TIME OUT!

La revista Time Out Barcelona d'aquesta setmana publica un reportatge sobre la rumba de Barcelona on explica la seva història i el seus personatges més importants. També regala un cd amb rumbes que parlen de Barcelona, en el qual hi ha la "Plaça del Dubte" de Meztuca.

La inclusió d'aquest reportatge en una revista fashion de la ciutat com tal confirma que l'enèssim boom de la rumba catalana ja està aquí. Veure que en formem part, vulguis que no, fa il·lusió. Sobretot tenint en compte que fa 6 anys, quan vam començar, no hi havia gaires grups que féssin rumba catalana i nosaltres vam apostar per ella amb una ortodoxia de vegades exagerada. Per això penso humilment que, en aquest boom, nosaltres hi hem posat el nostre petit granet de sorra i per això és d'agrair que s'hagin recordat de nosaltres a l'hora de fer aquest cd.

Salut i rumba!

Plaça del Dubte

Una dia, fa uns quatre anys, quan vivíem al costat del Mercat de Sant Antoni, va arribar el Pablito i va dir:

- Tio! Aquí el costat hi ha una plaça que es diu Plaça del Dubte! Hauríem de fer una cançó!

I la vam fer.

"Somnis de nits sense dormir,
no tinc res més per oferir,
i els fantasmes del meu llit
no volen marxar d'aquí.

La nit és plena de res,
ple de res no vol dir res.
Miro al cel, el gris es fon,
he perdut de vista el món.

Busca'm a la Plaça del Dubte,
just a tocar del mercat,
busca'm entre roba estesa,
busca'm saltant pels terrats.
Busca'm a la Plaça del Dubte,
no cau gaire lluny del port,
busca'm pels carrers del barri
sense rumb i sense nord.

Cantarem cançons obsesses,
ballarem danses de dol
i jugant a fer disfresses
esperarem que surti el sol.

La nit és plena de res,
ple de res no vol dir res.
Miro al cel, el gris es fon,
he perdut de vista el món.

Busca'm a la Plaça del Dubte,
just a tocar del mercat,
busca'm entre roba estesa,
busca'm saltant pels terrats.
Busca'm a la Plaça del Dubte,
no cau gaire lluny del port,
busca'm pels carrers del barri
sense rumb i sense nord.

Caminant, caminant amb una pedra a la sabata
ja se sap, ja se sap de vegades això passa.
Caminant, caminant com qui arriba tard a casa,
ja se sap, ja se sap de vegades això passa.
Caminant, caminant com qui busca una drecera
i al final, al final, no se'n surt de cap manera."

Da Club!

Vam arribar a l'Hort del Centre esperant trobar-nos-hi 4 negres fent hip-hop. No teníem ni idea de què anàvem a veure i el que ens vam trobar va ser una banda de 7 xavals que ressaltaven d'una manera brutal enmig de tots els concerts que havíem vist fins al moment: Da Club!

Un cocktail perfectament mesclat de música negra feta per blancs que saben que són blancs: blues, funky, hip-hop, soul, jazz. Tot molt ben tocat, amb una actitud damunt l'escenari honesta i sincera, gens agressiva ni arrogant, que transmet que la seva música té ànima, és viva. I aquesta actitud i aquesta ànima, que és la que connecta amb la gent, va acompanyada de bons músics. Recepta perfecta: ànima i tècnica.

Després, xerrant amb ells, vam saber que no fa gaire temps que funcionen, que estan mesclant el seu primer disc (algunes cançons es poden escoltar al seu myspace) i que la seva agenda de concerts no és massa llarga (ara per ara, dos).

La veritat és que si fós per mi tocarien cada cap de setmana, sonarien a totes les radios i guanyarien el premi de votació popular de la Fira al Carrer de Vila-seca...llàstima que no erem més d'una cinquantena de persones mentre tothom devia estar escoltant Calima...

Música al Carrer

Divendres començava la marató de concerts. La inauguració de la Fira amb un espectacle de jazz-swing basat en la novel·la Rayuela de Cortázar, reproduïnt les discades del Club de la Serpiente. Tocaven molt bé, però no conec prou el llibre per valorar-ne l'adaptació teatral. A mi em va semblar bé, per començar...

Amb bastanta curiositat me'n vaig anar a la única proposta rumbera de la fira: Rumbamazhiga, un invent del Taller de Músics barrejant gitanos rumberos del Portal i magribins amazigs fent una mescla de músiques d'arrel de banda i banda de la Mediterrània. A la pràctica es notava massa que era un experiment poc embastat, un brindis al mestissatge musical sense massa profunditat ni recorregut. Igualment decebedora la Marxing Band del Taller de Músics, formada per alumnes del Taller vestits com autèntics pidolaires i que es movien amb una alegria que semblava que anéssin directament a la càmera de gas. No sonava malament, però com a espectacle de carrer era molt poc festiu. Sensació de timo de l'estampita...

La cita ineludible de la nit era el concert de Kevin Johansen, argentí d'Alaska que ha viscut a tot arreu. És admirable la delicadesa i contenció amb què toca una banda de 7 músics, amb el soroll que podrien arribar a fer! Això, sumat al seu sarcasme i irònia li dóna un aire de bonrollisme molt curiós. Un cop acabat, i fugint de Calima i el seu mestissatge (obligat pel meu company de fatigues) vam començar a buscar alguna alternativa vàlida per seguir la nit i el hip hop ens va semblar una bona opció. I aquí arribem al gran descobriment del cap de setmana: daClub!

Bolets i marietes

Començàvem la Fira amb una nit boletaire: Jaume Sisa i Pepet i Marieta.

El concert de Jaume Sisa obria la fira. Vist de massa lluny per escoltar-ne les lletres però prou a prop com per veure que segueix anant per lliure i fent absolutament el que li dóna la gana, la qual cosa és un valor. Sol amb la seva guitarra et venien ganes de pujar i dir-li "ja toco jo, tu canta". I pensaves que si un estranger veiés una plaça plena de gent asseguda escoltant un tio com el Sisa i li diguessin que és un dels músics més reconeguts del país, ens prendria per sonats. Però amb cançons com "Qualsevol nit pot sortir el sol" un s'ha de rendir a l'evidència de la seva qualitat com a compositor. Visca la gent que fa el que li dóna la gana sense complexos.

Pepet i Marieta no va poder actuar l'any passat per la pluja, tot i que a Vila-seca encara recorden la seva jam canalla en un bar del poble. Sense cap mena d'informació prèvia ens plantàvem al concert disposats a escoltar un parell de cançons i marxar a dormir, que no és qüestió de fer esperar la gent que t'acull a dormir a casa. Però no vam poder, ens vam quedar gairebé una hora. Quin paio tu! Això no ha arribat a Barcelona ni falta que li ha fet. Agrofunk festiu drogoapologètic sense complexos. Una banda sense músics virtuosos però que sona compacta, un directe rodat i un carisma natural no apte per als gafapastes-mondosonoro de la gran ciutat. Tant li fot un reagge, un ska, una jota o un rock'n'roll. Mestissatge del que estava tant de moda a Barcelona fa uns quants anys però fet des d'una perspectiva totalment diferent (la de les terres del Sud) que li dóna una gran personalitat, amb un concepte claríssim de com s'han de construir les cançons, moltes de les quals acaben convertint-se en petits himnes i amb un sentit de la festa hiperdesenvolupat.

Comentari a part mereix la secció de vents: tres tios desacomplexats, sense cap concessió a l'estètica, però que són les tres coristes més catxondes que he vist mai.

Una gran sorpresa, Pepet i Marieta.

Música al Carrer

Fira de Música al Carrer de Vila-seca: 20 concerts vistos en 4 dies, bastanta festa i dormir poc. El meu cap està una mica saturat de música i informació. Intentaré destil·lar-la, destriar el gra de la palla i fer un intent de crònica musical d'algunes de les coses que he vist.

De moment, quedem-nos amb un nom: daClub!

Atalaya

"Atalaya prodigiosa desde la que puedo ver

los momentos olvidados que me han hecho como soy,

ya que tu aire me alimenta tengo que reconocer
que cuando estoy más perdido me devuelves a mi ser.

Selva de ángeles y de agua nos supiste convencer
a paseantes comodones faltos de imaginación.
La ciudad te dio la espalda, se la dio también al mar,
y enterrándose en sus calles se negaba a respirar.
Tan hermosa y tan salvaje, tan difícil de acceder,
un camino con tres fuentes te atraviesa cara al mar
una ruta hacia poniente busca el sol continental,
en un suburbio adormecido que ruge con ferocidad.

Reconozco esos lugares fieles fotos del ayer,
una película estupenda que pocos han venido a ver:
nadie cree ya en los poderes que emanaban de tu piel,
en merenderos milagrosos de otro tiempo y otra sed.

Toda llena de sorpresas, qué admirable descubrir
los senderos de pizarra que iluminan tu jardín
asomándome al vacío sintonicé al recordar
que ya el abuelo americano había corrido este lugar.

En tu cumbre reproduces, con enorme exactitud,
los rincones de mil sueños que jamás pude olvidar,
el tranvía color cielo subirá sin rechinar,
hasta que se oxide el tiempo en el pie del funicular."

Gato Pérez (Atalaya 1981)

Després de molt escoltar-la està clar que parla del Tibidabo i no de Montjuic, com em pensava al principi...

Merda per tu

No acabo d'entendre la gent que diu que s'alegra quan guanya el Barça però que no li afecta quan perd.

El futbol és una pantomima, està clar. Però si no te la creus quan perd, com te la pots creure quan guanya?

Rumba i rock

"El Pescaílla, Peret y Gato Pérez
significan per a la rumba catalana
el mateix que Chuck Berry, Elvis Presley
y Bob Dylan per al rock'n'roll:
el pioner, el Rei i el poeta,
que li va donar un contingut més social i progressista"

(Los Manolos)

"Com que el Gato no pot ser el Rei de la Rumba és el Rei de tots els gats"

(Meztuca)

Dia Gato

A la motxilla d'anar pel món hi duc les cançons del Gato Pérez.

Aquestes cançons són la meva mateixa visió de món i de la vida. Un equilibri de rumba i coco. D'alegria i nostalgia. De música i sociologia. De festa i racionalitat. De catalanitat i charneguisme. Són la Barcelona de la meva infantesa. La rumba com a mitjà útil per explicar una determinada visió del món i, per aquest mateix motiu, la rumba catalana com a finalitat mateixa a defensar i a promoure.

Estic segur que sense l'aportació que va fer el Gato intel·lectualitzant la rumba catalana a mi no m'hagués interessat de la mateixa manera aquest gènere.

A la motxilla d'anar pel món hi duc les cançons del Gato. Estaven bastant amagades i avui, per sorpresa, han tornat a aparèixer.

L'opi del poble

Que el futbol és l'opi del poble? Dues tasses pafavó...

Barça - Manchester (23/4/2008)

Sant Jordi treballa en negre

Tothom parla de Sant Jordi com el dia del llibre i la rosa, però ningú diu que és el dia en què l'economia submergida del país treballa a més rendiment: associacions d'educació en el lleure, alumnes que marxen de viatge de final de curs, gitanes, romanesos i passavolants diversos fan el seu agost gràcies a la rosa i a tot el merchandancing associat a la festa.

Sant Jordi és una festa tant gran perquè hi ha molt calé pel mig, però és tant popular que no només hi guanyen diners el Corte Inglés, l'FNAC i el Navarro. Per Sant Jordi tothom té la seva oportunitat de fer-hi calé. Per això és la gran festa dels catalans.

Visca!

LAS BRIGADAS CHOCADELICAS YA ESTAN AQUÍ!!

Las brigades Chocadelicas ja estan aquí per lluitar contra la indústria de l'avorriment. Chocadelia Internacional i el seu espectacle Canciones para perder una guerra disparen directament a la base de moltes de les contradiccions de la indústria de l'espectacle i la cultura amb la bandera de l'anartismo per davant, un concepte que vincula l'art i les teories anarquistes de principis de segle XX i amb el qual es reivindica una democràcia cultural autèntica per a tots els sectors que participen en l'activitat artística: llibertat total i per a tothom per crear i expressar-se artísticament. La indústria no pot posar límits a aquesta llibertat. La imaginació és infinita i l'expressió il·limitada.

Funkanrol contundent i discurs el·laborat. Capacitat comunicativa amb el públic infinita (Lalo López, guitarrista de Fundación Tony Manero i ideòleg chocadelic és dels frontmans més potents que he vist en molt de temps). Coherència ideològica i actitud funky per totes bandes. Un cocktail explosiu de festa, catxondeo, ideologia i funkanrol pensat per perdedors i per a perdedors, un grup minoritari tant convençut del que fa que li importa una merda que el seu missatge no traspassi els límits de la marginalitat.

Chocadelia Internacional ya está aquí, hermanos y hermanas!! Jo era chocadelic, però fins ahir no ho sabia!! Tu també ho deus ser, no esperis per comprovar-ho.

CANCIONES PARA PERDER UNA GUERRA ¡Un vodevil funk en formato acústico que narra la lucha del artista postmoderno por ser persona y producto a la vez! ¡Sexo, pastelitos, droga y funcanrol como nunca lo habías visto antes, con revisiones libres de los ya grandes anti-hits del anartismo y nuevas composiciones que prometen causarte frío en el estómago! Sin manager, sin apoyo de la prensa musical, sin conciertos, sin expectativas,…Es el momento de que los perdedores ajusten cuentas pendientes… ¡Y de paso cagarse en la industria del entretenimiento! ¡Ya están aquí los nietos de los perdedores, los que de sus derrotas hacen canciones!

Plou!

A Barcelona la pluja no omple pantans, però neteja de guiris Sagrada Família i voltants!!

Passa

Passa la vida a poc a poc,
sembla mentida, amb lo ràpid que va tot.
Passa la vida: toc! toc!
- Moltes gràcies, però és que ja tenim de tot...

Los Manolos

Gran nit de rumba al Luz de Gas amb el retorn de Los Manolos als escenaris després d'anys a la nevera. Per fer-ho, una banda de tres músics (baix, bateria i teclats) que quan Los Manolos triomfaven a principis dels 90 devien ser tant nens com jo i que li donen una base contudent i compacta per presentar tant els nous temes d'un disc que encara no han gravat com les seves versions més populars. Amb el carisma intacte han triomfat en un Luz de Gas ple de gom a gom, amb gent de totes les edats corejant himnes rumberos com l'All my loving, Amigos para siempre o El muerto vivo.

Curiós veure tanta gent de generacions diferents ballant i cantant les mateixes cançons. I quan dic generacions diferents vull dir des dels 18 anys fins a la vuitantena. L'èxit de públic adult avui al Luz de Gas, el ple de gent jove que hi va haver fa unes setmanes al Rumba Club del KGB en la Festa de Sant Gaudenci i el retorn als escenaris de grups com Ai, ai, ai i Los Manolos semblen confirmar que l'enèsim "boom" de la rumba catalana ja és aquí. Fa anys que s'està gestant i ja ha començat a madurar. I això és important pel que suposa de recuperació d'una part molt important del folklore i la cultura popular catalana, però també per la component intergeneracional que té.

La rumba catalana va triomfar als 60, als 90 i està començant a marcar part de la generació de joves de la primera dècada del segle XXI. Potser només és una curiositat, però tenim entre mans un gènere musical festiu que se'l senten seu gent de generacions molt diferents. No crec que això sigui molt habitual i tindria la seva gràcia aprofitar la rumba catalana per trencar una mica aquesta pauta social tant catalana (i paieta!) que fa que l'espai i el temps d'oci estiguin compartimentats generacionalment i que els fills, els pares i els avis no es barregin per divertir-se. De fet, els gitanos dels quals ve la rumba catalana, es diverteixen tots junts.

La casa mig buida

La casa és mig buida. Sense paritat. Dos homes. Menys dos, quatre. La casa és mig buida sense pietat.

Monstres

El metro, a les 2h de la nit i amb una cervesa de més, és ple de monstres. Encara que segurament el monstre sóc jo i ells un mirall. Potser per això a la nit prefereixo caminar que no pas agafar el metro. Els monstres a l'aire lliure són menys monstres.

AVUI JO, DEMÀ TU

Aquí sí que no hi ha dubte.

Porta del cementiri de Montclar de Berguedà.

L'home de la flor a la boca

L'altre dia vaig anar al teatre a veure L'home de la flor a la boca, una obra de Luigi Pirandello, a la Biblioteca de Catalunya. Reconec ja d'entrada la meva ignorància en matèria teatral. No sé qui és Pirandello, no coneixia l'obra i em veig incapaç de fer una valoració justa de la interpretació dels actors, de l'escenografia, de l'adaptació de l'obra, etc, etc, més enllà de dir que algunes coses em van agradar i d'altres no tant.

Però el tema no és què em va agradar i què no. El tema és que no vaig entendre l'obra. I no només jo. Després de comentar-la amb 5 persones més ningú va ser capaç d'explicar exactament de què anava i exactament què hi passava.

No és la primera vegada que em passa i començo a sospitar que jo no en tinc tota la culpa. Entenc que portar al teatre textos clàssics que s'han fet moltíssimes vegades no deu ser fàcil per un director. Entenc legítima la voluntat d'innovar i de fer noves lectures d'un text, fins i tot d'incorporar-hi un punt de vista propi. Però em fa la sensació que, de vegades, els directors (i directores!, correcció política obliga) s'obliden que hi ha gent que anem a veure obres sense saber de què van ni en quin context van ser escrites. Hi ha molta ignorància suelta, és veritat i perdó, i textos realment complicats d'entendre (tot i que em sembla que aquest no era el cas), però em sembla que això no treu que hi ha d'haver un esforç per part dels directors per facilitar que s'entengui què estan explicant i prioritzin això a la part formal de l'espectacle. Ja ho diuen que als catalans ens perd l'estètica però, de vegades, una imatge no val més que mil paraules. Sobretot si tens la sensació que te l'estant colant per l'esquadra.