31 de gen. 2010

Garbo

Un home nascut a Barcelona a principis de segle XX, allistat a l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil i que, quan intenta canviar de bàndol una nit al front de guerra, es desorienta i es presenta a les trinxeres republicanes dient que és un desertor republicà. Que quan acaba la guerra, a Madrid, sense ofici ni benefici, s'ofereix als serveis secrets britànics per lluitar contra l'Alemanya nazi. Que quan li diuen, obviament, que quanta fe, se'n va als serveis secrets nazis de Madrid a oferir el mateix i, increïblement, li diuen que sí i l'envien a Anglaterra perquè els passi informació. Un home que se'n va a Lisboa i, fent veure que està a Londres, envia informació a l'exèrcit nazi valent-se de la seva imaginació i la informació de llibres, revistes i enciclopèdies d'una biblioteca portuguesa. Un home que es guanya la confiança dels serveis secrets nazis i torna a oferir-se als serveis secrets aliats com a agent doble i, ara sí, aquests descobreixen les possibilitats d'utilitzar la informació falsa ben subministrada com a arma de guerra. Un home que és enviat a Londres i, tutelat pels màxims generals de l'exercit britànic, construeix una amplíssima, internacional i inexistent xarxa d'agents i informadors secrets que donin credibilitat a la informació que envia. Una xarxa finançada pels nazis fins al punt que, quan ha d'inventar la mort -amb esquela inclosa- d'un d'aquests agents perquè respon a un perfil que hauria de donar informació molt valuosa i que generaria suspicàcies si no ho fés, els nazis atorguen una pensió de viduetat a la seva dona... Una home clau en l'estratègia definitiva per fer creure als nazis que l'ofensiva brutal que acabarà amb la Segona Guerra Mundial es produirà a Pas de Calais, on els nazis concentren totes les seves tropes, i que el desembarcament de Normandia és una estratègia de distracció. I que un mes després de produït, encara fa creure als alemanys que la informació enviada era la bona, que Normandia era una distracció però que vist l'èxit assolit s'aborta l'atac pel Pas de Calais. Un home que un cop acabada la Guerra torna a Madrid, a visitar el contacte dels serveis secrets alemanys, qui li dóna una gran quantitat de diners en senyal d'agraïment pels serveis prestats. L'única persona condecorada pels dos bàndols de la II Guerra Mundial. Un home que mor l'any 1949 i que torna a aparèixer als anys 80 a Veneçuela, on ha format una nova família que no sabia res del seu passat i és redescobert per la seva dona i fills de Barcelona, que no podien ni sospitar que seguís viu. Un home protagonista d'una història increïble, sense el qual qui sap com hagués pogut acabar la Segona Guerra Mundial i canviar la Història. Un home protagonista del documental Garbo. L'espia, un relat construït a partir d'entrevistes a especialistes, un collage d'escenes d'altres películes amb les quals es construeix una nova història. Un home amb dues vides, dues famílies i dues morts. Un home que va lluitar en els dos bàndols de dues guerres. Joan Pujol Garcia. Arabel, el millor agent secret pels nazis. Garbo, el millor actor del món pels aliats.




Altres visions

29 de gen. 2010

La nit incerta

He anat a donar un volt enmig d'aquesta nit incerta. Els carrers buits són ara companyia. El fred m'escarpella la cara però no sento dolor. Sentir-ne més és impossible. Respiro fort i espero. Fa tant de temps que espero. Camino a pas nerviós i serè alhora, vull ser molt lluny d'aquí i també ben a la vora. Respiro fort, camino en cercle, espero. Hem lluitat tant durant tots aquests anys. Hem fet tot el possible. Però avui, enmig d'aquesta nit incerta, freda i desolada, sabem que s'ha acabat. Te'n vas. Te'n vas i dono voltes. Se'm fa tan complicat imaginar com serà tot a partir d'ara. Respiro fort i torno cap a dintre. Les ganes d'airejar-me s'han fós com un miratge. Un bri d'alè acompassat, mecànic, és l'únic fil que ens lliga encara. M'assec, et miro i, en silenci, canto. Son, son, vine, vine als ullets de la nina. Son, son, vine, vine a sota d'aquest coixí, que aviat ja serà aquí...la vida ens ha girat els rols massa de pressa. Respiro fort i espero mentre el silenci de la nit s'esfuma entre els primers rajos de llum. La nostra intimitat, tan confortable, s'evapora i tu, com si ho sabéssis, te'n vas discretament. Com sempre, per sempre. Respiro fort, ens abracem tots tres i ploro.

25 de gen. 2010

Ay! Poetas!

Lo mismo que hubo flores hubo capullos que quisieron mellar mi sonrisa con sus verdades como puños y ni por esas, lo flipas, sonrio, me parto el culo. Mi felicidad no es la culpable de tus males, chulo. Si mis sueños no te dejan dormir, cuenta ovejas, no me ralles!

Lichis - Ay! Poetas!

14 de gen. 2010

Barcelona 2022

La temptació és massa gran com per deixar-ho passar: Barcelona es postula com a candidata a ser seu dels Jocs Olímpics d'Hivern del 2.022. Bravo! Els dirigents del partit que fa més de trenta anys que governa a Barcelona estan tan encegats pel seu propi model de ciutat i de gestionar les coses que són incapaços d'adonar-se del rídicul que fan cada vegada que algun think tank de la seva òrbita té una idea brillant i els la cola. Barcelona és una ciutat amb un gravíssim problema de model, de saber on va i de lideratge. El desgast de l'alcalde Hereu, del seu partit i de tota la seva maquinària buròcrata és tan bèstia que comencen a estar molt preocupats davant la possibilitat de perdre el govern de Barcelona en les properes eleccions. I incapaços com són d'oferir res que pugui invertir aquesta tendència, de crear un discurs sòlid que ofereixi perspectives de futur als barcelonins, no dic ja il·lusionant sinó simplement clar, mesurat i raonable, recorren a un relat absolutament obsolet i superat. El relat dels Jocs Olímpics ja està fet, suposadament de manera exitosa per la ciutat. I aquest intent de recuperar-lo per il·lusionar una ciutadania que, en general, conserva bons records d'aquell esdeveniment i entre la qual potser sí que encara queda algú que s'emocioni recordant les nevades del 62 i les baixades amb esquís pel carrer Balmes, és simpotma de la pobresa d'idees i la desorientació d'aquesta gent. Semblava que després del Fòrum de les Cultures 2004 havia quedat clar que al model dels grans esdeveniments com a motor de desenvolupament de la ciutat i de transformacions urbanes se li havia vist massa el llautó i seria difícil que es tornés a repetir a Barcelona. Però sembla que els socialistes només saben desenvolupar l'economia i el territori en base a projectes d'aquest estil, mentre es neguen a veure que la única manera seriosa com Catalunya podria fer-ho seria tenint els instruments polítics i jurídics necessaris per poder decidir en tots els àmbits sense haver de dependre del govern espanyol. Tu vols la independència, ells una pista d'esquí al Palau Sant Jordi. I en aquest cas la jugada és doblement perversa perquè Barcelona, a la qual els socialistes mai han volgut donar-li un veritable paper de capital de Catalunya, no només pretén un nou desenvolupament econòmic i urbanístic a la ciutat sinó que exporta als Pirineus un model de desenvolupament que per força s'ha de basar en el turisme estacional, la construcció i l'especulació immobiliària, model que ja fa anys que s'està imposant als territoris de muntanya i que està tenint fortes conseqüència mediambientals, de conservació del paisatge i en el model econòmic de moltes comarques pirinenques. I en un moment que aquest model ha entrat en crisi, com ho demostra la fallida de l'empresa que tirava endavant la construcció d'un gran complex residencial, amb camps de golf i pistes d'esqui, a la Vall Fosca i que ha deixat la vall com un cementiri de l'especulació, ple de cases a mig construir. Curiosament sembla que la idea dels Jocs d'Hivern del febrer del 2.022 també entusiasma als seus socis de govern, els ecologistes verds torracollons, en un exercici d'hipocresia, cinisme i patetisme al qual ja ens comencen a tenir acostumats, i sembla que de moment l'oposició municipal no s'hi ha posat del tot en contra, espero que per por a quedar en fals si la resposta de la gent és bona. A mi, personalment, aquesta no me la colen. I em té bastant fascinat que l'anunci s'hagi produït just després de quatre dies en què tota Catalunya ha quedat afectada per grans nevades i temporals. Suposo que anunciar això amb els pantans a mig omplir i temperatures subsaharianes no hagués estat tan fàcil.

11 de gen. 2010

El mirall

Quan avui m’he vist al mirall m’ha sorprès, borrosa, la imatge d’una cara que ja no existeix. Amb la mirada perduda he buscat on agafar-me i en els seus ulls he trobat silencis plens de complicitat. He somiat coses que ja no recordava i he pensat, per uns moments, que el temps s’havia aturat. M’he vist en llocs on no tornaré mai més, buscant dreceres que ja s’han esborrat, creuant fronteres que mai vaig travessar i refent camins que no podré oblidar. I a les nits, quan estigui sol, em miraré al mirall i la imatge borrosa es perdrà en algún amagatall.

Nota pels comentaris: aquest text està escrit fa aproximadament 7 anys

7 de gen. 2010

Neva

Miro les notícies al 3/24. Millor dit la notícia: fa fred i neva, a l'hivern. Uau! Imatges de pobles emblanquinats, nens que juguen i cotxes que patinen. Corresponsals repartits per tota la geografia comenten la jugada amb el nas vermell i els cabells despentinats. Entrevisten un noi de no sé exactament quin poble. Aquí neva quatre o cinc cops l'any, però fred sempre en fa. Els de Barcelona sou una mica exagerats amb això del fred. Té raó, penso. I els de TV3 més. Un parell de peces televisives més tard surt una senyora, de no sé quin altre poble. Jo he deixat el cotxe a casa per no tenir problemes. I mira, amb deu minuts estava a la botiga! Ha caminat deu minuts de casa a la feina. Els de poble sou ben exagerats amb això d'agafar el cotxe, penso...

1 de gen. 2010

Crònica de Cap d'Any

Quarts de deu del vespre. Hi ha algú estirat de bocaterrossa davant d'un banc. Poca gent al carrer, tot és tancat. M'hi acosto i veig un home més aviat gros, trenta llargs i prou ben vestit que no es pot moure del terra. Estàs bé? Sí, respon de manera pràcticament inintel·ligible. És obvi que no, la cara enganxada a la sorra de la plaça plena de bava, sembla com si hagués vomitat. No es pot moure i jo sol no el podré aixecar. No sé exactament què fer. Sona un claxon de moto. Me'ls miro i em miren. Anem a comprar birres, em diuen. Em podeu ajudar? Un d'ells s'acosta i entre els dos l'aixequem i l'asseiem al banc. Té la cara plena de sang, les ulleres trencades. Quin és el telèfon d'urgències? El 061. Plaça del Nord m'ha dit? D'aquí 10 minuts arriba l'ambulància, no pengi que li passo un metge. Doncs miri, jo passava per aquí i me l'he trobat estirat a terra. Està conscient, fumant-se un cigarro, però sembla que vagi begut i té sang a la cara. Ara venim. Pere! Pere! crida ell amb esforç, traient-se el mòbil de la butxaca. Qui és en Pere? El meu millor amic, intenta marcar el número. Ja el truco jo. Pere, estic amb en Toni a la Plaça del Nord. L'he trobat a terra i té la cara ferida, però està conscient. Ara ve l'ambulància. Però què ha passat? Tu què treballes, a la residència? La residència deu ser un centre per gent amb problemes psiquiàtrics que hi ha per aquesta zona. No, no, jo passava per aquí... Hosti, hosti, doncs ara vinc. Arriba l'ambulància i l'agafen. Torno a trucar: Pere, ves a l'Hospital de Sant Pau, l'edifici nou, el porten allà. Moltes gràcies, agafo un taxi i vaig cap allà, moltes gràcies! De res. Agafo les birres i me'n vaig a celebrar el cap d'any. Sopar improvisat, sense cap pretensió. Un plan pràcticament perfecte. Música d'spotify, menjar, beure i bona companyia. Les campanades ens agafen fent zapping a Tele 5 i entrem al 2010 amb Belen Esteban i uns grans de raïm enormes impossibles d'empassar, no hi ha supersticiosos a la sala. Fingim eufòria i ens desitgem el millor dels anys possibles. La crisi dels trenta? Sí, és aquí, gràcies, la pot deixar al costat de les altres. La sobretaula discorre tranquila, agradable, en uns molt aconseguits paràmetres de maduresa. Estripo la baralla. Bé, jo me'n vaig a una festa de cap d'any al Poblenou. Al Poblenou?! Tu? Sí, és el món al revés, ja ho sé. I amb qui hi vas? Amb una gent que encara surt de festa per cap d'any. Apa, doncs que vagi bé, ja ens ho explicaràs. Mitja línia groga del metro creuant la ciutat, monstres per tot reflexats a les finestres. Criden, bramen i beuen. Cucurutxus al cap, collarets de paper. La festa en qüestió és, segons la promoció, la "cosa más berlinesa que encontrarás en Barcelona" i porta per nom un concepte tan pretensiós com Fiesta Regeneradora. Quaranta eurus l'entrada, barra lliure, tres ambients. És un 'all-in' en tota regla, aposta de risc. A la vida real són unes naus industrials del Poblenou probablement pendents de tirar a terra, sense cap mena de permís municipal aparent. Hi ha gent però el problema no serà de massificació. Els tres ambients musicals diferents s'han convertit en un concert d'indie-rock al costat d'una sala on un dj grenyut punxa tots els èxits del rock radical espanyol barrejats amb salsa i rumba sense cap criteri, a un volum irrisori, donant una lliçó magistral de com es buida una pista de ball. Per passar a l'ambient techno, a l'altra punta, cal sortir al carrer i caminar 300 metres. Els lavabos estan decorats amb fotos de personatges famosos morts durant el 2009 en un macàbre joc del 'Quién es quién?' i la barra lliure respon al concepte força innovador de 'uns cambrers et serveixen l'acohol i tu et busques la vida per aconseguir el gel i el refresc combinatori en unes taules adjacents'. No hi ha tònica per fer gintònic. Algú els hauria de dir a aquesta gent que el mur de Berlin va caure fa dies. Les cartes no són bones, això és una mena de rave cutre, però tothom està disposat a intentar-ho, aposta mínima 40 eurus. La gent hi posa ganes, però les hores passen i l'alegria ni hi és ni se l'espera. Quan és més que evident que no hi ha joc només queda salvar la dignitat de retirar-se abans que surti el sol i Berlin no està precisament al costat de casa. Surto al carrer, em tapo amb la bufanda fins el nas i camino cansadament cap al metro. El vagó és ara un esperpèntic mirall calidoscòpic en què totes les derrotes de la nit es reflexen les unes en les altres en un angoixant efecte multiplicador, els monstres ja no criden. Penso en el Toni, qui deu ser? Per evitar el transbord baixo a mitja hora de casa caminant. Creuo Gràcia, en la penombra els monstres són menys monstres. Arribo a casa i m'adormo, cansat. Algú em va dir 'fes coses que no s'esperin de tu.' Algú altre 'l'home és l'únic animal que va dos vegades de festa al Poblenou'. El primer tenia raó. El segon espero que no.