13 d’abr. 2009

El somni

De petit tenia un somni recorrent: volia anar a algun lloc i era incapaç de caminar endavant. Si ho feia era amb molta dificultat i la única manera d'avançar era caminant d'esquena i, així, fins podia córrer. Va arribar un punt que, en els meus somnis, sempre em movia caminant d'esquena, però un bon dia -o una bona nit- aquest somni, no sé per què, es va acabar. Avui m'he despertat a mitja nit amb un lleuger atordiment: en el somni intentava desplaçar-me i no podia. Ràpidament, i amb una estranya lucidesa enmig de la fosca, he recordat que la solució era tan senzilla com posar-se d'esquena. El que no he entès és com me n'havia pogut oblidar...

10 d’abr. 2009

Boix per tu

Dues nits màgiques en tons blau i grana: ahir exhibició al Camp Nou contra el Bayern i avui al Palau contra el Tau. Els dos peus a la Final Four i un i mig a semifinials de la Champions. En tots dos casos l'ambient de les grans ocasions. No som la millor afició del món, però quan ens hi posem podem arribar a crear un ambient impressionant. El Camp Nou ple i entregat pot ser dels estadis més calents del món, això ja ho sabia. El Palau -ho he descobert avui- pot ser una gran olla a pressió. I això guanya partits. Sempre s'ha dit que l'afició del Barça no canta, no anima, no crida. Moltes vegades és cert, però anem al futbol com vivim, i no som una cultura de cantar gaire. Tenim enveja de les aficions angleses, ens emmirallem amb el "You'll never walk alone" i voldríem ser com ells. No cal. Tenim recursos propis d'afició de primer nivell. Al Palau, el repertori de càntics és ampli, original i efectiu. Al Camp Nou només hi arriba l'olelé olala i el 1899..., però una bona Grada Jove, ben organitzada, amb prou gent animant per encomanar els càntics a la resta del camp, seria possible. Només faria falta que la ment pensant que dirigeix el tinglado deixés de tenir idees brillants i no volgués forçar amb calçador coses sense la mínima èpica que se li demana a una competició esportiva i tot el que l'envolta. Som un país molt bleda, "Boig per tu" és una bonica cançó, però el futbol, company farigola, és una altra cosa.

5 d’abr. 2009

L'àvia

Avui l'àvia ha fet 96 anys i això vol dir 1913, que es diu ràpid. Tot i que fa temps que no li agrada que li desitgem 'per molts anys', hem fet un dinar per celebrar-ho: no es podia negar a veure la família reunida. Està estupenda tot i que es queixa, però des que tinc memòria es queixa de les renúnices que ha hagut d'anar assumint i que li han anat minvant autonomia: de conduir a haver d'anar amb autobús primer, taxi després i amb algú de la família més tard; de caminar sola a fer-ho amb bastó, i d'aquí a la cadira de rodes; de viure sense haver de donar explicacions a ningú a fer-ho amb una senyora que li fa gairebé tot, també companyia. 'No me la poseu a l'esquela!' és la seva última obsessió...

A l'hora de les postres hi ha hagut el pastís de rigor amb dues espelmes, un 9 i un 6, esclar. Un besnét se les mirava encuriosit. Les ha intentat combinar: 66. I l'àvia, amb els seus ulls cada dia més petits, somreia. 69? Santa Innocència, pensaven els tiets, tots a la vora. 96? Molt bé! com qui resol una pregunta a classe. I tu, Aleix, quants anys tens? ha preguntat l'àvia. I ell ha dit: Cinc!!, sortint corrents a jugar al pati aliè al vertigen que deixava enrera.

3 d’abr. 2009

Tomasito

La meva socialització primària de classe mitja-alta catalanista i barcelonina em va allunyar durant molts anys de tot allò que tingués l'estigma (justificat o no) d'espanyolitat. Quaranta anys de dictadura van decantar el pèndol massa cap a una banda i entre allò que no ens havia d'agradar gaire hi havia tot el que sonava a flamenc, guitarra espanyola, palmes i rumba. I és curiós, tenint en compte que la família, com tantes a Catalunya, no era pura raça, sinó més aviat el contrari. Tot i una iaia nascuda a la Unión, la dimensió trenta mil (algun dia en parlaré) del meu entorn pesava més que la xarnega. Era evident que en algun moment o altre la concepció catalanocèntrica, catalanopàtica, catalanolítica, catalanològica, o com li vulguis dir, del món s'havia de començar a esquerdar, però recordo com una grandíssima revelació el moment en què, cap a l'any 96, vaig escoltar a Radio 3 el disc de debut de Tomasito. Flamenc i rumba barrejats amb rock, funk i hip hop, la baula que unia l'herència de Kiko Veneno i els Pata Negra amb Los Delinqüentes. Allò em va obrir les portes d'un so que estava molt a prop, tant que probablement formava part de la meva informació genètica, però que tenia absolutament estigmatitzat. Olé!



2 d’abr. 2009

Educació i creativitat

No sé massa què diu el Pla Bolonya -jo sempre he estat més de pesto- però aquesta és la meva aportació al debat de l'educació. El que diu aquest home i la manera com ho explica és absolutament brillant. És llarg (2 videos de 10 minuts) però val la pena.




30 de març 2009

Màxim

Context tumultuós, l'hora dels àpats. Una olla plena de menjar: macarrons, arròs o sopa, per exemple. Plata de croquetes, pa amb nocilla. Recursos limitats i gana sense marges. L'autoritat competent repartint amb mesura i equitat, a l'aire una pregunta:

- Quant en vols?

Al vol una resposta, mescla de la cobdícia més salvatge i la contenció més racional, la voluntat del tot i la consciència del límit, la bèstia dins la gàbia, el nen autocontrolant la pulsió més egoïsta:

- Jo màxim!!!

23 de març 2009

El perruquer

Finalment ha passat el que un dia havia de passar. L'altre dia vaig anar a la barberia i el Rafael no hi era. Des de fora ja ho vaig veure però vaig entrar a preguntar per ell al nou amo. Estava assegut llegint el diari, la barberia buida. Em va dir que el Rafael està de baixa, jo que quan tornarà, ell que no ho sap ni ell. Ja s'estava incorporant quan em diu que passi, que m'arreglarà ell. I jo que no, que no fa falta, que ja m'has arreglat prou amb l'estropici que li has fet a la barberia i deixant-me sense barber...

Total que avui me n'he anat a una perruqueria -no barberia- que m'han recomanat, amb un resignat trasbals vital. És estúpid, però un barber que et talla el cabell des de fa gairebé 20 anys, que ho sap tot del teu cap i a qui no has de dir res, és una cosa que per mi tenia un valor incalculable proper a la felicitat. I allà estava jo, tens, nerviós, trist, resignat, assegut a la cadira, explicant-li al perruquer -pobre noi- el meu desemparament i els meus miserables desitjos estètics. I ha anat bé. No només perquè m'ho ha fet bé. Estava clar que ho faria bé, és evident que qualsevol professional de la tisora ho hauria fet bé, però ha anat bé perquè m'ha comprès en el meu desemparament. Que patètic si no, sense una mica de comprensió...

18 de març 2009

Ra

El sol s'acosta i el dia s'allarga. Augmenta la temperatura i s'alleugera l'armari. El cos hi reacciona amb alegria. S'allibera de la mandra, destensa la musculatura, escalfa la dermis i pigmenta l'epidermis.

Després de l'hivernació podem, ja, dedicar-nos amb cos i ànima -i en aquest cas no és metàfora- a l'adoració del déu Ra. I pel cap baix la cosa ens durarà mig any. No en va, visc a Barcelona.

4 individus fent la fotosíntesi

7 de març 2009

L'obscè i el macabre

Els somnis tanmateix són alguna cosa; des del moment que els somniem, és que els duem a dins d'una o altra manera. Els somnis de cada u són per a ell una part d'ell mateix; quina part més estranya, que incoherent, però a despit de tot una part. El seu sentit ens escapa; es ben superficial i ben pobra la interpretació que hi donen els freudians, ¡els nostres somnis són molt més variats i fantàstics, més criminals també de vegades, que tot el que se n'ha dit! El seu sentit ens escapa i no obstant es presenta estranyament clar en el moment mateix que els somniem. És després que no els comprenem; desperts, no comprenem l'home adormit que érem uns moments abans. D'aquí aquella vergonya confusa que sent l'home despert davant l'home adormit que era ell mateix i no obstant un altre; la vergonya de no poder controlar aquesta altra part de nosaltres mateixos que són els somnis. "El somni és una terra de ningú entre la vida i la mort", em deia una vegada en Soleràs; "entre l'obscè i el macabre".

"Incerta Glòria", Joan Sales 1956

6 de març 2009

Pagagnini

Recomanació cultural: Pagagnini, al Teatre Romea fins el 15 de març.

Quatre grandíssims músics, amb Ara Malikian -sembla ser que un dels millors violinistes del món- al capdavant, porten la música clàssica a terrenys absolutament inusuals. Meitat pallassos i meitat heaviates converteixen un concert a priori tranquil en un festival del carcajadisme i el catxondeo.

Aquí va un tastet. Aprofiteu que queden pocs dies.

5 de març 2009

Tuperbare

Consells per la vida moderna: no posis mai res en un tuper si abans no has identificat la tapa.

2 de març 2009

La llista

Som afortunats. Som afortunats de les coordenades espai-temps on hem anat a parar. De néixer en l'època que hem nascut i en el lloc que ho hem fet. Som afortunats que, en aquest punt on som, els amics se'ns comencen a morir tard. Som afortunats perquè la llista encara està gairebé intacta i encara no hem après a despedir un amic sense que la rutina se'ns trasbalsi. Som afortunats i alhora desgraciats, perquè no estem preparats. Els més grans moren perquè això forma part de l'ordre natural de les coses, però quan comencin a morir els coetanis entendrem que també estem a la llista. Segurament s'ha dit tot sobre la mort del Pepe Rubianes. A mi, més que la seva mort, m'ha impactat veure que els grans ja no són tan grans i que els seus amics, els seus coetanis, les seves vivències, ja s'assemblen molt a les nostres...

1 de març 2009

Pepe Rubianes

27 de febr. 2009

Estalviar

"Fa poc vaig anar a la caixa d'estalvis a fer una gestió: treure uns diners que tenia a la borsa per deixar-los a la llibreta, ben a la vista. Anys enrere em van convèncer d'invertir-los, com també vaig fer una vegada un compte habitatge. Hi vaig ficar pessetes un temps i, en acabar el termini legal sense haver comprat cap casa, vaig haver de pagar la quantitat deduïda més interessos. No en sé fer, jo, de negocis. I sempre que m'han aconsellat com invertir els estalvis he acabat decebut i reafirmant-me en la meva idea que els estalvis són estalvis, és a dir, són diners que tens a tocar però que no toques. No cal fer-los treballar, perquè ja treballen prou bé quiets. No cal gestionar-los, ni invertir-los, ni rendibilitzar-los. Allò que han de produir els estalvis no són més estalvis sinó tranquil·litat. Un principi tan elemental com aquest de l'estalvi s'ha oblidat i els empleats de les caixes d'estalvis, que haurien d'entendre millor que ningú què vol dir estalviar, són justament els que et maregen amb sopars de duro i regals d'olles a pressió; i els costa suportar la visió d'una llibreta on dormen uns milers d'euros."

Francesc Orteu, AVUI 27/2/2009

24 de febr. 2009

Pamboleria

Mallorca és una illa plena d'oliveres. N'hi ha per tot i això es nota, sobretot, en l'abundància, generositat i qualitat a l'hora d'oferir olives als bars i restaurants. També en l'oli, molt bo. És tanta la importància de les olives i de l'oli que un dels patrimonis culturals de l'illa és la "pamboleria", un concepte d'allò més mediterrani (pa, oli i unes evidentes ressonàncies flamenques). La pamboleria és pa moreno llescat, oli, tomàtiga i entrepans, és a dir, embotits, formatges, etc... Tot això, com no, va acompanyat d'olives. També pebre verd i fonoll marí. És tanta la implantació que té el concepte "pamboleria" que ha acabat designant els llocs on es pot menjar aquest plat (igual que pizzeria o creperia) i fins i tot és tema per fer-ne cançons...



La veritat és que una de les grans sorts d'haver nascut per aquesta banda del món és tenir tant a mà la combinació de pamboli.

23 de febr. 2009

Move over

Aquí va el meu manifest!

A les autopistes i autovies s'ha de circular pel carril de la dreta i els altres carrils són per avançar.

No és tan difícil d'entendre i és una cosa que t'ensenyen quan aprèns a conduir, però en aquest putu país sembla que aquell dia ningú va anar a classe.

La gent que circula pel carril del mig de l'autopista és un perill i genera una absoluta inficiència circulatòria. En primer lloc perquè converteix les vies de tres carrils en vies de dos carrils. I en segon lloc perquè les converteixen en vies més lentes del que haurien de ser. Suposant que vagin a 110km/h, et veus obligat a avançar-los a 120km/h o més pel carril ràpid patint pels cotxes que van a tota llet quan, si anessin pel carril de la dreta, els podries avançar tranquilament a 115km/h, per exemple. Això faria que el transit fós més eficient, cadascú circularia a la velocitat a què anés més còmode i ens avançariem de forma racional.

Aquestes situacions obliguen a decidir si els avances per la dreta, la qual cosa està prohibida, o per l'esquerra, amb la tensió afegida que això genera de vegades. Durant molts anys jo avançava per l'esquerra, però després d'una experiència en la qual vaig fer llums a un cotxe que anava pel mig i que va canviar de carril just en el moment en què l'avançava per l'esquerra per barrar-me el pas (no ens vam estimbar de miracle) vaig decidir que a la carretera hi ha massa boig per tenir actituds agressives. Des d'aleshores analitzo el risc i, si no n'hi ha, avanço els cotxes per la dreta. Ja sé que no es pot, però tampoc es pot anar pel mig si la dreta està lliure...Quan la gent diu que a Alemanya per l'autopista es pot anar molt més ràpid que aquí, ningú diu que allà el concepte "saber conduir" no és limita a saber manegar el voltant i els pedals, sinó també inclou "saber circular i respectar les normes de circulació".

Als EUA, com que aquest problema també existeix, alguns conductors han iniciat una campanya que consisteix a posar uns adhesius al vidre frontal del cotxe, amb les lletres impreses al revés i una fletxa assenyalant la dreta, amb l'explícit lema "Move over". Potser les autoritats de trànsit d'aquest país podrien començar a pensar alguna cosa sobre el tema i deixar de preocupar-se tant per si anem a 80 o 40 quan entrem a Barcelona...

20 de febr. 2009

Always Drinking Marching Band


"Drinking in the rain" - Always Drinking Marching Band

18 de febr. 2009

Mallorqui

He descobert que la variant dialectal del català que es parla a Mallorqui em fa molta gràcia! Fins i tot crec que se'm podria arribar a enganxar si hi visqués un cert temps. Parlen des det nas, obren les as de manera exagerada, posen tes enmig de quatsevol paraula, fan una cantarella que sempra acaba cap amunt i, lo millor de tot, tenen el costum d'utilitzar, sense que se sàpiga ben bé per quin motiu, paraules en castellà a la majoria de frases, normalment al final, com si volguéssin remarcar quin és el concepte important que cal retenir...ja vos ho etsplicará es meu compañero!

Acaba semblant que tinguin una relació amb l'idioma com de donar-li poca importància, com si li tinguéssin poc respecte a la llengua. No sembla que tinguin gens d'angoixa amb l'idioma, a diferència del que ens passa per Catalunya. Capítol a part mereixeria la naturalitat amb què en alguns llocs et parlen directament en anglès sense contemplar la possibilitat que tu puguis parlar cap altre idioma...

16 de febr. 2009

Avorrir-se

Una de les característiques principals d'un bon company de viatge sigui, segurament, poder-se avorrir sense incomodar-se.

Ben mirat, això també deu servir per definir què és un amic...

13 de febr. 2009

La ruta de la Pedra en Sec

A la illa de Mallorca està molt extesa des del segle XIII la tècnica "de la pedra en sec" que aprofita per a la construcció la pedra calcària, sense utilitzar cap tipus de ciment ni argamassa que la compacti. D'aquesta manera s'han construït parets, marges, camins, ponts i petites edificacions d'ús agrícola i ramader que omplen gran part de la illa. Una de les zones on n'hi ha més és a la Serra de Tramuntana i això s'ha utilitzat per promocionar turísticament la zona mitjançant la creació de la Ruta de Pedra en Sec. El projecte d'aquesta ruta és unir la Serra de Tramuntana de nord a sud a mitjançant un sender de gran recorregut (GR 221) amb uns refugis intermitjos on poder fer nit, i anar recuperant construccions i camins fets amb la tècnica de la pedra en sec. Aquest GR té uns 283 km i aprofita majoritàriament antics camins que passen molt a prop dels cims més alts (al voltant dels 1.000 m d'alçada). En aquests moments la ruta no està acabada i, al sud de la serra, hi ha trams sense senyalitzar i falten refugis per obrir, però els trams acabats (almenys de Deià al Monestir de Lluc) estan en molt bon estat i ben senyalitzats.


Barranc de Biniaraix

Monestir de Lluc

La serra, sense ser molt alta (el cim més alt fa 1.445 m), té unes característiques que en molts moments recorda els Pirineus amb l'afegit que, en molts trams, es pot gaudir d'unes magnífiques vistes al mar. L'època bona pel turisme a la Serra de Tramuntana és entre octubre i juny a molt estirar. A l'estiu la calor fa impossible aventurar-se a fer excursions per la zona. De totes maneres, tot i estar en temporada alta hi ha molt poca gent, bàsicament jubilats alemanys. Aquí sí que Mallorca compleix els tòpics.

Barranc de Biniaraix

Els refugis, del govern balear, trenquen els esquemes dels refugis de muntanya a què podem estar acostumats en altres zones: màxim confort. Són com cases rurals a preu de refugi de muntanya. Això genera alguns conflictes entre muntanyencs i domingueros, ja que a la majoria s'hi pot arribar amb cotxe i dinar. Cal reservar per dormir. Si no hi ha reserva tanquen, però només que hi vagin dues persones l'obren tot per tu. Un desplegament excessiu que és impossible que sigui econòmicament rendible i que per una banda fa pensar que la ruta de Pedra en Sec és una aposta turística forta per fomentar un turisme de muntanya en època no estival a Mallorca i, per una altra, fa que tinguis la sensació que les teves vacances estàn subvencionades per tots els ciutadans de Mallorca i de la Unió Europea a través d'un govern que a final d'any afegeix un munt de diners per eixugar el dèficit que generen els refugis...

Coll des Prat

Refugi de Cúber