La Plaça del Dubte

¿Y tú, de quién eres?

2011-09-02T14:41:00.000+02:00

Després de gairebé 10 hores de viatge la carretera abandona la línia de costa i s’enfila muntanya amunt. Enrere queda la calor insolent i un paisatge d’hivernacles en excés plastificat. A poc a poc ens endinsem a la serralada de Las Alpujarras i el seu magnífic paisatge d’una bellesa gens pretensiosa. L’arribada al poble de destí, amb una cinquantena de cases -la meitat buides durant l’any- i una trentena de veïns a l'hivern es produeix quan ja comença a fer-se fosc. Un comité de benvinguda format per tres senyores i un senyor d’edat més que avançada ens escudrinya professionalment des del banc de l’entrada del poble. Passem el filtre, una mica cohibits, gràcies al nostre tarannà cosmopolita i viatger i ens instal·lem a la casa on passarem els propers dies. Cansats del viatge decidim fer un mos a l’únic establiment comercial del poble: un bar instal·lat a les antigues escoles. Les nostres espectatives queden més que satisfetes amb les tapes que acompanyen les canyes i el plat de pernil que ens cruspim àvidament. El tracte, amable i diligent, no fa sospitar res estrany. L’endemà ens desperta una forta botzina que, primer, se sent de lluny des d’una banda del poble, a poc a poc es va acostant a la casa i finalment s’allunya per l’altra banda del poble. Descobreixo, bastant sorprès, que és la furgoneta del pa. I que també en passa una del peix, una de la fruita i alguna altra més. I que en aquest poble, si no vols agafar el cotxe, les coses es compren així. Per tant ens hem quedat sense pa. Passem el dia endreçant la casa i, quan arriba l’hora de sopar, pensem que anar al bar a preguntar si ens poden vendre una mica de pa no és una mala idea. A dins hi ha alguns parroquians parlant de les seves coses i una senyora darrera la barra. Una mica recelosa ens pregunta que volem i quan li fem la nostra proposta ens diu que li sap molt de greu, però que el pa és per fer entrepans i que no és per vendre. Una mica sorpresos li repreguntem si no ens en podria vendre una mica, que és per poder sopar, però la seva cara ens fa no insistir gaire. Resignats, i per tal que el viatge no hagi estat en va, intentem treure-li una mica d’informació: ‘Bueno, de acuerdo...y ¿a qué hora pasa la furgoneta del pan? Es que esta mañana ha pasado pero se nos ha escapado...’ Una mica sorpresa canvia la mirada i, dubitativa, respon ‘Bueno, hacia las diez...porque, ¿dónde estáis?’ Bingo! Sense saber-ho hem fet diana. ‘Pues en casa de Virtudes’. ‘Ah, entonces tu eres la nieta de Virtudes?’ Tocat i enfonsat. ‘Sí, la de la Eulàlia’. A partir d’aquí comença un apassionant intercanvi d’informació, un trepidant recorregut per l’arbre genalògic familiar, un lligar caps vertiginós que conclou, de sobte, amb les paraules màgiques: ‘Bueno, algo de pan sí que tengo si queréis...’ Ens mirem sense dissimular el somriure que se’ns escapa i ens encongim d’espatlles. Es gira i torna de la cuina amb mitja barra de pa. ‘Está congelado, pero si lo metéis en el horno enseguida lo podréis comer’. Preguntem quant és i ens diu que tranquils, que convida la casa, i marxem a sopar amb el nostre pa sota el braç i havent après que tant important és saber qui som com ‘de qui som’.

(...)

2011-06-02T11:58:00.002+02:00

Twitter killed the blogspot star...

Cessió del blog

2010-12-16T23:27:00.001+01:00

Davant la crisi evident que pateix aquest blog, motivada per la manca de temps i de la necessitat vital que m'impulsava a escriure més o menys sovint, intentarem aplicar solucions imaginatives i acceptarem la proposta del Pablo perquè li cedeixi la Plaça del Dubte per penjar-hi un post. Algun dia m'agradaria recuperar un ritme més constant a l'hora d'escriure però no sé com anirà. No prometo res. Fet i fet, tampoc m'he de justificar, però de moment cedeixo la paraula:

"Qatar Foundation"

Jo ja no puc ser soci del Barça i això em fa molta ràbia, ho dic d’entrada perquè ningú es confongui. De fet, sí que puc, però hauria de passar una mena de procés d’iniciació absurd, a base de demostrar que sóc un cavernícola del futbol. El futbol et desperta emocions sovint viscerals, segurament aquesta és una de les seves funcions socials bàsiques, però això no justifica que per ser soci del Barça hagis de demostrar no sé quina autenticitat xenofòbica.

I, ara, això de la Qatar Foundation. Què ha passat a Can Barça? No sóc un fervent defensor del Laporta, no crec que ho sigui mai, però cada cop veig més clar que el que està passant ara només demostra una cosa: l’era Laporta serà recordada any rera any amb més i més mistificació. La jugada de portar UNICEF a la samarreta va ser brillant, mentre que apostar per la Qatar Foundation és de república bananera. Es deia que el Laporta manegava el club a la seva manera, i amb tics autoritaris, però els resultats van haver de fer callar la boca a tothom. La junta directiva actual sembla més que mai un grup d’aprofitats que utilitzen el Barça com a trampolí per a les seves màfies, i en quan a resultats, només treuen rendiment de l’era anterior. És cert que el Laporta ha utilitzat la seva presència mediàtica com a president del Barça per catapultar-se en la vida pública catalana. Això segurament pot ser criticable, però em pregunto si el president actual tindria una sola engruna d’habilitat per aconseguir quelcom similar. Les seves dots de lideratge no són un dels seus punts forts, de fet, no sóc gens original dient això, però està clar que amb aquest paio, ens queda papanatisme per molta estona. El Laporta ha saltat a la política de manera oportunista, però com a mínim ho ha fet posant-se al servei d’una causa que de moment, pel que sembla, li portarà més feina que recompenses, i això ja té un cert mèrit (si el tio aguanta, és clar). El president d’ara segurament saltarà de la seva cadira actual cap al consell d’administració d’alguna empresa multinacional qatariana o similar, cobrant una millonada al servei de la seva pròpia butxaca... cobrant molt, per fer molt poca feina, quines coses. Ells volien enfonsar el Laporta, però no només no ho han aconseguit, sinó que demostren dia rera dia que no li arriben ni a la sola de la sabata. Jo ja no puc ser soci del Barça, però en aquests moments em faria vergonya ser-ne. Posant aquest arbret a la samarreta, l'equipació semblarà una còpia blaugrana del kimono del Kárate Kid... va home va!

La llotja del Camp Nou

2010-10-18T17:55:00.011+02:00

A la llotja del Camp Nou, fins ara, tothom hi ha arribat desfilant per una estora vermella sota una agradable pluja de pètals de flor i confetti. I tothom n'ha sortit amb globus i amb tones de merda llençades sobre les seves espatlles. El culer s'il·lusiona amb la mateixa rapidesa amb què se sent estafat. Un barcelonista de tota la vida això ho hauria de saber perfectament, però em sembla que a l'actual president del Barça algú li haurà de regalar una due dilligence per explicar-li que el final del conte sempre ha sigut el mateix. Per si en algun moment s'ha pensat que ell s'escaparia d'aquesta dinàmica. Potser és massa d'hora perquè l'esquitxi la merda de la gestió, però amb la que caca que es va fer l'altre dia al Palau de Congressos ja podriem començar a fer alguna cosa. Tira la pedra i amaga la mà. Cagat...

Posts relacionats: Re, flexió... i Trenta Mil

PS: limitar l'entrada de nous socis a familiars de socis actuals és la mesura més radicalment trenta milt que podria haver ideat la nova directiva del Barça.

Una nit al Jamboree

2010-10-15T18:37:00.003+02:00

L'any 1999 érem uns pipiolos. Feia poc que havíem deixat l'escola de tota la vida i un dia vam quedar un grupet pel centre de Barcelona. Vam anar a sopar al lloc barato de torn, que en aquella època no recordo si ja era un shawarma o encara era un Pans & Company. Érem un grup d'uns deu pipiolos i pipioles i entre nosaltres hi havia una noia que tenia una vinculació familiar que ens permetia entrar gratuïtament a diversos locals d'oci de Barcelona que quedaven bastant més enllà del que ens corresponia per capacitat econòmica, caràcter i pèls al cul. Així amb el nostre carnet VIP anàvem al Moog, el Jamboree, la Cova del Drac i a algun altre que no recordo. Aquell dia ella ens va proposar d'anar al Jamboree, on entrariem gratis i possiblement podriem fer més o menys copes sense pagar en funció de qui hi hagués a la barra. A tots ens va semblar perfecte qualsevol cosa relacionada amb 'beure' i 'gratis', així que amb les nostres bambes blanques, les samarretes xinades, barba de pèl moixó i algunes grenyes postadolescents i postgrunge tot en un, ens en vam anar cap al Jamboree. Un porter molt gros i amable ens va deixar entrar i ens vam endinsar en el black world: homes negres amb dones negres ballant música negra. La nostra amiga va anar a la barra i va descobrir que tenia fil directe amb el paradís i va dir les paraules màgiques: barra lliure. Jack Daniels i vinga fot-li! I quan ja semblava que la cosa no podia millorar per la porta van començar a entrar negres de dos metres amb pivons penjant dels braços. Sí senyores i senyors, era la selecció dels EUA de bàsquet que l'endemà s'enfrontava al Barça al Palau Sant Jordi per celebrar el centenari del club. I aquí estaven, jugadors i cheerleaders gaudint de la nit barcelonina. I aquí estàvem, com si ens haguéssim colat en una festa privada, ballant al costat de gent com Charles Barkley i Scottie Pippen (jo va ser als únics que vaig reconèixer), desbordats per la triple emoció de: 1- estar en un local fora de la nostra mesura, 2- tenir barra lliure de qualitat i 3- compartir festa amb autèntiques estrelles del show businnes. La cosa va durar fins que cansats, més a prop de la línia horitzontal que de la vertical i una mica saturats de tant d'admirar coses, a quarts de cinc de la matinada abandonàvem el lloc dels fets mentre, a la barra, un cambrer omplia un fila infinita de gots de xupito que un negre de dos metres amb un puro immens als llavis es disposava a repartir entre jugadors i cheerleaders. I la cosa no tenia aspecte d'anar a menys. L'endemà gairebé els mateixos que havíem viscut una nit mítica ja des del primer minut ens vam ficar en un cotxe -per definir-ho d'alguna manera- i ens en vam anar cap a la Fira de Tàrrega. En un bar, envoltats de hippies, gossos i molta pols, intentàvem passar la ressaca veient el partit entre el Barça i la millor selecció del món. El Barça, oh sorpresa, va guanyar. Tots podem imaginar què va dir la premsa d'un fet de tanta trascendència històrica, i que ningú va dir mai que la ressaca també jugava al Sant Jordi.

Carta al director

2010-09-16T16:20:00.003+02:00

Senyor director,

avui, com cada diumenge, m'he llevat ben d'hora i he baixat al carrer. A la fleca del barri he comprat el pa i uns crusanets per esmorzar amb la meva senyora i m'he acostat al quiosc a comprar la premsa: La Vanguardia i l'AVUI. Sempre grup Godó, que a casa som gent d'ordre i vam anar a la manifestació del 10 de juliol. Des de l'any 77 que no xalàvem tant. El dia era asoleiat, amb la fresca pròpia de principis de setembre que insinua el final d'un estiu que, a Barcelona, se'ns ha fet una mica llarg. A la plaça els nens jugaven als gronxadors i una dona, entranyable i bruta com ella sola, alimentava coloms amb pa mullat. De sobte, l'estampa idíl·lica de convivència cívica a la ciutat com tal s'ha esquerdat. A l'altra banda de la plaça, darrera uns matolls, un jove que amagava darrera les ulleres de sol la mirada cansada d'una llarga nit de disbauxa, s'ha descordat la bragueta i ha començat a orinar. Indignat m'hi he acostat disposat a retreure-li un comportament tan inadequat en un espai públic on habitualment juguen els infants i els veïns honrats del barri hi prenem la fresca i hi passegem el gos. Però quan he arribat a la seva alçada un immens dubte m'ha autrat, desconcertat per la contradicció i absolutament ignorant de què diuen les ordenances municipals al respecte. I m'he fet una pregunta: la llei permet que una persona humana orini en un pipican?

El banyador

2010-07-20T23:40:00.007+02:00

L'altre dia a la platja. Estreno banyador, d'aquests d'home, amb camals una mica amples, tipus pantaló curt, no massa llargs. Una cosa més aviat esportiva, poc 'playera'. Negre, discret, elegant, amb les seves butxaquetes inútils, el seu cordill-cinturó, la seva mosquitera per subjectar la carn d'olla...tot molt normal, gens pretensiós. Vint euros al Corte Inglés, heus-lo aquí el meu banyador nou! De sobte una amiga, una generació i mitja més jove que jo, em dispara sorpresa, gairebé corpresa: però tu no portes calçotets a sota el banyador?! Perdona? dic jo convençut que m'està vacil·lant. Sí, si no et poses els calçotets a sota el banyador? La miro fixament. Els ulls revelen una doble sopresa: per què no porto calçotets i per què no estic entenent la pregunta...Dimensiono la situació ràpidament i comprenc que hi ha alguna cosa que se m'està escapant. Responc a la gallega: per què hauria de portar calçotets a sota el banyador...? No ho sé, la majoria dels meus amics (una generació i mitja més joves, afegeixo jo) en porten...doncs no se m'hauria acudit mai una cosa tan poc pràctica, la veritat...ah, vale! no sé, era curiositat... I jo, encara pertorbat per la idea, miro al meu voltant i m'adono, al·lucinat d'haver viscut tan ignorant fins ara, que la majoria dels meus companys de platja que encara no han tastat les virtuts (ni les servituds) dels vint-i-deu porten gayumbus sota el banyador quan van a estovar el seu cul a les aigües de la mar Mediterrània. I penso que, ara i aquí, sense ni veure'l venir, un salt generacional m'ha passat per sota i he quedat situat a la banda dels puretillas.

El teu somriure

2010-07-01T23:29:00.001+02:00

Com un terròs de sucre
així és
-compacte, dolç, rotund-
el teu somriure.

Com un terròs de sucre
així es desfà
-lleuger, distret, només per mi-
quan el toco amb els llavis.

Atzar

2010-06-28T00:12:00.002+02:00

Dissabte al matí, el sol d'estiu esclata amb tota la seva rotunditat sobre els carrers deserts de Barcelona en ple pont de Sant Joan. Estic a punt de sortir de casa per anar a l'Hospital de Barcelona, que des de fa uns dies s'ha convertit en el centre neuràlgic de la vida familiar arrel d'una intervenció quirúrgica. De sobte rebo un missatge al telèfon mòbil. Obro la tapa i veig que és l'A. Somric. Vam anar junts a classe entre els 3 i els 17 anys i vam ser nòvios entre els 4 i els 6. Som bons amics, però la vida ens ha dut per camins que es creuen potser no prou sovint. Ens veiem poc, no ens truquem mai i, només de tant en tant, ens enviem algun mail. Si coincidim en algun lloc està molt bé. Somric perquè un missatge seu només pot voler dir una cosa: 'Ahir va néixer en Bernat a l'Hospital de Barcelona! Estem tots tres perfectes. Petons'. Que guai! Arribo a l'Hospital, més desert encara que la ciutat. Pregunto per ella, pujo a l'habitació i truco a la porta. L'obro i, mentre ho faig, començo a cridar ara fliparàs, ara fliparàs!! Del llit estant em veu, amb el nen al costat, i se li il·luminen els ulls i la cara de sorpresa. Què fàs aquí?! Dos petons, d'aquells que fa que te'ls ha de fer ella, un a cada galta. Li explico què hi faig tan d'hora i em presenta en Bernat. Dorm plàcidament, minúscul. Sóc el primer a conèixe'l, no han arribat ni els germans! Felicito el pare i l'àvia de la criatura i marxo de seguida, discretament, sorprès per com de vegades l'atzar ens situa tant a prop de les persones en moments clau de les seves vides i feliç perquè avui hagi sigut així...

El fil de plata

2010-06-03T20:24:00.009+02:00

Quan enmig de la fosca no es vegi cap estrella un tènue fil de plata serà la nostra guia. Quan el dolor ens ofegui i no poguem somriure sabrem trobar les pistes per viure amb alegria. Perduts, a les palpentes, les dues mans molt lentes alleugerint el fred que ens eriça l'esquena, sabrem que no hi ha límit més gran que les mentides i que sentir tristesa forma part de la vida. Quan el cel de tempesta ens vulgui caure a sobre escollirem cançons que ens curin les ferides, inventarem rutines i les pors que ens asfixien quedaran esbandides. Si el fum no ens deixa veure-hi, si ens cansa pensar massa, si no sabem sortir de la nostra cuirassa, aixecarem les celles i buscarem estrelles sense saber què passa. Fugirem de l'obaga, buscarem el solell i seguint el fil de plata ens daurarem la pell.

"Look for the silver lining" - Chet Baker

Haiku

2010-05-30T22:19:00.000+02:00

Dia gris
samarreta de colors
panxa contenta.

Joan Busquets

Seguirem somiant

2010-05-15T11:27:00.019+02:00

Seguirem somiant i intentant que els somnis es facin realitat. No buscarem coses extraordinàries, simplement intentarem convertir en extraordinàries totes les coses. Com tu ens has ensenyat. No em penso posar mai el nas de pallasso, ja ho saps. Però el portaré dins del cor per sempre més perquè tu has convertit el terror que em produïa de nen en un profund respecte per una manera d'entendre el món. Seré feliç. No cal que m'ho tornis a preguntar més, vale? Seré feliç perquè no em queda cap més puta opció havent vist com has anat per la vida. Cuidarem la casa, la farem créixer i farem tot allò que ens vingui de gust, sense més límits que els de les nostres pròpies capacitats. Pero ets un cabrón, deixa'm dir-t'ho, perquè això ho havíem de fer junts...Et trobarem a faltar, molt. Però tota la teva generositat, amor i energia ens farà arribar allà on ara ens sembla impossible. I haurem d'aprendre moltes coses pel nostre compte, però ho farem. No et preocupis. Descansa, relaxa't i disfruta. I fes molt el pallasso, com mai. M'agrada saber que des d'ara hi ha algú que farà riure a la mare per sempre. I explica-li l'acudit de 'susto o muerte' i diga-li que tu també havies escollit 'susto'.

Fins sempre Joan.

Pallassòdrom
Picapuça
Manel Sala "Ulls"
Montse Gatell
A mi m'agrada el circ
Clownplanet
Marcos Ordoñez
Avui
Teatralnet
El Periódico
El Punt

La Fira

2010-05-09T20:23:00.022+02:00

Un any més hem anat a la Fira de Música al Carrer de Vila-seca. Les tradicions cal inventar-les, cultivar-les i cuidar-les. La Fira ens agrada perquè és un festival de música fet a la nostra mida: nucli urbà, escenaris al carrer, distàncies curtes, programació artística de qualitat, preus raonables als bars i restaurants, absència de massificacions. El públic potencial són els professionals de la música (programadors, artistes, etc), la gent del poble i, cada vegada més, la que viu als pobles i ciutats més propers. Sense zona d'acampada tothom ha de domir a l'hotel, en pisos de lloguer o a casa seva. Cap concessió al 'calimochersime'. Avis, sèniors, joves i infants comparteixen l'espai, nets, polits i sense pols. No cal conviure amb gossos aliens. Tampoc amb ramats d'adolescents en viatge iniciàtic a sortir de l'ou. Això ni és Tàrrega ni el Vinya Rock. Tampoc el FIB ni el Primavera Sound, el 'gafapastisme' té dimensions més aviat rurals. I potser perquè no és res de tot això nosaltres ens hi sentim còmodes. Disposats a gaudir de la música, l'ambient i la magnífica acollida dels vila-secans ens submergim en la postal i aconseguim un petit miracle de regressió vital: el nostre capteniment prèn visos de contingut homenatge a l'adolescència, una petita i modesta exaltació a l'amistat masculina, solidària i primària. Sí, ens anem fent grans però seguim sent els mateixos carallots de sempre i saber-ho ens reconforta.

A nivell músical, com cada any, alguns descobriments interessants:

Cardova, l'enèssima proposta funk de Lalo López (guitarrista i ideòleg de Fundación Tony Manero i Chocadelia Internacional, a banda d'un dels individus amb la capacitat verborreica més impressionant de tot Vallcarca i rodalies).

At Versaris + Asstrio, una interessant i contundent combinació de hip-hop en català amb tres músics de jazz fent les bases instrumentals en directe. D'esquerres, intel·lectual i combativa, la proposta és una demostració que els okupes també poden ser elegants.

I finalment l'aposta per apuntar-me un tanto: Mine! Ortodòxia popera amb contundència rockera. Tot molt british, un directe potent, veus cuidadíssimes i carisma i actitud artística de sobres. A un país sencer buscant els nous Manel no li passarà per alt un grup com aquest. Recorda el seu nom!

Nota: si la Pilar Rahola pot fa servir la paraula 'capteniment' cada tres frases jo no vull ser menys...

Quanta fe, les flors i els hules

2010-05-06T00:00:00.017+02:00

Dius que sóc un pop, dius que estic a prop, dius que m'ho crec tot.
Dius que sento massa, dius que el feeling em depassa, dius que l'alegria viu amb nosaltres a casa.
La bossa d'escombraries ens ambienta la terrassa.
Aaah! La primavera!

Em fa vergonya aliena veure cantar aquesta nena.
Dius que és cosa fina, doncs amb mi no l'endevina.
És una farsanta, és una elefanta. De taronja, sí, de taronja, posa'm un fanta!
Aaah! La primavera!

Perdoni dependenta, no anirà calenta?
Amb el meu jersei de pico pico, pico i repico.
A veure això com t'ho explico...Sóc poeta, sóc profeta, et puc tocar una teta?!
Aaah, la primavera!

No només sóc un artista, també sóc molt costumista.
Rimo bosses de patates amb cordons de les sabates.
Poso veu de trascendència i busco una sortida...una sortida d'emergència!
Aaah! La primavera!

M'he comprat unes Munich, tot em sembla tan bonic!
Passegem per la platja, ens prenem una garnatxa i em tatuo el teu nom...me'l tatuo en una natja!
Aaah, la primavera!

Som els reis de la festa, som l'ariet dels urbanites. Un dia vam veure una vaca i la vam trobar molt maca.
Tirem molt de confetti amb actitud desmenjada. La nostra revolució no serà televisada però serà patrocinada!
Aaah, la primavera!

Nota: No. No és que m'hagi tornat gilipolles definitivament. Simplement he estat explorant nous referents estilístics...

Pots deixar els teus "versos" a lo Quanta Fe. Serà un plaer.

Jo també

2010-04-27T23:27:00.009+02:00

Jo també tinc amics que escriuen un blog. I jo, com ells, també pretenc solcar les onades de la vida amb l'ajuda d'aquesta inestable i minúscula taula de surf que és el blog. Sovint jo també rellisco de manera patètica i absurda. O una onada imprevista em fa perdre l'equilibri inesperadament. I aleshores jo també me'n vaig de cap al mar, i mentre calo de mala manera perquè mai se m'ha donat del tot bé això de xipollejar dins l'aigua i m'interessa molt més veure on és la línia de costa que les petxines de colors, busco amb ulls desesperats on ha anat a parar la meva taula de salvació virtual. I jo també nedo cap a ella nerviosament i fins que no la tinc agafada ben fort i estic segur que no se m'escaparà no em tranquilitzo. I aleshores, amb esforç i dificultat, hi pujo un altre cop. I quan torno a ser damunt la taula -que vol dir escrivint el blog, per si algú ha perdut el fil de la metàfora...- jo també em torno a sentir segur. I fort. I orgullós i satisfet perquè me n'he sortit un cop més. I també valent. Més valent que abans. Valent perquè ve una onada i no caic a l'aigua. Perquè no només no caic sinó que avanço una miqueta i em puc preparar per entomar una altra onada. I així una darrera l'altra. Que vagin passant, que em sento segur! Fins que torno a caure, m'enfonso a l'aigua, trec el cap, busco la línia de costa, recupero la taula i hi torno a pujar. I així també una vegada i una altra. Jo també escric un blog com a repte personal poc original. I com a teràpia. I per exorcitar fantasmes, omplir buits, ordenar desordres i jugar a ser gran. Jo també escric un blog per satisfer la meva quota de vanitat, perquè sé que allà darrera hi ha algú que el llegeix. I també em justifico, ja ho veus. I és per tot això, i probablement per alguna cosa més i també per alguna cosa menys, que Jo també...

...i tu?

Dibuixa-li un xai

2010-04-19T21:19:00.003+02:00

Des de fa unes setmanes la meva rutina diària comença en un centre de rehabilitació de la zona mitja alta de la ciutat com tal. Quan hi arribo em fiquen dins d'un montacàrregues prou adaptat i em baixen al soterrani, a la sala de rehabilitació. Allà m'hi esperen les dues fisioterapeutes i tres estudiants de pràctiques. Bon dia, bon dia. Entro al vestuari, em canvio i m'estiro en una de les camilles. L'ambient és acollidor i el tracte molt amable. Resulta fàcil establir relacions de simpatia amb la gent del centre i els altres pacients a partir d'una excusa tan evident com la lesió que a cadascú l'ha portat allà. I tu què tens? I t'han d'operar? Amb pocs dies ja veuràs com millores molt. Aquest són el tipus de frase amb què s'inicien les converses, però tothom té l'habilitat social de la dialèctica prou desenvolupada com per fer durar qualsevol conversa dins d'uns límits raonables per retornar, un cop esgotada de manera evident, als seus exercicis, la seva lectura o la seva ràdio. Tothom?

Fa uns dies vaig descobrir una home a la camilla del meu costat que només va necessitar que li fes una mirada fugaç, absolutament despistada i mal calculada per part meva, per començar-me a explicar tots els seus mals, que eren molts, amb un desconcertant interès a posar-me al dia de determinats aspectes de la seva vida que la inexistent confiança entre nosaltres no hauria d'haver permès. Una mescla de fortuna i habilitat per part meva van resoldre ràpidament una situació que s'estava complicant i vaig poder tornar a la meva lectura. Avui la conversa girava al voltant de la nutrició i els seus efectes sobre el cos. Portava la veu cantant, lògicament, la fisioterapeuta. Una altra pacient i jo donavem les rèpliques, conscients que més que el tema lo important era fer fluir la conversa amb agilitat. Ell, sí ell, ha aconseguit entrar-hi comentant que de petit bevia llet directament munyida de la vaca, una aberració nutricional si tenim en compte que la llet de vaca té la funció d'alimentar bèsties de centenars de quilos. A partir d'aquí tots els seus comentaris s'han anat desenvolupant en els següents termes: "Jo de petit bevia llet directa de la vaca", "Jo menjo carn molt tendra perquè tinc xais", "Jo vaig deixar de treballar i em vaig comprar una granja", "Jo ara m'he comprat gallines per poder tenir ous" i així la conversa ha anat morint mentre tothom retornava a la seva ocupació. Tothom? No. Jo, no sé per què, li he aguantat la mirada i ell no ha tingut pietat. "Jo els xais els porto a matar a l'escorxador i després me'ls menjo. Em sap un greu, el primer cop vaig plorar". "Tinc una escopeta i mato senglars i me'ls menjo". "Una vegada vaig apuntar un conill i no em vaig atrevir a disparar". No era una bombardeig d'informació, era una cosa molt més inquietant. Frases curtes seguides d'una mirada d'autocomplaença bovina que no sabies què t'estava demanant. Aprovació? Admiració? Respecte? Compassió? Impossible dir res per fer aixecar el vol al diàleg, cap ajuda per convertir allò en un conversa. Déu meu! Com surto jo d'aquí? "Jo feia declaracions de renda i em vaig jubilar fa 12 anys". Aha... "Em vaig comprar un ramat de xais". Mmm..."Ara me l'han de fer a mi la declaració, m'he oblidat de tot". Aha...mmm. "Vaig aprendre a munyir amb les mans". Clar, clar. "Cada matí repasso les taules de multiplicar". ?¿?¿ "Quan arribo al mas els xais em venen a rebre". Ooohh... "Jo abans treballava amb persones i ara amb bèsties. Però les bèsties són més persones que aquells". Aha... "Jo els hi canto cançons i els xais em miren. Jo els hi explico contes i m'escolten". Aha...mmm...tu els hi cantes cançons als xais...i els expliques contes...i t'escolten...a tu els xais t'escolten...Estic començant a perdre el tènue fil d'aquesta apassionant conferència sobre "Ego i neorurals", cada cop se'm fa més difícil seguir fent veure que l'escolto i, aprofitant un descuit de l'home que xiuxiuejava a les ovelles, aconsegueixo escapolir-me mitjançant una pregunta a la fisioterapeuta sobre la meva recuperació. Ell, potser veient que jo no sóc tan dòcil com els seus xaiets, no insisteix. Probablement fa anys que sap que només l'escolten les ovelles.

Anatomia d'un instant

2010-04-04T18:38:00.009+02:00

El dilluns 23 de febrer de 1981 s'estava celebrant al Congrés dels Diputats la votació per escollir Leopoldo Calvo Sotelo president del govern espanyol en substitució d'Adolfo Suárez. A les sis i vint-i-tres minuts de la tarda un grup de guàrdies cívils armats irromp a l'hemicicle i, després d'uns segons d'incertesa, tots els presents tenen clar que allò és un cop d'estat. Els guàrdies civils donen dues ordres clares: "¡Quieto todo el mundo!" i "¡Al suelo!". La majoria de diputats obeeix l'ordre, però Gutierrez Mellado, vicepresident del govern i l'únic diputat que també és militar, s'aixeca del seu escó i es dirigeix als assaltants. Suárez l'intenta retenir però Gutierrez Mellado ho evita i s'encara amb alguns dels guàrdies civils, que l'intenten tirar a terra sense èxit. I és aleshores quan se senten els trets. Tothom es llença a terra i s'amaga sota els escons i les cadires, excepte Gutierrez Mellado, que es queda dret al costat dels guàrdies civils al mig de l'hemicicle, i Suárez, que torna al seu escó i s'asseu. Aquest gest, la imatge de Suárez assegut al seu escó, sol al costat de centenars d'escons buits (excepte el que també ocupa Santiago Carrillo), és el punt de partida del llibre de Javier Cercas "Anatomía de un instante" i amb el qual traça una de les, probablement, millors aproximacions que s'ha fet al cop d'estat del 23 de febrer.

Cercas no ha tingut accés a informació especialment privilegiada ni desconeguda. La documentació sobre el cop és escassísima, límitada bàsicament als documents judicials, a la premsa de l'època i a un document gairebé desconegut que Cercas reivindica com la millor aproximació, gairebé psicològica, al cop d'estat i a partir de la qual s'estructura el llibre: la gravació de la primera mitja hora d'ocupació del Congrés que una càmera de TVE va poder fer fins que la senyal va desaparèixer. També ha entrevistat molta gent que va tenir alguna relació amb el cop i, probablement, ha fet una feina d'investigació com no ha fet cap historiador encara. Però la virtut de Cercas a l'hora d'explicar el cop d'estat no és la informació que ha tingut sinó la perspectiva, l'enfocament, abordant una realitat plena de rumors, mítes, mitges veritats, falses creences, versions interessades i algunes certeses, des dels paràmatres de la ficció. L'historiador metodològic no pot explicar una realitat amb tantes ombres. Cercas tampoc, però amb els recursos de la ficció crea un relat fictici, inventat a partir d'allò que sap, allò que intueix, allò que imagina i allò que vol creure. Un relat plausible i versemblant amb el qual il·lumina moltes de les ombres d'uns fets encara massa desconeguts.

"Anatomía de un instante" acaba amb el mite del 23-F com un intent extemporani d'acabar amb la democràcia per part d'un personatge marginal, estrafolari i irreflexiu com Tejero. També amb la idea que al darrera de tot hi ha el Rei i unes suposades pretencions de consolidar la seva figura i la democràcia a través del cop d'estat. O simplement amb la idea que el cop d'estat és un procés que és pot explicar de manera lògica, linial i coherent. Al contrari, el llibre explica els factors que configuren una situació propicia per un cop d'estat a Espanya i com els esdeveniments i el comportament de gairebé tots els actors de la vida política de l'època, també del Rei, creen una situació que desemboca en el cop d'estat primer, i en el seu fracàs després. Cercas parla de "la placenta del cop" per referir-se a un estat d'opinió molt generalitzat en la politica i la societat de principis dels anys vuitanta que considera que cal acabar amb la situació de crisi que viu el país i que ve provocada pel govern de Suárez. S'utilitzen conceptes com "cop de timó", "cop de bisturí" i d'altres eufemismes buits de contingut perquè cadascú els interpreti com vulgui. El risc de fer això és evident en un país en què l'exèrcit segueix sent el mateix que va guanyar la Guerra Civil i que té, entre les seves principals tradicions, la d'acabar amb els governs democràtics per la via de les armes. Aquest context provoca l'èxit i el fracàs del cop d'estat al mateix temps. L'èxit perquè aconsegueix fer confluir molts interessos diversos en un. El fracàs perquè, un cop començat, els colpistes s'adonen que són tres cops diferents en un i que no són compatbiles entre ells. Així, i per diferents motius, els tres cops d'estat van fracassant l'un darrera l'altre durant les hores posteriors a l'ocupació fins que el dia 24 al matí s'allibera el Congrés dels Diputats. I quin paper té el Rei en tot això? Doncs l'actuació del Rei, exactament com la de la resta d'actors de la pel·lícula, no respon a un guió prèviament definit, sinó que es va definint en funció dels esdeveniments que es produeixen i també de determinades casualitats que fan que el resultat final de tot sigui un, de la mateixa manera que hagués pogut ser un altre.

Lo* més interessant d'"Anatomía de un instante" és que fa palès de manera molt evident que la Història no és coherent. Tampoc simètrica ni geomètrica, sinó desordenada, atzarosa i imprevisible. Que el seu resultat és fruit de petites casualitats, i que la seva aparent lògica i simètria és només una construcció a posteriori per ordenar els fets. El relat oficial del 23F diu que el cop d'estat va fracassar, que la societat s'hi va oposar i que el Rei el va aturar per defensar la democràcia. I això no és veritat sense ser del tot mentida: en un cert sentit el cop va triomfar perquè es van aconseguir algunes de les coses que els colpistes pretenien; l'oposició al cop només es va manifestar massivament un cop acabada l'ocupació del Congrés, no abans; i les motivacions del Rei per actuar com va actuar no responien a la voluntat de defensar la democràcia estrictament, sinó a la de salvaguardar una institució monàrquica que li havia costat molt de recuperar i que, probablement, havia entès que només podia tenir futur en un context democràtic. El resultat final va ser que la Monarquia va quedar lligada a la sort de la Democràcia i totes dues en van sortir reforçades, però aquest no era l'únic resultat possible del cop d'estat. El llibre també mostra el cop d'estat del 23 de febrer de 1981 com una mena de frontissa de la història moderna d'Espanya i com un moment en el qual es posa realment de manifest que la democràcia espanyola no es va construir sobre l'oblit sinó, tot al contrari, sobre un record molt viu de la guerra civil. En aquesta frontissa coincideixen persones que van guanyar i perdre la Guerra Civil, d'altres que van ser figures clau del franquisme i de l'oposció clandestina i figures emergents de la democràcia que encara avui segueixen a primera línia política, les actituds, comportaments i decisions dels quals són imprescindibles per entendre com hem arribat a la situació actual.

Amb tot, Cercas també és víctima de les seves pròpies trampes. Per una banda, tantes hores parlant de Suárez l'han acabat fent caure en una mena de Síndrome d'Estocolm que en alguns moments dóna al llibre un inquietant aire d'hagiografia. Matisada, però hagiografia al cap i a la fi. És curiós el procés de desmitificació del 23F per la via de mitificar la figura d'Adolfo Suárez. Per una altra no es pot escapar de la lògica de crear coherències, simetries i geometries perquè totes les peces de la història encaixin perfectament. Això és comprensible i probablement inevitable, però és evident que les fa encaixar al seu gust i segons uns pressupòsits ideològics concrets. Cercas il·lumina moltes de les ombres del cop d'estat, però probablement només aquelles que a ell li interessa il·luminar. Ni les reivindicacions històriques de Catalunya, Euskadi i Galícia, ni tampoc el procés de descentralització política, més enllà dels atemptats d'ETA, li semblen focus prou útils, pel que sembla, per il·luminar les ombres del cop. Una llàstima.

(Si has arribat fins aquí una petita recompensa irònico musical)

Aniversari

2010-03-25T09:00:00.006+01:00

Després de dos anys tant tu com jo ho sabem. Vivim una mentida però ens agrada. Per això, jo segueixo venint a la Plaça del Dubte i tu, de vegades, també. Fa dos anys que ens enganyem i, malgrat tot, en el fons ho sabem: pensant no s'arriba enlloc. M'ho deien de petit, no pensis tant que fa tonto, però no hi puc fer més. Jo seguiré venint, pensant la manera de no pensar. Tu ves amb compte i apunta-t'ho bé. No fós cas que acabéssis com el de la cançó.

El primer post

Andar contigo

2010-03-22T16:09:00.008+01:00

Pep Lladó és músic. I rumbero. Va ser pianista del Gato Pérez i fundador dels Ai, ai, ai. Si no m'equivoco és autor de la magnífica Advertència, una d'aquelles rumbes que connecta amb la nostalgia i la tristesa, sovint tan reconfortants, lluny de la frivolitat que estigmatitza el gènere. Fa poc més d'un any en Pep Lladó va perdre la seva companya, amb qui portava més de trenta anys. De sobte. Una malaltia se la va endur en poques setmanes, massa jove. Una experiència brutal i incomprensible. Dolorosa i absurda. La gestió del dolor i la pèrdua, un procés personal i íntim, sovint necessita, d'una manera o altra, projectar coses cap a fora. La Plaça del Dubte és, en un cert sentit, fruit d'aquesta mateixa necessitat. Aquest procés en Pep Lladó l'ha fet per la via de la música, de la rumba trista. Ha escrit un conjunt de cançons per recordar la Loli i exorcitzar la pena, cançons que ha gravat amb uns bons amics i penjat a la seva web perquè qui les vulgui les escolti i se les descarregui. No hi ha negoci, només voluntat de compartir un dolor i una tristesa que per a una gent seran molt propers i per a una altra més llunyans. Però no cal saber-ne el per què per disfrutar-les, les cançons tenen molt de pes per si mateixes. Es nota que al darrera hi ha un sentit de veritat i per això emocionen. Jo no conec en Pep ni coneixia la Loli. He arribat a les seves cançons per casualitat. Però de fa uns dies, quan noto que em baixa una mica la temperatura de l'ànima, les faig servir per abrigar-me. I la veritat és que m'escalfen. Sempre hi haurà algú amb qui t'agradava caminar i ja no és possible.

Escolta-ho a "Andar contigo" - Pep Lladó

La trencadissa

2010-03-16T18:17:00.008+01:00

Els focus del Velòdrom il·luminen la gespa artificial del camp de futbol. Sortim del vestuari, fa fred però avui, curiosament, no plou. Els cinc minuts de marge entre partit i partit ens permeten un lleuger escalfament. Quatre xuts, tres gambades i quatre estiraments. Tot a punt per començar i aspirar a una nova victòria que ens acosti al primer lloc de la classificació. Vam començar la lliga molt malament però hem anat millorant partit a partit. I jo, després d'anys lluny dels terrenys de joc, estic tornant a trobar-li el gust a això de xutar la pilota. Comença el partit. Tenim un canvi i ells quatre o cinc. No serà fàcil, però de seguida veiem que tampoc hi ha tanta diferència. Últimament portem una bona ratxa de victòries, ho haurem d'aprofitar. Als pocs minuts, acompanyant una jugada de contratac, entro dins l'àrea, la pilota em cau al peu esquerra, controlo, xuto i gol. 1-0. La cosa es posa bé, però haurem de seguir corrent perquè cada vegada es notarà més la diferència entre ells, que tenen canvis, i nosaltres que només en tenim un. Dominen ells però els hi costa treure la pilota des de darrera. Nosaltres pressionem bé. Es passen la pilota entre els defenses. La persegueixo amb una certa ambició, res desaforat. Entro dins l'àrea, poso el peu esquerra a terra i, de sobte, sento vertigen: clock! clock! Sona molt fort. Massa. Caic a terra, plegat de dolor i cridant. No cal ser metge per saber-ho, m'he rebentat el genoll. Amb el primer clock ha sortit tot fora de lloc. Amb el segon, ha tornat a entrar. Pel camí m'he endut per davant el lligament lateral intern i el creuat. No em puc moure. Crec que mai havia sentit tant de dolor, em marejo. Encara a terra començo a veure clar que m'he ficat en un jardinet. Això anirà per llarg: crosses, rehabilitació, quiròfan?, etc. M'aixequen i m'asseuen a la banqueta abans de dur-me cap a urgències. En surto embenat des del turmell fins gairebé l'entrecuix. Mai tindré una foto a primera plana signant el millor contracte de la meva vida amb un dels grans, però acabo d'aconseguir-ne una sortint de l'hospital amb crosses. No volia emular els cracks del futbol? Doncs ja ho tinc. Potser sí que ara ha arribat l'hora de deixar de jugar amb foc i penjar les botes. Als trenta anys hi ha riscos que més val no córrer si no tens una nòmina amb més de sis zeros.

Trenta mil

2010-02-25T15:16:00.011+01:00

El concepte "trenta mil" és un autèntic desconegut entre les categories de classificació social. De fet, és tant desconegut que jo només en tinc constància gràcies a l'amic Raimon, i ignoro d'on l'ha tret i de quines fonts beu per definir-lo. Però més enllà que ningú n'hagi sentit a parlar, els "trenta mil" són una realitat en la qual alguns ens podem arribar a reconèixer, ja sigui per orgull, consciència o complex de pertinença, si bé molts no siguem trenta mil pura sang però d'alguna manera hi estiguem vinculats a través d'una part de la família, l'escola on hem anat o determinats cercles socials dels quals formem part.

Segons la definció que en fa en Raimon, trenta mil són les persones que aproximadament formen part de les famílies que constitueixen la que tradicionalment ha estat l'oligarquia catalana. És a dir, aquelles famílies de tradició burgesa i catalanista que històricament han jugat un paper d'elit social, econòmica, política i cultural. Són famílies de cognoms coneguts i reconeguts com Pujol, Maragall, Millet, Roca, Milà, Boadella o de Carreras, i entre els seus membres s'hi pot trobar una aparent diversitat ideològica que en realitat no és tanta perquè sempre respon al posicionament (adhesió, rebuig o escepticisme) respecte de la cosmovisió que el món "trenta mil" els ha ofert a través de tots els seus mecanismes de socialització: escoles trenta mil, esplais trenta mil, pobles d'estiueig trenta mil, clubs esportius trenta mil, etc. Així els petits trenta mil creixen pensant que tothom és trenta mil i que tot el que hi ha més enllà és dolent, erroni o pèrfid, i que cal lluitar per acostar la gent que viu equivocada a l'ideal de perfecció de la cosmovisió trenta mil. Tot això no seria un problema si no fós perquè aquesta manera de veure el món representa un 2% de la població de Catalunya i perquè, per la força que té aquest col·lectiu, els problemes, les solucions i els debats dels trenta mil ho envaeixen tot i contaminen bona part del debat públic. Però sobretot perquè és mentida i existeix vida intel·ligent més enllà dels trenta mil.

Per les circumstàncies històriques del país, durant molts anys les elits trenta mil s'han projectat a través d'institucions cíviques que substituïen, simbòlicament i de fet, les institucions polítiques. El Palau de la Música o el Barça potser han estat els dos casos més significatius. Ja fa dies vaig escriure que per ser president del Barça cal formar part d'una determinada casta. A vegades es cola algun convidat inesperat a la festa, com el senyor Nuñez, però després de trenta anys els trenta mil sembla que han recuperat el control del club (i jo com trenta mil, bastard i tot, que me n'alegro). En les darreres eleccions tots els candidats amb opcions a victòria provenien del món trenta mil. A les propers sembla que la cosa no variarà gaire. El que ja és més curiós, irònic i significatiu és que Sandro Rossell hagi escollit el següent eslògan per definir la seva visió social del club: "Més que 170.000 socis som 30.000 famílies"...

Què? Com se t'ha quedat el cuerpo?

Per llegir més sobre els trenta mil, aquí.

Cementiri de vergonyes (o elogi del carnaval)

2010-02-12T20:51:00.009+01:00

Passa el dia, a poc a poc, sembla mentida amb lo ràpid que va tot! Passa la vida: toc! toc! Moltes gràcies, però ja tenim de tot. Les muses ens visiten amb cançons sense sentit, entren crits per la finestra i lentament es fa de nit. A fora la gent s'engresca i es comença a definir una confosa borratxera i ningú vol anar a dormir. Les paraules sonen buides, vagament efervescents, eufòria sense complexos dels homes sense talent. Un gat despistat escolta la remor des d'un terrat, resignat a la vergonya de tanta mediocritat dels que arrossegats per la rutina es beuen la nit d'un glop, reivindicant la misèria i pensant-se que ho poden tot. Buscabregues de taverna, sanedrins d'arreplegats, mentiders de tres al cuarto, fetixistes amargats. Pidolaires amb smoking, llepafils amanerats, cementiri de vergonyes, verbena de quatre gats...

Garbo

2010-01-31T21:06:00.005+01:00

Un home nascut a Barcelona a principis de segle XX, allistat a l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil i que, quan intenta canviar de bàndol una nit al front de guerra, es desorienta i es presenta a les trinxeres republicanes dient que és un desertor republicà. Que quan acaba la guerra, a Madrid, sense ofici ni benefici, s'ofereix als serveis secrets britànics per lluitar contra l'Alemanya nazi. Que quan li diuen, obviament, que quanta fe, se'n va als serveis secrets nazis de Madrid a oferir el mateix i, increïblement, li diuen que sí i l'envien a Anglaterra perquè els passi informació. Un home que se'n va a Lisboa i, fent veure que està a Londres, envia informació a l'exèrcit nazi valent-se de la seva imaginació i la informació de llibres, revistes i enciclopèdies d'una biblioteca portuguesa. Un home que es guanya la confiança dels serveis secrets nazis i torna a oferir-se als serveis secrets aliats com a agent doble i, ara sí, aquests descobreixen les possibilitats d'utilitzar la informació falsa ben subministrada com a arma de guerra. Un home que és enviat a Londres i, tutelat pels màxims generals de l'exercit britànic, construeix una amplíssima, internacional i inexistent xarxa d'agents i informadors secrets que donin credibilitat a la informació que envia. Una xarxa finançada pels nazis fins al punt que, quan ha d'inventar la mort -amb esquela inclosa- d'un d'aquests agents perquè respon a un perfil que hauria de donar informació molt valuosa i que generaria suspicàcies si no ho fés, els nazis atorguen una pensió de viduetat a la seva dona... Una home clau en l'estratègia definitiva per fer creure als nazis que l'ofensiva brutal que acabarà amb la Segona Guerra Mundial es produirà a Pas de Calais, on els nazis concentren totes les seves tropes, i que el desembarcament de Normandia és una estratègia de distracció. I que un mes després de produït, encara fa creure als alemanys que la informació enviada era la bona, que Normandia era una distracció però que vist l'èxit assolit s'aborta l'atac pel Pas de Calais. Un home que un cop acabada la Guerra torna a Madrid, a visitar el contacte dels serveis secrets alemanys, qui li dóna una gran quantitat de diners en senyal d'agraïment pels serveis prestats. L'única persona condecorada pels dos bàndols de la II Guerra Mundial. Un home que mor l'any 1949 i que torna a aparèixer als anys 80 a Veneçuela, on ha format una nova família que no sabia res del seu passat i és redescobert per la seva dona i fills de Barcelona, que no podien ni sospitar que seguís viu. Un home protagonista d'una història increïble, sense el qual qui sap com hagués pogut acabar la Segona Guerra Mundial i canviar la Història. Un home protagonista del documental Garbo. L'espia, un relat construït a partir d'entrevistes a especialistes, un collage d'escenes d'altres películes amb les quals es construeix una nova història. Un home amb dues vides, dues famílies i dues morts. Un home que va lluitar en els dos bàndols de dues guerres. Joan Pujol Garcia. Arabel, el millor agent secret pels nazis. Garbo, el millor actor del món pels aliats.

Altres visions

La nit incerta

2010-01-29T07:00:00.010+01:00

He anat a donar un volt enmig d'aquesta nit incerta. Els carrers buits són ara companyia. El fred m'escarpella la cara però no sento dolor. Sentir-ne més és impossible. Respiro fort i espero. Fa tant de temps que espero. Camino a pas nerviós i serè alhora, vull ser molt lluny d'aquí i també ben a la vora. Respiro fort, camino en cercle, espero. Hem lluitat tant durant tots aquests anys. Hem fet tot el possible. Però avui, enmig d'aquesta nit incerta, freda i desolada, sabem que s'ha acabat. Te'n vas. Te'n vas i dono voltes. Se'm fa tan complicat imaginar com serà tot a partir d'ara. Respiro fort i torno cap a dintre. Les ganes d'airejar-me s'han fós com un miratge. Un bri d'alè acompassat, mecànic, és l'únic fil que ens lliga encara. M'assec, et miro i, en silenci, canto. Son, son, vine, vine als ullets de la nina. Son, son, vine, vine a sota d'aquest coixí, que aviat ja serà aquí...la vida ens ha girat els rols massa de pressa. Respiro fort i espero mentre el silenci de la nit s'esfuma entre els primers rajos de llum. La nostra intimitat, tan confortable, s'evapora i tu, com si ho sabéssis, te'n vas discretament. Com sempre, per sempre. Respiro fort, ens abracem tots tres i ploro.

Ay! Poetas!

2010-01-25T19:59:00.003+01:00

Lo mismo que hubo flores hubo capullos que quisieron mellar mi sonrisa con sus verdades como puños y ni por esas, lo flipas, sonrio, me parto el culo. Mi felicidad no es la culpable de tus males, chulo. Si mis sueños no te dejan dormir, cuenta ovejas, no me ralles!

Lichis - Ay! Poetas!

Barcelona 2022

2010-01-14T22:10:00.007+01:00

La temptació és massa gran com per deixar-ho passar: Barcelona es postula com a candidata a ser seu dels Jocs Olímpics d'Hivern del 2.022. Bravo! Els dirigents del partit que fa més de trenta anys que governa a Barcelona estan tan encegats pel seu propi model de ciutat i de gestionar les coses que són incapaços d'adonar-se del rídicul que fan cada vegada que algun think tank de la seva òrbita té una idea brillant i els la cola. Barcelona és una ciutat amb un gravíssim problema de model, de saber on va i de lideratge. El desgast de l'alcalde Hereu, del seu partit i de tota la seva maquinària buròcrata és tan bèstia que comencen a estar molt preocupats davant la possibilitat de perdre el govern de Barcelona en les properes eleccions. I incapaços com són d'oferir res que pugui invertir aquesta tendència, de crear un discurs sòlid que ofereixi perspectives de futur als barcelonins, no dic ja il·lusionant sinó simplement clar, mesurat i raonable, recorren a un relat absolutament obsolet i superat. El relat dels Jocs Olímpics ja està fet, suposadament de manera exitosa per la ciutat. I aquest intent de recuperar-lo per il·lusionar una ciutadania que, en general, conserva bons records d'aquell esdeveniment i entre la qual potser sí que encara queda algú que s'emocioni recordant les nevades del 62 i les baixades amb esquís pel carrer Balmes, és simpotma de la pobresa d'idees i la desorientació d'aquesta gent. Semblava que després del Fòrum de les Cultures 2004 havia quedat clar que al model dels grans esdeveniments com a motor de desenvolupament de la ciutat i de transformacions urbanes se li havia vist massa el llautó i seria difícil que es tornés a repetir a Barcelona. Però sembla que els socialistes només saben desenvolupar l'economia i el territori en base a projectes d'aquest estil, mentre es neguen a veure que la única manera seriosa com Catalunya podria fer-ho seria tenint els instruments polítics i jurídics necessaris per poder decidir en tots els àmbits sense haver de dependre del govern espanyol. Tu vols la independència, ells una pista d'esquí al Palau Sant Jordi. I en aquest cas la jugada és doblement perversa perquè Barcelona, a la qual els socialistes mai han volgut donar-li un veritable paper de capital de Catalunya, no només pretén un nou desenvolupament econòmic i urbanístic a la ciutat sinó que exporta als Pirineus un model de desenvolupament que per força s'ha de basar en el turisme estacional, la construcció i l'especulació immobiliària, model que ja fa anys que s'està imposant als territoris de muntanya i que està tenint fortes conseqüència mediambientals, de conservació del paisatge i en el model econòmic de moltes comarques pirinenques. I en un moment que aquest model ha entrat en crisi, com ho demostra la fallida de l'empresa que tirava endavant la construcció d'un gran complex residencial, amb camps de golf i pistes d'esqui, a la Vall Fosca i que ha deixat la vall com un cementiri de l'especulació, ple de cases a mig construir. Curiosament sembla que la idea dels Jocs d'Hivern del febrer del 2.022 també entusiasma als seus socis de govern, els ecologistes verds torracollons, en un exercici d'hipocresia, cinisme i patetisme al qual ja ens comencen a tenir acostumats, i sembla que de moment l'oposició municipal no s'hi ha posat del tot en contra, espero que per por a quedar en fals si la resposta de la gent és bona. A mi, personalment, aquesta no me la colen. I em té bastant fascinat que l'anunci s'hagi produït just després de quatre dies en què tota Catalunya ha quedat afectada per grans nevades i temporals. Suposo que anunciar això amb els pantans a mig omplir i temperatures subsaharianes no hagués estat tan fàcil.

El mirall

2010-01-11T09:00:00.003+01:00

Quan avui m’he vist al mirall m’ha sorprès, borrosa, la imatge d’una cara que ja no existeix. Amb la mirada perduda he buscat on agafar-me i en els seus ulls he trobat silencis plens de complicitat. He somiat coses que ja no recordava i he pensat, per uns moments, que el temps s’havia aturat. M’he vist en llocs on no tornaré mai més, buscant dreceres que ja s’han esborrat, creuant fronteres que mai vaig travessar i refent camins que no podré oblidar. I a les nits, quan estigui sol, em miraré al mirall i la imatge borrosa es perdrà en algún amagatall.

Nota pels comentaris: aquest text està escrit fa aproximadament 7 anys

Neva

2010-01-07T22:32:00.007+01:00

Miro les notícies al 3/24. Millor dit la notícia: fa fred i neva, a l'hivern. Uau! Imatges de pobles emblanquinats, nens que juguen i cotxes que patinen. Corresponsals repartits per tota la geografia comenten la jugada amb el nas vermell i els cabells despentinats. Entrevisten un noi de no sé exactament quin poble. Aquí neva quatre o cinc cops l'any, però fred sempre en fa. Els de Barcelona sou una mica exagerats amb això del fred. Té raó, penso. I els de TV3 més. Un parell de peces televisives més tard surt una senyora, de no sé quin altre poble. Jo he deixat el cotxe a casa per no tenir problemes. I mira, amb deu minuts estava a la botiga! Ha caminat deu minuts de casa a la feina. Els de poble sou ben exagerats amb això d'agafar el cotxe, penso...

Crònica de Cap d'Any

2010-01-01T17:35:00.005+01:00

Quarts de deu del vespre. Hi ha algú estirat de bocaterrossa davant d'un banc. Poca gent al carrer, tot és tancat. M'hi acosto i veig un home més aviat gros, trenta llargs i prou ben vestit que no es pot moure del terra. Estàs bé? Sí, respon de manera pràcticament inintel·ligible. És obvi que no, la cara enganxada a la sorra de la plaça plena de bava, sembla com si hagués vomitat. No es pot moure i jo sol no el podré aixecar. No sé exactament què fer. Sona un claxon de moto. Me'ls miro i em miren. Anem a comprar birres, em diuen. Em podeu ajudar? Un d'ells s'acosta i entre els dos l'aixequem i l'asseiem al banc. Té la cara plena de sang, les ulleres trencades. Quin és el telèfon d'urgències? El 061. Plaça del Nord m'ha dit? D'aquí 10 minuts arriba l'ambulància, no pengi que li passo un metge. Doncs miri, jo passava per aquí i me l'he trobat estirat a terra. Està conscient, fumant-se un cigarro, però sembla que vagi begut i té sang a la cara. Ara venim. Pere! Pere! crida ell amb esforç, traient-se el mòbil de la butxaca. Qui és en Pere? El meu millor amic, intenta marcar el número. Ja el truco jo. Pere, estic amb en Toni a la Plaça del Nord. L'he trobat a terra i té la cara ferida, però està conscient. Ara ve l'ambulància. Però què ha passat? Tu què treballes, a la residència? La residència deu ser un centre per gent amb problemes psiquiàtrics que hi ha per aquesta zona. No, no, jo passava per aquí... Hosti, hosti, doncs ara vinc. Arriba l'ambulància i l'agafen. Torno a trucar: Pere, ves a l'Hospital de Sant Pau, l'edifici nou, el porten allà. Moltes gràcies, agafo un taxi i vaig cap allà, moltes gràcies! De res. Agafo les birres i me'n vaig a celebrar el cap d'any. Sopar improvisat, sense cap pretensió. Un plan pràcticament perfecte. Música d'spotify, menjar, beure i bona companyia. Les campanades ens agafen fent zapping a Tele 5 i entrem al 2010 amb Belen Esteban i uns grans de raïm enormes impossibles d'empassar, no hi ha supersticiosos a la sala. Fingim eufòria i ens desitgem el millor dels anys possibles. La crisi dels trenta? Sí, és aquí, gràcies, la pot deixar al costat de les altres. La sobretaula discorre tranquila, agradable, en uns molt aconseguits paràmetres de maduresa. Estripo la baralla. Bé, jo me'n vaig a una festa de cap d'any al Poblenou. Al Poblenou?! Tu? Sí, és el món al revés, ja ho sé. I amb qui hi vas? Amb una gent que encara surt de festa per cap d'any. Apa, doncs que vagi bé, ja ens ho explicaràs. Mitja línia groga del metro creuant la ciutat, monstres per tot reflexats a les finestres. Criden, bramen i beuen. Cucurutxus al cap, collarets de paper. La festa en qüestió és, segons la promoció, la "cosa más berlinesa que encontrarás en Barcelona" i porta per nom un concepte tan pretensiós com Fiesta Regeneradora. Quaranta eurus l'entrada, barra lliure, tres ambients. És un 'all-in' en tota regla, aposta de risc. A la vida real són unes naus industrials del Poblenou probablement pendents de tirar a terra, sense cap mena de permís municipal aparent. Hi ha gent però el problema no serà de massificació. Els tres ambients musicals diferents s'han convertit en un concert d'indie-rock al costat d'una sala on un dj grenyut punxa tots els èxits del rock radical espanyol barrejats amb salsa i rumba sense cap criteri, a un volum irrisori, donant una lliçó magistral de com es buida una pista de ball. Per passar a l'ambient techno, a l'altra punta, cal sortir al carrer i caminar 300 metres. Els lavabos estan decorats amb fotos de personatges famosos morts durant el 2009 en un macàbre joc del 'Quién es quién?' i la barra lliure respon al concepte força innovador de 'uns cambrers et serveixen l'acohol i tu et busques la vida per aconseguir el gel i el refresc combinatori en unes taules adjacents'. No hi ha tònica per fer gintònic. Algú els hauria de dir a aquesta gent que el mur de Berlin va caure fa dies. Les cartes no són bones, això és una mena de rave cutre, però tothom està disposat a intentar-ho, aposta mínima 40 eurus. La gent hi posa ganes, però les hores passen i l'alegria ni hi és ni se l'espera. Quan és més que evident que no hi ha joc només queda salvar la dignitat de retirar-se abans que surti el sol i Berlin no està precisament al costat de casa. Surto al carrer, em tapo amb la bufanda fins el nas i camino cansadament cap al metro. El vagó és ara un esperpèntic mirall calidoscòpic en què totes les derrotes de la nit es reflexen les unes en les altres en un angoixant efecte multiplicador, els monstres ja no criden. Penso en el Toni, qui deu ser? Per evitar el transbord baixo a mitja hora de casa caminant. Creuo Gràcia, en la penombra els monstres són menys monstres. Arribo a casa i m'adormo, cansat. Algú em va dir 'fes coses que no s'esperin de tu.' Algú altre 'l'home és l'únic animal que va dos vegades de festa al Poblenou'. El primer tenia raó. El segon espero que no.

Postal de Nadal

2009-12-25T00:00:00.004+01:00

Un tió i un pal de fusta, una ovella i un corral. Un pessebre amb una mula, bons desitjos de postal. L'arbre verd que fa llumetes, pampallugues i boletes. Caga fort! Caga tió! Fot-li un bon cop de bastó! La mirada de sorpresa, ai pobrets, santa innocència. Seure en taules impossibles, l'absurd joc de les cadires. La vols clara o molt espessa? Per favor, tothom a seure! El pollastre, la carn d'olla, tu què tal? doncs mira, noia... No vull panses confitades, a mi posa'm pocs cigrons. Les espelmetes vermelles, l'àvia controlant-ho tot. Tres converses paral·leles, i així doncs, com va la feina? Puja un nen a la cadira i recita el seu verset, ovació de la família i li cau algun duret. Copes, puros i cafès, sobretaula i escaqueig. Becaineta i digestió, falta comunicació. Potser que anessim tirant, bon nadal, feliç any nou, les engrunes d'unes neules i el record dels que no hi són.

La caca del gos

2009-12-20T22:43:00.007+01:00

Sortíem de Barcelona per la Gran Via i un agradable sol de primavera escalfava les primeres hores de la tarda. Era dissabte. O diumenge, no ho recordo. Els carrers estaven buits i la gent devia ser a casa recollint els plats del dinar, fent sobretaula o una estimulant becaina. Aturats en un semàfor de Plaça Tetuan, del cotxe estant, vam veure un home de mitjana edat, pare de família amb tota probabilitat, passejant un gos amb la corresponent cadena sense que quedés massa clar qui anava lligat a qui. El gos va flexionar les dues potes posteriors i es va cagar al mig de la vorera. L'home, cívicament, resignadament, patèticament, va treure un paper de la butxaca, es va ajupir, va recollir la cagarada, se la va mirar de reull i la va portar a la paperera més propera. El semàfor es va posar verd i, rebufant, el meu pare va deixar anar un 'com ens hem de veure...' I això va ser molt més contundent que qualsevol dels molts arguments que mai hagués fet servir per convènce'm que no tindriem un gos.

Fito & Fitipaldis

2009-12-16T18:27:00.003+01:00

Tercera i últims entrega de la trilogia Andrés Calamaro, La cabra mecánica i Fito & Fitipaldis.

L'any 1999 vaig anar a veure Extremoduro al Pavelló de la Vall d'Hebron. Vaig arribar amb temps i, mig lesionat com estava, em vaig asseure en una de les grades laterals. Estaven tocant els teloners i recordo que em van agradar molt. De totes maneres no vaig retenir el nom del grup ni vaig buscar-ne més informació (l'any 99 google era un concepte inexistent). Més o menys per aquella època vaig descobrir Platero y tu i vaig saber qui era Fito Cabrales. Un parell d'anys més tard, remenant en alguna botiga de discos del carrer Tallers (així es com es googlejava aleshores) vaig topar amb el disc "Los sueños locos", de Fito & Fitpaldis. El vaig escoltar i se'm va encendre la llum: eren ells els teloners d'Extremoduro de dos anys abans! Me'l vaig comprar, vaig arribar a casa i el vaig començar a escoltar com un boig. L'endemà vaig tornar a la botiga i em vaig comprar el seu primer disc. Fito & Fitipaldis es van convertir en el meu grup. Em sabia totes les cançons, les aprenia a tocar, les intentava cantar, volia fer cançons que s'hi assemblessin, em comprava samarretes... Em vaig convertir pràcticament en una groupie. Recordo haver-los vist un parell de vegades a la sala petita de Razzmatazz, la primera amb poc més d'un centenar de persones de públic, al Passeig de Gràcia per la Mercè, també al Palau de la Música o el Parc del Fòrum. Cada vegada que tornaven a Barcelona tocaven en un lloc més gran i amb més públic i, a dia d'avui, quan venen fan dos Palaus Sant Jordi.

Amb els anys la meva passió per Fito & Fitipaldis ha anat decreixent, però no ho atribuiria al típic atac de banyes dels fans que veuen com el seu grup favorit minoritari passa a ser un fenomen de masses, segurament sigui un procés molt més natural. Segueix agradant-me però me l'estimo més pel que em va donar que pel que em pugui donar ara, a banda de ser mereixedor de tot el meu respecte pel que ha aconseguit. Fito & Fitipaldis és un fenomen digne d'estudi, ha triomfat comercialment i ha arribat a un públic amplíssim fent rock'n'roll. D'altra banda, ho ha fet demostrant que l'autogestió i el mainstream no són incompatibles: Fito té la seva pròpia empresa de management. No se'ls pot contractar, ells gestionen tota la gira, des del lloguer dels pavellons on toquen fins els cuiners que acompanyen l'equip, tot cuidat fins a l'últim detall. I això perquè pot però també perquè vol, que n'hi ha molts que podrien però no volen.

Diumenge tocava a Barcelona. No estava previst anar-hi però l'alicient de veure per última vegada La cabra mecánia, teloners de la gira, ens va acabar d'animar. Després de La Cabra, enormes com sempre, es van apagar els llums, es va encendre una pantalla gegant i van apareixer uns títols de crèdit animats per donar pas a l'inici del concert de Fito. Amb un so perfecte, uns músics de primer nivell i un show visual i sonor pensat, amb mitjans però sense pretensions, Fito va demostrar que ha aconseguit ser el Bruce Springsteen espanyol, capaç de canalitzar les emocions i sentiments de la gran massa que vol i dol en uns concerts que són rituals de comunió col·lectiva. Milers de persones entregades, famílies senceres corejant totes les cançons, Fito Cabrales convertit en una estrella del rock, un rock una mica edulcorat i ensucrat, sí, però honest i canònic. A mi em segueix emocionant sentir-lo però, per què negar-ho, arriba un punt que totes les cançons són la mateixa. Per això quan, després de dues hores i mitja, a l'hora dels visos, Fito va sortir sol a l'escenari per tocar "Al cantar" em vaig connectar amb el primer Fito que jo havia conegut. Al meu costat, una adolescent sorpresa que em sabés tota la lletra em va preguntar de quin disc és aquesta. I jo, de Platero nena, de Platero... fent-me sentir, ara ja sí, el típic puretilla. I al final de la cançó uns tímids crits de Platerooo, Platerooo es van diluir de seguida entre la multitud, el nou públic que Fito s'ha sabut cultivar cançó a cançó, concert a concert, des que va deixar de ser Fito se hace pajas per ser una estrella del rock per a tots els públics. I que per molts anys li duri!

Crònica al blog Rockviu del fotògraf Xavier Mercadé.
Fotos de La Cabra Mecánica al blog Rockviu del fotògraf Xavier Mercadé.

Casa Llopis

2009-11-25T16:28:00.012+01:00

Dissabte al vespre, vila de Gràcia, nit de futbol en obert. Casa Llopis està més aviat buit, la majoria d'habituals s'ha quedat a casa. Només nosaltres ocupant fidelment les nostres taules, la Teresa i el marit servint canyes i hamburgueses i alguns parroquians rebuscant, amb la mirada perduda, al fons del seu carajillet. Fem la prèvia del Barça amb el Madrid-Racing de fons, gaudint de la tranquilitat d'un bar de menús de barri reconvertit en una mena de prolongació de Veneçuela a Barcelona, combinant bachata amb Barça, arepas amb pa amb tomàquet. Les hibridacions culturals, gastronòmiques i iconogràfiques que estan aconseguint els altres 'altres' catalans a través del comerç tradicional serien dignes d'un estudi antropològic. Casa Llopis és el nostre bar per veure el Barça i ens hem guanyat a pols el dret a poder dir-ho així, per fidelitat i actitud. Hi hem viscut grans nits de glòria i hem sofert pacientment l'adaptació a les noves plataformes digitals. Podriem dir que som la Penya Blaugrana Casa Llopis.

Comença el partit del Barça i un grup s'asseu darrera nostre, a les taules que avui no ha vingut a ocupar ningú. Són de l'Athletic i els acompanya aquella actitud absolutament expansiva que els hi és tan pròpia. Beuen, s'aixequen i criden i, darrera l'orella, ja no només hi tenim els seus crits, també una mosca cada vegada més gran. És aquest orgull de ser basc i de l'Athletic manifestat a través d'una simpatia impostada que busca la complicitat de l'altre per, un cop et té agafat per l'espatlla i amb un somriure a la boca, posar-te el dit a l'ull amb alguna impertinència: 'nosostros sólo jugamos con vascos, no como vosotros que tenéis estranjeros!". Perdona? És a mi? La seva és una forma primària i efectiva de marcar territori, ja ho vam veure a la final de Copa a València i a la de la Supercopa a Bilbao, però avui ja no cola. Estem a Barcelona, al nostre bar, i ja tenim les pilotes bastant plenes d'haver d'aguantar-los segons què. Si voleu complicitat, demaneu-vos un calimocho. Aguantem els comentaris despectius, no els riem ni una gràcia i celebrem el gol del Barça amb molta més vehemència del que seria necessari. Insulten a l'Alvés i aplaudeixen a morir quan surt Puyol a escalfar. Ens mirem estupefactes, però és que és l'únic jugador del Barça que jugaria a l'Athletic. Ells segueixen al seu rotllo fins que un deixa anar la frase: "Guardiola, maricón!!!". Molt bé xaval! Doncs no, això sí que no. Primera, perquè tu t'imagines irrompre en un bar del Casco Viejo al crit de "Toquero, maricón!!"? I segona, perquè en Pep és molt gran i és ell qui ens ha marcat el camí de no sentir-nos culpables per guanyar copes per golejada a equips petits, de futbol primari, que només tenen l'èpica com a camí i que aplaudeixen els jugadors més durs i se'n riuen dels seus jugadors més tècnics. Ja n'hi ha prou de mitifcar els bascos. L'Athletic no és un club amic, és un club de llenyataires que han lesionat tres del millors jugadors de la història del Barça (Cruyff, Maradona i Schuster), que només té bascos, sí, però juga amb menys jugadors de la pedrera que el Barça. Doncs no, "Guardiola, maricón!!" sí que no. I sí, ens hem emprenyat. No ens hem girat perquè volguem conversa, ens hem girat per veure si us comenceu a adonar que s'està acabant la barra lliure de fer-vos els simpàtics, que ens cansa el vostre rotllo i que si us en podem fotre 4, millor que 3.

Alícia

2009-11-16T21:00:00.003+01:00

"Les aventures d'Alícia al país de la meravelles" va ser escrit l'any 1865 per Lewis Carroll, britànic, matemàtic, sacerdot anglicà, escriptor, fotògraf i, segurament, pedòfil. És un llibre que ha marcat a moltíssimes generacions de nens i nenes, sobretot després de l'adaptació que en va fer la Disney, que no sé què li va trobar. Personalment no en tinc cap record d'infantesa, però és un llibre que, llegit avui i assumint que està dirigit a un lector infantil, m'ha semblat que de petit no m'hagués agradat gens. Potser sí que a l'Anglaterra victoriana del segle XIX el llibre era una alenada d'aire fresc en una societat rígida i estricta, amb una educació sense gaire marge per la imaginació i la llibertat. I potser sí que va representar una forma insòlita i innovadora de representar el món dels somnis, de trencar les estructures lògiques de l'espai i el temps, de jugar amb les paraules i els seus significats, de crear un nou discurs narratiu aparentment sense sentit, a la manera com ho són els somnis. Potser sí que va representar tot això, però un segle i mig més tard, després del passa i arrassa cultural que ha estat el psicoanàlisi freudià, del surrealisme i d'altres moviments similars, el món oníric i absurd que presenta m'ha semblat antic i absolutament superat. A banda de molt sòrdid, trist i un punt sinistre: la història d'una nena que arriba a un món desconegut i estrany ple de fills de puta que no li volen res de bo. I tot plegat gens entretingut.

Fets els deures de la lectura me'n vaig anar al Teatre Lliure a veure l'adaptació que n'ha fet la Carlota Subirós. De l'espectacle cap queixa. Molt ben fet i entretingut. Pel meu gust una bona adaptació del llibre, bastant literal, però sap recrear l'ambient oníric sense caure en excessos efectistes. Després n'he llegit tres crítiques i totes coincideixen en el mateix: és una adaptació molt ben feta però que no aporta cap nova reinterpretació i anàlisi del llibre. Pot ser, però per mi és una virtut. No ser pretenciós és una virtut. I la veritat, "Alícia al país de les meravelles" és un llibre que tampoc té més. El simple fet d'aconseguir fer modern, amable i entretingut el món fosc, sòrdid i truculent que va dibuixar Carroll ja té mèrit. I fer-ho mantenint l'ambient inquietant i ambigu que transment el llibre també. Doctors tindrà l'església bastant més il·lustrats que jo que vindran a desmentir la meva visió del llibre, però jo després de llegir-lo l'hauria titual "Les aventures d'Alícia al país de la pedofília". El llibre ho traspua, la rumorologia ho escampa i les fotos exposades al vestíbul del Teatre Lliure ho insinuen perversament, tot i que no hi ha proves que Carroll ho arribés a consumar mai. De fet és igual. El que sorprèn és que sigui tan evident en el llibre.

Alta fidelidad

2009-11-06T18:34:00.005+01:00

La vida fàcil no és. Hi ha massa dificultats i cadascú acaba triant les seves. Impossible afrontar totes les batalles, cal prioritzar per tenir opció a guanyar alguna guerra. Nick Hornby, novel·lista, té l'habilitat de retratar amb bastanta gràcia algunes d'aquestes guerres. A "Alta fidelidad", concretament, retrata excepcionalment la lluita patètica que els tios de les societats occidentals modernes lliurem en major o menor mesura per superar l'adolescència i assumir totes les responsabilitats del món adult. Allò que se'n diu madurar. A l'adolescència, diu, ens vam aturar en sec, vam dibuixar els mapes i hem deixat les fronteres tal com van quedar aleshores. No tots ens vam aturar al mateix lloc, afegeixo jo, i a cadascú li van quedar les fronteres dibuixades de manera diferent. Però cada incursió més enllà d'aquells límits és una aventura incerta i amb bastantes possibilitats de fracàs. Amb el cinisme, la ironia i el sarcasme com a salvavides sovint intentem mantenir-nos surant a la superfície mentre enviem algun missatge S.O.S mínimament intel·ligible. No és que siguem mala gent, és que no en sabem més. Aquest Nadal, apadrina un home. O llegeix-te "Alta fidelidad".

El bo d'en Macià

2009-10-29T17:04:00.005+01:00

Ja fa uns quants anys, just acabada la carrera, vaig incorporar-me al mercat laboral en una consultora on vaig poder demostrar les meves habilitats com a investigador social. Entre d'altres coses, durant uns mesos em vaig dedicar a recórrer tota l'Àrea Metropolitana de Barcelona visitant centenars d'empreses, institucions públiques i entitats cíviques i intentant desxifrar quins eren els seus usos lingüístics, és a dir quins idiomes feien servir en multitud de situacions diferents i en quin percentatge. Era un qüestionari llarg, que s'havia de fer presencialment amb algun responsable del lloc en qüestió i que acostumava a durar uns tres quarts d'hora de mitjana. L'entrevista era concertada telefònicament per un eficient equip de noies estudiants de postgraus i màsters, i jo anava amunt i avall a la recerca de la dada perduda. Aquest periple em va permetre conèixer l'Àrea Metropolitana i tots els seus mitjans de transport públics, veure un ampli ventall d'empreses i institucions que em van ajudar a fer-me una radiografia del món laboral en un moment en què jo no sabia què fer amb la meva vida, aprofundir en la sempre complexa psicologia humana a través de tot tipus de converses amb tot tipus de personatges, esmorzar cada dia en un bar diferent i acabar fins al cap d'amunt de tot del conflicte català-castellà com a tema de conversa. També vaig descobrir que les dades obtingudes mitjançant mètodes quantitatius no són més que la síntesi d'una suma d'errors, aproximacions, invencions o mentides manifestades per una persona que no té ni idea d'en quin percentatge els seus clients se li adrecen en català en les comunicacions via e-mail i filtrada per una altra que vol acabar el qüestionari el més aviat possible perquè arriba tard a una altra entrevista o, simplement, perquè és tard i vol ploure.

Un bon dia em van concertar una cita per fer l'enquesta a AUCAT (Autopistes de Catalunya) i la persona de contacte era Macià Alavedra, un dels seus màxims directius. Em va impressionar. Era un matí d'hivern, vaig vestir-me de la millor manera que vaig saber, estrenant una americana de pana marró que no m'he tornat a posar mai més, i vaig anar cap a la seu d'AUCAT. Quan vaig arribar em van fer passar un control de seguretat, DNI, scanner i targeta de visitant. Vaig agafar un ascensor i vaig pujar fins el pis que m'havien indicat. Una secretària em va fer passar per un despatx ampli i lluminós on, en una taula, treballava una companya seva i em va acompanyar fins el despatx de'n Macià Alavedra, que era més gran que el pis on jo vivia en aquells moments, elegant i espaiós. Només hi havia alguna estanteria, una taula molt gran de reunions buida i una taula escriptori immensa, darrera la qual a ell se'l veia més aviat petit. Damunt la taula només els diaris del dia, ni rastre de tecnologia informàtica. Em va saludar amablement i jo, un xic nerviós, per què negar-ho, li vaig explicar què hi havia anat a fer. Molt bé, em va dir, endavant. Vaig disparar la primera pregunta, quin any es va fundar AUCAT? i es va desconcertar. La segona, quants treballadors té l'empresa?, i va dir no ho sé, vols dir que me l'has de fer a mi aquesta enquesta? Vaig vacil·lar, aquest qüestionari l'ha de contestar algú que tingui una visió general de l'empresa, això és el que demanem quan truquem. Doncs em sembla que jo tinc una visió massa general de l'empresa, torneu a trucar perquè la faci algú altre. I amb aquesta evidència ens vam aixecar de la taula, em va acompanyar fins la porta del seu gran despatx, segurament vam encaixar la mà, i me'n vaig anar cap al cotxe amb l'expressió "massa general" anant de punta a punta del meu cervellet ingènu i desconcertat...

La cabra mecánica

2009-10-26T22:45:00.006+01:00

Fa set anys vam descobrir La Cabra Mecánica per casualitat, en l'època en què triomfava amb la cançó de la ONCE. Tocava a l'escenari de Cadena 100, al Passeig de Gràcia, amb Fito & Fitipaldis i Los Delinqüentes, i quan van acabar aquests dos grups ens vam despistar i no vam acabar de marxar ràpid. Feia bastanta mandra quedar-se a escoltar rumba pop comercial però ja se sap que prendre decisions col·lectives porta el seu temps. De sobte va sortir el Lichis a l'escenari, drogat fins a les orelles, puny enlaire amb els dits índex i petit aixecats, cridant "larga vida al Baron Rojo!" cada dos cançons i menjant-se un públic que, excepte comptades exepcions, no sabíem què havíem anat a veure. Ens vam quedar atrapats. Pel seu magnetisme, la seva actitud, la força de la música, la brillantor de les seves lletres, per lo punky que era l'autor de 'no me llames iluso porque tenga una ilusión' i per la sensació que estavem descobrint un dels nostres grups preferits allà en directe, sobre la marxa. Allò no era un grup de flamenco pop. Allò era un músic amb molta mili en orquestres patxangueres, amb un domini brutal de tot tipus de pals musicals però més proper a Leño, Los Suaves i Barón Rojo que a Ketama. Un antiheroi just a dalt de tot de la cresta de la onada de l'èxit comercial, potser sí que una mica sobrepassat, però el contrast era magnèticament atractiu. Per sort, en algun moment es va adonar que tot aquell èxit i popularitat no anaven amb ell ni amb la seva manera d'entendre la música, si és que mai s'ho havia arribat a creure, i va reconduir la seva carrera a paràmetres més normals.

Durant aquests anys l'hem anat seguint amb més o menys intensitat. Ell s'ha anat calmant i ara ha decidit matar La Cabra Mecánica amb un gran disc recopilatori ple de versions revisades del seu propi repertori i amb una gira que ens va portar en peregrinació a la sala Bikini amb aquella mateixa fe, inalterada des del concert al Passeig de Gràcia. I ell, més madur i més serè, ens va atrapar de la mateixa manera. El Lichis és un dels millors músics d'Espanya i m'atreviria a dir que el millor lletrista. Amb La Cabra Mecánica com a suport del seu discurs li era difícil, en aquests moments, sentir-se còmode i arribar a un públic ampli que el respectés. Però amb el nou projecte que comença algú deia que no seria estrany que assolís un gran reconeixment com cantautor. És possible. I seria just. 'Miguelito' serà més madur i més tranquil, més bluesero i elegant. Està bé, nosaltres també som cada dia una mica més madurs i tranquils. Més blueseros i elegants.

Entrevista al Lichis

Andrés Calamaro

2009-10-12T15:40:00.011+02:00

Andrés Calamaro és un gran. Un dels més grans. Història viva de la música popular hispana, amb més de trenta anys de carrera a les esquenes, membre del millor grup de rock'n'roll en castellà que hi ha hagut a banda i banda de l'Atlàntic, enorme lletrista i compositor i una referència ineludible en la formació emocional de diverses generacions. Les cançons de Calamaro formen part de la motxilla que duc per anar per la vida i això bé val una excursió a Girona per veure l'únic concert de la gira a Catalunya. Des del minut zero de concert tota una declaració d'intencions: 4 guitarres elèctriques (Calamaro inclòs), baix, piano i bateria a ritme de Jumping jack flash dels Stones. El Calamaro més rocker en la seva màxima expressió, acompanyat d'una banda d'autèntic luxe, amb només dues incursions testimonials en el terreny dels tangos i adaptant aquelles cançons més llatines al format rocker (increïble versió de "Brindo" a ritme de "Walk of life" dels Dire Straits).

Si la primera vegada que el vaig veure fa tres anys a la gira del Regreso portava una banda d'acompanyament (la Bersuit) que li feia de xarxa protectora per la seva llastimosa salut i poca veu, en fa dos a la gira amb Fito & Fitipaldis ja va demostrar que tornava a estar en forma i a ser una estrella del rock (amb tot el que això implica d'actitud dalt d'un escenari) en una desesperant successió dels seus èxits més desconeguts, els del disc El Salmon que, a Girona, va corregir amb un show ple de grans himnes de totes les èpoques: des de Mil horas de l'època amb Los Abuelos de la Nada (probablement per reivindicar-ne l'autoria davant l'atrocitat perpetrada per Àlex Ubago) a tots els seus grans èxits en solitari, passant per nombrosos himnes de l'època de Los Rodríguez que aconseguien activar els més inesperats resorts de la nostàlgia quan et trobaves escoltant en directe cançons com "Mi enfermedad" o "Canal 69". Dues hores de concert repassant el seu millor repertori, energia rock'n'roll pura per connectar amb un públic entregat a la causa, un Calamaro pletòric com a cantant, músic i frontman, les ineludibles referències a la albiceleste i Leo Messi, i una constatació impressionant: pocs músics podrien ser tan solvents i sentir-se tan còmodes en registres tan diferents de la música popular com són el rock'n'roll, el tango o la cançó sudamericana. I per si havies oblidat que el rock'n'roll és lo millor que hi ha, ahir ell era allà per recordar-t'ho. Gràcies.

Com quan érem petits

2009-09-30T23:11:00.002+02:00

En un bar veient el Barça i fent unes birres amb els colegues:

- A Fiebre en las gradas Nick Hornby diu que la passió pel futbol s'explica perquè és de les poques activitats adultes que ens permeten sentir-nos i comportar-nos exactament igual que quan érem petits.
- Doncs és veritat.
- Sí, però em sembla que és una cosa bàsicament masculina. El que no sé és de quina manera les dones aconsegueixen tenir aquesta mateixa sensació.
- Doncs moltes vegades donant-se el luxe de comportar-se exactament com si fossin nenes petites.

La independència

2009-09-14T22:42:00.005+02:00

Jo vull la independència perquè estic fins els collons de topar tot el dia amb Espanya, però em sento bastant incòmode amb l'estètica independentista, la seva retòrica i la seva mística. Jo vull la independència i l'aniré a votar, però quan guanyem no sortiré al carrer embolicat amb l'estelada. Jo vull seleccions oficals catalanes, però mentre la samarreta sigui una horterada folklòrica amb les quatre barres i no una cosa seriosa, blanca, negra, vermella, m'és igual, que no m'hi busquin. Jo vull la independència sense èpica i sense estètica però sóc conscient que són necessàries i que calen alguns herois en aquesta pel·lícula. I em sembla bé, però la independència només serà si als que l'onze de setembre marxem de cap de setmana també ens deixen jugar. Jo vull la independència però cap partit polític ha sabut convènce'm que tenia alguna idea de com això es podia fer perquè no la tenen. Jo vull la independència però no podia deixar d'estar d'acord quan l'altre dia llegia que el referèndum d'Arenys de Munt era un cas més de la "política de costellada" tant habitual en aquest país. Però vist com ha anat, i amb tot l'escepticisme del món -que ja tenim una edat per il·lusionar-nos més del compte- m'ha semblat significatiu d'una cosa bastant important: la iniciativa ha sorgit al marge dels partits polítics, que han hagut de prendre una posició al respecte i han quedat prou descolocats i retratats. Tots, sense excepció. A la independència no sé si hi arribarem, però si l'agenda política deixen de marcar-la els partits ja hi hem començat a guanyar. Si els hem de seguir nosaltres a ells no arribarem molt lluny. Si ens han de seguir ells, potser encara hi podrem fer alguna cosa, ja ho veurem. De moment a mi que no em busquin per les rieres fent bullangues, però el dia que s'hagi de votar marxar d'Espanya, aquell dia no tindré cap dubte.

Leo Bassi

2009-09-06T00:17:00.001+02:00

La primera vegada que vaig anar a veure un espectacle del Leo Bassi, ara fa cosa d'un parell d'anys, ho vaig fer havent-lo vist només a la tele i amb la idea preconcebuda que era un home histriònic que feia performances provocatives del tipus el placer de comer mierda. Després de bastant més d'una hora de recòrrer el seu univers a través de l'espectacle La Revelación vaig sortir a la Rambla de Canaletes, acompanyat del més d'un centenar de persones que hi havia a la sala, seguint un Leo Bassi que vestia només un petit tanga i portava tot el cos pintat amb dibuixos semitribals. Quan es va haver enfilat dalt d'un contenidor de runa, tots junts vam fer un convençut "grito atávico" davant l'estupor i la incredulitat de la fauna urbana que passejava tranquilament per les Rambles. Sí, amb el seu discurs i la seva passió expositiva havia aconseguit que tot el públic fés exactament el que a ell li donava la gana. I no ens semblava pas estar fent el ridícul.

A La Revelación feia una defensa total dels postulats laicistes i racionalistes de la Il·lustració, i atacava de manera frontal el monoteïsme i, molt especialment, l'Església Catòlica. El seu objectiu era fomentar l'apostasia, i ho feia amb arguments complexos i contundents. Mentre era de gira a Madrid es va trobar un kilo d'explosius a dos metres del seu camerino al Teatro Alfil, en un intent d'atemptat que mai no ha estat aclarit però que va meréixer la més absoluta indiferència per part dels sectors progressistes espanyols. Per Leo Bassi, l'atac de la dreta més ultra va ser el millor elogi al seu espectacle, però també la constatació que, mentre la dreta manté la passió en la defensa de les seves idees més profundes, l'esquerra institucionalitzada viu instal·lada en un estat de sopor, ben abrigada per discursos ideològics que la història ha anat buidant de contingut i incapaç d'oferir perspectives de futur capaces d'il·lusionar ningú.

Des del seu profund convenciment d'home d'esquerres, progressista, internacionalista i antiautoritarista, Utopia és ara la proposta político-artística amb què Leo Bassi intenta sacsejar el pensament d'esquerres, anar a la recerca del veritable esperit utòpic i canviar els paràmetres de la revolució, alimentant la creença de cadascú en les pròpies capacitats per canviar les coses i reivindicant la passió com a motor vital. En una classe magistral teòrico-pràctica sobre què és el circ i què és un pallasso, reconeix el circ com el bressol de totes les ideologies utòpiques, un lloc en què totes les il·lusions són possibles, i reivindica la figura del pallasso blanc perquè, amb la seva màgia, saber i atemporalitat, és un ésser amb una gran autoritat natural que pot rebutjar el poder i la riquesa perquè és un revolucionari genuí que allò que demana és la lluna.

Utopia impacta pel seu discurs clar i contundent, però sobretot perquè és un espectacle fet amb la mateixa passió que reivindica, i perquè ens mostra una bèstia escènica que manté la tensió i l'atenció del públic durant les dues hores que dura. I ens mostra un camí per millorar el món en què vivim que s'allunya del bonisme, la consigna barata, el papanatisme i la immediatesa, un punt de trobada entre el cinisme i la ingenuïtat. Potser el petit impacte de l'espectacle en una persona avui pot tenir conseqüències a gran escala en l'evolució del món d'aquí a milers d'anys. O potser no, qui ho sap. Però la revolució pot haver començat.

Utopia, Leo Bassi. Fins el 4 d'octubre a la Sala Villarroel (BCN)
Més info: www.leobassi.com

Àrea de serveis

2009-08-24T17:08:00.006+02:00

Creuant els Monegros en plena canícula d'agost, amb puntes de temperatura de 44º a l'exterior segons indica el termòmetre del cotxe, ens aturem en una àrea de servei a estirar les cames. Cotxes carregats fins els marges representen la coreografia semicaòtica de l'aparca i desparca, pares i mares de família amb símptomes clars d'esgotament vacacional es miren els fills amb una barreja d'amor i resignació, les cues a la caixa de la botiga conviden a la cleptomania involuntària i els cossos estirats a l'ombra busquen el miracle de la hidratació. Entro als serveis i, pel forat de sota d'una de les portes dels lavabos, veig com s'escapa rodolant un rollo de paper de water seguit d'una mà nerviosa que, a cegues, intenta que no s'allunyi definitivament en una de les imatges més patètiques de l'estiu. In extremis l'atrapa i m'estalvio haver-lo d'ajudar.

"Advertència" - Ai ai ai

2009-08-19T16:55:00.001+02:00

Era Val d'Aran II

2009-08-09T16:29:00.001+02:00

Desestacionalitzar el turisme! Aquest és el concepte de moda, ara que les vaques ja no són tant grasses, per intentar treure major rendiment als territoris que viuen fonamentalment del turisme. I els Pirineus no en són una excepció. Quan cada vegada menys gent de muntanya viu de l'agricultura o la ramaderia, quan les hidroelèctriques que van desenvolupar econòmicament tantes valls fa anys que van deixar de donar feina, el turisme ha quedat com la base econòmica de moltes famílies, pobles i comarques. El turisme als Pirineus ha estat, tradicionalment, vinculat a l'esquí. És evident que l'esquí promou un turisme emminentment estacional. Desestacionalitzar el turisme és un concepte que va lligat a les possiblitats que ofereix el territori i, a l'estiu, allò que es pot fer a la muntanya són activitats força concretes, vinculades a l'excursionisme i als esports d'aventures.

Era Val d'Aran, juntament amb el Pallars Sobirà i l'Alta Ribagorça, promou el turisme de muntanya al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a través de diverses rutes i d'un circuit de refugis perfectament equipat, conegut com els "Carros de Foc", i que configura una ruta circular de 9 refugis, 55 km de distància i 9.200 m de desnivell acumulat. Els "Carros de foc" es poden fer en la modalitat Open (entre 5 i 7 dies), en la modalitat Sky Runner (menys de 24 hores, el rècord són 10h 20'!!) i en la modalitat lliure, que és la que cadascú esculli per fer un tram d'aquest circuit en els dies que millor li vagi.

En la nostra ruta hem passat per 3 dels refugis dels Carros de foc. Com a estratègia de promoció turística sembla interessant, i a la vista de l'ocupació dels refugis i de la gentada que es movia per les muntanyes de la Val d'Aran, es confirma l'èxit de la iniciativa. Ara bé, com a experiència de muntanya grinyola una mica. Refugis de més de 50 places amb habitacions de 20 persones, en els quals has de fer cues pel lavabo, per la dutxa, per agafar l'esmorzar, per pagar, per omplir la cantimplora, etc. i amb una clientela barreja de muntanyencs de tota la vida i de domingueros evolucionats no són el meu ideal d'experiència muntanyenca i s'aproxima massa a la sensació d'intentar fer un mos en una àrea de servei de l'autopista en ple 15 d'agost.

Era Val d'Aran I

2009-08-08T18:13:00.007+02:00

A Era Val d'Aran hi ha diners. No cal mirar estadístiques. Quan a cada poble de muntanya, a peu de carretera, hi ha una oficina de La Caixa, és que hi ha diners. Són poblets cada vegada més grans que creixen a banda i banda de les carreteres que pugen de Viella cap a França i cap al Port de la Bonaigua. Aprofitant les cases antigues amb parets de pedra i teulada de pissarra o construint-ne de noves, pobles com Arties, Tredós o Salardú s'han convertit en segona residència i punt de peregrinació vacacional d'un gran número d'urbanites amb un elevat poder adquisitiu i gust per la naturalesa ordenada. Així són aquests pobles: al mig de paratges naturals d'una gran bellesa i envoltats de muntanyes magnífiques creixen nets i ordenats per oferir al visitant el seu paisatge favorit sense que es perdi ni una mica del confort de la gran ciutat. Aquesta impressió semi idílica de la Val d'Aran, amb famílies movent-se a ritme de Porsche Chayanne i fent l'aperitiu a les terrasses dels bars tot llegint La Vanguardia en convivència perfecta amb excursionistes de "Descobrir Catalunya", és esbiaixada per un fet no poc menyspreable: l'activitat turística de la Vall es troba, a l'estiu, a un 20% de la seva capacitat i té el seu major rendiment en la temporada d'esquí. No vull ni pensar com està a l'hivern la única carretera -de dos carrils- que arriba a les pistes d'esquí de Vaquèira-Beret, aquesta que ara sembla una mica excessiva pel volum de cotxes que s'hi mou, però em confirma que als llocs és molt millor anar-hi fora de temporada.

Calabruix

2009-07-20T19:00:00.003+02:00

Quan vaig començar el blog no tenia massa clar com seria ni què en faria, però sí que sabia algunes coses sobre com volia que fós. Volia que fós personal però alhora críptic, perquè qualsevol persona pogués entendre'l i identificar-s'hi sense haver-me de despullar del tot. Volia que fós prou obert com per parlar de qualsevol tema que em donés la gana i prou acotat per no anar-me'n per les branques. Volia que els textos fossin curts i no tiressin enrera a l'aventurer internàutic que salta d'una web a una altra. Volia també que em servís per esforçar-me a sintetitzar idees, concretar-les per escrit i assumir-les amb prou seguretat com per exposar-les en públic. Volia saber si seria prou constant per mantenir-lo actiu, i volia disfrutar d'anar pel món com un caçador de posts, la qual cosa omple de sentit algunes situacions de la vida que, sense un blog per explicar-les, costaria una mica que en tinguéssin.

Quan vaig començar tenia pocs referents de blogs semblants. A dia d'avui no n'he trobat gaires més. N'hi ha molts d'interessants, però tots es troben a un dels extrems: o dietaris pels amics o blogs periodístics o d'opinió sobre política, esports, música, etc. Estan molt bé, però n'hi hauria d'haver més que estiguessin al mig. Des de fa pocs mesos, però, "Plaça del Dubte" té un blog germà. Es diu "Calabruix", i dic que és germà perquè, salvant les distàncies -que afortuandament són moltes-, parteix de pressupòsits similars, navega pels mateixos terrenys pantanosos i, per què enganyar-nos, recull idees que fa molts anys que discutim, intercanviem i consensuem tot fent una cervesa, pujant una muntanya, rentant uns plats o qualsevol altra activitat lúdico-festiva-quotidiana. Crec que després de cinc mesos buscant el seu camí, ara ja està en condicions per fer-ne una mica de difusió. Calabruix. Pedra seca. Calamarsa, de fet. Queda dit doncs.

Sobre el finançament

2009-07-16T19:44:00.006+02:00

Sopar d'estiu amb els companys de facultat. A dia d'avui pocs podriem explicar amb arguments convincents què ens va portar a estudiar Ciències Polítiques, però probablement va ser una via -prou reeixida, per cert- per canalitzar certa confusió vital. Fa anys que els nostres temes de conversa van deixar de girar al voltant de la política si és que mai ho van fer seriosament, i no descarto que això tingui una relació directa amb el fet d'haver estudiat durant quatre anys tot el que vam estudiar. De tots nosaltres diria que només un es pot considerar que realment sigui politòleg, en el sentit que és l'únic l'activitat laboral del qual està relacionada amb la Ciència Política. I no és un politòleg qualsevol, el nanu és Doctor.

En un a part de la conversa intento que m'aclareixi una mica tot el tema de l'acord de finançament aquest tant clar, transparent i intel·ligible que s'ha pactat, i li pregunto si és bo o dolent per saber a quina banda m'he de situar. Sobre els temes que no domino intento tenir el meu propi consultor personal. Em diu "no et puc ajudar, és impossible saber-ho. L'acord que s'ha pactat es basa en uns criteris absolutament variables i per tant les xifres resultants del nou sistema de finançament són impossibles de saber. I per valorar si això és bo o dolent ho hauríem de comparar amb el que teníem fins ara, que també és una xifra que varia en funció de criteris diversos. Per tant, tenim dues xifres que es mouen", diu movent les mans amunt i avall, "i això és impossible de restar. I el que és pitjor és que tot és tant complicat tècnicament que la única manera d'entendre-ho seria que algun especialista ens ho expliqués de la manera més objectiva possible, però resulta que el millor acadèmic del país sobre aquest tema és el conseller que ha negociat el sistema", i posa una cara com lamentant no poder-me ajudar més. Amb aquesta simple argumentació queda clar que no me n'he sortit en l'intent d'entendre el sistema de finançament però jo ja tinc el que necessitava i ens podem reincorporar tranquilament i animada a la conversa conjunta sobre les vacances, la mort de Michael Jackson i els noms que li posaran a la criatura.

L'aficionat al ciclisme

2009-07-12T01:18:00.009+02:00

L'aficionat al ciclisme fa molts anys que segueix el Tour de França amb una intensitat que es podria considerar com passió. Gaudeix com un boig amb totes les etapes de la gran ruta, també les que no són de muntanya, fins al punt que el fet que coincideixi amb l'hora de la digestió és per ell, a diferència de per la majoria dels mortals, més un impediment que un alicient per fer una bona siesta. L'aficionat al ciclisme sempre ha seguit el Tour per televisió, amb les magnífiques retransmissions que fan Carlos de Andrés i Perico Delgado, i mai fins ara havia tingut l'oportunitat de veure'l en directe. Per això, quan s'assebenta que una etapa del Tour arriba a la seva ciutat, l'aficionat s'emociona i marca amb vermell la data al calendari. El dia es va acostant i ell va pensant quin serà el millor punt per veure passar els ciclistes, a quina hora ha d'anar-hi per trobar lloc i com s'ho farà per seguir l'etapa sense un televisor tenint en compte el poc cas que les ràdios fan al Tour. A poc a poc decideix que el millor lloc ha de ser la muntanya de Montjuic, quan la cosa ja puja una mica i el grup pot arribar trencat i a velocitats relativament baixes, però on és probable que s'acumuli més públic i que elimina totalment la possibilitat de veure el desenllaç de l'etapa per televisió. Així doncs, arribat el dia, l'aficionat al ciclisme acompanyat dels seus homòlegs, es decideix a pujar a Montjuic per una drecera que no coneix ningú: el Polvorí. Pujant per aquí s'assegurarà un bon lloc per veure passar el Tour. Podrà arribar per un camí secret just davant del Poble Espanyol i muntar el seu xiringuito just darrera de les tanques de seguretat. No es pot ser més espavilat, pensa. Però a l'hora de la veritat la pluja ha seleccionat el pilot d'aficionats i resulta que només un grupet de privilegiats ha pujat fins a Montjuic: una hora i mitja abans es pot escollir entre metres i metres de primera fila.

L'aficionat al ciclisme & Co. prenen posicions just a la sortida d'una petita rotonda amb la gens secreta esperança que el terra mullat i l'irrisori gruix de les rodes de la bicicleta els ofereixin una magnífica montonera per la posteritat. No tindran tanta sort. Pocs minuts després d'instal·lar-se comencen a passar vehicles singulars, que és una manera de dir raros. És la caravana publicitària, una mena de Sant Medir del merchandising que troba en l'estat d'excitació de l'aficionat al ciclisme terreny abonat per deixar aflorar els seus instints més baixos: clauers, gorres, globus, estoretes pel ratolí i, pels més afortunats, maillots del Caisse d'Epargne que són llançats des dels camions mentre homes fets i drets salten, corren i es mig esbatussen en una delirant acumulació de gadgets publicitaris. Un aperitiu d'uns 20 minuts que manté l'aficionat al ciclisme la mar de distret.

A partir d'aquí la ràdio es converteix en la millor amiga de l'aficionat al ciclisme per calcular quan arribarà el grup a la seva rotonda. Creix l'excitació i prepara la càmera fotogràfica per immortalitzar el moment, entenent aquí moment com a cosa instantània i fugaç. Primer apareix un estol de motos de polícia, després alguns cotxes i de sobte els primers ciclistes. La gent crida, esperonant-los, i l'aficionat dispara ràfegues de fotos sense adonar-se que mentre mira la pantalla de la càmera els ciclistes que es jugaran l'esprint ja han passat. No ha vist res. Abandona la càmera i intenta reconèixer algú. Impossible. Crida. S'acaben els ciclistes. No pot ser, com a molt n'han passat trenta. Discussió. En falten, no en falten. N'apareixen més. Tornen a cridar i reconeix a Juan Antoni Flecha. Arriba fos. Quan vegi l'etapa gravada a la tele entendrà perquè. El degoteig de ciclistes és constant ara. Són el grup dels que no guanyaran, les cares desencaixades de l'esforç. Impressiona, això no es veu a la tele. I tampoc al Passeig de Sant Joan. Al cap de tres minuts el públic es comença a donar per satisfet i enfila la retirada. A molt pocs els interessen els que han caigut i arriben amb una mica més de retard. L'aficionat al ciclisme estira fins l'última gota de Tour mentre pensa que veure-ho en directe una vegada a la vida és imprescindible però que el ciclisme, no hi ha discussió, és un esport que cal seguir per televisió.

Tour de França

2009-07-07T22:04:00.008+02:00

Una vegada més la inteligència socialista que dirigeix els designis de la ciutat comtal ho ha tornat a fer. Cal dir que el dia que es va anunciar que el Tour de França tindria una etapa amb final a Barcelona el cor em va fer un salt d'emoció, una emoció que es manté intacta i va in crescendo a mesura que s'acosta dijous. Però ho han tornat a fer, una vegada més. I malgrat que aquesta vegada a mi em faci d'allò més feliç també vull dir que no hi ha dret. No hi ha dret aquesta malaltissa obsessió que tenen les ments pensants de Barcelona a convertir qualsevol esdeveniment en un rècord mundial de "participació" ciutadana i qualsevol esdeveniment que passa per la ciutat en una papanatada. El piromusical, la festa del cel, la cursa del Corte Inglés, les manifestacions contra la guerra d'Irak...i ara el Tour de França.

Jo ja ho entenc que el pas del Tour per Barcelona és una inversió multimilionària que fa l'Ajuntament per situar la ciutat al món, promoure-la internacionalment amb un anunci de dimensions estratosfèriques, per reforçar-ne la marca i tot aquest discurs de les ciutats-empresa. I per una vegada celebro que aquesta lògica porti a Barcelona una cosa que m'apassiona. I també entenc que aquesta inversió s'ha de rendibilitzar i la primera cosa que cal per fer-ho és que hi hagi gent als carrers i la cosa faci patxoca. Però no volguem ser més turistes que el Tour. Aquesta cursa ja és prou espectacular com perquè haguem de fer l'onada groga amb cartolines de paper. I la gent és prou grandeta com per anar a veure el pas del Tour com li doni la gana. Per què han de demanar que tothom vagi vestit de groc? Que ens deixin en pau!

Ja ho sé, és tot molt contradictori, però no deixa de fer-me ràbia la sensació que en el fons els importa un rave el Tour de França, el ciclisme com a esport i els aficionats com a persones. Som, una vegada més, utilitzats per fer d'extres sense cobrar en l'enèsim anunci de la millor botiga del món. Doncs jo, ni que sigui per intentar que l'anunci no quedi tant perfecte, em posaré una samarreta taronja per animar la doble F del Rabobank, Juan Antoni Flecha i Òscar Freire, a veure si aconseguim la primera etapa!

Conte curt

2009-06-25T23:38:00.007+02:00

Hi havia una vegada un gat i un gos. Vet aquí un gos vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.

Viure i escriure

2009-06-22T23:04:00.008+02:00

Fa uns dies l'Enric Vila deia que si viure li resultés tan fàcil com escriure, no escriuria. No diré tant, però comparteixo amb ell el desig de viure sense haver d'escriure-ho. En la relacio evident entre escriure i viure cadascú hi fa la seva però, en el meu cas, escriure podria ser la prolongació natural d'una tendència a l'anàlisi constant i a temps real de la pròpia experiència. Una tendència perversa que ajuda a emmarcar la vida en paràmetres assumibles per la via de limitar la possibilitat de viure les coses en la seva màxima intensitat, transformant-se un mateix en un observador extern de la pròpia existència. No és res original. Crec que a Rayuela -dic crec perquè no he aconseguit mai acabar-la- una de les principals tensions és aquesta: la relació entre la Maga, que viu les coses, i l'Horacio, que intenta entendre-les. Ser racional, centrat, reflexiu i prudent, tots ells adjectius positius, pot ser una petita condemna. Per això, només la remota possibilitat que la pèrdua d'inspiració per escriure tingui alguna cosa a veure amb amb una cada vegada menor necessitat d'analisi ja seria motiu d'alegria, si no fós per la menjada de tarro que m'acabo de fer, que desmenteix qualsevol possibilitat d'avanç o millora...

"Cicatrizando" - Los Delinqüentes

Llegir i escriure

2009-06-16T14:35:00.007+02:00

Llegir ajuda a escriure, és evident. Però llegir a gent que escriu millor i pensa més bé que un mateix, és, a curt termini, un petit fre. Una cura d'humiltat, un 'nanu, m'avorreixes'. Una clara apel·lació a escoltar, no a dir. Més a la llarga pot servir per buidar el pou de llocs comuns i tornar-lo a omplir amb aigua nova, neta i una mica original. Mentrestant intentaré, com diu la dita, que el llegir no ens faci perdre l'escriure...però no prometo res.

Hem canviat la història

2009-05-27T23:59:00.004+02:00

Quan l'any 1994 el Barça va perdre la final d'Atenes, l'endemà, l'Antoni Bassas va fer una carta dirigida a tots els nens que havíem crescut amb el Dream Team. En cinc anys s'havien guanyat 4 lligues, 1 Copa d'Europa, 1 Recopa, 1 Copa del Rei, 1 Supercopa d'Europa, 3 Supercopes d'Espanya i s'havia arribat (i perdut) a una altra final de la Recopa i a una de la Champions. En aquella carta l'Antoni Bassas ens donava la benviguda al món real. A un món en què el Barça guanyava una Lliga cada 14 anys, en què la Copa d'Europa era un somni inabastable si no era amb la intermedicació d'un miracle, un món en què les desgràcies sempre s''interposaven en el camí del Barça cap a la glòria. I ens deia, per protegir-nos potser, alguna cosa així com que ens anéssim acostumant a la nostra idiosincràcia patidora i perdedora en els grans moments. I segons com, tenia raó. Però el Barça de Cruyff no només va definir l'estil de joc del Barça en el futur, sinó que va crear una generació de culés acostumats a guanyar.

Quinze anys més tard, Antoni, pots estripar la carta. Aquella generació de culés, la que va créixer amb el Dream Team, comencem a ser majoria. I no només a la grada, també al camp. El mèrit del Barça actual és molt gran. Primer perquè, recollint l'herència futbolística del Dream Team, revoluciona el futbol modern. Segon perquè ho fa apostant per la gent de casa. I tercer, i molt important, perquè consolida una mentalitat guanyadora que ens converteix, ara sí, després de 109 anys d'història, en un club gran. Que va a les finals com els grans, amb naturalitat i sense dramatismes. Que les juga com els grans, amb seriositat i mantenint la pròpia identitat. Que les guanya com els grans, imposant-se amb superioritat i sense patiment. I que acaba, per fi, amb el culé estereotipat, patidor i negatiu, sempre a punt per xiular i amb ganes que la realitat demostri els seus mals auguris. Culés de la vella escola, hem canviat la història. Canvieu vosaltres o marxeu per sempre. Als altres, gràcies!

P.S: s'entén que aprendre a acceptar la victòria amb naturalitat implica aprendre a assumir les derrotes sense dramatisme. I això crec que també ho hem aconseguit.

Canaletes

2009-05-21T18:51:00.005+02:00

Es discuteix últimament sobre els disturbis i incidents que es produeixen al centre de Barcelona durant les celebracions per les victòries del Barça. No he estat a Canaletes des de la Lliga guanyada l'any 2005, però ja aleshores intuïa que la cosa divertida és desplaçar-se festivament fins arribar-hi i que, un cop allà, la millor cosa és tornar cap a casa de seguida. La gràcia és anar-hi, no estar-s'hi.

Sobre els disturbis i incidents tothom hi diu la seva i jo, sense tenir la solució ni ser capaç de formular-ne ni una petita aproximació, sospito que l'anàlisi del cas deu ser més simple del que sembla i em faig una pregunta que potser podria explicar, no tot, però sí part del problema: la cosa en què s'han convertit les Rambles i el centre de la ciutat, el paradís de turistes, lladres, putes, policia i trileros que expulsa els barcelonins de tota aquesta àrea, no pot tenir alguna cosa a veure amb la falta de respecte amb que la gent tracta la Font de Canaletes i els seus voltants...?

És pura intuïció, però en aquesta ciutat som especialistes en convertir les nostres coses en atraccions massives (Festes de Gràcia, el Barça, Gaudí, les Rambles, etc) i quan se'ns escapen de les mans no volem entendre que potser hem fet alguna cosa malament pensant que erem els més espavilats...

Crònica d'una final de copa (extended version)

2009-05-14T18:54:00.013+02:00

En la jerarquia de títols d'un equip com el Barça la copa està, com a molt, en tercer lloc. Per l'Athletic és l'únic títol al qual pot aspirar realment. Pel Barça guanyar ahir era un pas imprescindible per completar una temporada històrica, per l'Athletic l'oportunitat de guanyar un títol després de 25 anys. Dos clubs històrics, dues aficions amigues -que no germanes!-, dues filòsofies de cantera i, per què no, dos pobles citats a València per disputar-se la Juancarlings Cup.

L'arribada a València ahir al migdia posava en evidència dues coses: que ells eren més i que algú s'ha fet d'or venent samarretes de l'Athletic. Aquesta evidència s'accentuava pel fet de tenir restaurant reservat en plena zona bilbaína, molt a prop de la seva fan-zone (una enorme txosna que devia portar diversos dies a ple rendiment). València dividida en zones ocupades. Zones blaugrana i zones blanc i vermelles amb salutacions, cantics, abraçades i fotos quan ens creuàvem. S'ha parlat molt del bon rotllo entre aficions, i és absolutament cert, però després de sentir trenta vegades "esta copa es nuestra, vosotros ya ganaréis en Roma" o "os vamos a ganar porque nos lo merecemos" acabaves per pensar: sí, vosaltres sou molts més, sou molt més simpàtics, però nosaltres som el Barça, teniu un equipet que és una banda i jo no t'ho estic dient tota l'estona. O sigui que una mica més de respecte. És aquella xuleria dels bascos que tant sovint ens fa quedar els catalans com a pitxa fredes.

Un cop dinats anem a la fan-zone blaugrana, una carpa no tant gran com la de l'Athletic, amb tallers de maquillatge, concerts i d'altres animacions. L'eufòria dins la carpa és enorme. Petards i càntics fan pràcticament impossible escoltar el concert de Dr. Calypso. Les aficions hem fet com l'equip: ells porten dos dies a València bevent i cantant, nosaltres arribem el mateix dia i ens emborratxem una mica abans del partit per activar-nos i sortir a jugar. La fan-zone no està malament, però no val la pena malagastar-hi massa energia.

L'arribada a Mestalla, una hora abans del partit, és espectacular. La massa es mou amb vida pròpia, cal vigiliar no perdre el teu grup -bàsicament qui porta les entrades-, el caos és magnífic. Trobem la porta, passem el control i pugem a tercera graderia per unes escales infinites. La graderia de Mestalla té un angle pràcticament vertical respecte del camp i queda a tocar del terreny de joc. Això provoca un efecte bombonera magnífic, però sospito que està al límit de les normes de seguretat. Ens toca a primer fila de la tercera graderia, abocats a la barana. A la dreta dos bascos del Barça i tres més de l'Athletic. A l'esquerra alguns boixos nois, però sense problemes. L'ambient a l'estadi és espectacular. Queda clar que ells són molts més, caldrà cridar molt. És la meva primera final de copa, però deu ser el millor partit que es pot jugar entre dos equips de la Lliga espanyola. Surten els equips i tot l'estadi comença a xiular. Sabem que sona l'himne però no el sentim. A la grada de sota meu, enmig de la culerada, una bandera espanyola. Ho juro, ho vaig veure. No sé qui eren però ningú els hi diu res ni ells s'encaren a ningú. Normalitat, si és que una bandera espanyola a la grada culer pot considerar-se normal...

El partit és una festa. El que passa al terreny de joc no cal explicar-ho, però a la grada tinc la mateixa sensació que a Paris l'any 2006: avui no hem vingut a veure futbol, avui hem vingut a deixar-nos la veu per animar el nostre equip i si no acabem d'entendre què passa al camp tampoc és tan greu. A partir del 3-1 l'eufòria es desferma. Aixequem la copa de paper maixé en 3D que portem tot el dia arrossegant per València i amb la qual s'ha fotografiat un munt de gent. Veig un càmera de TV3 i aconseguim que ens filmi: petit moment de glòria. Més tard sabem que hem sortit a la tele, objectiu assolit rotllo Follonero.

S'acaba el partit i culmina la festa, amb les dues aficions cridant "Athletic! Athletic!", els jugadors aplaudint les aficions contràries. Segurament és la manera de passar pàgina als fets com va acabar la final del 1984. S'entrega la copa, ningú marxa de l'estadi. Nosaltres celebrem el primer títol d'un possible triplet històric. Ells ploren una gran oportunitat perduda. Però en el fons, totes dues aficions celebrem l'orgull de ser del nostre equip, de la manera de fer les coses del nostre club. Sortim de l'estadi, busquem el cotxe, beure aigua, refer-nos de l'esforç. Enfilem l'autopista contents i sense eufòria. Nosaltres ja hem cantat prou avui, ara que cantin a Canaletes.

Fan-zone Athletic

Fan-zone Barça

Música al carrer de Vila-seca

2009-05-07T21:06:00.001+02:00

La Fira de Música al Carrer és ja una referència en el calendari, la millor manera d'inaugurar la temporada d'estiu. El primer bany de l'any. Un esdeveniment amable on passar tres dies escoltant música, descobrint i confirmant grups. Un festival de dimensions ben acotades, sense excessives aglomeracions, obert a la gent de fora però mantenint el caràcter d'esdeveniment per a la gent del poble. Amb tot, aquest any els perriflautes (inèdits l'any passat) van fer acte de presència amb actuacions espontànies, perpetrant ritmes indecents al cajon i a la guitarra. Esperem que fós la penyora a pagar per la presència de La Pegatina, perquè una de les gràcies principals d'aquesta fira era, fins ara, no fer concessions al calimocherisme ni a tenir zona d'acampada gratuïta i polsegosa...

La Fira dóna una molt bona visió de conjunt de què està passant musicalment a Catalunya. Dels grups vistos m'agradaria destacar-ne quatre:

A Contra Blues: una banda de blues de Barcelona amb un líder carismàtic amb una veu espectacular, dos guitarristes d'escàndol i una base rítmica d'allò més solvent. És la banda que jo voldria tenir si sabés tocar la guitarra...

El Niño de la Hipoteca: un cantautor d'aquests que se'n podria dir urbans. No sé exactament què, però té algo que a mi m'atrapa. Es veu que pot anar sol, amb banda i en format sound system. A Vila-seca va venir amb aquest últim, ell a la guitarra i un paio tirant bases i sorollets electrònics. Molt resultón i pràctic, l'electrònica i el món del cantautor trobant-se en un punt força interessant.

Soweto: segurament una de les millors bandes d'ska-jazz de Catalunya. L'equilibri perfecte entre elegància i festa. Un gust per a les orelles i una dignificació del gènere. Em va agradar veure'ls en un escenari gran i amb cara i ulls i no en un carreret estret, petat de gent, escenari de mínims i equip de so de batalla, que és com sempre he vist aquest tipus de grups. Ah, i culés.

Els nens eutròfics de'n Pedrals: Josep Pedrals, poeta i rapsoda, erudit de la llengua i malabarista del lèxic s'ha muntat una banda per divertir-se i divertir. Contrasten les lletres molt el·laborades, a vegades fins inintel·ligibles, amb una música popular i comercial. Torna bastant de tot, però se'n fot de sí mateix i no es dóna excessiva transcendència. Quan la gent culta i molt llegida baixa a la terra i escolta los 40 principales, a mi em mereix encara més respecte.

Finalment destacar, per la part que em toca, la presentació oficial de Micu i la seva banda cool, un projecte que comencem a Vila-seca i que ja veurem on ens portarà...

De ida y vuelta

2009-04-29T23:20:00.010+02:00

Quan tens un amic amb el cap gros i capaç de freakades com la que explicaré, lo mínim és donar-li publicitat. El nanu en qüestió tenia una hipotesi i l'ha volgut confirmar: que per arribar a la final de la Champions és fonamental jugar el segon partit de l'eliminatòria a casa.

Amb aquest objectiu s'ha dedicat a buscar a la web de la UEFA tots els resultats de totes les eliminatòries de vuitens, quarts i semifinals des de la temporada 95-96 fins la 2007-2008 (sí, està prou sonat per fer-ho). Cal tenir en compte que fins la temporada 2002-2003 la lligueta donava pas directe a quarts i no hi havia vuitens.

En aquestes catorze temporades s'han jugat 124 eliminatòries i en 70 ocasions (56,45%) ha passat l'equip que tenia la tornada a casa.

Els 28 equips que han arribat a la final en aquests 14 anys han jugat, per arribar-hi, un total de 66 eliminatòries, 38 de les quals (57,58%) amb la tornada a casa. D'aquests finalistes n'hi ha 8 que han jugat totes les eliminatòries amb la tornada a casa i 6 que les han jugat totes amb la segona eliminatòria fora de casa.

Si es miren les últimes 5 temporades (en què es juguen vuitens de final) i no es tenen en compte els resultats d'aquests vuitens, afectats per la distorsió que suposa que es creuin el 1r i el 2n de cada grup i que el primer (teòricament més bo) jugi sempre la tornada a casa, de les 30 eliminatòries que s'han jugat, en 18 ocasions (60%) ha passat el que juga la tornada a casa. Si es tenen en compte les tres rondes, quatre equips han arribat a la final jugant totes les tornades a casa (entre ells el Barça el 2006) i només un, el Porto, jugant-les totes a fora.

Es pot concloure que influeix però que no és decisiu.

En qualsevol cas, visca el Barça!

PD: en 20 eliminatòries s'ha quedat 20 vegades 0-0 en el partit d'anada. En 13 ha passat el que jugava la tornada a casa i en 7 el que jugava fora. Queda dit.

Homenatge a la Virreïna

2009-04-26T05:08:00.005+02:00

Avui, tornant a casa, m'he parat a la Virreïna. M'hi he passat moltes hores, jo, a la Virreina. O millor dit, m'hi vaig passar moltes hores... Ara ja no ho faig mai, però avui m'hi he parat. No només m'hi he parat, sinó que m'hi he assegut. Sol, en un banc, a fer una cervesa. De llauna, d'un paki. I després de la primera, una segona. Sol, ja ho he dit. Bé, la cosa és que m'hi he parat, m'he assegut en un banc i m'he fet una cervesa. Fa anys això no era estrany, més aviat el contrari. Avui m'ha semblat extraordinari. Bé, fa anys no les feia sol, les cerveses. Però avui sí. I el pitjor no és que me l'hagi fet sol, la cervesa, que de vegades ve de gust. El pitjor és que fa anys passar per la Virreina era apostar a número guanyador per trobar-se algú. Però avui ja no. Avui sabia, des de molta estona abans, que no m'hi trobaria a ningú, a la Virreïna. Que me la faria sol, la cervesa. I tot i això me l'he feta. L'he anat a buscar. I no una, sinó dues. I hi havia un xaval, tocant rumba, com nosaltres fa 7 anys. I un paki venent cerveses, i la guàrdia urbana, i uns hippies fent malabars. I jo fent una cervesa. Sol. La Virreïna no ha canviat, crec. Però hi ha tantes coses que han canviat, cagun tot...i d'altres que han canviat tan poc, cagun tot també...

Crònica de Berlin I

2009-04-22T18:02:00.004+02:00

Berlin ens sorprèn amb un sol espatarrant, sense ni un núvol en 3 dies. A diferència del que ens passa a nosaltres, el sol no és una necessitat vital sinó un regal i es nota que la gent el celebra com a tal. És una ciutat enorme, sense límits físics que li impedeixin créixer. Els carrers amples i les distàncies, grans. Tot i això hi ha alguna cosa en l'ambient que la fa molt semblant a Barcelona i de seguida t'hi pots sentir com a casa. El metro per fer grans distàncies i caminar per reconèixer els barris són els mitjans de transport més adequats. Sort que som de mena caminadors. La bicicleta té una gran presència, no en va Berlin és una ciutat absolutament plana amb l'excepció d'algun petit turó fet de runes de la devastació que va ser la Segona Guerra Mundial.

Berlin, per fer-hi turisme, té moltíssims centres d'interès però nosaltres hem girat bàsicament al voltant de dos eixos: l'arquitectònic-urbanístic i l'històric, estretament lligats. L'any 1945 la ciutat va quedar pràcticament arrassada i es va haver de reconstruir tot (tot el que es va poder, s'entén). Amb la construcció del mur, el 1961, la ciutat va tenir dos desenvolupaments completament diferents i això, avui, encara es nota malgrat que a poc a poc es va diluïnt. I a partir del 1989, amb la caiguda del mur, s'ha hagut de fer tota una feina urbanística per unir dues ciutats separades traumàticament i construir edificis funcionals i amb elevats continguts simbòlics d'unitat, llibertat, reconciliació, modernitat, etc. Per això Berlín és un bombonet pels arquitectes, però allà on uns hi veien planejaments urbanístics, alçats i detalls constructius jo estava distret amb les batalletes dels russos i els aliats. És curiós, perquè jo pensava que a Berlin hi hauria moltes referències a l'època nazi, però el que realment impacta és la divisió del mur i la posterior reunificació.

Berlin també té una dimensió, curiosament, molt mediterrània. Potser si no hagués fet tant bon temps no l'haguéssim notat, però la vida als bars i a les terrasses és molt més propera a la nostra cultura que a la anglosaxona. Aquesta dimensió es complementa perfectament amb els eixos arquitectònic i l'històric per fer-hi turisme. Sumant-li una mica de família el còctel és gairebé perfecte. Això sí, remenat, no sacsejat.

El somni

2009-04-13T01:20:00.001+02:00

De petit tenia un somni recorrent: volia anar a algun lloc i era incapaç de caminar endavant. Si ho feia era amb molta dificultat i la única manera d'avançar era caminant d'esquena i, així, fins podia córrer. Va arribar un punt que, en els meus somnis, sempre em movia caminant d'esquena, però un bon dia -o una bona nit- aquest somni, no sé per què, es va acabar. Avui m'he despertat a mitja nit amb un lleuger atordiment: en el somni intentava desplaçar-me i no podia. Ràpidament, i amb una estranya lucidesa enmig de la fosca, he recordat que la solució era tan senzilla com posar-se d'esquena. El que no he entès és com me n'havia pogut oblidar...

Boix per tu

2009-04-10T01:51:00.007+02:00

Dues nits màgiques en tons blau i grana: ahir exhibició al Camp Nou contra el Bayern i avui al Palau contra el Tau. Els dos peus a la Final Four i un i mig a semifinials de la Champions. En tots dos casos l'ambient de les grans ocasions. No som la millor afició del món, però quan ens hi posem podem arribar a crear un ambient impressionant. El Camp Nou ple i entregat pot ser dels estadis més calents del món, això ja ho sabia. El Palau -ho he descobert avui- pot ser una gran olla a pressió. I això guanya partits. Sempre s'ha dit que l'afició del Barça no canta, no anima, no crida. Moltes vegades és cert, però anem al futbol com vivim, i no som una cultura de cantar gaire. Tenim enveja de les aficions angleses, ens emmirallem amb el "You'll never walk alone" i voldríem ser com ells. No cal. Tenim recursos propis d'afició de primer nivell. Al Palau, el repertori de càntics és ampli, original i efectiu. Al Camp Nou només hi arriba l'olelé olala i el 1899..., però una bona Grada Jove, ben organitzada, amb prou gent animant per encomanar els càntics a la resta del camp, seria possible. Només faria falta que la ment pensant que dirigeix el tinglado deixés de tenir idees brillants i no volgués forçar amb calçador coses sense la mínima èpica que se li demana a una competició esportiva i tot el que l'envolta. Som un país molt bleda, "Boig per tu" és una bonica cançó, però el futbol, company farigola, és una altra cosa.

L'àvia

2009-04-05T20:23:00.008+02:00

Avui l'àvia ha fet 96 anys i això vol dir 1913, que es diu ràpid. Tot i que fa temps que no li agrada que li desitgem 'per molts anys', hem fet un dinar per celebrar-ho: no es podia negar a veure la família reunida. Està estupenda tot i que es queixa, però des que tinc memòria es queixa de les renúnices que ha hagut d'anar assumint i que li han anat minvant autonomia: de conduir a haver d'anar amb autobús primer, taxi després i amb algú de la família més tard; de caminar sola a fer-ho amb bastó, i d'aquí a la cadira de rodes; de viure sense haver de donar explicacions a ningú a fer-ho amb una senyora que li fa gairebé tot, també companyia. 'No me la poseu a l'esquela!' és la seva última obsessió...

A l'hora de les postres hi ha hagut el pastís de rigor amb dues espelmes, un 9 i un 6, esclar. Un besnét se les mirava encuriosit. Les ha intentat combinar: 66. I l'àvia, amb els seus ulls cada dia més petits, somreia. 69? Santa Innocència, pensaven els tiets, tots a la vora. 96? Molt bé! com qui resol una pregunta a classe. I tu, Aleix, quants anys tens? ha preguntat l'àvia. I ell ha dit: Cinc!!, sortint corrents a jugar al pati aliè al vertigen que deixava enrera.

Tomasito

2009-04-03T19:02:00.003+02:00

La meva socialització primària de classe mitja-alta catalanista i barcelonina em va allunyar durant molts anys de tot allò que tingués l'estigma (justificat o no) d'espanyolitat. Quaranta anys de dictadura van decantar el pèndol massa cap a una banda i entre allò que no ens havia d'agradar gaire hi havia tot el que sonava a flamenc, guitarra espanyola, palmes i rumba. I és curiós, tenint en compte que la família, com tantes a Catalunya, no era pura raça, sinó més aviat el contrari. Tot i una iaia nascuda a la Unión, la dimensió trenta mil (algun dia en parlaré) del meu entorn pesava més que la xarnega. Era evident que en algun moment o altre la concepció catalanocèntrica, catalanopàtica, catalanolítica, catalanològica, o com li vulguis dir, del món s'havia de començar a esquerdar, però recordo com una grandíssima revelació el moment en què, cap a l'any 96, vaig escoltar a Radio 3 el disc de debut de Tomasito. Flamenc i rumba barrejats amb rock, funk i hip hop, la baula que unia l'herència de Kiko Veneno i els Pata Negra amb Los Delinqüentes. Allò em va obrir les portes d'un so que estava molt a prop, tant que probablement formava part de la meva informació genètica, però que tenia absolutament estigmatitzat. Olé!

Educació i creativitat

2009-04-02T15:21:00.005+02:00

No sé massa què diu el Pla Bolonya -jo sempre he estat més de pesto- però aquesta és la meva aportació al debat de l'educació. El que diu aquest home i la manera com ho explica és absolutament brillant. És llarg (2 videos de 10 minuts) però val la pena.

Màxim

2009-03-30T20:31:00.006+02:00

Context tumultuós, l'hora dels àpats. Una olla plena de menjar: macarrons, arròs o sopa, per exemple. Plata de croquetes, pa amb nocilla. Recursos limitats i gana sense marges. L'autoritat competent repartint amb mesura i equitat, a l'aire una pregunta:

- Quant en vols?

Al vol una resposta, mescla de la cobdícia més salvatge i la contenció més racional, la voluntat del tot i la consciència del límit, la bèstia dins la gàbia, el nen autocontrolant la pulsió més egoïsta:

- Jo màxim!!!

El perruquer

2009-03-23T20:51:00.005+01:00

Finalment ha passat el que un dia havia de passar. L'altre dia vaig anar a la barberia i el Rafael no hi era. Des de fora ja ho vaig veure però vaig entrar a preguntar per ell al nou amo. Estava assegut llegint el diari, la barberia buida. Em va dir que el Rafael està de baixa, jo que quan tornarà, ell que no ho sap ni ell. Ja s'estava incorporant quan em diu que passi, que m'arreglarà ell. I jo que no, que no fa falta, que ja m'has arreglat prou amb l'estropici que li has fet a la barberia i deixant-me sense barber...

Total que avui me n'he anat a una perruqueria -no barberia- que m'han recomanat, amb un resignat trasbals vital. És estúpid, però un barber que et talla el cabell des de fa gairebé 20 anys, que ho sap tot del teu cap i a qui no has de dir res, és una cosa que per mi tenia un valor incalculable proper a la felicitat. I allà estava jo, tens, nerviós, trist, resignat, assegut a la cadira, explicant-li al perruquer -pobre noi- el meu desemparament i els meus miserables desitjos estètics. I ha anat bé. No només perquè m'ho ha fet bé. Estava clar que ho faria bé, és evident que qualsevol professional de la tisora ho hauria fet bé, però ha anat bé perquè m'ha comprès en el meu desemparament. Que patètic si no, sense una mica de comprensió...

Ra

2009-03-18T13:47:00.007+01:00

El sol s'acosta i el dia s'allarga. Augmenta la temperatura i s'alleugera l'armari. El cos hi reacciona amb alegria. S'allibera de la mandra, destensa la musculatura, escalfa la dermis i pigmenta l'epidermis.

Després de l'hivernació podem, ja, dedicar-nos amb cos i ànima -i en aquest cas no és metàfora- a l'adoració del déu Ra. I pel cap baix la cosa ens durarà mig any. No en va, visc a Barcelona.

4 individus fent la fotosíntesi

L'obscè i el macabre

2009-03-07T01:40:00.003+01:00

Els somnis tanmateix són alguna cosa; des del moment que els somniem, és que els duem a dins d'una o altra manera. Els somnis de cada u són per a ell una part d'ell mateix; quina part més estranya, que incoherent, però a despit de tot una part. El seu sentit ens escapa; es ben superficial i ben pobra la interpretació que hi donen els freudians, ¡els nostres somnis són molt més variats i fantàstics, més criminals també de vegades, que tot el que se n'ha dit! El seu sentit ens escapa i no obstant es presenta estranyament clar en el moment mateix que els somniem. És després que no els comprenem; desperts, no comprenem l'home adormit que érem uns moments abans. D'aquí aquella vergonya confusa que sent l'home despert davant l'home adormit que era ell mateix i no obstant un altre; la vergonya de no poder controlar aquesta altra part de nosaltres mateixos que són els somnis. "El somni és una terra de ningú entre la vida i la mort", em deia una vegada en Soleràs; "entre l'obscè i el macabre".

"Incerta Glòria", Joan Sales 1956

Pagagnini

2009-03-06T23:03:00.000+01:00

Recomanació cultural: Pagagnini, al Teatre Romea fins el 15 de març.

Quatre grandíssims músics, amb Ara Malikian -sembla ser que un dels millors violinistes del món- al capdavant, porten la música clàssica a terrenys absolutament inusuals. Meitat pallassos i meitat heaviates converteixen un concert a priori tranquil en un festival del carcajadisme i el catxondeo.

Aquí va un tastet. Aprofiteu que queden pocs dies.

Tuperbare

2009-03-05T00:28:00.002+01:00

Consells per la vida moderna: no posis mai res en un tuper si abans no has identificat la tapa.

La llista

2009-03-02T23:10:00.006+01:00

Som afortunats. Som afortunats de les coordenades espai-temps on hem anat a parar. De néixer en l'època que hem nascut i en el lloc que ho hem fet. Som afortunats que, en aquest punt on som, els amics se'ns comencen a morir tard. Som afortunats perquè la llista encara està gairebé intacta i encara no hem après a despedir un amic sense que la rutina se'ns trasbalsi. Som afortunats i alhora desgraciats, perquè no estem preparats. Els més grans moren perquè això forma part de l'ordre natural de les coses, però quan comencin a morir els coetanis entendrem que també estem a la llista. Segurament s'ha dit tot sobre la mort del Pepe Rubianes. A mi, més que la seva mort, m'ha impactat veure que els grans ja no són tan grans i que els seus amics, els seus coetanis, les seves vivències, ja s'assemblen molt a les nostres...

Pepe Rubianes

2009-03-01T22:22:00.001+01:00

Estalviar

2009-02-27T19:17:00.002+01:00

"Fa poc vaig anar a la caixa d'estalvis a fer una gestió: treure uns diners que tenia a la borsa per deixar-los a la llibreta, ben a la vista. Anys enrere em van convèncer d'invertir-los, com també vaig fer una vegada un compte habitatge. Hi vaig ficar pessetes un temps i, en acabar el termini legal sense haver comprat cap casa, vaig haver de pagar la quantitat deduïda més interessos. No en sé fer, jo, de negocis. I sempre que m'han aconsellat com invertir els estalvis he acabat decebut i reafirmant-me en la meva idea que els estalvis són estalvis, és a dir, són diners que tens a tocar però que no toques. No cal fer-los treballar, perquè ja treballen prou bé quiets. No cal gestionar-los, ni invertir-los, ni rendibilitzar-los. Allò que han de produir els estalvis no són més estalvis sinó tranquil·litat. Un principi tan elemental com aquest de l'estalvi s'ha oblidat i els empleats de les caixes d'estalvis, que haurien d'entendre millor que ningú què vol dir estalviar, són justament els que et maregen amb sopars de duro i regals d'olles a pressió; i els costa suportar la visió d'una llibreta on dormen uns milers d'euros."

Francesc Orteu, AVUI 27/2/2009

Pamboleria

2009-02-24T19:32:00.002+01:00

Mallorca és una illa plena d'oliveres. N'hi ha per tot i això es nota, sobretot, en l'abundància, generositat i qualitat a l'hora d'oferir olives als bars i restaurants. També en l'oli, molt bo. És tanta la importància de les olives i de l'oli que un dels patrimonis culturals de l'illa és la "pamboleria", un concepte d'allò més mediterrani (pa, oli i unes evidentes ressonàncies flamenques). La pamboleria és pa moreno llescat, oli, tomàtiga i entrepans, és a dir, embotits, formatges, etc... Tot això, com no, va acompanyat d'olives. També pebre verd i fonoll marí. És tanta la implantació que té el concepte "pamboleria" que ha acabat designant els llocs on es pot menjar aquest plat (igual que pizzeria o creperia) i fins i tot és tema per fer-ne cançons...

La veritat és que una de les grans sorts d'haver nascut per aquesta banda del món és tenir tant a mà la combinació de pamboli.

Move over

2009-02-23T11:31:00.001+01:00

Aquí va el meu manifest!

A les autopistes i autovies s'ha de circular pel carril de la dreta i els altres carrils són per avançar.

No és tan difícil d'entendre i és una cosa que t'ensenyen quan aprèns a conduir, però en aquest putu país sembla que aquell dia ningú va anar a classe.

La gent que circula pel carril del mig de l'autopista és un perill i genera una absoluta inficiència circulatòria. En primer lloc perquè converteix les vies de tres carrils en vies de dos carrils. I en segon lloc perquè les converteixen en vies més lentes del que haurien de ser. Suposant que vagin a 110km/h, et veus obligat a avançar-los a 120km/h o més pel carril ràpid patint pels cotxes que van a tota llet quan, si anessin pel carril de la dreta, els podries avançar tranquilament a 115km/h, per exemple. Això faria que el transit fós més eficient, cadascú circularia a la velocitat a què anés més còmode i ens avançariem de forma racional.

Aquestes situacions obliguen a decidir si els avances per la dreta, la qual cosa està prohibida, o per l'esquerra, amb la tensió afegida que això genera de vegades. Durant molts anys jo avançava per l'esquerra, però després d'una experiència en la qual vaig fer llums a un cotxe que anava pel mig i que va canviar de carril just en el moment en què l'avançava per l'esquerra per barrar-me el pas (no ens vam estimbar de miracle) vaig decidir que a la carretera hi ha massa boig per tenir actituds agressives. Des d'aleshores analitzo el risc i, si no n'hi ha, avanço els cotxes per la dreta. Ja sé que no es pot, però tampoc es pot anar pel mig si la dreta està lliure...Quan la gent diu que a Alemanya per l'autopista es pot anar molt més ràpid que aquí, ningú diu que allà el concepte "saber conduir" no és limita a saber manegar el voltant i els pedals, sinó també inclou "saber circular i respectar les normes de circulació".

Als EUA, com que aquest problema també existeix, alguns conductors han iniciat una campanya que consisteix a posar uns adhesius al vidre frontal del cotxe, amb les lletres impreses al revés i una fletxa assenyalant la dreta, amb l'explícit lema "Move over". Potser les autoritats de trànsit d'aquest país podrien començar a pensar alguna cosa sobre el tema i deixar de preocupar-se tant per si anem a 80 o 40 quan entrem a Barcelona...

Always Drinking Marching Band

2009-02-20T10:38:00.001+01:00

"Drinking in the rain" - Always Drinking Marching Band

Mallorqui

2009-02-18T20:01:00.003+01:00

He descobert que la variant dialectal del català que es parla a Mallorqui em fa molta gràcia! Fins i tot crec que se'm podria arribar a enganxar si hi visqués un cert temps. Parlen des det nas, obren les as de manera exagerada, posen tes enmig de quatsevol paraula, fan una cantarella que sempra acaba cap amunt i, lo millor de tot, tenen el costum d'utilitzar, sense que se sàpiga ben bé per quin motiu, paraules en castellà a la majoria de frases, normalment al final, com si volguéssin remarcar quin és el concepte important que cal retenir...ja vos ho etsplicará es meu compañero!

Acaba semblant que tinguin una relació amb l'idioma com de donar-li poca importància, com si li tinguéssin poc respecte a la llengua. No sembla que tinguin gens d'angoixa amb l'idioma, a diferència del que ens passa per Catalunya. Capítol a part mereixeria la naturalitat amb què en alguns llocs et parlen directament en anglès sense contemplar la possibilitat que tu puguis parlar cap altre idioma...

Avorrir-se

2009-02-16T19:55:00.000+01:00

Una de les característiques principals d'un bon company de viatge sigui, segurament, poder-se avorrir sense incomodar-se.

Ben mirat, això també deu servir per definir què és un amic...

La ruta de la Pedra en Sec

2009-02-13T16:57:00.011+01:00

A la illa de Mallorca està molt extesa des del segle XIII la tècnica "de la pedra en sec" que aprofita per a la construcció la pedra calcària, sense utilitzar cap tipus de ciment ni argamassa que la compacti. D'aquesta manera s'han construït parets, marges, camins, ponts i petites edificacions d'ús agrícola i ramader que omplen gran part de la illa. Una de les zones on n'hi ha més és a la Serra de Tramuntana i això s'ha utilitzat per promocionar turísticament la zona mitjançant la creació de la Ruta de Pedra en Sec. El projecte d'aquesta ruta és unir la Serra de Tramuntana de nord a sud a mitjançant un sender de gran recorregut (GR 221) amb uns refugis intermitjos on poder fer nit, i anar recuperant construccions i camins fets amb la tècnica de la pedra en sec. Aquest GR té uns 283 km i aprofita majoritàriament antics camins que passen molt a prop dels cims més alts (al voltant dels 1.000 m d'alçada). En aquests moments la ruta no està acabada i, al sud de la serra, hi ha trams sense senyalitzar i falten refugis per obrir, però els trams acabats (almenys de Deià al Monestir de Lluc) estan en molt bon estat i ben senyalitzats.

Barranc de Biniaraix

Monestir de Lluc

La serra, sense ser molt alta (el cim més alt fa 1.445 m), té unes característiques que en molts moments recorda els Pirineus amb l'afegit que, en molts trams, es pot gaudir d'unes magnífiques vistes al mar. L'època bona pel turisme a la Serra de Tramuntana és entre octubre i juny a molt estirar. A l'estiu la calor fa impossible aventurar-se a fer excursions per la zona. De totes maneres, tot i estar en temporada alta hi ha molt poca gent, bàsicament jubilats alemanys. Aquí sí que Mallorca compleix els tòpics.

Barranc de Biniaraix

Els refugis, del govern balear, trenquen els esquemes dels refugis de muntanya a què podem estar acostumats en altres zones: màxim confort. Són com cases rurals a preu de refugi de muntanya. Això genera alguns conflictes entre muntanyencs i domingueros, ja que a la majoria s'hi pot arribar amb cotxe i dinar. Cal reservar per dormir. Si no hi ha reserva tanquen, però només que hi vagin dues persones l'obren tot per tu. Un desplegament excessiu que és impossible que sigui econòmicament rendible i que per una banda fa pensar que la ruta de Pedra en Sec és una aposta turística forta per fomentar un turisme de muntanya en època no estival a Mallorca i, per una altra, fa que tinguis la sensació que les teves vacances estàn subvencionades per tots els ciutadans de Mallorca i de la Unió Europea a través d'un govern que a final d'any afegeix un munt de diners per eixugar el dèficit que generen els refugis...

Coll des Prat

Refugi de Cúber

Sobrassada roots

2009-02-07T19:41:00.002+01:00

La rutina és necessaria perquè el dia a dia no se'ns endugui per davant, per enfrontar-nos a les coses més mundanes de la vida, però també cal trencar-la per prendre distància i oxigenar cos i ment. Doncs això, passat l'inici del curs i el Nadal, i abans de començar amb carnavals i encarar l'estiu, vacazioni per la Serra de Tramuntana de Mallorca! Tot a punt per la Sobrassada Roots!

Voleu que vos la cante?

2009-02-04T23:14:00.004+01:00

Voleu que vos la cante?

En aquest món tothom plora,
tothom plora dia i nit,
si no les penes passades,
les penes que han de venir.
També he plorades les mies,
mes ara ja canto i ric:
canto les glòries que espero
per los treballs que passí,
en lo camp de les espines
les flors que espero collir.
Companys meus de captiveri
no voleu cantar amb mi?
Los que plorau entre els pobres,
los que frisau entre els rics,
los que els dies del desterro
contau per los del neguit,
los passos per les caigudes,
los instants per los sospirs,
los que estau amb lo front núvol,
los que teniu lo cor trist,
voleu que jo vos la cante
la cançó del Paradís?

Autor: Jacint Verdaguer
Adaptació música: Roger Mas ("Cançons tel·lúriques")

Human pixels

2009-02-02T13:14:00.005+01:00

Una societat capaç de produir fenòmens com aquest fa una mica de por...

La llàgrima

2009-01-29T07:00:00.016+01:00

"La llàgrima més dolça ha vingut avui,
a les dotze i poc, dotze i molt... és igual

La llàgrima més dolça l'he sentit lliscant,
________________________________(des del llit, a les fosques, esperant la son)
galta avall,
_________plena de tristesa
_________plena de d'amor
_________plena de nostàlgia

La llàgrima era densa
La llàgrima era càlida
_________era només una
_________era una carícia
_____________________la que tant trobo a faltar"

Escrit de Tuàutem

Margarit

2009-01-28T15:00:00.000+01:00

"...què t'impedeix de ser feliç en els moments més durs? T'ho impedeixen les grans penes, les pèrdues? No. Els grans dolors fan un forat, però els assumeixes perquè, si no, et derroten i t'enfonsen. Això és el dol. Però després aquest procés no t'impedeix pas d'anar cap a la felicitat. En canvi, les mesquineses, la ronya quotidiana, sí que t'ho impedeixen.(...) La cultura serveix per ordenar-se per dins i saltar cap a l'alegria. És això el que s'ha d'ensenyar i no s'ensenya."

Joan Margarit

Dibuixar

2009-01-23T18:35:00.005+01:00

Si amb quatre traços pogués dibuixar la vida no faria falta escriure tant. La il·lustració com la poesía: síntesi concreta i petita de pensaments complexos. Si sabés dibuixar les coses molts cops no hauria d'escriure-les. I molts d'altres sabria explicar-les. Quina limitació més gran i, alhora, que profundament assumida de fa tants anys...

Decadent

2009-01-20T20:30:00.001+01:00

Dit dels circs que venien a Barcelona als anys 80 i als quals ens portaven els nostres pares pensant-se que ens feia algun tipus de gràcia, creient que la nostra infantesa era equiparable a la seva en el terreny de les il·lusions i l'entreteniment. Poques coses recordo més fosques, tristes i sinistres que aquells circs a les places de Toros de les Arenes i la Monumental...

Pallassos

2009-01-16T19:22:00.009+01:00

De petit, en unes festes de Gràcia, el meu pare em va haver de treure d'un carrer on hi actuaven uns pallassos per calmar els meus brams i llàgrimes de terror. Quan anava al circ em posava a la última fila per estar ben lluny dels pallassos i els "payasos de la tele" no em feien cap gràcia. Tot i això, recordo riure amb les pel·lícules de Charlot, Laurel i Hardy, els Germans Marx, Buster Keaton i tenir durant molts anys un poster dels Colombaioni a l'habitació .

Durant anys vaig mantenir amb seguretat que no m'agradaven els pallassos i, segurament com a premi, he acabat treballant amb un pallasso i organitzant un festival de pallassos. Gràcies a això, i a poc a poc, he començat a entendre què és un pallasso. Ara veig que hi ha pallassos que em fan riure. Que Charlot, Buster Keaton i els Colombaioni, tot i no portar el nas ni anar vestits de colors, també eren pallassos. Que la màscara del nas i el maquillatge és només una dimensió del pallasso i que el clown no és aquesta màscara sinó un determinat llenguatge. Que no és un tonto vestit de colors que fa el ridícul per fer riure sinó que és intel·ligència i subtilitat. Darrera la màscara hi ha d'haver un pallasso, però sense màscara també hi ha pallasso.

La màscara em segueix provocant una certa por, però ara ja tinc prou capacitat de raonar com per fer-ne abstracció i saber que és mentida. Però en el fons del meu cor, cervell o l'òrgan que sigui que regula el terror, l'estètica del pallasso de colors em segueix activant la tecla que em faria sortir per cames. Li tinc molt de respecte al nas vermell, massa com per posar-me'l des del dia que em vaig veure reflexat en aquell nen a qui tots intentàvem convèncer amb el nas posat que entrés a veure els pallassos mentre ell, totalment aterrat, retorcia el seu cos en braços del seu pare i buscava el camí més curt per estar el més lluny possible d'allà...

La llebre

2009-01-08T19:24:00.005+01:00

Internet, el mòdem priiip, xats IRC, el mail, messenger, google i derivats (gmail, google maps, google view), fotologs, blogs, youtube, myspace, facebook...i ara el Dropbox! Tot això en només 10 anys.

La tecnologia és la llebre que ens fa correr pel segle XXI i tota l'estona fa la sensació que t'estàs quedant enrera. Angoixa una mica...

Camises fora

2009-01-07T20:56:00.004+01:00

Hi ha un salt generacional, que diria que se situa al voltant de la generació que ara té uns 40 anys, que ve marcat pel fet de sentir-se còmode estèticament portant la camisa o la samarreta per dins dels pantalons i la gent que ja no se sent gens còmode amb aquesta estètica...

En el futbol tampoc se'n van sortir amb la norma que obligava a portar la samarreta per dins dels pantalons... (abans / ara)

No hi ha hipòtesi, només observació empírica, però està clar que és generacional.

Reis

2009-01-06T01:57:00.003+01:00

Els reis ja han arribat. A tot arreu i també a Barcelona. La veritat és que feia molts anys que no anava a la cavalcada de Barcelona i viure-la des de dins és bastant espectacular. Per la gentada que hi participa (més de 1.000 persones), pel desplegament al pavelló de la Fira de Barcelona, per la logística d'assajos, vestuari, maquillatge, autocars i carrosses que s'organitza perquè tot això pugui funcionar, per la gentada que surt al carrer a veure-la passar (des de Ciutadella a Plaça Espanya, 5 km amb gent a tot arreu), per la cara de flipats dels nens i nenes i també per la de nens i nenes que hi ha a Barcelona!, perquè arriba un moment que vestit de patge reial i saludant amb tota la majestuositat del món t'acabes creient que ets algú important. I perquè després de dos mesos de donar-li voltes al projecte de preparar 40 xanquers per sortir a la cavalcada de Barcelona ens ha sortit quasi perfecte (39 de 40).

I passats els reis, seguim amb els pallassos. A tope!

La cavalcada

2009-01-02T23:38:00.006+01:00

Tanta feina no em deixa esma pel blog...

...cal fer arribar els reis a Barcelona...

...ja falta menys...

Dibuix: litel_mery

Cap d'any

2008-12-30T21:00:00.001+01:00

És curiós com la festa de Cap d'any no desperta en mi els instints més festius sinó els més introspectius i casolans...no sé per què, no és pose de "cagar-se en el cap d'any", però al final sempre acaba venint-me molt més de gust quedar-me a casa o fer alguna cosa poc ambiciosa, tot i que no sempre puc...potser té alguna cosa a veure amb què Cap d'Any sigui l'equador d'això tant llarg que és el Nadal...no sé...

Cada ovella al seu corral

2008-12-25T12:28:00.000+01:00

"Driving home for Christmas" - Chris Rea

DaClub! (again)

2008-12-16T16:41:00.008+01:00

Ja vaig dir tot el que havia de dir quan els vaig veure a Vila-seca (llegir). Són un dels grups que més m'han sorprès i impactat en directe en molt de temps. Després de mig any desapareguts i sense notícia del seu myspace els he tornat a trobar i amb l'alegria d'una maqueta gratix per descarregar-se aquí!

I'm black!

Hibernian

2008-12-12T19:03:00.006+01:00

La Scottish Premier League és una lliga de dos equips: Celtic i Rangers. La resta, poca cosa tenen a pelar. És una lliga més que de segon nivell, però malgrat això tenia la seva gràcia assistir a un partit de futbol. A Edinburgh hi ha dos equips, el Hearts i l'Hibernian. Casualment l'Hibernian s'enfrontava al líder, el Celtic (12 partits seguits guanyant i 23 punts de diferència) i cap allà ens en vam anar.

Tradicionalment entre l'afició del Barça i la del Celtic hi ha hagut bona sintonia, per allò del nacionalisme i la independència (i que són bastant civilitzats quan venen a Barcelona, a diferència dels del Rangers). Però precisament per això jo n'estic una mica fart. Bon rotllo, abraçades, Henrik Larsson i després t'empaten o guanyen i cap a Escòcia. No va costar gaire posar-se la bufanda dels Hib's al coll (verd i blanca, com el Celtic) i sentir-se un més a la grada lateral de Easter Road, un estadi petit, amb els corners oberts, totes les grades cobertes per la pluja i ambient de les grans ocasions.

També juguen a futbol, però sembla un altre esport. És una mena de rugby amb els peus: es tracta d'avançar metres. Dos puntes enormes encarregats de baixar pilotes, aguantar-les i donar-les a banda o enrera. Extrems baixets, ràpids i tècnicament poc dotats. Centrecampistes defensius que per fer un control han de demanar temps mort. Centrals de la vella escola. Futbol vertical i imprecís. Una valoració increïble de la força, la lluita i el robo de pilota. Quan ataca el rival la gent crida TACKLE!, i quan el davanter va a terra la grada s'aixeca a aplaudir. Canten i criden amb naturalitat (la temperatura ambient propicia el moviment i l'activitat i el que es veu sobre la gespa tampoc és una cosa espatarrant). No té la bellesa plàstica que pot tenir veure el Barça jugant bé, però se supleix amb la intensitat del joc. I si l'equip de casa es carrega el líder 2-0 la festa i diversió està assegurada. Imbuït de l'alegria col·lectiva no era massa conscient de la situació d'estar en un estadi d'Edinburgh celebrant un gol d'un equip que una setmana abans no sabia que existia com si fós el meu de tota la vida, però el futbol es asín...

Edinburgh

2008-12-11T17:05:00.011+01:00

Edinburgh en quatre dies. Edinburgh a quatre graus. Primera experiència vital a les illes inverses. Sempre havia pensat que això d'anar per l'esquerra només afectava si conduïes, però la sorpresa és que afecta també als pedestrians: tot girat. Millor mirar sempre a dues bandes i no confiar en els automatismes de l'Europa continental.

La ciutat és petita, tot a l'abast, amb la típica arquitectura britànica de les sèries de televisió britàniques. Ciutat amb un fort pes de les coses antigues: places, carrers, pubs, etc. El pas del temps a cada pedra. L'espai no és un límit. Viuen en horitzontal. Cases de dues plantes, màxim tres. Jardi a davant i a darrera. A dins, calefacció. Al capdavall és on fan vida. El temps s'escurça de forma curiosa: si et despistes, després d'esmorzar ja és mitja tarda i aviat s'haurà de sopar que fa estona que és fosc. Els pubs tenen tants metres quadrats com faci falta. I tiradors de cervesa. A tot arreu una pantalla amb qualsevol partit de futbol. Cervesa i futbol, música en directe sense pagar entrada, s'hi podria viure bé aquí...

Una altra història seria la part nutricional de la cosa. Si no pots cuinar a casa la gastronomia és un concepte aniquilitat: fish & chips a tot arreu. Que vol dir fregit i salsa a punta pala. No hi ha més opció. No hi ha noies guapes i moltes tenen principis d'obesitat o són directament obeses. Ells, per l'estil. El fritanga a cada catonada i l'olor a torrat de les fàbriques de cervesa de per allà em van estar tirant enrera durant tot un dia. Mareig. Snacks city. Uf. La noia que ens acollia a casa seva (catalana, professora universitària a Glasgow) sosté que la dieta i l'alcohol fan que la majoria de joves no siguin gaire espavilats, que és una manera de dir que són justets. Veient-los menjar no és una hipòtesi que sembli absurda: allò no pot alimentar el cervell, més aviat enverinar-lo.

El que sí que t'arregla el cervell és pujar a Arthur's Seat, un fantàstic turó a Hollyrood Park, dins d'Edinburgh, des d'on es pot veure tota la ciutat. Imprevist i improvisat pic per afegir a la llista.

Arthur's Seat en segon terme

Arthur's Seat en primer terme

Hivernant

2008-12-02T19:40:00.005+01:00

Com una tortuga
quan arriba l'hivern
dins la closca
esperant que passi el fred

Així, com una tortuga...

"Que el tiempo no te cambie"

2008-11-24T17:07:00.002+01:00

Gran concert de Tequila divendres a l'annexa del Sant Jordi. Sempre és un plaer veure Ariel Rot en directe i no cada dia es pot veure i escoltar en directe un troç de la història de la música. Tequila ja no són el que van ser a principis dels 80, però tampoc ho pretenen. El seu repertori, fet quan eren adolescents, es manté solvent (excepte algunes excepecions!) trenta anys després i interpretat per gent que roça la cinquantena. Això demostra com de bones són aquelles cançons i els que les van fer. Les mateixes cançons interpretades amb actituds diferents (la dels 17 anys i la de la quarententa llarga) funcionen de diferent manera però igual de bé.

També hi havia una important component nostàlgica i això es feia evident en el perfil del públic. Molt pureta, pares i mares de família rememorant vells temps. Una certa posada en escena del vertigen entre el que vam ser i el que som ara. Una mena de sopar d'exalumnes d'alguna cosa. Un "evento facebook" per molta gent que feia anys que no feien res junts. Era divertit veure com la gent cridava, amb certa vergonya i poca convicció, estribillos com “un dia en el colegio es un muermo total” o “me voy de casa” i, en canvi, amb quina desesperada convicció es desganyitava cridant “que el tiempo no te cambie”, el single d'aquesta gira. Però estava clar que el temps no perdona...

Crònica a Inzona

"That's life"

2008-11-17T12:59:00.005+01:00

Andrés Calamaro, Ariel Rot, Julián Infante, Germán Vilella i Daniel Zamora. Los Rodríguez. Grandíssima banda de rock'n'roll en un dels seus millors moments. No sé si dir que és una llàstima que dos d'ells estiguin morts o que és una sort que n'hi hagi tres que encara estan vius. That's life.

Malgrat tot

2008-11-13T14:16:00.006+01:00

"Només mirant el dolor es pot ser misteriosament feliç".
Joan Margarit

La inèrcia implacable de les noves rutines
que amb paciència hem anat reconstruint
és morfina fina pel nervi trist de l'enyorança.

L'absència, la presència més intensa de la meva quotidianitat,
se'm revela absurda i irreal
amb força còsmica en el trànsit del somni a la vigília.
La por ja no és el leitmotiv vital
i s'ha instal·lat, per fi, a casa la tristesa.

M'abrigo del fred i de la pena,
ha canviat l'hora i ja es fa fosc abans
i tot s'assembla massa al nostre entorn d'ara fa un any.