equips han arribat a la final jugant totes les tornades a casa (entre ells el Barça el 2006) i només un, el Porto, jugant-les totes a fora.

Es pot concloure que influeix però que no és decisiu.

En qualsevol cas, visca el Barça!

PD: en 20 eliminatòries s'ha quedat 20 vegades 0-0 en el partit d'anada. En 13 ha passat el que jugava la tornada a casa i en 7 el que jugava fora. Queda dit.

26 d’abr. 2009

Homenatge a la Virreïna

Avui, tornant a casa, m'he parat a la Virreïna. M'hi he passat moltes hores, jo, a la Virreina. O millor dit, m'hi vaig passar moltes hores... Ara ja no ho faig mai, però avui m'hi he parat. No només m'hi he parat, sinó que m'hi he assegut. Sol, en un banc, a fer una cervesa. De llauna, d'un paki. I després de la primera, una segona. Sol, ja ho he dit. Bé, la cosa és que m'hi he parat, m'he assegut en un banc i m'he fet una cervesa. Fa anys això no era estrany, més aviat el contrari. Avui m'ha semblat extraordinari. Bé, fa anys no les feia sol, les cerveses. Però avui sí. I el pitjor no és que me l'hagi fet sol, la cervesa, que de vegades ve de gust. El pitjor és que fa anys passar per la Virreina era apostar a número guanyador per trobar-se algú. Però avui ja no. Avui sabia, des de molta estona abans, que no m'hi trobaria a ningú, a la Virreïna. Que me la faria sol, la cervesa. I tot i això me l'he feta. L'he anat a buscar. I no una, sinó dues. I hi havia un xaval, tocant rumba, com nosaltres fa 7 anys. I un paki venent cerveses, i la guàrdia urbana, i uns hippies fent malabars. I jo fent una cervesa. Sol. La Virreïna no ha canviat, crec. Però hi ha tantes coses que han canviat, cagun tot...i d'altres que han canviat tan poc, cagun tot també...

22 d’abr. 2009

Crònica de Berlin I

Berlin ens sorprèn amb un sol espatarrant, sense ni un núvol en 3 dies. A diferència del que ens passa a nosaltres, el sol no és una necessitat vital sinó un regal i es nota que la gent el celebra com a tal. És una ciutat enorme, sense límits físics que li impedeixin créixer. Els carrers amples i les distàncies, grans. Tot i això hi ha alguna cosa en l'ambient que la fa molt semblant a Barcelona i de seguida t'hi pots sentir com a casa. El metro per fer grans distàncies i caminar per reconèixer els barris són els mitjans de transport més adequats. Sort que som de mena caminadors. La bicicleta té una gran presència, no en va Berlin és una ciutat absolutament plana amb l'excepció d'algun petit turó fet de runes de la devastació que va ser la Segona Guerra Mundial.

Berlin, per fer-hi turisme, té moltíssims centres d'interès però nosaltres hem girat bàsicament al voltant de dos eixos: l'arquitectònic-urbanístic i l'històric, estretament lligats. L'any 1945 la ciutat va quedar pràcticament arrassada i es va haver de reconstruir tot (tot el que es va poder, s'entén). Amb la construcció del mur, el 1961, la ciutat va tenir dos desenvolupaments completament diferents i això, avui, encara es nota malgrat que a poc a poc es va diluïnt. I a partir del 1989, amb la caiguda del mur, s'ha hagut de fer tota una feina urbanística per unir dues ciutats separades traumàticament i construir edificis funcionals i amb elevats continguts simbòlics d'unitat, llibertat, reconciliació, modernitat, etc. Per això Berlín és un bombonet pels arquitectes, però allà on uns hi veien planejaments urbanístics, alçats i detalls constructius jo estava distret amb les batalletes dels russos i els aliats. És curiós, perquè jo pensava que a Berlin hi hauria moltes referències a l'època nazi, però el que realment impacta és la divisió del mur i la posterior reunificació.

Berlin també té una dimensió, curiosament, molt mediterrània. Potser si no hagués fet tant bon temps no l'haguéssim notat, però la vida als bars i a les terrasses és molt més propera a la nostra cultura que a la anglosaxona. Aquesta dimensió es complementa perfectament amb els eixos arquitectònic i l'històric per fer-hi turisme. Sumant-li una mica de família el còctel és gairebé perfecte. Això sí, remenat, no sacsejat.